Maig o cançó quasi trista de semi-primavera

Obro la porta i plou. Quina sorpresa. Em resigno, camino cap la feina i em mullo. També fa fred. Quina il·lusió. I et veig i no et conec. I quan et tinc a prop et miro els ulls, però no els veig.  Au! Em claves el paraigua al cap. Mantinc la calma i canto una cançó. Tranquils, que improviso.

Calat fins el moll de l'os
suco el peu fred en un bassal
em claves el teu paraigua
em sento xarrup de primavera fred
Ou ie-a

El paraigua no m'agrada. Trobo que és un estri molt poc pràctic i poc eficient i que en poques ocasions compensa el fet de no mullar-se sota la pluja. Al segle XXI (i ja ens n'hem polit deu anys!) no entenc com no hi ha una alternativa que encara no s'hagi estès i que hagi substituït el rudimentari paraigua. Un estri per a resguardar de la pluja que consisteix en un tros de tela cosida a unes barnilles d’acer articulades a l’extrem d’un bastó, que permeten d’estendre-la o de plegar-la amb facilitat. Tros de tela cosida?! Barnilles?! Que s'estén i es plega amb facilitat?! La definició evidencia el ridícul retard l'aparició d'un nou invent que el jubili d'una vegada.

Quantes barnilles deu tenir un paraigua? Sis, vuit? Segur que ja hi ha paraigües que en tenen deu. Paraigües d'aquests gegants que van posar de moda els valents executius i les grans senyoretes, perquè ells no es podien mullar tant. Ara els regalen; de promoció. Et donen un TAE de l'hòstia per domiciliar la minúscula nòmina i un paraigua gegant. I té deu barnilles. I surts de l'agència 02 de l'entitat 3025, cap cota, trista; d'acord, potser només pensativa. Perquè, tot i que tens un paraigua nou de trinca, immens, multicolor i amb un TAE de la hòstia (que supera en un percentatge ínfim als de l'entitat 2200, però al cap i a la fi, percentatge) has de tornar a la crua realitat. Vas a la feina a treballar per aquell idiota. O tens un examen i estàs repassant. A no, que treballes. Bé, podria ser...  O tens les sabates foradades, com jo, i no vols posar el peu en un bassal. Lògic. I mires a terra. Inconscient que portes deu barnilles afilades i punxants entre les mans. 

I no t'alteres, i no em mires, i me'n claves una al cor. I jo canto una cançó.

Calat fins el moll de l'os
suco el peu fred en un bassal
em claves el teu paraigua
em sento xarrup de primavera fred

Ou ie-a
Ou ie-a


Sòcrates

Share this: