Diumenge primer del mes de novembre. Encara no és migdia i les flors dels difunts ja es comencen a pansir. Fa un sol que espatega les glaceres. S’ha llevat amarat de suor i s’ha dutxat amb aigua freda per treure’s la calorada del damunt. Al·lucinant. Potser no hauria d’haver canviat el cobrellit d’estiu per la funda nòrdica d’hivern, però és que ja és novembre. Ha anat a comprar el diari (o guia ràpida de com muntar un entramat corrupte de finançament il·legal) i s’ha ficat directament a can Manel.
—Bon dia Manel.
—Bon dia Sòcrates, què posarem?
—Un entrepà de pernil i una canyeta... Hòstia Manel, què fots amb l’aire condicionat a tota marxa? Que estàs sonat o què? Fa un fred que pela aquí dins!
I el Manel li diu que amb la calda que fot allò sembla l’estiu. I quina humitat. I que quan el local s'omple l'ambient és irrespirable. I en Sòcrates li contesta que d’acord que potser fa una mica més de calor que la que tocaria, però no hi ha ni una ànima al bar, a part de l'amo i el client. Tampoc cal reproduir l’hivern glacial que no ve dins el bar, home.
—Obre la porta, que corri l’aire, i ja n’hi haurà prou.
—Noi, estàs ple de punyetes.
La mare que el va parir. Ara els que estan plens de punyetes són els que, en ple de novembre, es dediquen a dir a la gent a veure si poden obrir la porta (o la finestra) i tancar l’aire condicionat.
—I posa’m un cafè amb gel, quan et vagi bé...
Cap estudi científic, fins el moment, ha relacionat el consum de cafès amb gel amb el canvi climàtic. Ja seria hora. Segur que es podria establir una relació directa entre el seu consum fora de temporada i l’augment global de la temperatura; s’estalviarien molts diners i, el que és més important, moltes tones de Co2, en satèl·lits, instruments, grans expedicions i enormes computadores per prendre mesures i extreure resultats. Només caldria seleccionar uns quants bars emblemàtics de diferents llocs singulars, on el consum de cafè amb gel estigués consolidat, és clar, i ja ho tindríem. Fiabilitat total. Moltes dades donen la raó a aquest argument, moltes. És evident que l’allargament de la temporada de cafès amb gel és un clar indicador sobre l’avenç dels efectes i les conseqüències del canvi climàtic. L’evidència es confirma: és novembre i encara que algú en demani un ningú el mira com pensant ja s’està fent l’original aquest tiu. De fet, fa uns anys, quan per aquesta època hom en demanava un, sempre li acabaven posant un cafè amb llet. És allò del café an gé, que a l’estiu et cau amb gel i a l’hivern amb llet. L’any passat fins el Nadal no li va passar. I aquest any les perspectives són encara millors. De fet, el cafè amb gel, es podria fer servir com a metàfora del comportament humà, davant del canvi climàtic; contradicció pura i dura. Com que fa més calor, conseqüència directa del consum exagerat, segons diuen, d’energia que prové bàsicament de la crema indiscriminada de combustibles fòssils, volem més cafès amb gel, per tant, gastem més energia en fer gel per refrescar-nos, que a la seva vegada provoca més augment de la temperatura, i llavors, enlloc d’un glaçó en volem dos, i llavors...
—Té noi, el teu café an gé.
—Ei, ei, Manel, que t’he dit amb gel.
—Sí sí, aquí el tens, an gé.
—Amb gel, manel, G-E-L.
—Cordons nano, que no m’has dit que tenies fred?
Sòcrates
