Els paradisos artificials

Els pensadors grecs més conservadors, Plató en especial (i ja sabem quina influència ha tingut i té encara aquest filòsof), davant l'evidència que el nostre món físic és canviant, cosa que implica que no hi ha realitats immutables, eternes i perfectes, sentiren la necessitat d'inventar-se realitats alternatives metafísiques, ideals, que no eren canviants sinó immutables, eternes i perfectes, valgui la repetició en aquest cas, que oferien, és clar, el model real, al seu parer, del que és bell i bo, de com han de ser les coses en definitiva, ja que la nostra realitat canviant i defectuosa no pot donar exemple.

Aquesta idea es sustenta en la convicció que no pot ser que el "ser" no sigui o deixi de ser per a ser una altra cosa, perquè la naturalesa de "ser" és "ser" sempre, de forma absoluta, immutable i perfecta, és a dir, si el nostre món és canviant, llavors no pot "ser", per tant no és real sinó aparent. Ergo hi ha d'haver una realitat real, com explica el mite de la caverna de Plató, el món real és fora, el món de les formes de Plató, a dins de la caverna vivim en una falsa realitat i els sentits ens enganyen.

El pensament de Plató, transformat pel misticisme de Plotí i dels neoplatònics, és recullit per les religions monoteistes amb pretensions redemptores característiques de l'època de crisi del món antic (decadència de l'imperi romà, decadència de les religions politeistes tradicionals...), en especial pel cristianisme (arriben a atribuir dots profètics a Plató, considerant que la seva filosofia anunciava l'adveniment d'aquesta religió, és clar, tractant-se de la única religió veritable i de l'únic déu veritable, és evident que va néixer perfecte i que no va utilitzar Plató per als seus propòsits, sinó que aquest va profetitzar el seu adveniment, si us plau, vegi's la ironia).

Així, el cristianisme té un déu perfecte i etern, monarca absolut tant a la terra com al cel (és a dir, tant en el nostre món físic, terrenal, com en l'espiritual o celestial, corresponent aquest últim al món de les formes de Plató). No cal dir que a la terra es crea una figura que regni per delegació divina, el Papa, i que, malgrat la seva condició de mortal, pel fet d'haver estat ungit com successor de Sant Pere, és una mena d'alter ego i representant de déu tan infal·lible com el seu senyor. És sobre creences així que s'han creat monarquies absolutes i règims polítics totalitaris. 

També prenen, com deia, el món de les formes de Plató i el converteixin en  un paradís del qual només gaudirem després de la nostra mort sempre i quan fem bondat, és a dir, en les condicions que la casta religiosa consideri adients (l'equivalent de l'aristocràcia de la república platònica), ja que no cal comptar amb gaudir d'aquest món físic canviant, trist i dolent.

Mentre els esperits no van començar a qüestionar aquest muntatge, a partir dels darrers segles de l'edat mitja, fins arribar als darrers segles, amb la il·lustració, el liberalisme, la ciència, Darwin, Nietszche, etc..., que acaben d'enterrar els fonaments racionals de la religiositat.

Aleshores sorgeixen religions polítiques o històriques que, no creient ja en la possibilitat de paradisos celestials o metafísics, prometen paradisos terrenals i la fi de la història, en aquest món! Déu és substituït per conceptes abstractes que són dotats de naturalesa i valor absolut, a saber, la nació o la classe obrera. Per Hegel i el seu seguidor socialista, Marx, la història i el seu escenari són un camp de batalla, una guerra sense fi, però té un fi últim, és a dir, hi ha un final de la història, quan aquesta acaba amb el triomf definitiu, absolut i permanent del déu de la seva elecció, nació o classe social.

Les probabilitats d'assolir, en aquest món o en qualsevol altre, la fi de la història o alguna mena de paradís terrenal immutable i perfecte, són les mateixes o menys encara que les d'assolir un paradís celestial o el món de les formes de Plató, NUL·LES.

En definitiva, carpe diem, senyors, gaudim d'aquesta vida i d'aquest món perquè no n'hi ha cap més.

Share this: