Per Àngel
Carbonell
Aquests dies, a causa de l’abdicació de la corona castellana del
ciutadà Joan Carles Capet, s’està debatent força sobre quins règims polítics
són més o menys democràtics o d’esquerres, cosa que en realitat depèn més de la
vida política de cada país que no pas del nom que rep el règim polític que
hi regeix.
No hi ha societats que siguin exclusivament d’esquerres o de dretes,
en una societat hi ha de tot, persones diferents amb interessos i necessitats
diferents que han de ser degudament representats, per tant els règims polítics
democràtics que vulguin representar adequadament una comunitat humana qualsevol
no poden ser de dretes ni d’esquerres, en tot cas no ho poden ser de manera
exclusiva, altrament serien indefectiblement règims dictatorials que estarien
restringint els drets polítics dels seus ciutadans en nom d’una ideologia, no
només d’una part de la ciutadania sinó de tota la ciutadania, és l’única manera
que té un règim polític d’imposar un dogma ideològic en una societat plural.
De fet, els únics règims polítics que han estat o han pretès ser
exclusivament d’esquerres o de dretes, fos perquè eren considerats així pels
seus enemics o perquè ells mateixos se’n consideraven, han estat tots
autoritaris en major o menor grau, règims de partit únic policials o fins i tot
totalitaris. En aquest món pretendre quelcom, ser demòcrata i cívic per
exemple, i aconseguir-ho de debò no és ben bé el mateix, malgrat la credulitat
habitual del públic, i això no val només pels individus sinó també pels règims
polítics.
Representar una majoria ampla de la població d’un país requereix de
democràcies en què és inevitable que governin a estones les anomenades dretes o
les anomenades esquerres, o més normalment encara, diversos matisos entre les
unes i les altres, allò que en diuen el centre, cal acceptar-ho. Els ciutadans
han de poder votar una cosa o altra segons la seva conveniència, convicció o
necessitat, i han de poder-ho fer tant com calgui, perquè les persones i per
tant els pobles també evolucionen i canvien d’opinió, i la decisió que prenguin
pot ser equivocada o no, però ningú és tan savi que no pugui equivocar-se i no
hi ha ningú en absolut que tingui dret a escamotejar als ciutadans el seu dret
a equivocar-se sense prendre’ls també els seus drets polítics.
Pel què fa a si les monarquies són més o menys democràtiques que les
repúbliques, depèn de més d’un factor. Tècnicament són menys democràtiques que
les repúbliques perquè el cap de l’estat és hereditari. Si el monarca exerceix
els poders de l’estat en la seva totalitat o en part, tot i no ser electe,
llavors estem parlant d’un règim que no és democràtic en absolut o en part. Si,
per contra, la institució monàrquica ja només és mantinguda per causa de la
tradició històrica o política d’un país, i perquè ho accepta la ciutadania, i
el monarca, per la seva part, no exerceix ni pot exercir els poders de l’estat
(això és: executiu, legislatiu i judicial), només pot sancionar el que ja ha
estat decidit per càrrecs electes, llavors en la pràctica aquesta monarquia pot
ser tan democràtica com qualsevol república, deixant a banda el gran nombre de
repúbliques que no han tingut o no tenen res de democràtiques.
Només cal comparar els casos de França i Gran Bretanya, la una és una
república que, per exemple, no reconeix el dret a l’autodeterminació dels
pobles, conscient com és que la pròpia diversitat ha estat el principal
entrebanc per a la construcció del seu estat-nació jacobí homogeneïtzador, amb
una concepció totalitària de la democràcia.
Quan dic que França té una concepció totalitària de la democràcia vull
dir que no és un país que s’hagi adaptat políticament, o hagi adaptat la seva
estructura institucional i constitucional, als seus habitants; més aviat es pot
dir que els seus habitants, o els cridats a ser els seus ciutadans, no li
agradaven tal i com eren (és a dir, no agradaven a l’elit governant) i els ha
adaptat o transformat conforme a les necessitats de l’estat concebut des de
París. Aquesta forma de fer no li ve de la revolució, sinó que és una adaptació
democràtica i republicana de la tradició de la monarquia absolutista i del
centralisme administratiu imposats per la casa de Borbó des de, com a mínim,
els cardenals Richelieu i Mazarí, passant per Lluís XIV, aquell que va dir que
l’estat era ell, el pare natural de la república jacobina a la francesa, mare
i senyora de tots els francesos, tots iguals encara que sigui per la força,
sempre tendents tant l’una com l’altre a anular tota independència de vida i
acció de les regions i els individus, sempre i que no tinguin el vist-i-plau de
París.
El cas de la Gran Bretanya, tot i ser una monarquia, és el contrari.
Emparant-se bàsicament en el sentit comú ha avançat vers la democràcia adaptant
l’estat a la pluralitat de pobles i ciutadans, i malgrat aquest respecte per la
seva diversitat interna, o potser gràcies a aquest respecte, es sent prou
segura de sí mateixa com per reconèixer el dret a l’autodeterminació dels seus
pobles i acceptar-ne les decisions encara que suposin la partició de l’estat.
Això és democràcia.
.JPG)
Publica un comentari a l'entrada