Alleniana

El 21 de desembre de 1978, a Gainesville (estat de Florida) va morir Allen West. Tenia tot just quaranta-nou anys (nascut el 1929 a la ciutat de Nova York); la mort fou deguda a una peritonitis. Suposo que gairebé ningú que llegeixi aquestes ratlles no sabrà de qui coi estem parlant. Per tant, ho aclarim aquí: Allen Clayton West era el quart fugitiu de la presó d'Alcatraz. El que no es va arribar a escapar. Aquest detall és el punt d'arrencada d'aquest BATISCAF.

Observació al marge: penjo aquesta col·laboració al CriTeri quan fa pocs dies una emissora de televisió ha emès un reportatge extens sobre el tema de la gran fugida. També és casualitat, caratsus... Per tant almenys part de les dades que ofereixo poden sonar redundants a algun lector. Però aquesta secció és, essencialment, de reflexió; i és la reflexió sobre els fets allò que la mou. Reflexionem, doncs.   


U. La gran fugida

Alcatraz és sens dubte la presó més famosa del món. Al seu moment fou reputada com la més segura, en el sentit que la fugida es considerava impossible. Potser era possible sortir del recinte penitenciari – fet que en si mateix es considerava, també, impossible –, però no hi havia manera de marxar de l'illa, envoltada de corrents forts i aigües molt fredes. Fora que hi hagués alguna barca esperant els fugitius. O, posats a imaginar, que els presos fugitius haguessin trobat la manera de fer-se una barca i tenir-la amagada a l'exterior de la presó, potser en algun dels rocams vora la badia de San Francisco. Tota la corrua de mesures de seguretat tenia un preu, que només es justificava – en termes estrictament econòmics – si la presó era totalment segura. Una fugida, com la que finalment es va produir el juny de 1962, havia de ser la sentència de mort per a aquell complex penitenciari tan costós. I efectivament, Alcatraz no va sobreviure ni un any: fou tancada definitivament el 21 de març de 1963.

Òbviament aquesta no va ser l'única raó adduïda per les autoritats. Es va parlar de problemes ambientals: les clavegueres de la presó abocaven els residus directament a les aigües de la Badia de San Francisco, i llavors no hi havia cap solució per a aquest problema. Confesso, però, que se'm fa difícil imaginar que aquest fos el motiu: l'esclat de la consciència ecologista fou durant la dècada dels setanta, i a començament dels seixanta totes aquestes cabòries devien inquietar ben poca gent. Més seriosa era l'excusa del deteriorament dels edificis: fer una presó en una illa podia ser ideal de cara a evitar fugides, però l'efecte corrosiu de l'aigua (els dies de vent fort les parets de la presó rebien de valent una brisa marina carregada de sal) al cap dels anys es feia notar. El manteniment i les reparacions necessàries al cap de força anys de degradació dels edificis devien ser molt costosos: i sens dubte no s'acabaven de justificar si, al capdavall, aquella presó no era 100% segura.

Al Capone, un dels presos més famosos que mai van trepitjar Alcatraz. Dins la presó, la sífilis que ja duia encomanada li va deteriorar seriosament la salut mental.

Alcatraz va tenir hostes famosos. Per exemple, Robert Stroud (el pres ocellaire), o Al Capone — que, per cert, en la seva estada a Alcatraz va embogir degut a la sífilis. Però Robert Stroud i fins i tot Al Capone han de rivalitzar amb Frank Morris i els germans Clarence i John Anglin, que han passat a la història com els tres únics presos que van aconseguir fugir d'aquella presó suposadament inexpugnable.

La història és prou coneguda. Frank Morris, individu extremadament intel·ligent, sembla que fou el cervell de la fugida. El pla fou el resultat de mesos de feina, i d'una anàlisi metòdica dels diferents problemes que s'anaven presentant, per als quals es trobava una solució de vegades simple, de vegades complexa, de vegades enginyosa. Morris i els germans Anglin van fugir pel forat de la ventilació de les seves cel·les respectives, forat que òbviament van eixamplar durant mesos. El dia 'D' calia sortir pels forats de ventilació, reunir-se a l'espai que quedava darrere la paret del fons de les cel·les, i grimpar cap amunt. La resta de les passes estaven calculades: reixes que calia passar (i com passar-les), terrats per on calia passar esquivant els focus, etc. El punt crucial era el primer: passar les reixes de ventilació. Òbviament aquestes reixes ja havien estat abans superades; però calia que els guardes no se n'adonessin. Per això, cada nit, després d'haver treballat el camí de la fugida, quan tornaven a la cel·la refeien amb guix el marc de la reixa, perquè tornés a quedar aparentment com abans. Altres detalls són tan coneguts que potser no val la pena ni esmentar-los: van construir uns ninots de guix, pintats i amb cabells reals, perquè semblessin els presos ficats al llit, a fi que els guardes no notessin res d'estrany quan feien la ronda. Cal convenir que van tenir una mica de sort: els guardes, després de fer la ronda tantes vegades, paraven ben poca atenció a les figures dels presos ficats al llit...

Després de superar les reixes de ventilació de les cel·les, van recórrer una llarga giragonsa a través de parets mitgeres, més canals de ventilació, més reixes, fins arribar al sostre de la presó, i d'allà a terra ferma, ja a l'exterior. Tots els obstacles havien estat estudiats metòdicament, i resolts un per un. Finalment, el més definitiu: els tres presos arriben a la platja, el darrer baluard contra qualsevol fugida. I ara què? S'havien preparat uns flotadors, fets amb bosses de plàstic, i quelcom semblant a un rai. Amb aquest modest equipament es van endinsar a les aigües de la Badia de San Francisco. Després, misteri.

Tot plegat és ben conegut a nivell popular, gràcies a les diverses pel·lícules i sèries de televisió: la més famosa, protagonitzada per Clint Eastwood fent el paper de Frank Morris, líder del grup, a qui sempre es va atribuir el paper del cervell de la fugida. Queda una qüestió, però: com es coneixen tants de detalls? La resposta és evident. Se sap què va passar, fonamentalment, gràcies al testimoni d'Allen West: el que havia de ser el quart fugitiu, però que a la fi no va sortir d'Alcatraz.

La cel·la de Frank Morris, amb el ninot que van construir per dissimular la seva absència, i el forat de ventilació al fons.

DOS. Allen West

Al film de Clint Eastwood s'explica, a més de la fugida de Frank Morris i els germans Anglin, la versió més coneguda de la no-fugida d'Allen West – a qui, per cert, se li canvia el nom: l'anomenen Charlie Butts. Allen West no va aconseguir fugir perquè el dia ‘D' no va poder treure a temps la reixa de ventilació. Va trigar massa a desfer el guix que la fixava a la paret, i quan a la fi se'n va sortir els altres tres ja havien avançat prou per deixar-lo enrere: ja eren al terrat, mentre que ell encara havia de grimpar per l'espai de darrere la paret. Ho va aconseguir, però sense els companys no podia arribar a la primera reixa que calia superar... i etcètera. Qui més qui menys ja sap la història. Allen West es va adonar que no podia fer el camí sol, i després dels moments de desesperació inevitables va decidir tornar a la cel·la, tot esperant tranquil·lament que l'endemà de bona hora sonessin totes les alarmes de la presó.

Quan els guardes van regirar les cel·les dels tres evadits van trobar, és clar, els ninots que havien fet per dissimular llur absència. També van trobar un ninot a la cel·la d'Allen West... que va haver de donar moltes explicacions, sembla que a canvi de no patir cap càstig com a còmplice de la fugida – perquè al capdavall ell havia col·laborat a muntar tot el pla. Allen els va explicar per on havien fugit Frank Morris i els germans Anglin, com, quines passes havien seguit, com havien resolt tots els problemes tècnics, com havien superat tots els obstacles. Una història ben sucosa, que fou la base per als films i sèries de televisió que es van fer posteriorment sobre la fugida d'Alcatraz. Una història de la qual avui dia força gent que ha estudiat aquella fugida – no tothom, però – en té dubtes seriosos.

Era impossible que Allen West sabés tants detalls sobre què passava un cop superada la reixa de ventilació... fora que en tot el procés de preparar la fugida ell també hagués estat a l'altra banda, preparant els passos, inclosa la superació de les diverses reixes que calia passar. Cosa que implica que tot el procés (treure el guix de la reixa de ventilació, passar a l'altra banda,  ‘fer la feina' de preparar-ho tot per al dia ‘D', tornar a la cel·la abans no es fes de dia, tornar a posar la reixa de ventilació i tornar a posar guix per dissimular que la reixa en realitat estava arrencada) el devia tenir més que ben apamat. No és impossible que, precisament el dia ‘D', tingués moltes dificultats per desfer el guix i arrencar la reixa, és cert; però és com a mínim sospitós.

L'explicació alternativa és que a la fi Allen West es va fer enrere. Voluntàriament, no pas accidentalment. La història d'Allen West, per als partidaris d'aquesta altra explicació, deixa de ser un conte de mala o bona sort – en funció de si els altres tres a la fi se'n van sortir, cosa que no sabem – i esdevé, en canvi, una metàfora de la por a la llibertat.


TRES. La por a la llibertat

La por a la llibertat és vista per molts ‘progres' com quelcom de lamentable; però aquests mateixos progres potser no farien fàstics a un adagi tan conegut com aquell que ens diu que val més un ximple conegut que un savi per conèixer. Un adagi que, com molts altres adagis, amaga una qüestió molt més profunda. Preferir un ximple conegut – o, en el cas que ens ocupa, les condicions ja conegudes de la presó d'Alcatraz – inclou una acceptació tàcita que el món és imperfecte, però que una adaptació a aquest món, acceptar aquesta imperfecció en definitiva, pot fer la vida raonablement confortable. I que en tot cas la novetat comporta un risc. L'adaptació a un món estable demana esforç, però es fa una vegada i prou. Molts presos pateixen els primers temps de la seva estada a la presó; però la seva qualitat de vida sovint millora un cop conegut el lloc, les regles, qui cal evitar, a qui cal acostar-se, i quines aliances cal fer. Molts presos que abans de ser empresonats han tingut una biografia ben poc atractiva – lladregots de poca volada, sempre pendents de no caure en mans de la policia – poden trobar a la presó un marc relativament estable on la vida pot ser més fàcil que no pas al món exterior. Sobretot si una possible fugida pot significar la constant tensió de ser descobert, mantenir-se amagat, renunciar a una identitat per crear-se'n una de nova.



Voldria insistir que de fet només hi ha una persona que ens hauria pogut dir si realment Allen West no havia pogut fugir per mala sort, o no havia fugit perquè a la fi va decidir que no volia córrer el risc: el mateix Allen West. Per tant el nostre debat ‘mala sort' versus ‘por a la llibertat' és sobretot especulació, malgrat que es basi en fets. Allò que podem fer és explicar quina vida va tenir després de la seva no-fugida d'Alcatraz. I deixar que cadascú decideixi si la va encertar triant de quedar-se a Alcatraz, deixant de banda si aquesta tria fou lliure o forçada.

Els dies després de l'intent de fugida, Allen West va tenir hores de conversa amb el personal de guarda d'Alcatraz, i també amb els agents de l'FBI que investigaven la fugida. El fet és que bona part del que sabem de la fugida de Frank Morris i els germans Anglin ho devem a les seves detallades explicacions. És possible que fos a canvi de certa immunitat, perquè a West no se li va imputar cap nou càrrec – cal observar que la fugida, o l'intent de fugida de la presó, és un càrrec més que s'afegeix a un reu als Estats Units. Però va seguir pres. El 1963, és a dir, l'any després de la famosa fugida d'Alcatraz, Allen West fou traslladat a l'illa McNeil, a l'estat de Washington, una de les presons més famoses dels Estats Units. Després fou transferit a diverses presons, primer de l'estat de Georgia, i després a Florida. A la fi, fou alliberat el 1967. Cinc anys després de la fugida de Morris i els Anglin.

La nova situació no li va durar gaire. Al cap de poc el van arrestar a Florida, acusat de robatoris diversos i un intent de fugida. La reincidència, molt mal vista pels jutges dels Estats Units, fou fatal aquesta vegada, perquè Allen fou condemnat a cadena perpètua. Va ser tancat novament a la presó estatal de Florida, el 1969. Allà no va tenir una vida fàcil, ni tan sols com a ‘presoner expert', quelcom que sempre dóna cert prestigi entre els altres presos. El 1972 va apunyalar fatalment un altre pres, en un incident sembla que amb rerefons racial. Va morir el 1978, d'una peritonitis aguda. Només tenia 49 anys.

El fet que Allen fos detingut al cap de poc de ser alliberat és un punt per reflexionar. Qui ha passat anys a la presó no hi hauria de voler tornar, en principi. Per tant, hauria de mirar de no delinquir, dur una vida discreta (però lliure), buscar alguna feina, i gaudir de la llibertat recuperada. A molts films americans del gènere penitenciari es parla de presos que, un cop alliberats, sembla que tinguin pressa per ser empresonats una altra vegada. Les rutines de la vida a la presó, monòtones i reiteratives, poden donar a la vida quotidiana un marc previsible que, per a segons qui, pot ser força confortable. Potser la tornada a la presó d'Allen West ens diu que, dins el grup dels quatre que volien fugir d'Alcatraz, era el menys llest, el més limitat de tots. Potser algú a qui l'estada a Alcatraz li resultava prou suportable per no voler arriscar la vida, puix que al capdavall aquella fugida tan estudiada tenia una dosi de risc. Si la seva tria era adequada només es pot decidir comparant la seva vida posterior a 1965 amb la que van tenir els que van fugir: Frank Morris i els germans Anglin. Allen West va estar empresonat 21 dels seus 49 anys de vida. Un balanç que fa reflexionar.


QUATRE. Dos reis i un as

Dels altres tres fugitius, Frank Morris i els germans Anglin, sempre s'ha dit que eren individus molt intel·ligents, sobretot Frank Morris. D'ells no se'n va saber res més, un cop fugits, i la versió oficial és que no van sobreviure: es devien ofegar (o glaçar) a la badia de San Francisco. És una versió raonable, òbviament. Però cal tenir present que un pres que ha fugit, si és llest, tindrà com a principal política passar desapercebut, no fer-se notar, no donar senyals de vida a les autoritats. Una frase molt coneguda en arqueologia – i en història antiga, per extensió – és que la inexistència de proves no és una prova de la inexistència. La ‘desaparició' de Frank Morris i els germans Anglin era un fet esperable, tant si se'n sortien com si no. Per tant, no prova que no se'n sortissin.

Frank Morris, John Anglin i Clarence Anglin: els tres presos que van aconseguir fugir d'Alcatraz.

Les autoritats federals americanes sempre han mantingut la tesi oficial que els tres fugitius van morir ofegats o glaçats; però en el manteniment tossut d'aquesta versió hi influeix sens dubte la necessitat que aquella fugida no tingués un final feliç per als presos, i que aquell final malaurat servís d'avís per a presos que tinguessin la temptació de repetir aquella aventura. La tesi oficial no era imparcial perquè no ho podia ser de cap manera. Certament, això també es pot dir dels que sempre han apostat per la hipòtesi contrària: que Morris i els Anglin se'n van sortir. Òbviament un dels dos bàndols l'encerta; però tots dos bàndols han de tenir present la possibilitat que la seva opció sigui, almenys en part, allò que els anglosaxons anomenen ‘wishful thinking'.

Un fet a parer meu significatiu, és que l'FBI sempre ha mantingut que no hi havia cap possibilitat que els fugitius se'n sortissin, però en canvi mai no n'ha abandonat la recerca. La família Anglin va ser interrogada reiteradament durant anys, a la recerca d'algun indici del seu amagatall. Fets que sempre s'han interpretat com una acceptació tàcita – mai oficial – que era ben possible que Morris i els Anglin haguessin sobreviscut.

Si Morris i els Anglin van ser capaços de superar els murs d'Alcatraz, emprant la paciència i l'anàlisi lògica – anar identificant els problemes, i solucionant-los –, se'ns fa difícil de creure que no sabessin que l'illa d'Alcatraz era envoltada de corrents forts, que es limitessin a anar nedant i després ja veurem què passa. No encaixaria gens amb la resta de la fugida, preparada meticulosament. És gairebé obligat pensar que per a aquest darrer pas també tenien prevista alguna solució. Una de les versions és que d'alguna manera els fugitius van arribar a The Angel Island, relativament a prop de l'illa d'Alcatraz: allà els devia esperar un còmplice amb una barca. No conec la reputació de Frank Morris com a nedador, però els germans Anglin havien estat nedadors magnífics, i  precisament durant un temps havien entretingut voyeurs tot nedant a les aigües glaçades del llac Michigan, enmig de blocs de gel. Certament que això havia estat uns deu anys abans, i ja no tenien el mateix nivell d'entrenament; però és prou per recordar que les aigües molt fredes no els venien de nou.

No s'ha sabut mai més res de Frank Morris. Però dels germans Anglin, sí. La família Anglin va rebre postals dels seus fills fugitius durant una bona colla d'anys. Després aquestes postals van ser revisades per experts a fi d'identificar-ne la cal·ligrafia – amb resultats positius, per cert. Però, òbviament, no podien precisar-ne la data d'escriptura. La versió més estesa sobre el destí dels Anglin és la que resumim tot seguit. El 1975, 13 anys després de la fugida, un antic amic de la infantesa, Fred Freezy, que llavors era de vacances al Brasil, es va trobar que un home se li acostava, i en un anglès amb accent clarament nord-americà el saludava: ‘Que no em recordes?'. El recordava molt bé: era Clarence Anglin. Els Anglin s'havien establert en un ranxo prop de Río de Janeiro. Van estar junts tot un dia, i Freezy va fer un bon grapat de fotografies... que es va guardar. No volia delatar els seus antics amics, que al capdavall vivien una vida discreta i en llibertat. Al cap de força anys, el 1992, 30 anys després de la fugida, Freezy va fer públiques les fotografies, i va donar el seu testimoni. Segons ell, per donar una alegria a la família Anglin. Les fotografies, no cal dir-ho, van ser estudiades amb tota mena de software de reconeixement de faccions. Els experts de l'FBI van declarar que els individus de les fotografies no eren els germans Anglin, però altres experts independents van arribar a la conclusió que sens dubte ho eren. La qüestió òbvia és quina de les dues bandes patia de ‘whishful thinking'. Si de cas, cal pensar que els experts de l'FBI estaven obligats a dir allò que van dir, per pura necessitat de mantenir la tesi oficial. No hauria estat políticament correcte reconèixer que uns presos qualificats de perillosos havien pogut escapar d'una presó tinguda per inexpugnable, i que a més havien estat lliures i feliços des d'aleshores.


CINC. Dilemes

Fins i tot admetent que molts dels que són a la presó no són éssers angelicals, les fugides espectaculars son un tema que ha atret el públic des de sempre. Entre els films recents, ‘Cadena Perpetua' – amb un formidable Bob Gunton fent el paper de l'alcaide malvat – ha esdevingut un petit clàssic. Personalment, el film francès ‘Le trou' de Jacques Becker és un dels meus preferits. Un altre dels títols a recordar és ‘La leyenda del Indomable', amb Paul Newman. I els fans de The Who recordaran Roger Daltrey fent de McVicar al film del mateix títol, interessant pel fet de ser realista amb el personatge, sense presentar-lo com un pobre noi incomprès pel món. Però fins i tot quan el director i/o el guionista són crítics amb el personatge pres, el més habitual és que sigui el pres que fuig – o almenys ho intenta –, i no pas els guàrdies, qui s'endu les simpaties del públic. La necessitat de viure amb tranquil·litat i sense por de gent violenta (o suposadament violenta) fa creure molta gent que qui és a la presó hi és perquè hi ha de ser. Però en algun moment aquest convenciment xoca amb la simpatia instintiva per un pres que busca la seva llibertat; i més encara si s'arrisca per aconseguir-la.

Els germans Anglin van ser empresonats perquè robaven bancs. Però ho feien d'una manera prou curiosa: quan el banc era tancat, a fi d'assegurar-se que ningú no en sortia ferit. No consta que ferissin ni matessin mai ningú. Frank Morris era, sembla, més perillós: al seu currículum hi ha robatoris a mà armada i afers amb drogues. Però en tot cas cap dels tres havia fet res de particularment diabòlic, cosa que feia més fàcil que esdevinguessin subjectes de simpatia – com així va ser, al capdavall. Al film de Clint Eastwood ni els guionistes ni el director no poden amagar la seva empatia instintiva per ells.

Ens podem preguntar si la reacció popular hauria estat la mateixa si els fugitius haguessin estat negres. A les pel lícules més famoses sobre fugides de la presó els protagonistes són sempre blancs. Morgan Freeman, al film Cadena Perpètua,  és el primer actor negre que té un paper rellevant – i positiu – com a presoner, sense arribar a ser-ne el veritable protagonista. Si hem de jutjar per la facilitat amb què els negres són condemnats als Estats Units per delictes que per un blanc són foteses, cal concloure que la simpatia instintiva per un pres que desitja la seva llibertat depèn del color de la pell, almenys per bona part de la població blanca. L'empatia pel pres no és universal, i depèn en gran part de si el públic el pot arribar a sentir com un dels seus.

Karl Malden i Burt Lancaster, al film 'The Birdman of Alcatraz', de John Frankenheimer, basada en la biografia de Robert Stroud, un dels presos més famosos d'Alactraz.

Un dels presos més famosos d'Alcatraz, Robert Stroud – l'home dels ocells – va apel·lar any rere any per la seva llibertat, sense aconseguir-ho mai. Però fou el tema central, en positiu, d'una pel lícula excel lent de John Frankenheimer (Birdman of Alcatraz, 1962) amb un excel lent Burt Lancaster com a protagonista i un no menys excel lent Karl Malden fent el paper d'alcaid. Era fàcil fer-ne objecte d'empatia: era blanc. Pels presoners negres, van caldre encara dècades, i l'arribada d'actors com Denzel Washington al film Hurricane, perquè la cosa comencés a canviar una mica. Només cal recordar que Hurricane va ser empresonat pel caprici d'un jutge que no es preguntava si era culpable: només veia que aquell subjecte, un negre, no era un dels seus. I això va ser prou per condemnar-lo.

Si la història d'Hurricane s'esdevingués ara, em pregunto si els que l'estimaven, des de fora la presó, no s'haurien acostumat a expressar la seva protesta duent un llacet groc.




Pere Rovira

Share this: