Julià, l'Apòstata

Julià
dit l'Apòstata

Últim emperador pagà de Roma

Julià, nebot de Constantí, fou l'últim emperador romà no cristià. Ser "l'últim dels X" no hauria de ser cap vergonya: algú ha de ser l'últim. El problema de Julià és que va triar ser pagà havent estat educat com a cristià. I als ulls de l'Església i de tots els cristians això el va convertir en l'Apòstata. Llavors, l'apostasia no era gens habitual: els cristians s'imposaven arreu amb força, i estaven ben convençuts que Déu beneïa tots els seus esforços per esdevenir l'única religió de l'Imperi, i acabar amb – exterminar, caldria dir – qualsevol altra religió i tots els seus creients. En una època d'expansió incontenible del cristianisme, que algú l'abandonés públicament per abraçar una altra religió era un fet insòlit. Que aquest algú, a més, justifiqués la seva posició en opuscles i assaigs – perquè era, a més, un individu d'una gran cultura, bé que no necessàriament pensador profund –, el feia perillós. Que fos ni més ni menys que l'emperador, l'August, qui fes aquest pas, era una ferida extremadament punyent.



Per als nostres pares i avis, que tenen de la religió cristiana a l'Imperi Romà la imatge que se'n donava a Quo Vadis, Ben-Hur i altres films semblants, rebutjar el cristianisme era senzillament impensable. Aquestes pel·lícules ens retraten uns cristians angelicals i moralment molt superiors a la resta d'habitants de l'Imperi Romà; en comparació, la resta de romans són depravats i dissoluts: només se'n salven els que, a la fi de la pel·lícula, es converteixen a la nova fe. A la fi, Alejandro Amenábar ha sorprès tothom amb Àgora, un film on s'explica – de manera endolcida: la realitat fou molt més brutal – la mort d'Hipàtia, la darrera directora de la biblioteca d'Alexandria, a mans de la torba cristiana. De sobte el públic descobreix que l'expansió del cristianisme a l'Imperi Romà podria ser el resultat d'una història força menys bonica i poètica del que molts voldrien. Llavors, qualsevol afeccionat a la història de l'Imperi Romà pensarà en Julià, personatge que simbolitza tot aquest conflicte. Bé que només va regnar tres anys, l'article sobre Julià a la Viquipèdia és un dels més extensos de tots els dedicats a figures de l'Imperi Roma: més que no pas el dedicat a emperadors que van governar durant dècades. Adrià o Antoní Pius, per exemple – comproveu-ho. Cosa que ens diu que ens trobem davant d'un personatge fascinant; de cap manera un passerell que es pogués despatxar amb quatre frases de compromís. Un subjecte ideal per a la nostra Cort d'Apel·lació.

Alhora, un tema massa extens. Perquè hi ha dues parts: primer, conèixer el personatge, i després, conèixer els seus enemics: el cristianisme d'aleshores. Ens caldrà el segon per comprendre el primer. Per aquesta raó, aquesta Cort d'Apel·lació es dividirà en dues parts: en una primera part parlarem del personatge, qui era, d'on venia, en què creia i com va actuar. En la segona part parlarem de l'enemic: els cristians. Conèixer com era el cristianisme d'aleshores serà crucial per entendre per què va triar no ser cristià.


U. L'entorn familiar
L'entorn familiar és important: no ho explica tot, però situa un personatge en un context en el qual molts dels seus actes prenen sentit. Per ubicar Julià, diguem que era nebot de Constantí I ‘el gran', l'emperador que amb l'edicte de Milà va convertir el cristianisme en una religió legal i tolerada, i que després, amb la seva actuació va convertir en preferent (però encara no obligatòria, almenys teòricament). Constantí I era fill de Constanci I (anomenat ‘Clor', sembla que degut a la pal·lidesa de la seva pell), que fou l'august de l'Imperi Romà d'Occident i hi va deixar en general un bon record, com a militar primer i com a governant després. Constantí I fou l'únic fill de Constanci Clor amb la seva primera esposa, Helena: una dona cristiana, que sembla que fou decisiva en l'evolució religiosa de Constantí. Teodora, la segona esposa de Constanci I Clor, fou molt més prolífica: tres fills (Flavi Delmaci, Juli Constanci, Hannibalià) i tres filles (Anastàsia, Júlia Constancia i Eutropia).

Una família imperial nombrosa és un perill, sobretot si el futur hereu se sent amenaçat per la resta. Per molt que Constantí I hagi estat lloat com un príncep adorable pels historiadors eclesiàstics, els fets diuen clarament que era un subjecte amb pocs escrúpols. Els seus germanastres n'eren prou conscients, i van optar per fer tan poc enrenou com fos possible; un d'ells, Juli Constanci, es va retirar a una vida tranquil·la i apartada, ben lluny de la família imperial i sense cap poder polític. Fins que Constantí I el va cridar a la cort: una ordre imperial no es podia desobeir com si res, i Juli Constanci es va traslladar a Constantinoble amb la seva família: dos fills de la seva primera esposa difunta, i la seva segona esposa, Basilina – grega d'Àsia Menor. Fou a Constantinoble on aquesta dona infantà el tercer fill de Juli Constanci, el futur Julià. L'anada a Constantinoble fou un error tràgic, bé que llavors no se'n van adonar. Basilina va morir al cap de poc d'haver nascut Julià; es va estalviar el bany de sang que vindria després.

L'any 337, Constantí I ‘el gran', l'auto-anomenat Isapostolos (igual que els apòstols), moria a Constantinoble. El seu imperi havia durat trenta-un anys, el segon més llarg de tota la història de l'Imperi Romà, superat només pel d'Octavi August. El balanç d'aquest emperador mereixeria tota una Cort d'Apel·lació. Aquí ens hem de limitar a constatar que repartia l'imperi entre els seus tres fills: Constantí II, Constanci II i Constant I. Indro Montanelli no es pot estar de fer broma amb el tema:
‘Ja que triava aquesta opció, com a mínim hauria pogut donar als seus tres fills noms un pèl més diferents. És un bon embolic desxifrar els textos on apareixen dos o tres dels fills, per esbrinar de qui parla l'autor cada vegada...'

Buckhardt (cf vide infra) esmenta que aquest repartiment obeïa a un fet: coneixia els seus tres fills, i sabia que si en triava un d'ells per successor, aquest no trigaria a suprimir els altres dos. Poc després que els tres germans fossin aclamats com a Augusts, Constanci II féu córrer per Constantinoble el rumor que el seu pare, Constantí I, havia mort enverinat pels seus dos germanastres, Juli Constanci i Delmaci. L'efecte d'aquest rumor fou immediat: es va desencadenar una matança que va delmar la família imperial. Juli Constanci i Delmaci van ser assassinats per una torba embogida, i els dos fills de Delmaci – Delmaci II i Hannibalià – van ser també assassinats. També fou assassinat el fill gran de Juli Constanci, de nom desconegut. Ja posats, també van ser assassinats els dos cunyats de Constantí I, Flavi Optat i Popili Nepotià, que havien comès l'error de casar-se amb les germanastres de Constantí I. I finalment, per arrodonir la feina, també fou assassinat Ablavi, prefecte del Pretori, la filla del qual – Olimpia – havia estat promesa a Constant I. El resultat d'aquesta matança ens indica l'objectiu probable: eliminar tots els membres masculins de la família imperial, llevat dels tres fills. Només van sobreviure a aquest bany de sang tres membres masculins, senzillament perquè aleshores eren tot just nens: un fill de Nepotià, que es perd en la foscor de la història, i Gal i Julià, fills de Juli Constanci, que temps a venir esdevindrien Cèsars, bé que aleshores això hauria semblat impensable.

Els tres fills de Constantí I es van reunir el 338 a Viminacium, una ciutat a la vora del Danubi, per establir com es repartirien l'imperi. El primogènit, Constantí II, va rebre com a herència la Gàl·lia, Bretanya i Hispània; Constant I (el més jove: aleshores només tenia quinze anys) va rebre Itàlia, Àfrica, la regió del Danubi, Macedònia i Tràcia; finalment, Constanci II va rebre Egipte i Àsia Menor, incloent Constantinoble: la capital de l'imperi. Cap dels tres tenia cap mena d'escrúpol: en aquest aspecte, eren ben bé fills de son pare. El fet és que la guerra entre ells va esclatar ben aviat. Constantí II era eixelebrat i va caure estúpidament en una emboscada tot just al començament de la seva guerra amb Constant I, que aleshores tot just tenia disset anys i demostrava tenir un talent militar sorprenent. La seva vida dissoluta, però, el va perdre. Explicar el conflicte seria llarg; quedem-nos amb el fet que Constanci II va quedar com a august únic de tot l'imperi, de nou unificat. De fet aquest resultat era previsible, perquè encara que Constanci II no era un gran militar, era reflexiu i intel·ligent; cap dels seus dos germans no tenia el seu tremp ni el seu cap clar.


Cap de Constanci II. Un dels escassos retrats que tenim d'aquest emperador, discutible i discutit.

























Això no vol dir en absolut que Constanci II fos creïble com a ésser humà. Era digne fill de son pare; home de pocs escrúpols i capaç de qualsevol atrocitat com a mètode normal de govern. Obligat a mobilitzar-se amb l'exèrcit per enfrontar-se a Magenci – un cap militar que havia eliminat Constant I i s'havia autoproclamat august de l'Imperi Oriental – es va trobar que havia de designar un Cèsar com a successor: per l'eventualitat que ell mateix morís en la guerra. Qui, però? Tota la família havia estat exterminada! Però quedaven (deixant de banda el fill de Nepotià) els dos fills de Juli Constanci: Gal i Julià. El segon encara era un nen: només podia ser Gal. En ben pocs dies Gal es veié convertit en Cèsar, investit de poder polític i casat amb Constantina, germanastra de Constanci II i vídua de Hannibalià, un dels dos fills assassinats de Delmaci.

[Aclarim que, en el sistema inaugurat per Dioclecià, l'anomenada Tetrarquia, ‘Cèsar' era un càrrec militar: el Cèsar actuava sota les ordres del seu august –càrrec polític suprem –, i alhora n'era el successor aclamat i confirmat. En principi, hi havia dos augusts, un a Orient i l'altre a Occident; cadascun d'ells havia de designar el seu Cèsar. A la pràctica, entre els successors de Dioclecià foren constants els intents d'un dels dos augusts per controlar tot lImperi. Quan l'august moria, el Cèsar quedava proclamat nou August immediatament, i llavors havia de nomenar un nou Cèsar i futur successor. Nomenar algú ‘Cèsar' implicava designar-lo successor: òbviament, l'emperador no podia triar qualsevol per a aquest càrrec.]

El nomenament de Gal com a Cèsar fou un error greu. El fet és que al cap de poc, l'any 354, Constanci II el va fer executar, sota l'acusació de conspirar contra la persona de l'emperador. L'acusació no té fonament. És més probable que la seva supressió fos deguda a motius pràctics: Gal havia crescut durant anys tancat en un palau blindat i ben vigilat, sotmès a una educació cristiana ben severa sota la batuta del bisbe Eusebi, i segons els testimonis que n'han quedat no era massa intel·ligent. Havia vist de ben menut matances, exterminis i banys de sang, es devia haver mentalitzat que la política no era més que això, i quan va tenir el càrrec de Cèsar va emprar aquests mateixos mètodes com a tècnica habitual de govern. Constanci no tenia escrúpols a l'hora d'eliminar físicament rivals polítics o gent que li pogués fer ombra; però exterminar ciutats senceres – com Gal havia fet – era tota una altra història. Gal fou executat, i Constantina tornà a ser vídua. Problema solucionat.

Després de la mort de Gal, Julià va quedar com l'únic parent viu masculí de Constanci II, l'emperador. Una posició perillosíssima, atesos els antecedents. Però de fet va tenir una existència fosca i tranquil·la: mai no va mostrar cap interès per la política, l'únic que volia era estudiar filosofia, i tothom el tenia per un setciències inútil. Salvant les distàncies, el podem comparar amb Claudi, oncle de Cal·lígula, que es va salvar de les matances dins la seva família – i de l'extermini de gairebé tota la família pels pretorians – precisament perquè tothom el prenia per ximple. Per Julià, el fet de ser un jove estudiós, literat i ben inofensiu, devia ser un autèntic salvavides. Constanci devia pensar que, malgrat tot, li calia mantenir a la família algú que pogués ser el seu hereu, perquè ell no tenia fills i morir sense descendència hauria submergit l'Imperi en un caos dinàstic. Sempre estava a temps de suprimir-lo, si calia – per exemple, quan tingués un fill masculí propi, cosa que no va succeir mai.

Aquesta història de sang i horror no impressionarà especialment cap afeccionat a la història de l'Imperi Romà. Al capdavall molts emperadors – la majoria – van morir assassinats, i l'extermini de famílies senceres per assegurar-se el càrrec d'august no era gens inusual. Només cal recordar la família Júlia-Clàudia, amb Cal·lígula i Neró. Però el detall rellevant, és que aquesta vegada es tractava d'emperadors cristians: Constantí I no es va decidir a batejar-se fins ben a prop de la seva mort, però Constanci II, Constantí II i Constant I eren cristians fervents. No sembla que l'adopció del cristianisme tingués cap efecte positiu en el capteniment dels emperadors. Constanci II va demostrar l'escàs valor que donava a la vida dels membres de la seva família, però es va preocupar que tant Gal com Julià s'eduquessin en un entorn cristià, sota la batuta del bisbe Eusebi. Gal era – sembla – bastant ximple, però Julià era un noi despert i intel·lectualment inquiet, i hauria estat impensable que no s'adonés que alguna cosa no funcionava en aquell entramat. Els grans defensors d'una fe que predicava l'amor i la tolerància eren, precisament, els que menys practicaven aquelles virtuts.


DOS. Vers el rebuig del cristianisme

I la resta de cristians, practicaven realment la Fe que deien defensar? Aquest tema el reservem per la segona part d'aquesta Cort d'Apel·lació: és crucial per entendre Julià, però alhora és un tema massa extens i important per enllestir-lo en un paràgraf. Però avancem que, en esdevenir de facto religió oficial de l'Imperi, el Cristianisme va patir una degradació increïblement ràpida. Ben lluny de suposar una força regeneradora de la cultura, l'economia i el teixit social – que l'Imperi necessitava amb urgència – el Cristianisme es va convertir en un autèntic motor de conflictes polítics, camuflats sota discrepàncies teològiques; en un marc de lluites intestines ferotges, rivalitats entre bisbes, predicadors i patriarques, que gairebé sempre degeneraven en violència física, desordres i matances. L'Església va esdevenir, a més, una entitat amb una fam insaciable de riqueses i de poder polític – per obtenir, al seu torn, més riqueses. Bona part de les riqueses que l'Església acumulava provenien de confiscacions als temples de les altres religions, o bé de la rapinya pura i simple: l'assalt als temples pagans per part d'una torba fanàtica sota la direcció directa de bisbes, diaques o predicadors, que sovint eren els dipositaris del botí obtingut.

Gal i Julià havien quedat internats a Nicomèdia, en un palau ben vigilat, amb el bisbe Eusebi com a tutor. La poca informació que en tenim ens diu que van ser anys ben foscos per a tots dos, en una solitud absoluta i amb els llibres com a única companyia. L'educació rebuda sota la batuta d'Eusebi degué ser sòrdida; una mena d'internat regentat per un religiós fanàtic. Però els dos nois van tenir, a més, la companyia d'un mestre grec, un gramàtic ben versat en cultura clàssica, que els oferia una alternativa a la disciplina rígida d'aquell Cristianisme encara en fase de definició. Finalment els dos germans van ser deportats a Macellum, a la Capadòcia, sempre sota la vigilància d'Eusebi. L'educació rebuda fou ben inútil en Gal, un bèstia sense cap inquietud intel·lectual; però Julià era tota una altra història. Va arribar a tenir un coneixement excel·lent de la cultura cristiana d'aleshores, la teologia i les Escriptures, però també – i això fou una badada de Constanci i d'Eusebi – un coneixement profund de la cultura clàssica hel·lènica. Atès l'espectacle lamentable que arreu donaven els cristians, aquella altra cultura que coneixia tan bé era una alternativa a considerar molt seriosament.

L'any 349, L'emperador Constanci crida els dos germans a la capital, Constantinoble. L'exili s'havia acabat. Gal esdevingué Cèsar, com ja hem dit. Però Julià demanà autorització a l'emperador per seguir els seus estudis, i el va aconseguir. Els sis anys següents van ser sens dubte molt feliços: va anar d'una escola filosòfica a una altra, a Atenes, Alexandria, Pèrgam, Antioquia; discutint amb els mestres filòsofs i amb els seus companys d'estudis. Un d'ells, Gregori Nazianzèn (després beatificat), va escriure un retrat força desagradable de Julià:

‘No veia cap senyal de caràcter fort en aquell coll estranyament torçat, aquelles espatlles inflades i carregades, aquella mirada salvatge i perduda, aquella estranya manera d'alenar, expressions facials ridícules, rialla nerviosa i descontrolada, manera de parlar a batzegades...'

Se'ns fa difícil d'imaginar què volia dir Gregori, apart del fet que, com a cristià (i sant!) no és un testimoni imparcial. Però fins i tot admetent que aquesta descripció no és sinó una caricatura barroera, sembla clar que Julià no era un personatge gaire agradable ni atractiu. Alguns aspectes de la seva personalitat eren sens dubte resultat de l'educació rebuda: amb Gal, no havia conegut altra cosa que un palau blindat i vigilat, sense amics de la seva edat ni cap companyia agradable – llevat del mestre que el va iniciar en la cultura clàssica . Julià no tenia un tracte jovial malgrat la seva encara curta edat; era taciturn i la seva timidesa era notable. Absolutament ningú no hauria dit que aquell estudiant ambulant de filosofia esdevindria, un dia, August únic de tot l'Imperi.

Fou aleshores que es produí la seva gran evolució intel·lectual. Quan, al començament d'aquest periple intel·lectual, Julià va fer un 'alto' per tornar a Nicomèdia, ja no va tornar amb Eusebi. Va triar com a nou mentor Libani, un filòsof aleshores molt conegut, pagà confés, que havia rebutjat amb fermesa el Cristianisme. Era el primer avís que li passava alguna cosa pel cap. Però llavors només era un estudiant més; parlar clar era massa perillós. Es va mantenir en silenci.


TRES. De sobte, un cabdill militar magnífic

Mentrestant, Gal havia estat anomenat Cèsar de l'Imperi Oriental, encarregat del govern d'aquella part de l'imperi mentre Constanci, a la part occidental, mirava de controlar les incursions germàniques, que amenaçaven les fronteres del Nord. Gal només durà uns anys al càrrec; actuà com un sàtrapa enfollit, i amb l'excusa del complot – que ja hem esmentat – Constanci se'n va desempallegar. Constanci tornava a estar sol: si optava per governar l'Imperi des de Constantinoble, li calia un altre Cèsar per governar Occident; i no era cap broma, perquè aquest Cèsar se les hauria d'haver amb els pobles germànics – francs, alamans – que pressionaven la frontera Nord. Qui podia triar, però? De tota l'extensa família de Constantí, després de les matances i execucions ja no en quedava gairebé res! Només aquell cosí mig ximple, anomenat Julià, entestat a estudiar filosofia i anar d'una escola a una altra, allunyat del tot de qualsevol responsabilitat de govern. El Cèsar només podia ser ell.

Julià fou cridat a Mediolanum (Milà), que aleshores era la capital política de la part Occidental de l'Imperi. Constanci l'esperava; atesos els precedents – el seu pare, el seu germà, els seus cosins, tots assassinats per ordre de Constanci – això no era cap bona notícia. Per Julià la sorpresa degué ser total en veure's de cop i volta designat Cèsar, vestit amb uniforme militar, passejat entre tropes que l'aclamaven, i casat si us plau per força amb Helena, la germana de Constanci. Tot plegat en ben pocs dies. Julià devia estar tan aterrit com atònit. En tot cas, el record del seu germà mort, Gal, devia ser ben present: per si de cas, va compondre un panegíric inacabable en honor del seu cosí l'emperador. No sabem què en devia pensar aquest: Constanci no era home afable ni popular, però el que sabem d'ell ens diu que la raó d'estat era la força que el movia. Ja tenia un Cèsar, d'acord, però un Cèsar de tot just vint-i-tres anys, sense cap mena d'experiència militar, algú que mai no havia traginat una espasa ni s'havia trobat mai al bell mig d'un camp de batalla. Com podia enviar-lo a combatre contra ferotges tribus germàniques? La solució òbvia era envoltar-lo de consellers militars i de generals experts, que duguessin el pes de la guerra de facto, mentre que Julià feia el paper d'un Cèsar decoratiu.

Julià aviat va descobrir que aquests consellers militars no eren els seus subordinats, ni tan sols en teoria: només responien davant Constanci. Podien ignorar-lo si volien. Però era prou llest per fer el paper que se li demanava. Va deixar fer als seus consellers, va viure amb els soldats i hi va establir un lligam personal molt fort. Va observar amb atenció els seus comandants. N'aprenia de pressa. I quan, tot just un any més tard (356), es va adonar que els soldats estaven enervats de l'extremada prudència dels seus generals – que havia tingut com a resultat que els francs havien conquerit Colònia –, va decidir prendre personalment el comandament de l'exèrcit. Va dirigir una ràtzia fulminant: de Viena a Autun, Troyes i Reims, per reconquerir finalment Colònia. Una audàcia sorprenent. L'any següent, prop d'Estrasburg, les legions tenien davant seu un gran exèrcit franc: més de trenta mil guerrers. Ell només tenia tretze mil homes a les seves legions. Però Julià els va saber comandar de manera magistral: els francs es van rendir després d'haver perdut més de sis mil homes, mentre que ell només en va perdre 247.

Increïble. Més tenint en compte que només feia dos anys que era a l'exèrcit, i que no havia tingut mai abans cap experiència de comandament militar. El record del geni militar de Juli Cèsar, i de les seves victòries quan tot semblava perdut, devia alimentar la imaginació dels romans de la Gàl·lia, que respiraven alleujats en veure com l'amenaça dels francs s'esvaïa.

Els dos anys següents van continuar les victòries militars sobre els pobles germànics de l'altra banda del Rin. A la fi de la dècada (any 360) Occident es podia considerar segur i pacificat. Julià, establert a París, es disposava a exercir de governador de l'Imperi d'Occident.


QUATRE. De Cèsar a Emperador únic

Constanci no va tenir gaire temps de pair la seva sorpresa pels èxits personals de Julià. Ell, per la seva banda, tenia problemes amb el regne Part, el veí oriental de l'Imperi Romà. L'any 359 Constanci II havia rebut una carta del rei persa, Sapor:

Sapor, Rei de Reis, germà del Sol i de la Lluna, envia una salutació...(...)
Els teus savis saben que tot el territori entre el riu Estrimó [l'actual riu Struma] i els límits de Macedònia fou posseït pels meus avantpassats. Si volgués restaurar aquesta situació, ho podria fer (...), però em deleixo per la moderació, i per tant m'acontentaré de rebre Mesopotàmia i Armènia, que van ser arrabassades al meu avi de manera fraudulenta (...).
Et vull avisar que si el meu ambaixador torna amb les mans buides, em posaré en marxa amb tot el meu exèrcit, quan l'hivern hagi passat.'

La diplomàcia no era el fort del rei dels parts, com veiem. Lògicament, Constanci no tenia intenció de cedir cap territori; però enfrontar-se a Sapor no era joc de poques taules. Sabia que Occident estava pacificat, i que francs i alamans havien rebut de valent, prou per no voler causar problemes durant molt de temps. Va enviar un despatx a París, l'any 360, demanant a Julià reforços per la guerra que es preparava a l'Est. Les seves demandes suposaven ben bé la meitat de tota la força militar que Julià tenia a la seva disposició. Per altra banda, bona part de les forces de Julià eren gals, i també francs de tribus fidels a Roma. Gent que potser estava habituada a batre's en una plana envoltada d'avetoses, però no pas a morir de set en un desert d'Àsia. La perspectiva de morir tan lluny de casa va aterrir aquells homes. La irritació es va convertir en un motí, i Julià es va trobar que aquells soldats que havia d'enviar a reforçar l'exèrcit de Constanci, l'emperador, ara l'aixecaven per damunt dels seus escuts (a la manera de gals i francs), i l'aclamaven no pas com a Cèsar, sinó com a August: el nou emperador.

‘Vaig pregar a Zeus. I a mesura que la cridòria creixia i la remor s'acostava al palau mateix, vaig demanar el déu que em fes algun senyal; i el va fer, ordenant-me de cedir al desig de l'exèrcit i no oposar-m'hi. (...) Com que jo tot sol no podia controlar tants d'homes, i puix que per altra banda els déus, fos quina fos llur voluntat, acceptaven la meva decisió, vers l'hora terça un soldat o altre em va fer a mans el collar, que vaig posar sobre el meu cap, i vaig tornar al palau – tot lamentant-ho al fons del meu cor, com saben els déus.'

El motí de París, on l'exèrcit d'Occident va proclamar Julià com a August, tot desfiant l'autoritat imperial. Gravat de Felix Thorigny (1823-1870); observeu el ritual netament bàrbar, no romà, de proclamació del nou august: damunt els escuts, a la manera de gals i francs.

Encara que el text del mateix Julià és posterior als fets, sembla clar que ja aleshores havia abandonat del tot el Cristianisme: cap cristià no parlaria de Zeus o ‘els déus' amb aquesta desimboltura. El fet important és que Constanci es va assabentar que a Occident hi tenia ja no un Cèsar subordinat a ell, sinó un altre august rival. Tots dos van adoptar una política de guanyar temps, enviant-se missatgers i ambaixadors, insistint en la seva bona voluntat i en l'interès de no començar cap guerra givil, en bé de l'Imperi. Però mentrestant, es preparaven per a la guerra. Sapor semblava voler esperar, a veure què passava: un respir que a Constanci li venia com l'anell al dit. Nous conflictes a la frontera del Rin van tenir Julià ocupat amb altres afers. Però no es podia postposar el conflicte indefinidament. Llavors, va donar mostres una vegada més de la seva audàcia: sabia que tenia un exèrcit molt inferior en homes al que podia reunir Constanci –que seria immens, sens dubte –. Què fer? Fer que semblés més gran que no era, dividint-lo en tres parts, cadascuna de les quals aniria cap a l'Est per una ruta diferent: les tres parts es reunirien a Sirmium, prop de l'actual Belgrad. Julià mateix va comandar una de les unitats: tres mil homes selectes que es van internar a través de la Selva Negra, seguint després el Danubi, i tombant finalment cap al Sud. Travessant territori bàrbar, corrent el risc de l'atac de tribus germàniques enemigues, una distància que si ara és gran aleshores ho era encara més. Una audàcia increïble! ¿O impaciència per enfrontar-se d'una vegada a l'home que probablement havia ordenat l'assassinat del seu pare, dels seus dos germans, i de bona part de la seva família? Mai no ho sabrem. Perquè quan Julià va arribar al seu destí, es va trobar amb una ambaixada que l'informava que tot l'exèrcit de l'Est, amb el qual s'anava a enfrontar, l'havia aclamat com a Emperador. Constanci s'havia posat en marxa amb el seu immens exèrcit, però pel camí havia mort sobtadament – i inesperadament. Era l'any 361. Tenia només 44 anys, no era gaire més gran que Julià, i mai abans no havia patit cap malaltia. En llegir el seu testament, generals i altres comandaments de l'exèrcit i prohoms civils que els acompanyaven van quedar estupefactes: nomenava successor seu a tots els efectes precisament aquell contra qui anava a lluitar: Julià. Per molt que fos, en aquell moment, el seu adversari i rival, devia veure clar que era l'únic que podia mantenir les fronteres i, si calia en un futur – i caldria – es podia enfrontar al regne dels parts. Fins i tot aleshores es va imposar la raó d'estat per damunt de qualsevol altra consideració.

Julià devia quedar impressionat per aquest darrer gest del seu antic emperador, rival i probable enemic. Un individu impresentable, però també discutible: amb fusta de gran estadista, un governant i no pas un líder al camp de batalla. En alguns aspectes, semblant a Octavi August. Un personatge difícil de jutjar, perquè pràcticament tot el que en sabem prové dels seus adversaris i/o enemics. En tot cas, Julià va marxar cap a Constantinoble per retre homenatge al seu difunt cosí i august. Va presidir la cerimònia fúnebre de l'enterrament. I, segons tots els testimonis, va plorar amargament davant de tothom. Indro Montanelli no s'està de comentar que ‘fou una comèdia magnífica, molt ben interpretada per tots els actors'. J.J. Norwich (cf. vide infra) té una opinió ben diferent: creu que el plor era sincer. Tampoc no ho sabrem mai. Més significativa és, en tot cas, la frase de J.J. Norwich:

‘I mai més no va entrar en cap església cristiana'.

Una altra pregunta interessant, és si Constanci hauria fet el mateix testament si hagués sabut que Julià havia abandonat el Cristianisme, de manera lliure i conscient. És la tercera pregunta que mai no podrem respondre.


CINC. Julià, emperador

Moneda d'or (solidus) amb l'efigie de Julià. El solidus era una moneda de gran valor, establerta per Dioclecià com una manera d'estabilitzar el valor de la moneda i evitar-ne la depreciació. Degut al seu valor, molt alt, el seu ús quotidià era escàs; era una moneda de prestigi més que no pas un instrument útil per a l'economia de l'Imperi.







Rostovtsev, a la seva obra monumental ‘Història Social i Econòmica de l'Imperi Romà' mira de fer un resum de les raons de l'esfondrament de l'Imperi. Ho resumeix en un fet: la progressiva independència de l'estructura estatal i la societat real de l'Imperi, en el sentit que l'estat va esdevenir una estructura autònoma, amb necessitats pròpies i una lògica pròpia, progressivament desconnectat dels anhels i les necessitats d'una societat civil – per emprar un terme actual – a la qual, en teoria, havia de servir. L'aparell estatal decidia què necessitava i ho exigia a la societat de l'Imperi; donava per fet que l'Imperi podia mantenir-lo. Semblava que mai no se'ls acudia que podia ser exactament el contrari. Si a Roma l'estructura estatal havia estat sempre costosa (l'exèrcit, sobretot), a partir de l'època de Dioclecià la pompa oficial va començar a créixer de manera incontenible. Dioclecià era persona molt sensata, i en el fons se'n ben fotia de tota la pompa que anava afegint a la seva persona; però veia la pompa com una necessitat. Roma havia patit una anarquia militar terrible que havia durat mig segle, una època paorosa en la qual els emperadors eren proclamats per la soldadesca fins que, al cap d'un o dos anys, se'n cansaven, l'assassinaven i en proclamaven un altre. El nou emperador era sempre un cap de l'exèrcit: convivia amb els soldats, aquests el coneixien i el tractaven personalment, era un d'ells i, per tant, no li tenien cap consideració especial: no el veien com un ésser superior ni intocable. Dioclecià es va adonar que l'única manera d'aturar la follia d'emperadors assassinats era establir un abisme entre l'emperador i la soldadesca: l'august havia de ser inaccessible, o gairebé. Havia de tenir una aura màgica, deífica, inabastable per al comú dels mortals. S'havia d'envoltar de secretaris, senescals, uixers, guardians, escrivents, copers, mestres de cerimònies. L'expansió de l'aparell del palau imperial fou imparable; i també el seu cost.

En temps de Constanci, tot plegat havia assolit extrems absurds:

‘Hi havia un miler de cuiners, i també de barbers, i encara més majordoms. Hi havia eixams de lacais, més eunucs que mosques al camp a l'estiu, i una multitud de paràsits de tota mena. Per a aquests carpantes ociosos hi havia un refugi: pertànyer a la casa de l'Emperador, a la qual s'enrolaven ràpidament per una peça d'or...'

[Libani: Oració XVIII]

L'aïllament de l'emperador era una de les conseqüències més greus de tot aquest procés. Eren ben pocs els patricis que podien arribar fins a l'emperador; i un simple ciutadà era impensable. Les virtuts de la Roma republicana quedaven molt lluny. De fet, s'estaven posant els fonaments de l'Europa Medieval. Aquest aïllament era greu perquè implicava que l'august només coneixia la realitat de l'Imperi a través de l'eixam d'eunucs i servidors que l'envoltava; un eixam més amatent a vigilar els seus interessos que no pas a fer funcionar l'aparell governamental.

Ja des del primer dia l'obra de Julià com a august fou fer una bona neteja de tot l'immens aparell burocràtic de la cort de l'anterior emperador. Llegir sobre aquesta obra de govern és el pas essencial per comprendre el perquè del respecte que, malgrat tot, han mostrat envers ell els historiadors posteriors, tots ells cristians. Fou una tasca de simplificació administrativa per la via simple d'eliminar tot l'aparell burocràtic que ell veia com a inútil, que de fet era la majoria. Per aquesta simple via, bona part de la corrupció administrativa va desaparèixer de cop. El seu palau es va simplificar de manera enorme. Va restaurar prerrogatives dels governs municipals, de les institucions tradicionals i, sobretot, del Senat. No va fer cap pas per seguir els patrons de govern de la Tetrarquia, inaugurada per Dioclecià. Era, ras i curt, una autèntica restauració: la restauració de l'estructura política de la Roma del segle II, la Roma dels Antonins, que havia esdevingut un mite com una de les èpoques més felices i esplèndides de la civilització romana. La pressió fiscal, que aleshores era realment salvatge, fou reduïda i racionalitzada. Les mesures de racionalització, juntament amb la lluita contra la corrupció, haurien estat un alicient per una veritable recuperació de l'activitat econòmica de l'Imperi, un augment de la producció en tots els àmbits i a llarg termini una reducció de la pobresa que era general a tot el Baix Imperi. El poc temps de govern de Julià, tres anys tot just, no ho va fer possible.


SIS. La religió de Julià

Mentre no va ser august, Julià va tenir ben amagada la seva religió veritable. En un imperi governat per emperadors cristians fervents, declarar-se pagà era extremadament perillós. Però sembla que bona part del seu entorn endevinava que passava alguna cosa. A l'hora de la veritat, quan Julià va accedir al càrrec d'august, no va perseguir el Cristianisme. Es va limitar a fer-ne una religió més entre les diverses que es practicaven a l'Imperi. Va treure-li totes les prerrogatives i privilegis, però no va desencadenar cap persecució. En tot cas, per una Església que ja s'havia habituat a tenir un gran poder polític, veure's reduïda a tenir un poder espiritual devia ser un afront.

Les dècades anteriors al seu curt regnat, havia estat freqüent que masses de cristians enfervorits, guiades per bisbes, diaques o predicadors – molts d'ells beatificats posteriorment – assaltessin temples pagans, robessin tot allò de valor que hi havia, i finalment hi calessin foc o tiressin a terra l'edifici. Llavors, en aquell mateix lloc hi edificaven un temple cristià. Julià va obligar a abatre algunes d'aquestes esglésies i a tornar a edificar-hi el temple pagà preexistent. Bé que Julià no tenia cap simpatia pel Cristianisme, ans al contrari, no era cec; era conscient que la capacitat d'atracció de nous conversos el Cristianisme la tenia perquè exercia una funció social de salvaguarda en uns temps d'esfondrament econòmic i social. Les comunitats cristianes eren, a més de llocs on se celebrava el culte, centres on s'exercia la solidaritat entre els seus membres: la cura que es tenia de les vídues en les comunitats cristianes primitives ha estat esmentada per molts contemporanis. La caritat, entesa com una virtut, la compassió pels dèbils, la caritat envers la gent necessitada que es tenia al costat de casa, no eren enteses com a virtuts morals pel món antic. Pel Cristianisme, sí. El món antic havia creat la filantropia com a activitat respectable per als aristòcrates rics, però no coneixia la caritat com a impuls ètic i humà elemental, aquell impuls que ens porta a compadir-nos d'algú que és malaurat i que viu ben a prop nostre. Fer d'aquest impuls instintiu, humà i càlid, un motor de canvi social, és una creació del Cristianisme. Fou un impuls interessant durant el zènit de l'Imperi (diguem, fins a la fi del segle II), però anà esdevenint vital a mesura que l'Imperi es degradava i augmentava el percentatge de població que es trobava en una situació desesperada.

Les esglésies cristianes podien ser focus de solidaritat social perquè amb el temps van esdevenir també receptors de mitjans econòmics. Era habitual que en morir el difunt donés un terç o un quart de la seva fortuna (gran o petita) a la parròquia; s'asseguraven misses de difunts i més probabilitats d'aconseguir el Cel un cop morts. Grans potentats llegaven quantitats enormes a l'Església com a institució, que d'aquesta manera arribà a ser un poder econòmic formidable. Julià s'adonava de la pressió que l'Església exercia sobre els cristians que eren prop de la mort, perquè els fessin un llegat generós a canvi del Paradís. Va prohibir aquesta mena de donacions, però només a l'Església Cristiana: els temples pagans seguien autoritzats a rebre herències i donacions generoses. Els cronistes cristians es queixaven amargament d'aquesta discriminació; però alhora s'avergonyien de les mil-i-una maniobres que bisbes i diaques feien per esquivar-la. Les ments crítiques dins mateix del Cristianisme no podien ignorar que l'església havia oblidat del tot el manament de Jesús de no buscar la riquesa: de fet, per bona part de l'església semblava ser l'únic objectiu. L'actuació de Julià fou en molts aspectes imitar l'església: va crear xarxes de solidaritat social, ajuts i suport, amb la idea de competir per aquest diguem-ne ‘mercat'. Però no podia competir en tot: per exemple, en combatre la por de l'infern, arma infal·lible de l'Església per aconseguir fons i acòlits, sobretot entre la gent senzilla.

Competir en el tema estrictament religiós era força més difícil, perquè tres segles d'atacs i defensa havien blindat el Cristianisme, intel·lectualment parlant. Malgrat les dissensions internes – nombroses i molt violentes – el Cristianisme havia acabat essent un cos de creences molt més sòlid, coherent o consistent que el paganisme, que per definició era una col·lecció heterogènia de creences, mites i rituals. Cap altra religió no havia estat sotmesa a aquest assetjament intel·lectual: era fet comú entre molts intel·lectuals pagans dels segles II i III criticar ferotgement les creences cristianes, i això havia obligat els primers pensadors cristians a esmolar la seva dialèctica, a respondre argument per argument, a revisar les seves creences i a mirar de justificar intel·lectualment – o simplement per la fe, quan calia – els punts aparentment dèbils de la seva doctrina. En temps de Julià, la doctrina cristiana estava blindada, i l'església era un adversari formidable, no només econòmicament i pel que fa a la seva capacitat de manipular les masses, sinó també intel·lectualment: no es podia desqualificar com si res.

Per altra banda, quina alternativa hi havia? Ell havia trobat un aliment espiritual prou convincent en la filosofia, el Neoplatonisme sobretot, com a font que complementava els cultes als déus clàssics i els modelava d'una manera totalment nova; però això no era a l'abast de tothom, i menys en un món on un percentatge important de la població era analfabeta. No seria exacte dir que el paganisme era mort, com sosté Montanelli en la seva Història de Roma, però seria absurd negar que patia una crisi profunda. Un dels problemes de la religió romana diguem-ne clàssica – Júpiter Capitolí, Vesta, Mart, Janus, etc. –, i també del seu equivalent grec – amb els seus matissos propis – era el seu caràcter fortament ritualístic: era, abans de res, un espectacle que s'oferia a la plebs. Que darrere el ritual hi hagués ben poca cosa era un fet conegut de feia molt de temps. La degradació dels rituals, fet esmentat per molts cronistes d'aquella època, duia per força a un relaxament de la fe en els déus clàssics grecs i romans; una de les obsessions de Julià fou precisament la recuperació de la pulcritud, l'exactitud i la perfecció en els rituals religiosos. La fe crea el ritual, però alhora el ritual retroalimenta la fe. No hem de pensar que Julià fos tan ximple per creure que això ho solucionava tot; però és impossible no donar-li la raó quan pensava que el primer pas per revitalitzar un sistema de creences és prendre'l seriosament i executar-ne els rituals de manera pulcra i exacta. En aquest punt es fa impossible no pensar en Confuci, testimoni d'una altra degradació social i moral, i que també insistia en la importància dels ritus com a instrument de cohesió social. En la seva novel·la Julià l'Apòstata, Gore Vidal retrata molt bé l'obsessió del jove emperador per l'execució exacta, pulcra i conscient de totes les cerimònies i els rituals, i la seva indignació per l'estat de deixadesa en què havia caigut en alguns temples l'antiga religió dels Catons, els Escipions, els Brutus, que ell associava a aquella societat forta i enèrgica que havia bastit l'Imperi.

Julià mateix s'implicava en l'execució dels rituals. I no estalviava esforços en fer-ne espectacles públics de gran envergadura. No n'hi havia prou de sacrificar un gall o un parell de colomins: el bou era la seva víctima preferida. I no en sacrificava un, sinó dotzenes. El mot hecatombe fa referència precisament a aquests festivals religiosos on se sacrificaven dotzenes de bous en honor dels déus. Els comentaristes cristians no s'estaven de fer acudits sobre el tema: quan Julià feia un ritual, exterminava tots els bous de la comarca. Potser és una exageració, però retrata un altre dels problemes de la revolució religiosa de Julià: que en donar tanta importància al ritual, a l'espectacle, arribés a extrems que podien ser contraproduents de tan ridículs. En comparació, els cristians simplement compartien un sopar, pa i vi: però el significat simbòlic no era pas menor... i sortia molt més barat.

I arriba la qüestió: en què creia, realment, Julià? Gore Vidal l'imagina com a adepte al Mitraisme, religió d'origen persa que guanyava molts adeptes entre les classes altes de l'Imperi; però no tenim massa evidències que aquesta hipòtesi sigui correcta. Julià parlava de si mateix com algú que havia viscut vint anys sota el signe de Crist, i la resta havia trobat la veritat sota el signe d'Hèlios, el Sol. Se sol acceptar que el seu paganisme no era una simple reedició dels cultes a Zeus o a Minerva. Coneixedor com era de la filosofia grega, era impossible que aquelles reflexions platòniques o neoplatòniques sobre el verb, l'U, el principi intel·lectiu (el nous) no influïssin en les seves creences religioses. La reconstrucció que avui fem del seu paganisme és un Platonisme religiós que abraçava i en gran part redefinia els déus clàssics com manifestacions d'una entitat superior que incloïa el tot. Llarg d'explicar, però sobretot difícil d'entendre per unes masses incultes que es devien sentir poc atretes per una religió tan abstracta.

El desavantatge de la fe juliana era que no oferia una resposta a les demandes d'una població majoritàriament desesperada i enfonsada en la misèria. Els darrers dos segles de l'Imperi Romà (IV i V) van ser dramàtics en l'aspecte social; l'Imperi era un estat totalitari que es basava en el terror com a eina de control de la població. El manteniment de la immensa maquinària de l'estat només s'aconseguia amb exaccions sumàries, qualificades per tots els historiadors com autèntiques depredacions que permetien de mantenir l'immens aparell burocràtic i militar i el funcionament dels palaus imperials, però que destruïa el sistema productiu. El cristianisme donava una resposta a la desesperació de les masses, en assegurar-los que la vida actual era un mer tràmit cap a una altra vida de comunió amb Déu; i deia també què calia fer per assolir aquella altra vida. Certament que la creença en una vida després de la mort era també present en el paganisme greco-romà, però en el marc del Cristianisme la concepció de la vida present com a mer tràmit i la vida futura com a recompensa pel sofriment d'aquesta vida va prendre un caràcter de consolació que la feia enormement atractiva en una societat desesperada com la de l'Imperi Romà tardà.

L'alternativa de Julià, ben diferent – i molt atractiva als nostres ulls – era que la vida quotidiana de l'Imperi deixés de ser un infern. Governant amb sentit comú, eliminant bona part de l'aparell estatal, despatxant eunucs i altres inútils que pul·lulaven per la Cort, racionalitzant l'estructura de l'estat. Si hagués durat més, si hagués tingut més temps de desenvolupar-se, potser (però no ho sabrem mai) hauria pogut aturar l'evolució infernal que feia de l'Imperi Romà una civilització insostenible. Fent així innecessària – o almenys no tan vital per tanta gent – una religió que predicava la futilitat d'aquest món, i el món proper com a única alternativa interessant.


SET. L'emperador assassinat...?

Julià era enèrgic i actiu; sabia què volia i estava decidit a tirar endavant la seva política. Però el destí havia decidit altrament. Sapor, el rei dels parts, semblava que havia esperat alguns anys abans de decidir-se a tirar endavant la guerra contra Roma. Quan finalment es va preparar per a la guerra, ja no tenia davant seu un emperador com Constanci II, dubitatiu i poc decidit: tenia Julià, que ja havia demostrat el seu talent militar. I Julià va aparcar momentàniament la seva política religiosa per prendre de nou el comandament de l'exèrcit. En realitat, fou ell mateix qui va iniciar les hostilitats, com diríem ara.

No podem allargar-nos en la descripció de la campanya; podem dir només que la va preparar a la seva manera, metòdica i perfeccionista, amb un pla ben estudiat i sense defugir la batalla quan calia. L'exèrcit que es va endur amb ell era enorme: entre 80000 i 90000 homes. Aquí només esmentarem que fou on l'emperador trobà la mort, l'any 363: al bell mig d'una melée, després de la batalla de Samarra, va rebre un cop de llança que el deixà malferit. Va morir la nit mateixa.

Qui engegà la llança, però? Encara que sembla lògic pensar que fou un dels soldats parts als quals s'enfrontaven, sempre hi ha hagut la hipòtesi que fou un legionari romà, cristià, qui va assassinar el seu propi emperador. Gore Vidal, a la seva novel·la Julià l'Apòstata, esmenta clarament aquesta possibilitat, i un dels personatges de la novel·la la defensa obertament. No ho podem saber. L'audàcia de Julià era ben coneguda, i en aquesta Cort d'Apel·lació n'hem donat més d'un exemple. De l'audàcia a la imprudència irresponsable només hi ha un pas. Cap august sense descendència ni hereu declarat – com era el cas de Julià – no ha de posar-se a primera línia de batalla: la necessitat de demostrar el valor físic ha de passar darrere del sentit d'estat.

La llegenda diu que just abans de morir Julià va ficar els dits a la seva ferida, i que amb els dits carregats de sang va esquitxar l'aire: Has vençut, Galileu! diuen que va cridar. El Galileu era, òbviament, Jesús. Segurament és fals.


VUIT. Bescantat i recuperat

¿Quin hauria estat el resultat de la política de Julià, si hagués estat emperador més dels minsos tres anys que ho va ser? Per Gibbon i altres historiadors fervorosament cristians, hauria estat una autèntica guerra civil. En tot cas, insisteixen que era una política inútil perquè ja ningú no era realment pagà, o gairebé ningú. El paganisme estava condemnat des de feia molt de temps. O potser no? En la seva política hi havia una voluntat de regeneració moral veritable, quelcom que el cristianisme havia abandonat de fet, com veurem a la propera Cort d'Apel·lació. I la ferotge i extensíssima persecució de què va ser objecte el paganisme durant els segles IV i V només s'entén si admetem que encara hi havia molt a perseguir. Si el paganisme hagués estat ben mort, com diuen alguns, no hauria calgut més d'una dècada.

A la mort de Julià, la seva obra se'n va anar en orris ben ràpidament. Jovià, l'august que el va succeir, era en comparació un individu ben insignificant. La prova és quina fou la seva primera decisió com a august: comprar la pau als parts. Les legions romanes no havien estat vençudes: es trobaven en una situació delicada, certament, però estaven encara ben senceres i amb ganes de seguir lluitant. Ben mirat, poc abans de la seva esclatant victòria a Farsàlia Juli Cèsar es trobava en una situació ben delicada. Però Jovià no tenia aquest tremp: es va estimar més no córrer cap risc, deixar-ho córrer i tornar cap a casa. És clar que el preu, per l'Imperi, fou molt alt: va haver de renunciar a tots els territoris de l'extrem Est, que van ser incorporats a l'Imperi Part. Potser mai un enemic de l'Imperi Romà no havia guanyat tant sense necessitat de guanyar una guerra. Això hauria bastat per cobrir de vergonya el nom de Jovià; però era cristià, i es va afanyar a derogar tota la legislació de Julià relativa a la tolerància religiosa, i a restaurar tots els privilegis legals i materials de l'Església. Això va tenir la seva recompensa: fou exaltat en molts de panegírics com un salvador de la Fe, mentre que el nom de Julià, que havia defensat l'imperi contra germànics i parts – i hi havia deixat la pell – seria bescantat com l'Apòstata, aquell que, havent estat educat com a cristià, va gosar abandonar el bàndol 'bo'. I no ho va fer forçat, sinó de manera lliure i plenament conscient. Quelcom que l'Església no podia tolerar així com així.

Els mil vuit-cents anys posteriors han estat cristians, si més no a Europa, i cristians han estat els historiadors que, un moment o altre, han parlat de Julià. Calia esperar un devessall de desqualificacions. En canvi, el que hi ha hagut és més aviat una actitud de condescendència: un ‘subjecte anacrònic', és un dels (des)qualificatius més emprats. Però és una desqualificació de doble tall. Anacrònic... en quin sentit? En el sentit de no acceptar el caire que prenia l'Imperi sota la influència del Cristianisme, i sota el govern d'emperadors que semblaven talment dominats per bisbes, predicadors i consellers espirituals cristians que era lícit preguntar-se qui tenia realment el poder polític i, pregunta encara més rellevant, amb quina finalitat l'exercia. Anacrònic en el sentit d'intentar aturar – i fer tornar enrere – una evolució cultural, social i política que destruïa les restes de la cultura romana per instaurar l'Edat Mitjana. Oposar-se a una certa evolució social i cultural no és absurd si aquesta evolució és negativa. I és ben clar que, amb tots els defectes que vulguem, la Roma dels Antonins – la que ell hauria volgut restaurar – era més que preferible a la Roma que ell havia heretat dels seus predecessors immediats: un Imperi fosc i corrupte, on l'opressió envers les classes populars havia pres proporcions de veritable depredació; un imperi insostenible, com ben aviat es va demostrar, si més no a l'Imperi d'Occident. Julià era un místic regeneracionista; era sincer en el seu desig de restaurar la grandesa pretèrita de la civilització romana. Però per això calia identificar les fonts dels problemes, i ell no dubtava en cap moment que el Cristianisme n'era un. No pas l'únic, però sí un dels principals.

I aquí s'imposa la qüestió més rellevant de totes: s'equivocava?

Per respondre aquesta pregunta ens cal una altra Cort d'Apel·lació: la propera. Els textos d'història clàssics (el de Gibbon, per exemple; o el de Montanelli) diuen clarament que sí. Però Gibbon i Montanelli eren cristians convençuts: mai no haurien admès que Julià tingués almenys una part de raó. Que avui sigui possible trobar textos històrics o novel·les (per exemple, la de Gore Vidal) que fan de Julià un heroi de la il·lustració i la tolerància enfront del fanatisme religiós, és un senyal de fins a quin punt s'ha girat la truita.

Pere Rovira

*******************

Per saber-ne més:

Gore Vidal: Julià, l'Apòstata. Original en anglès de 1964. Versió en català d'Edicions 62 (2002). Novel·la molt agradable de llegir, i alhora molt documentada, sobre el personatge. Obertament pro-Julià.

John Julius Norwich. Byzantium. Volum I: The Early Centuries. Penguin Books, 1990. Obra en tres volums; en el primer retrata els orígens de Constantinoble com a ciutat, i la història dels darrers emperadors romans, Julià entre ells. El capítol dedicat a Julià és excel·lent. Molt equànim.

Edward Gibbon. Història de la Decadència i Caiguda de l'Imperi Romà. Diversos volums: 1776-1788. Moltes edicions. Molta informació i dades, bé que òbviament la visió d'alguns aspectes de la Història de Roma (i encara més de Bizanci) ha canviat molt en tres-cents anys. El capítol dedicat a Julià l'Apòstata és molt ric en dades; demostra simpatia per Julià, bé que ridiculitza molt les seves creences. Hi ha una edició resumida en un únic volum, abreujada per D.A. Saunders, editada en castellà per Alba Editorial, any 2000.

Mikhaïl Rostovtsev. Historia Social y Económica del Imperio Romano. 2 volums. Original en anglès de 1926. Edició recent en castellà a la col·lecció ‘Austral' d'Espasa-Calpe. La descripció que fa de l'economia i la societat del Baix Imperi Romà (el de Constantí) és molt dura, i actualment es creu que exagerada. L'anàlisi dels factors socials i econòmics que van enfonsar l'Imperi segueix essent un clàssic.

Paul Johnson. Historia del Cristianismo. 1999. Editat originalment en anglès el 1976, per Weindenfield & Nicholson. Edició en castellà per Javier Vergara, Editor. La descripció del cristianisme en l'època posterior a Constantí és molt crítica.

Indro Montanelli. Historia de Roma. Original en italià de 1957. Diverses edicions en castellà; editat en català recentment. Llibre molt amè i agradable de llegir. El capítol dedicat a Constanci II i Julià l'Apòstata és força bo. Bé que obertament procristià, aconsegueix ser força equànim.

Pierre Chuvin. Chronique des Derniers Païens. Les Belles Lettres / Fayard, 3a edició, 2009. [No traduït al castellà ni al català, que jo sàpiga]. Descripció aterridora de la persecució de les religions no cristianes, durant el govern de Constantí i els emperadors posteriors.

*****************

Al Proper CriTeri:


Julià, l'Apòstata

Part II
ELS ‘SEGONS' CRISTIANS

En un llibre justament celebrat, Jesús Mestre i Godes parla dels Primers Cristians, aquells que van des de la mort de Jesús fins l'edicte de Milà, on Constantí legalitzà definitivament la nova religió. Però no són aquests els cristians als quals s'enfrontava Julià. Per entendre la seva apostasia, hem de parlar dels segons cristians, del Cristianisme posterior a l'Edicte de Milà. Ben lluny de la força regeneradora que intentaven retratar els llibres d'història que llegíem a l'institut, trobarem una religió que va patir ben aviat una increïble degradació, una Església que el mateix Sant Pau difícilment hauria reconegut com a obra seva.

Vull avisar que la propera Cort d'Apel·lació pot ferir la sensibilitat dels lectors que es declarin cristians creients i practicants.

Share this: