La no existència

                                Per a una gata llunàtica
                                Que deu parlar amb la lluna
                                A l'hemisferi Sud


L'epopeia Martín Fierro, escrita per José Hernández i publicada el 1872, ha estat sovint considerada com un dels cims de la literatura argentina. Sempre és difícil de fer una afirmació d'aquesta mena. Però sens dubte per als argentins és quelcom de semblant a Guerra i Pau per als russos. Per mi, és un exemple perfecte per entrar en el tema de la (no)oficialitat de l'existència.


U. Martín Fierro

El Martín Fierro és essencialment un poema èpic. On s'explica la peripècia vital d'un gaucho que és enrolat per la força a l'exèrcit, per engruixir les tropes que vigilen la frontera amb el territori indi. L'Argentina va tenir, en aquest aspecte, una història semblant a la dels Estats Units. Certes parts del país – la zona de Buenos Aires, la costa Est en general – van ser colonitzades ben aviat, i les poblacions indígenes en van ser foragitades. Però les zones de l'interior, i en termes generals la Pampa, van tenir una colonització molt més lenta, durant molt de temps van tenir una població colona molt dispersa, i eren presa fàcil per bandes d'indis que, des dels seus territoris ancestrals, es dedicaven a fer ràtzies per atacar granges, robar bestiar, matar colons i capturar-ne presoners. Per molta poesia que hi posem, era un mode de vida pirata, que convertia en un malson el mode de vida dels pagesos i ramaders que miraven d'obrir-se pas en aquell territori tan immens.

Martín Fierro viu amb la seva dona i els seus dos fills en una petita hisenda, on essencialment hi cria bestiar. Una pel·lícula de cow-boys mudada d'argentí. Pobres però honrats, que diria la meva iaia al cel sigui. El drama de Martín Fierro comença el dia que una patrulla de l'exèrcit es presenta a casa seva per reclutar-lo per la força en un dels diversos fortins que vigilaven la frontera amb els territoris indis. No s'hi pot negar. Juntament amb un grapat d'altres gauchos que han patit la mateixa desgràcia, és incorporat a la tropa. Només arribar al fortí, el comandant en cap veu que munta un cavall excel·lent, i li requisa la bèstia. Tot un avís de què li espera allà dins. Més greu que això és el fet que ha d'abandonar la seva petita hisenda, que demanava una feina i vigilància constant. No sap res de la seva dona ni dels seus fills, perd contacte amb el món exterior: el fortí i la vida de soldat esdevé tot el seu món. Lluita contra els indis, d'una manera ben inútil, perquè els indis a cavall entraven al territori controlat teòricament per l'exèrcit quan i com volien.

Pateix la disciplina militar, inclosos els càstigs. Marxes, guàrdies, instrucció. Pateix com a soldat la corrupció i les arbitrarietats que caldria esperar en l'oficialitat d'un fortí allunyat de tot i perdut al mig del no-res. És clar que també hi ha una compensació: la paga, que periòdicament arriba al fortí, i que li podria servir per, almenys, enviar algun diner a la seva família perquè puguin sobreviure mentre ell perd el temps miserablement. Però aquí arriba el nucli de la qüestió: Martín no cobra. Quan arriba el diner, els soldats es posen a la cua, i se'ls dóna la paga. Però Martín no hi consta: no és a la llista! Passen els mesos, lluita, pateix, es juga la vida, però ningú no pensa a posar-lo a ‘la llista' i, per tant, segueix sense cobrar la paga. A la fi es desespera i deserta. En tornar a casa, la troba abandonada: la seva dona i els seus fills han desaparegut. Després...

Ho deixem aquí. L'obra és apassionant i commovedora; prou perquè cadascú s'espavili per llegir-la, cosa que per cert recomano. És el clàssic per excel·lència de la literatura argentina, el seu poema nacional en certa manera. Un poema que per altra banda suposa una dignificació del parlar popular d'aquell món, en un castellà molt peculiar que de fet té poc a veure amb l'argentí tal com el coneixem avui. Cal recordar que el Martín Fierro – més específicament, la primera part, puix que en té dues – és anterior al començament de la industrialització de l'Argentina que va suposar l'arribada massiva d'immigrants d'origen italià. Una arribada que va tenir un impacte enorme en la població i en la seva llengua: de fet l'accent argentí és en certa manera un castellà parlat per italians.

Per mi, el Martín Fierro és – ara i aquí – una manera ideal d'entrar en el tema de l'oficialitat de l'existència. El protagonista del poema existia per a ell mateix, per a la seva dona, per als seus fills i per als seus amics. Al fortí, existeix per als seus oficials a l'hora de lluitar contra els indis i suportar la disciplina militar. Però al fortí s'enfronta amb la seva no-existència oficial: no és a la llista, enlloc no hi consta el seu nom. Per tant, no existeix oficialment, que implica que no existeix a l'hora de rebre la paga. La seva no-existència oficial és el somni de qualsevol polític sense escrúpols: pot mobilitzar-lo quan li cal, treure profit de la seva feina, i tot seguit oblidar-se'n.


DOS. Objectiu: existir

A les pel·lícules de Tarzan de Johnny Weissmüller, una situació es repeteix fins a la sacietat: tres o quatre exploradors anglesos/americans amb el seu salacot entren a la temible selva africana acompanyats d'un bon grapat de camàlics negres. Allà s'enfronten amb cafres ferotges o amb les bèsties salvatges, reben l'ajut de Tarzan – o no! –, etc. El cas és que els personatges blancs tenen nom i cognoms, mentre que els negres són una massa amorfa de carn humana: no parlen – fora d'un bongo bongo que no vol dir res –, no tenen nom ni personalitat. Fugen en massa quan apareix un lleó o un cocodril. A un espectador (blanc) d'un cinema se li feia difícil de concebre que en la vida real cadascun d'aquells portadors hauria estat una persona que a la fi del viatge rebria una paga amb la qual reprendria la seva vida quotidiana; algú amb nom propi, segurament amb dona i fills, amb amics al poble, amb un passat i unes il·lusions per al futur. Era un individu, tant com l'explorador blanc del salacot. Existia. Però no pas oficialment – en aquell context concret, no existia per al guionista del film.

Per un àcrata recalcitrant l'existència oficial seria irrellevant. La interferència de l'estat en un fet natural com viure és vista com quelcom a suprimir. L'ideal àcrata és un món sense documents d'identitat, permisos oficials, reglamentacions imposades a l'individu. Curiosament, en aquest punt (però només en aquest punt) l'àcrata arriba a tocar els dits de l'ultradretà, que també detesta la interferència de l'estat en cap aspecte de la vida quotidiana. En tot cas, cal recalcar que és molt fàcil parlar d'aquesta manera des de la comoditat d'un bon sofà, quan no s'han patit mai les conseqüències de ser un sense papers.

Els darrers anys el control de la immigració clandestina s'ha endurit molt. Però molts recordem que fa uns deu anys la imatge preponderant del camp, sobretot (però no només!) al sud d'Espanya, feia pensar molt en les pel·lícules americanes ambientades al Sud esclavista. Qui no existeix oficialment no es pot permetre el luxe de posar-se en estat d'hibernació. Ha de menjar, buscar-se roba, un forat on passar la nit. Ho aconsegueix a canvi de treball físic: forma part de la maquinària productiva, i per tant contribueix a la riquesa del país on viu, poc o molt. Cobren (si el patró no els pagués se n'anirien sense contemplacions, òbviament: per tant, tècnicament no són esclaus), però això és tot. Fora d'això, oficialment no tenen drets. A part de no tenir la nacionalitat, de vegades no consten enlloc: no estan censats. Que els retinguin l'IRPF és per ells un primer pas a una existència oficial i reconeguda, perquè la retenció no és anònima: l'empresari que els utilitza com a força de treball ha de fer constar a qui es reté l'IRPF. Recordo molt vivament una fotografia apareguda en una revista fa alguns anys. Un immigrant negre, treballador del camp, amb un somriure d'orella a orella commovedor, brandava davant el fotògraf el tresor que acabava d'aconseguir: el carnet d'identitat. Que significava que el seu nom constava en algun lloc més que a la seva memòria particular. Figurava en un cens, en una llista oficial. Davant la importància d'existir oficialment, els inconvenients – haver de pagar impostos, per exemple – eren foteses. L'intel·lectual progre – un progressisme més estètic que no pas real, en aquest cas – pot fer tota la poesia que vulgui sobre la llibertat d'aquell que no consta enlloc: sempre es trobarà amb la desagradable sorpresa que el primer objectiu d'un d'aquests homes i dones lliures és passar a existir oficialment: constar al cens, tenir carnet d'identitat. 


TRES. Individus i països

La desagradable tesitura de no existir oficialment no és exclusiva dels individus. Es pot donar també a nivell col·lectiu. Pobles, tribus, o països sencers. En un Batiscaf anterior vaig parlar de les repúbliques bàltiques, arran de la Via Bàltica que fou la inspiració de la Via Catalana. Eren un bon exemple de països que, oficialment, no existien. Però ben reals malgrat tot. Com els individus que no existeixen, també amb un passat, una personalitat pròpia i unes il·lusions col·lectives. De vegades la principal il·lusió col·lectiva és la de tornar a existir oficialment. Tornar a sortir als mapes, tornar a formar part de la llista de països d'Europa que els nens aprenen a l'escola.

Imatge del film Niwemand ('Mitja Lluna'), de Bahman Ghobadi. Les dones cantants kurdes han estat segrestades per l'estat iranià i confinades en un poble aïllat, a fi d'impedir-les de cantar en grups de música kurda.

Per a un país, no existir – oficialment – és un problema seriós. Puix que no existeix, no pot prendre la paraula en fòrums nacionals i internacionals on es prenen decisions que l'afecten. Avui dia tot els països pertanyen a un estat: els que no existeixen oficialment pertanyen a un estat que no els és propi. I puix que no existeixen, els seus interessos, herència cultural, drets, tabús, senzillament tampoc no existeixen. El Kurdistan, per exemple, no existeix. Oficialment. 

El govern iranià – integrista islàmic – va decidir un dia que era immoral que les dones cantessin en grups musicals majoritàriament masculins. I, òbviament, ho va prohibir. Aquesta decisió va destruir la música kurda de l'Iran, perquè entre els kurds la tradició de les cantants femenines – sovint, l'atracció principal dels grups – era fortíssima. Perquè la política es complís, el govern va confinar totes les dones kurdes cantants en un poblat aïllat, i els va prohibir de cantar. Una atrocitat més de les moltes que els kurds han patit al llarg de la seva història. Fet retratat al film Niwemang (‘Mitja Lluna'), dirigit per Bahman Ghobadi. Certament que la prohibició de cantar a les dones – en particular, dones individuals, perquè una coral resultaria permisible als imams – afecta les dones de tot l'Iran; però és en la música kurda on aquesta prohibició ha tingut un efecte especialment destructiu. Un exemple més de les conseqüències que pot tenir per un país estar integrat en un estat aliè, que es pren molt seriosament la no-existència dels països que han tingut la desgràcia d'anar a parar dins les fronteres oficialment reconegudes per a aquest estat. Un estat kurd hauria governat pitjor o millor, sens dubte hauria tingut casos de corrupció i èpoques de major o menor estabilitat. Però a un governant kurd no se li hauria acudit destruir la música kurda. Per un governant iranià era un acte natural.

Fa anys, en un reportatge de televisió – als 30 minuts de TV3 – es tractava la qüestió kurda. L'equip de repòrters entrevistava un polític turc. L'home tenia ben clara la resposta. Va assenyalar, darrere seu, un mapa oficial de Turquia, i va demanar als repòrters que li diguessin on, dins aquell mapa, hi deia ‘Kurdistan'. Òbviament, el mot no sortia enlloc. A la pregunta de la seva visió del problema del Kurdistan, la seva resposta era la inexistència del Kurdistan. Un mapa imprès a Turquia i fet per cartògrafs turcs decidia què existia i què no. A part de la sensació de vergonya aliena que vaig sentir, recordo que em va sorprendre que aquell home cregués sincerament que això posava punt i final al tema. Molts anys després, el Kurdistan segueix existint. A Turquia la qüestió kurda ha passat per moments més durs i menys durs – mai dolços –, però els kurds segueixen on eren, i el seu país també.

Arreu trobaríem altres exemples per il·lustrar el problema de no existir oficialment, a nivell col·lectiu – o a nivell de països sencers. De vegades tràgics. L'interès pel budisme i tota l'espiritualitat asiàtica ha fet que el problema del Tibet sigui conegut arreu; però el drama dels uigurs és molt menys conegut, i encara menys el dels mongols que han tingut la desgràcia de caure a l'àrea geogràfica que oficialment correspon a l'estat xinès. La Xina és una presó de pobles, tant com ho era l'antiga Unió Soviètica i encara més la Rússia dels tsars. El Tibet té, dins la seva desgràcia, la sort immensa de ser un cas conegut que surt als diaris. La Mongòlia xinesa, no. Arreu d'aquests països els vilatans pateixen els abusos de la marea de població Han – els xinesos en sentit estricte – que ocupa els seus països, i veuen com la seva vida quotidiana és destruïda contínuament per decisions d'un govern llunyà que ignora sistemàticament modes de vida ancestrals, tradicions, herències culturals i res que no siguin les ordres del govern de Pequín. No poden protestar, ni poden decidir res sobre el seu propi país: no existeixen.

Tant com els individus que viuen en la (a)legalitat, i anhelen existir oficialment, molts països no-existents aspiren també a aconseguir una existència oficial. El seu carnet d'identitat col·lectiu, que no és altre que una estructura estatal reconeguda internacionalment. Timor Occidental – qui se'n recorda, de les atrocitats que van patir durant anys a mans del govern de Malàisia? – ho va aconseguir fa pocs anys, amb un premi Nobel de la Pau afegit. Eritrea existeix – oficialment – des de fa pocs anys, després d'haver sofert anys d'agressions brutals de l'exèrcit etíop. Altres països han accedit a una existència oficial de manera menys dramàtica: Groenlàndia és en tràmit d'independitzar-se de Dinamarca, en un procés pacífic que ha causat admiració arreu i que d'alguna manera ha suavitzat el record d'anys de tensions entre els dos territoris – certament mai tan dures com a la Xina o l'antiga URSS. Estats nous, però de vegades països vells, en absolut la invenció capriciosa d'un polític sonat. A l'assemblea general de l'ONU van apareixent nous seients: ocupats per gent de vegades amb un aspecte exòtic, rarament massa sorollosos. No es fan notar gaire, són discrets. Però són allà. Existeixen. Aquell seient a l'ONU, tan humil com irrellevant, no és tan irrellevant com ens pot semblar: és l'equivalent al carnet d'identitat de l'immigrant anònim que de sobte és inclòs al cens de la ciutat on viu, amb el seu nom i cognoms. Un país que té un representant a l'ONU pot ser ric o pobre, gran o petit, però existeix. Oficialment.

Xanana Gusmao, líder resistent guerriller contra l'ocupació Indonèsia del Timor Oriental, i primer president del Timor independent després de la retirada de les tropes indonèsies.

 

QUATRE. El fet oficial

Qualsevol persona amb una certa edat haurà vist aparèixer de cop i volta nous estats arreu del món; estats que són la plasmació de països que de vegades existien des de feia segles, encara que de vegades – no sempre – mai no haguessin estat un estat en l'acepció actual del terme. Quan jo feia el batxillerat tots sabíem de cor on era Iugoslàvia, i cap noi de classe havia sentir mai a parlar de Bòsnia. Al mapa d'Europa, una immensa taca groguenca assenyalava l'URSS, i el mot Azerbaidjan ens hauria sonat literalment extraterrestre. Avui a les classes de geografia no es poden obviar. Aquesta realitat fa que calgui pensar-s'ho dues vegades abans de proclamar la inexistència d'un no-estat incòmode. Si algun polític avui digués que el Quebec no existeix, s'arrisca a fer el ridícul: qui sap si serà un nou estat d'aquí a, posem, cinc anys? Polítics, comentaristes, periodistes/opinadors oficials que es vulguin manifestar hostils a l'anhel d'existir oficialment per part de països o col·lectius, han de fer l'esforç de buscar una altra manera menys arriscada de proclamar-ho.

Una manera que té força predicament entre una intel·lectualitat progressista és declarar la inexistència de res que no sigui l'individu. Els col·lectius no existeixen. Ni tampoc els pobles, és clar. No cal dir que això afecta sobretot els pobles que no tenen un estat propi: a un suec li és ben igual que algun intel·lectual de pa sucat amb oli digui que el poble suec no existeix, perquè l'estat suec és ben real, i l'estat – en tant que institució – ja s'encarregarà de vetllar per l'inexistent poble suec. Per als sami, però – lapons, segons el nom més conegut arreu – la cosa és diferent. No tenen un estat propi. I els seus interessos sovint no són en absolut els mateixos que els dels estats que es reparteixen el seu territori: Suècia, Noruega i Finlàndia. Es tracta d'estats ben civilitzats, però això no impedeix que els seus interessos – els de llurs companyies mineres, petrolieres, turístiques, o ben senzillament llurs exèrcits – de vegades topin amb els dels samis. Sense entrar ara en detalls sobre aquest exemple concret, és ben evident que una política centrada en negar l'existència dels samis com a col·lectiu és un arma terrible en mans dels que voldrien actuar a les terres del nord sense cap impediment. Més concretament, sense haver de suportar la molèstia d'un col·lectiu que s'entesta a recordar al món que aquelles terres són casa seva.

Aquesta via té una variant més subtil, de tipus legalista. No cal negar l'existència d'un col·lectiu: n'hi ha prou de recordar que no és persona jurídica. No cal negar l'existència de, posem per exemple, els gallecs. N'hi ha prou de recordar que allò que anomenaríem el poble gallec no és persona jurídica, i que per tant no té cap sentit – més enllà d'una pura afirmació retòrica – dir que el poble gallec s'oposa (per exemple) a l'exploració massiva del territori per la mineria d'urani, posem per cas. El govern autonòmic hi podria dir la seva, però sempre sota la tutela d'un govern central ubicat a cinc-cents quilòmetres, puix que el govern autonòmic és quelcom que el govern central cedeix graciosament al territori nord-oest, i que des d'un punt de vista estrictament legal li pertany.

Arcadi Espada

En una entrevista a El Punt Avui, Arcadi Espada – martell de catalans – negava l'existència de Catalunya, més enllà del fet geogràfic. L'afirmació no és nova, però el seu argument és notable: no existeix – més específicament: no és una nació – perquè no és un estat. Era sincer en aquesta afirmació, i era sorprenent que en el seu cofoisme cregués que aquell argument ho solucionava tot. En definitiva es tracta de substituir una frase desagradable – 'X no existeix perquè a mi no em dóna la gana' – per una de més neutra – 'X no és un estat independent i per tant n'hem de prescindir' – que al capdavall duu al mateix punt, perquè la lletra de l'argument diu allò que vol Arcadi Espada. Observem que, en definitiva, l'auge independentista suposa donar per bo l'argument d'Arcadi Espada: de la mateixa manera que un immigrant il·legal vol tenir un carnet d'identitat perquè això equival a existir legalment, un país que vulgui que la seva existència sigui reconeguda no té altre remei que esdevenir estat. 


CINC. Ergo sum

El problema final dels Arcadisespades diversos que hi ha en aquest país, és que qui ha pres consciència de la pròpia existència difícilment s'escoltarà algú que li repeteixi que és una simple il·lusió òptica. L'estat espanyol, per exemple, no reconeix de cap manera el Kosovo; però el grau de consciència col·lectiva dels kosovars és prou gran perquè aquest no-reconeixement no els faci ni fred ni calor. L'aparició en un col·lectiu d'una consciència d'existir és la primera pedra d'una autoestima – col·lectiva, també – a la qual no es pot renunciar com si res.

Un grup humà esdevé focus d'atenció quan es mou. Moviment en el sentit més conceptual de la paraula: dins el grup o al seu voltant hi passa alguna cosa que fa que les mirades s'hi focalitzin. Un individu extern a aquest grup pot adduir que el grup no existeix, però dins el col·lectiu afectat aquesta afirmació pot topar amb una qüestió òbvia: com podem no existir, si ens movem? La coneguda frase del Quixot, ladran, luego cabalgamos, pren un significat obvi. I de la mateixa manera que exercitar el pensament és una arma definitiva per lluitar contra els dubtes sobre la pròpia existència, per als col·lectius que no existeixen oficialment l'acte de (re)pensar-se col·lectivament és l'antídot principal contra les canonades d'aquells entestats a esborrar-ne tot signe d'existència física. Les persones amb carnet d'identitat individual, els col·lectius amb carnet d'identitat col·lectiva i els països amb un estat propi – que és l'equivalent al carnet d'identitat dels països – poden permetre's el luxe de fer migdiada. Els individus i els països que no existeixen oficialment, invisibles com són, no poden permetre's el luxe de no moure's.

De la mateixa manera que a Bogart & Bergman sempre els quedarà París, a Arcadi Espada – i tants com ell – sempre els quedarà el recurs d'afirmar que res no existeix si la llei no ho esmenta. Argument seductor per aquell que fa les lleis – directament o indirecta – i, per tant, s'atorga el poder de decidir què existeix i què no; amb l'afegit de poder decidir la no-existència de tot allò que voldria que no hagués existit mai. Pel que fa a nosaltres, sempre ens quedarà recordar l'exemple de Martín Fierro: davant la impossibilitat que l'exèrcit reconegués oficialment la seva existència, va optar per desertar.




Pere Rovira

Share this: