Miquel
Àngel és d’aquells creadors als quals el qualificatiu «gran»
mai no els ve gran i mai no sona reiteratiu.
Va ser un
gran escultor, un gran pintor, un gran arquitecte, un gran urbanista
i un gran poeta, sempre buscant el millor vehicle expressiu a les
seves inquietuds, de vegades trobant-lo, involuntàriament, no en
l’aparent però soferta perfecció de l’obra acabada, sinó en
l’aspra veritat de l’obra inacabada, com en els seus esclaus i
pietats a mig alliberar del marbre. Cap de les figures finalitzades
resulta, al meu parer, tan expressiva, tan plena de sentit, com les
que va deixar a mitges, en què el bon observador hi pot veure de
manera punyent l’ànsia de llibertat i la impotència, la
desesperació i la ràbia, el dolor i la pietat.
La seva
poesia representa un autèntic combat per assolir un terreny d’entesa
entre la seva passió pels nois i la seva fe catòlica, que només
troba de manera precària en el pensament platònic, la bellesa
terrenal de l’amat ha de ser el reflex d’una autèntica bellesa
espiritual, per tant no hi pot haver mal en l’amor que sent. Només
el troba, dic, de manera precària, perquè experimenta, sense
admetre-ho, un desig molt més físic que no pas platònic, d’aquí
ve que bona part de la seva poesia sigui alhora apassionada fins la
carnalitat que no es vol confessar i auto-flagel·lant, el terreny
d’entesa platònic no és la resposta a les seves inquietuds, però
no en sap d’altre. El desig i la fe s’enfronten apassionadament
sense anul·lar-se, i el conflicte es resol en una retòrica
torturada que vol cenyir-se amb penes i treballs a la forma poètica.
Llegint-lo,
podem imaginar la guerra interior que va sostenir, la complexitat
d’aquesta guerra el va enfrontar a les formes poètiques imperants.
Miquel Àngel, sense voler, es va barallar amb les modes formals del
seu temps perquè no estaven a l’alçada de les seves titàniques
inquietuds, i el resultat és un miracle de la història de l’art.
Per
acompanyar
aquesta
«Columna»
he triat dues de les seves rimes, la 28, un madrigal, i la 38, un
sonet al qual li manca el segon tercet, de les quals en publico les
versions que n’he fet en català, emprant decasíl·labs pel sonet,
però sense rima. La música és «Frammenti di Michelangelo», del
prometedor compositor Joan Magrané Figuera.
RIMA 28 (madrigal)
Perquè
d'hora en hora m'acarona
la
memòria dels ulls i l'esperança,
pels
quals no sols sóc viu, també feliç;
sembla
que m'obliguen força i raó,
Amor,
natura i el meu antic costum,
a
mirar-me'ls tot el temps que m'és dat.
I
si canviés d'estat,
vivint
en aquest, moriria en l'altre;
ni
pietat trobaria
on
aquells ulls no hi fossin.
Oh
Déu, i són tan bells!
No
és nat encara qui no en viu;
i
després es veurà,
per
dir-ho entre nosaltres,
cal
que, tot just nat, mori de seguida;
que
qui no s'enamora
de
bells ulls, no viu.
RIMA 38
(sonet
inacabat, manca el segon tercet)
Quanta
dolcesa al cor porta pels ulls
el
que en un punt el temps i la mort furta!
Que
tanmateix és el que m'aconsola
i
que en els afanys creix i sempre dura.
Amor,
com virtut que dona i treu vida,
desvetlla
els esprîts i és més digna cura.
I
em respon: -Com si fos persona morta
mena
la vida qui de mi és estalvi.
Amor
és un concepte de bellesa
imaginada
o vista dins del cor,
amiga
de virtuts i gentilesa.
.JPG)
Publica un comentari a l'entrada