Les rimes de Miquel Àngel












Miquel Àngel és d’aquells creadors als quals el qualificatiu «gran» mai no els ve gran i mai no sona reiteratiu.


Va ser un gran escultor, un gran pintor, un gran arquitecte, un gran urbanista i un gran poeta, sempre buscant el millor vehicle expressiu a les seves inquietuds, de vegades trobant-lo, involuntàriament, no en l’aparent però soferta perfecció de l’obra acabada, sinó en l’aspra veritat de l’obra inacabada, com en els seus esclaus i pietats a mig alliberar del marbre. Cap de les figures finalitzades resulta, al meu parer, tan expressiva, tan plena de sentit, com les que va deixar a mitges, en què el bon observador hi pot veure de manera punyent l’ànsia de llibertat i la impotència, la desesperació i la ràbia, el dolor i la pietat.


La seva poesia representa un autèntic combat per assolir un terreny d’entesa entre la seva passió pels nois i la seva fe catòlica, que només troba de manera precària en el pensament platònic, la bellesa terrenal de l’amat ha de ser el reflex d’una autèntica bellesa espiritual, per tant no hi pot haver mal en l’amor que sent. Només el troba, dic, de manera precària, perquè experimenta, sense admetre-ho, un desig molt més físic que no pas platònic, d’aquí ve que bona part de la seva poesia sigui alhora apassionada fins la carnalitat que no es vol confessar i auto-flagel·lant, el terreny d’entesa platònic no és la resposta a les seves inquietuds, però no en sap d’altre. El desig i la fe s’enfronten apassionadament sense anul·lar-se, i el conflicte es resol en una retòrica torturada que vol cenyir-se amb penes i treballs a la forma poètica.

Llegint-lo, podem imaginar la guerra interior que va sostenir, la complexitat d’aquesta guerra el va enfrontar a les formes poètiques imperants. Miquel Àngel, sense voler, es va barallar amb les modes formals del seu temps perquè no estaven a l’alçada de les seves titàniques inquietuds, i el resultat és un miracle de la història de l’art.

Per acompanyar aquesta «Columna» he triat dues de les seves rimes, la 28, un madrigal, i la 38, un sonet al qual li manca el segon tercet, de les quals en publico les versions que n’he fet en català, emprant decasíl·labs pel sonet, però sense rima. La música és «Frammenti di Michelangelo», del prometedor compositor Joan Magrané Figuera.






RIMA 28 (madrigal)



Perquè d'hora en hora m'acarona
la memòria dels ulls i l'esperança,
pels quals no sols sóc viu, també feliç;
sembla que m'obliguen força i raó,
Amor, natura i el meu antic costum,
a mirar-me'ls tot el temps que m'és dat.
I si canviés d'estat,
vivint en aquest, moriria en l'altre;
ni pietat trobaria
on aquells ulls no hi fossin.
Oh Déu, i són tan bells!
No és nat encara qui no en viu;
i després es veurà,
per dir-ho entre nosaltres,
cal que, tot just nat, mori de seguida;
que qui no s'enamora
de bells ulls, no viu.



RIMA 38 (sonet inacabat, manca el segon tercet)



Quanta dolcesa al cor porta pels ulls
el que en un punt el temps i la mort furta!
Que tanmateix és el que m'aconsola
i que en els afanys creix i sempre dura.

Amor, com virtut que dona i treu vida,
desvetlla els esprîts i és més digna cura.
I em respon: -Com si fos persona morta
mena la vida qui de mi és estalvi.

Amor és un concepte de bellesa
imaginada o vista dins del cor,
amiga de virtuts i gentilesa.








Share this:

Publica un comentari a l'entrada

 
Copyright © Revista CriTeri. Designed by OddThemes