Les llibertats i els seus límits

Llibertat, de Zenos Frudakis

Diuen que les llibertats dels uns acaben on comencen les dels altres, és una manera de dir que hom ha d’acceptar restriccions o ha de fer concessions en la seva llibertat si vol viure en pau amb el seu pròxim. Les llibertats individuals o col·lectives, de fet, es trepitgen les unes a les altres, no és que hi hagi una delimitació clara entre unes i altres, no, es superposen, interactuen, es trepitgen, xoquen.

És per això que, en una comunitat humana i política que pretengui conviure pacíficament sense imposar cap servitud als seus membres, es fa necessari pactar la creació, normalment mitjançant lleis, d’un marc, no rígid sinó flexible, dins del qual hom pot actuar lliurement amb l’acceptació o, com a mínim, la tolerància dels altres.

No existeix la regulació perfecta i no sempre hom tolera les restriccions del millor bon humor, vull dir que sempre hi ha escletxes o circumstàncies que poden fer trontollar l’edifici del pacte, sempre hi ha estires i arronses potencialment conflictius que, tot sovint, només es poden resoldre mitjançant el propi conflicte o la ruptura, ja sigui per la rigidesa en les posicions d’ambdues parts o d’una de les dues (dos no es barallen si un no vol, diuen, però sovint el preu de no voler-ho és que et trepitgin).

El millor per evitar el conflicte és que l’edifici del pacte sigui flexible i sigui acceptat com a font d’arbitratge. Està contraindicat per l’experiència que l’edifici, és a dir el marc polític o jurídic, sigui injust, que menyspreï els membres de la comunitat que governa i que sigui rígid, inapel·lable o intocable com si es tractés d’una institució sagrada per damunt de la voluntat dels membres de la comunitat, llavors el marc que hauria de garantir el pacte esdevé part del conflicte i no l’àrbitre legítim i necessari. En aquests casos la part que es considera maltractada no té perquè mantenir un pacte que li va en contra.

Als països amb una elevada sismicitat les regulacions urbanístiques i edificatòries requereixen dels constructors que respectin una normativa que vol que els materials emprats tinguin certa elasticitat (en un terratrèmol prou intens el primer edifici que cau és aquell els materials del qual, per causa de la seva rigidesa, no estaven ben adaptats a l’impacte de les ones sísmiques, he viscut a Mèxic D.F., he pogut experimentar personalment moviments de fins a 6’5 graus a l’escala de Richter, no és cap broma veure les ondulacions de les parets en plena nit, com en un mal son, però és molt millor veure-les ondulant-se que no pas esberlant-se...), així mateix ha d’haver una mínima separació entre edificis perquè no xoquin entre ells. I, malgrat tot, les normes de construcció no són una garantia indefinida, sempre hi ha un terratrèmol més fort que tira per terra qualsevol previsió.

Els conflictes humans són inevitables però es poden evitar per endavant o resoldre’s, amb més probabilitats de trobar una solució acceptable per a totes les parts, si el règim polític o jurídic és flexible i respecta l’àmbit de llibertat propi de totes les parts. Si no pot fer aquest servei bàsic en una comunitat humana, llavors ni serveix ni té autoritat legítima per a limitar les llibertats de ningú.

Share this: