El NOM NO FA LA COSA

Per Àngel Carbonell

Aquests dies, a causa de l’abdicació de la corona castellana del ciutadà Joan Carles Capet, s’està debatent força sobre quins règims polítics són més o menys democràtics o d’esquerres, cosa que en realitat depèn més de la vida política de cada país que no pas del nom que rep el règim polític que hi regeix.

No hi ha societats que siguin exclusivament d’esquerres o de dretes, en una societat hi ha de tot, persones diferents amb interessos i necessitats diferents que han de ser degudament representats, per tant els règims polítics democràtics que vulguin representar adequadament una comunitat humana qualsevol no poden ser de dretes ni d’esquerres, en tot cas no ho poden ser de manera exclusiva, altrament serien indefectiblement règims dictatorials que estarien restringint els drets polítics dels seus ciutadans en nom d’una ideologia, no només d’una part de la ciutadania sinó de tota la ciutadania, és l’única manera que té un règim polític d’imposar un dogma ideològic en una societat plural.

De fet, els únics règims polítics que han estat o han pretès ser exclusivament d’esquerres o de dretes, fos perquè eren considerats així pels seus enemics o perquè ells mateixos se’n consideraven, han estat tots autoritaris en major o menor grau, règims de partit únic policials o fins i tot totalitaris. En aquest món pretendre quelcom, ser demòcrata i cívic per exemple, i aconseguir-ho de debò no és ben bé el mateix, malgrat la credulitat habitual del públic, i això no val només pels individus sinó també pels règims polítics.

Representar una majoria ampla de la població d’un país requereix de democràcies en què és inevitable que governin a estones les anomenades dretes o les anomenades esquerres, o més normalment encara, diversos matisos entre les unes i les altres, allò que en diuen el centre, cal acceptar-ho. Els ciutadans han de poder votar una cosa o altra segons la seva conveniència, convicció o necessitat, i han de poder-ho fer tant com calgui, perquè les persones i per tant els pobles també evolucionen i canvien d’opinió, i la decisió que prenguin pot ser equivocada o no, però ningú és tan savi que no pugui equivocar-se i no hi ha ningú en absolut que tingui dret a escamotejar als ciutadans el seu dret a equivocar-se sense prendre’ls també els seus drets polítics.

Pel què fa a si les monarquies són més o menys democràtiques que les repúbliques, depèn de més d’un factor. Tècnicament són menys democràtiques que les repúbliques perquè el cap de l’estat és hereditari. Si el monarca exerceix els poders de l’estat en la seva totalitat o en part, tot i no ser electe, llavors estem parlant d’un règim que no és democràtic en absolut o en part. Si, per contra, la institució monàrquica ja només és mantinguda per causa de la tradició històrica o política d’un país, i perquè ho accepta la ciutadania, i el monarca, per la seva part, no exerceix ni pot exercir els poders de l’estat (això és: executiu, legislatiu i judicial), només pot sancionar el que ja ha estat decidit per càrrecs electes, llavors en la pràctica aquesta monarquia pot ser tan democràtica com qualsevol república, deixant a banda el gran nombre de repúbliques que no han tingut o no tenen res de democràtiques.

Només cal comparar els casos de França i Gran Bretanya, la una és una república que, per exemple, no reconeix el dret a l’autodeterminació dels pobles, conscient com és que la pròpia diversitat ha estat el principal entrebanc per a la construcció del seu estat-nació jacobí homogeneïtzador, amb una concepció totalitària de la democràcia.

Quan dic que França té una concepció totalitària de la democràcia vull dir que no és un país que s’hagi adaptat políticament, o hagi adaptat la seva estructura institucional i constitucional, als seus habitants; més aviat es pot dir que els seus habitants, o els cridats a ser els seus ciutadans, no li agradaven tal i com eren (és a dir, no agradaven a l’elit governant) i els ha adaptat o transformat conforme a les necessitats de l’estat concebut des de París. Aquesta forma de fer no li ve de la revolució, sinó que és una adaptació democràtica i republicana de la tradició de la monarquia absolutista i del centralisme administratiu imposats per la casa de Borbó des de, com a mínim, els cardenals Richelieu i Mazarí, passant per Lluís XIV, aquell que va dir que l’estat era ell, el pare natural de la república jacobina a la francesa, mare i senyora de tots els francesos, tots iguals encara que sigui per la força, sempre tendents tant l’una com l’altre a anular tota independència de vida i acció de les regions i els individus, sempre i que no tinguin el vist-i-plau de París.

El cas de la Gran Bretanya, tot i ser una monarquia, és el contrari. Emparant-se bàsicament en el sentit comú ha avançat vers la democràcia adaptant l’estat a la pluralitat de pobles i ciutadans, i malgrat aquest respecte per la seva diversitat interna, o potser gràcies a aquest respecte, es sent prou segura de sí mateixa com per reconèixer el dret a l’autodeterminació dels seus pobles i acceptar-ne les decisions encara que suposin la partició de l’estat. Això és democràcia.

Share this: