Per Àngel Carbonell
Fa poc temps vaig passar la pel·lícula “American History X” als meus alumnes d’ètica de 4t. D’ESO i van haver d’omplir un parell de fitxes amb diverses preguntes sobre el contingut d’aquesta, que, per a qui no ho sàpiga, tracta sobre un noi de classe mitja el pare del qual, bomber, mor assassinat per un home negre quan es trobava apagant un incendi en una barriada afroamericana. Arran d’això el noi es torna racista, és atret per un grup d’skinheads neonazis, assassina un noi negre que intentava robar-li el cotxe una nit i és condemnat a tres anys de presó, i no dic res més perquè veieu la peli, si és que no l’heu vista. En tot cas, la peli constitueix una mena d’anàlisi dels factors que poden portar una persona a sentir odi envers persones diferents, només per ser diferents, atribuint a tota una comunitat els actes delictius o criminals i els defectes d’una persona, com si aquests fossin intrínsecs en aquesta comunitat.
El cas és que una de les meves alumnes va demostrar que no havia comprés la peli, o bé que no acceptava la lliçó que aquesta pretenia impartir, perquè la seva resposta a una de les preguntes implicava que ella compartia aquesta opinió, que culpa tot un grup dels actes d’un membre d’aquest i citava l’exemple d’alguna comunitat immigrada present a Catalunya. És a dir, la lliçó de la peli, molt didàctica, fàcilment assimilable, malgrat tot havia patinat sobre la seva pell i no havia deixat rastre, cosa que, per cert, també passa amb qualsevol coneixement que vulguem impartir a molts adolescents catalans d’avui en dia. Afortunadament, els altres alumnes, si fa no fa, sí que van assimilar el contingut de la peli i això em va tranquil·litzar, encara que més d’un potser va contestar pensant en la persona que havia de corregir aquelles fitxes i posar-hi notes. Ja se sap que en el país de la correcció política no hi ha ningú en absolut que sigui racista, xenòfob, antisemita o bé homòfob, excepte aquells que ho són de pensament o de forma inconscient (una bona quantitat de gent segurament, encara que no ho podem saber perquè tanta correcció política ens impedeix localitzar l’ou de la serp), que bé podria ser el cas d’aquesta alumna què he esmentat, inconsciència de manifestar-se racista o xenòfoba, com qui no vol la cosa, com qui no reflexiona sobre els seus actes, pensaments, sentiments o paraules, com la cosa més natural del món al capdavall.
Això em fa venir al cap el títol de l’últim llibre del Quim Monzó. El llibre és un recull dels seus articles publicats a “La Vanguardia” entre 2001 i 2004 i es titula Esplendor i glòria de la Internacional Papanates. Jo no comparteixo, ni de bon tros, totes les opinions del Monzó, però admeto que molt sovint l’encerta de ple, si més no al meu parer. Els articles constitueixen una crítica sarcàstica d’aquesta progressia tan moderna, alliberada i enrotllada, tan allunyada de la realitat i tan ben representada pels actuals governs de Barcelona i Madrid, dels quals ja fa anys que vaig deixar d’esperar que duguessin a terme veritables polítiques progressistes.
En efecte, ¿no són aquests els governs que, a partir del 2003, van mantenir, contra les advertències de molts economistes assenyats i de prestigi, el model de creixement econòmic basat en la construcció i l’endeutament, de manera que es pot dir que, en el regne dels cecs, el rei també és cec (ho dic així perquè un borni s’hauria vist d’un ull, aquests ni això, com un toro embestint la barrera)? ¿No són aquests els que, malgrat tota la seva xerrameca progressista i políticament correcta, han retallat el pressupost de l’ensenyament públic i de la recerca, ara que les vaques són magres, tot i que, quan eren grasses, tampoc hi invertien gaire? I tot plegat, després que ells i els governs precedents es carreguessin l’ensenyament amb reformes molt ben intencionades, sí, però que s’han caracteritzat pel seus efectes catastròfics sobre l’educació d’una bona part de les seves innocents víctimes.
Doncs mira, tant voler ser moderns, alliberats i enrotllats i tot i haver convertit instituts i escoles en veritables centres d’adoctrinament sense criteri en la modernitat, la llibertat sense fronteres (perquè els nostres alumnes, en una bona part, coneixen molt bé els seus drets, però no tenen ni idea de que hi hagi una contrapartida en forma d’obligacions, i no volen que res restringeixi la seva llibertat, i molt menys els drets dels altres) i el bon rotllo, al capdavall hi ha molts joves d’avui en dia que s’han convertit en criatures malcriades, egoistes i cíniques que no tenen res a veure amb el model més desitjable.
El mes que ve més.
