Bestieses I

La stirpe di Caos: Eros, Gea, Tartaro, per Fabio Imperiale.

Els déus olímpics, malgrat la seva divinitat, malgrat ser immortals, no són eterns, neixen en un moment o altre, com explica la mitologia grega.

El món és més antic que no pas ells, no són forces primigènies, substitueixen les divinitats, els titans que regnaven prèviament, aquests sí més lligats al caos primigeni i, per tant, més lligats a un estat de natura no humanitzat, no civilitzat, més monstruosos, més salvatges, més misteriosos, més temibles com més inaprensibles.

Els olímpics podrien no ser, per tant, una simple creació de la necessitat o el caprici dels homes, a la seva imatge i semblança, com a manifestació també d'una auto-divinització dissimulada, inconscient; es podrien considerar també un intent d'humanització de les forces naturals i divines, la comprensió de les quals se'ls feia cada cop més difícil.

Així, els grecs haurien procedit a un primer intent de racionalitzar, endreçar i humanitzar un món de creences estranyes i enigmàtiques, en una operació que podria considerar-se part del procés pel qual el pensament màgic cedeix terreny al coneixement, al logos. L'operació de racionalitzar, d'humanitzar el pla diví, tindria la seva correspondència en el procés de civilització del pla terrenal, o a la inversa. Potser Nietzsche ho explicaria dient que allò apol·lini es va anar imposant a allò dionisíac mitjançant el logos, i que el procés, a nivell terrenal, es va encomanar al pla diví.

Alguns filòsofs grecs, com Plató, aparentment no podien viure sense la divinitat, però no la podien acceptar com era en el marc del politeisme grec, amb déus amb virtuts i defectes humans, amb elements irracionals i màgics, fidel reflex d'un món caòtic, irracional i canviant, humà, massa humà.

Aquests filòsofs van utilitzar el logos per inferir que el món real, canviant, no podia ser real perquè era canviant; que, per tant, hi havia d'haver un món transcendent etern, immutable, perfecte i autènticament real; és a dir, que van utilitzar el logos, la raó humana, per a imposar un nou canvi, aquest cop encara més radical, al pla diví, li van imposar una racionalitat, una lògica i una perfecció inhumanes i van proposar aquest món perfectament inhumà i transcendent com a model ideal per a les societats humanes. Els déus van passar a ser, en la ment dels filòsofs, simples manifestacions d'un déu únic etern, immutable i perfecte, per damunt de les febleses humanes. 

Curiosament, el progrés del logos, de la raó humana, en un gir inesperat, podria ser considerat també com engendrador de monstres, del monstre del monoteisme, per exemple, una mena d'epifania del totalitarisme. 

La raó va prendre el pla diví a l'assalt i, en comptes de destruir-lo o fer-lo desaparèixer, s'hi entronitzà i es va auto-divinitzar, i així nasqué el déu únic.

Share this: