Per Àngel Carbonell

Bé, qualsevol diria que aquest país, ara mateix, es troba en un carreró sense sortida, que sense ni adonar-se l’han col·locat entre l’espasa i la paret. Sembla ser que qualsevol sentència que surti del Tribunal Constitucional respecte de l’estatut d’autonomia vigent avui a Catalunya, comportarà retallades que podrien afectar fins i tot a l’estatut de 1979.

No cal que digui que cap catalanista, per no dir nacionalista o independentista, no ha contemplat mai, al llarg dels darrers trenta anys i escaig, la possibilitat d’haver d’acceptar mai la més mínima involució respecte de l’esquifit grau de sobirania política assolit per aquest país, ans al contrari, quan semblava que començava a no haver-ne prou amb l’autonomia, els diversos partits mínimament sensibles als interessos del país van pensar en la solució federal, o van pensar a bastir un estatut que trenqués amb el cafè per tothom o van pensar en la independència, sempre amb molta discreció per evitar una trencadissa de plats, una esguerradissa de vestidures, tot en va.

Ara, en l’avinentesa d’haver d’acceptar una involució, què faran catalanistes, nacionalistes, independentistes, confederalistes, federalistes, etc..., catalans tots, cap d’ells espanyol, cap ni un en absolut, què faran? Ha arribat l’hora de la veritat? Demostrarà per fi la classe política catalana que, en l’hora de la veritat, és capaç, una de dues, o de posar els collons sobre la taula (perdoneu pel llenguatge) i escombrar els miserables obstacles que es posen a les necessitats i els interessos del país o bé acabarà de demostrar la seva mediocritat i covardia i, senzillament, no farà res en absolut, a part de fer el ploricó de cara a la galeria, perquè els ciutadans catalans no es pensin que són uns inútils i uns traïdors de tan covards?. Per a mi la solució és òbvia. S’ha d’anar endavant i no enrere. Em costa de creure, no vull creure que el país, els seus ciutadans, la seva classe dirigent puguin acceptar marxar enrere com els crancs, com no sigui per enganyar els seus depredadors.

Cada vegada és més gran la decepció respecte de l’autonomia i la percepció que aquesta s’ha convertit en una gàbia molt petita dins la qual no podem disposar dels diners generats pels nostres afanys, ni tan sols per a dur a terme les inversions públiques que el país, la seva població i la seva economia requereixen per al seu simple manteniment, per a sentir que el país té un futur; que ells, com a habitants d’aquest, tenen un futur; que ni ells ni el seu país corre el perill de caure en l’estancament o en la decadència i, en aquesta decadència, trobar-se a la mercè d’un estat que només l’ha volgut per a esprémer-lo com una llimona. Encara rai si, un cop espremudes, decidissin desfer-se d’aquestes províncies per no trobar-les ja rendibles econòmicament; la idea d’Espanya, però, no admetria semblant possibilitat, continuarien estimant-nos tant com fins ara, és a dir gens ni mica, però sempre dins d’Espanya.

Ja he dit que, per a mi, la solució és òbvia; aquesta passa senzillament perquè aquells territoris madurs per poder-ho assolir, i ara parlo només del territori estricte de la Catalunya de les quatre províncies, s’independitzi quan pugui i com pugui, perquè és el just per al nostre país, perquè faria justícia a la nostra història i a la nostra cultura, perquè faria justícia a la nostra economia, al nostre treball i a la nostra gent i perquè és el que ens convé.

Share this: