ARENDT, Hannah. Sobre la violència. Barcelona: Angle Editorial (Clàssics de la pau i la no violència, 04), 2011.




    Per reprendre les meves col·laboracions amb aquesta revista he pensat anar fort i fer una recensió d'un llibre de la famosa filòsofa i estudiosa del fenomen del totalitarisme, deixeble de Heidegger, Hannah Arendt. Per entendre el seu concepte de violència o les formes que aquesta pot adoptar, és precís explicar breument les seves idees sobre la vida activa, la facultat d'acció, el poder i la dominació.



     Per entendre el fenomen de la violència tal i com l'entén l'autora hem de començar entenent que, per  a ella, no és pertinent identificar poder i dominació, és a dir, que no creu que l’un necessiti de l’altre. Tradicionalment, la identificació entre poder i dominació també dona per descomptada la necessitat de l’autoritat, la violència o la força com a mitjans per a obtenir-los. Arendt no, aparentment considera el poder un element eminentment democràtic que només es pot donar quan la gent s’aplega i actua concertadament, quan es dona el que en podríem dir el pacte social, el poder en seria la conseqüència política.

En el pensament d’Arendt allò que capacita la gent per aplegar-se i actuar concertadament és la facultat d’acció, que defineix en un altre llibre seu, La condició humana , de la qual també existeix edició catalana, per contrast amb les altres dues facultats pròpies de la “vida activa”, la labor i el treball; la labor té la finalitat de reproduir els elements necessaris a la supervivència de l’individu i de l’espècie, és a dir, béns de consum bàsics; el treball serveix per a la fabricació d’objectes d’ús, merament instrumentals. Però per nosaltres el món només es fa realment habitable quan transcendim les nostres necessitats bàsiques o el sentit utilitari de les coses, això només és possible en el marc d’una societat en què la gent interactua, és a dir, quan actuem; l’acció, la tercera facultat de la vida activa, transcendeix les necessitats bàsiques i l’utilitarisme, ens humanitza i ens allibera.

Per què ens allibera? Per Arendt l’acció humana té la capacitat de fer sorgir l’inèdit, un acte no és només un acte, també és una novetat, un principi, una irrupció en un món ja establert, com un naixement, és per això que l’autora considera l’acció com una manifestació de llibertat. D’altra banda, com que l’acció només es produeix en societat, és impossible preveure’n les conseqüències més enllà de les intencions i els fins de l’agent actiu. Per Arendt l’espai en què la gent s’aplega és, per tant, l’espai de l’acció i l’espai de la llibertat política, l’únic espai en què això és possible, però només en potència, com una possibilitat, no per sempre ni necessàriament.

Per l’autora, la violència i el poder no són fenòmens naturals o manifestacions de processos vitals, pertanyen a l’àmbit polític dels afers humans, el seu caràcter humà és garantit per la facultat d’acció de l’home. Arendt considera que no podem acceptar acríticament que la nostra espècie és violenta com ho poden ser les altres o per les mateixes raons, dubta que la nostra pertinença al regne animal justifiqui que prenguem els nostres criteris de comportament d’altres espècies animals, altrament dit, si tenim tantes característiques específiques, per què en el terreny de la violència no hauríem també de distingir-nos?.

Es suposa que la violència és natural, instintiva, i que en el cas dels humans, en no complir la seva pretesa finalitat d’autoconservació en un medi hostil, s’acumula i esdevé més perillosa, com si fos reprimida per força i es mantingués en estat latent i a l’espera de la més mínima oportunitat de sortir a la llum com si fos una erupció volcànica. De debò això hauria de ser considerat característic de la nostra espècie? Com quelcom inevitable? Fins i tot per a les altres espècies animals?

La violència humana tampoc és bestial o irracional, també comporta la fabricació d’armes, la planificació de guerres, activitats no exemptes de complexitat i sofisticació. Titllar el personal militat de primitiu, bestial o irracional només comporta negar-se a veure la realitat, desqualificar-lo primàriament ens evita la necessitat d’analitzar el fenomen en profunditat. Segons Arendt, per tant, la violència humana és purament instrumental, un mitjà per obtenir un fi, res més.

La violència espontània, d’altra banda, tampoc és una acció o reacció natural, sempre necessita d’una emoció, per exemple la ràbia davant quelcom que considerem injust. El gest violent inspirat per una emoció tampoc és bestial o irracional, les emocions no són irracionals, el que és irracional és no sentir-ne o bé un excés de sentimentalisme.

Arendt no era pacifista, considerava que una simple condemna moral de la violència esborra les diferències entre les seves diverses formes. Parlant de Gandhi diu que la no violència no hauria tingut el mateix efecte enfront de Hitler que enfront d’Anglaterra, ans al contrari, mort i submissió. Així, segons les circumstàncies, la violència pot ser una acció necessària per assolir llibertat o justícia.

Share this:

2 comentaris :

  1. M'ha vingut la necessitat de llegir el llibre amb atenció... Benvingut al Criteri de nou, company!

    ResponSuprimeix

 
Copyright © Revista CriTeri. Designed by OddThemes