Cançó
de bressol
Albert
Juvany i Blanch
Quan he obert els ulls, aquest
matí, encara hi era. Em fitava com si esperés alguna reacció per part meva.
M’he tapat amb la flassada fins al nas i l’he observat. He arronsat els peus,
freds i entresuats, i m’he adonat que tenia una necessitat enorme d’anar al
wàter. Però no m’he mogut. M’ho he fet a sobre. Espero que tot s’acabi aviat.
Em comença a incomodar la pudor d’orins. Però temo que si em moc el mico(1) se’m tiri a sobre.
M’observa lleganyós, inexpressiu, però tanmateix sembla que somrigui, que es rigui
de mi. La seva cara és igual que ahir, que abans d’ahir i que l’altre. He
allargat el braç a poc a poc i he agafat les ulleres(2) de sobre la tauleta de nit. Ara que el veig
nítid no tinc cap dubte que es fot de mi.
El
circ se’n va anar sense que ningú no se n’adonés. Les caravanes van
desaparèixer tot de sobte de l’esplanada del poble. Vés a saber si el mico es
va escapar, per fugir d’aquell catau. El pallasso vell i mal pintat em va mirar
quan, fa uns dies, ja no recordo quants, em passejava pels voltants del circ,
mentre aixecaven la lona i apuntalaven l’estructura. En un racó, l’home forçut
acotxava una nina sense braç que tenia un ull obert i l’altre mig cluc. Em va
semblar que una llàgrima se li escolava galta avall, pel costat del bigoti refilat.
Aquella va ser la primera vegada que vaig veure el mico, reflectit en un mirall,
que m’observava d’un tros enllà.
I
ara el tinc a l’habitació, enfilat en un prestatge, immòbil. Hauria de poder-lo
foragitar i fer la meva. I tanmateix em té clavat al llit. No sé quant de temps
deu haver passat. Les hores s’esmunyen entre el son i la vigília. El mico va abillat
igual que anava aquella tarda que em passejava pel circ. El mateix barret de
gairell, que s’aguanta amb una goma que abraça la mandíbula del primat. La
jaqueta amb ombreres i botons daurats al pit. I els pantalons blau marí i les
sabates de xarol, empolsinades, que ja duia aquella tarda.
A
mig matí, quan els ulls se’m començaven a tancar, s’ha mogut. Ha xisclat. No
suporto quan ensenya les dents i m’esprem el cervell amb aquell so agudíssim. I
aleshores el mateix espetec de cada dia. M’encongeixo quan la funció és a punt
de començar. El mico s’alça i es converteix en l’amo de la pista. Apareix
aleshores l’aranya, d’entre una escletxa de la paret. I de nou el mateix
ritual. L’aranya se m’acosta, sigil·losa. I a mesura que avança es fa més grossa,
més bèstia. Arrossega les potes peludes pel terra de la cambra, després d’haver
baixat per la paret empolsinada. Tot de teranyines pengen del sostre, les
teranyines que no he sabut trobar aquest matí quan he obert els ulls. I quan em
té a tocar m’escup un líquid llefiscós que es converteix
en fil argentat i m’envolta tot el cos i em transforma en crisàlide. Intento
obrir la boca per dir-li que ho deixi estar, que per un dia no em faci un taüt
de fil. M’agradaria que acordéssim(3)
una altra forma de morir. Què sé jo. Que em clavi un fibló i que el verí
m’aturi el batec del cor en qüestió de segons. Però és com si tingués el cap a sota
l’aigua, i quan obro la boca per parlar em fa por que una glopada m’ofegui i
els pulmons se’m neguin. Em noto la llengua com un tros de cartró i no puc
articular paraula. Aleshores tanco els ulls, ben fort. El seu alè pudent em fa
venir basques. Amb la mà nua palpo(4)
el meu voltant. Sento que el fil se m’arrapa al cos, com la ventosa d’un pop(5), que em xucla la
pell. I em recorda l’home forçut que vaig veure fa uns dies. Jo sóc la seva joguina(5) trencada. No sé
què deu estar fent el mico. Me l’imagino rient, ensenyant les dents, brandant
el fuet(7), dirigint l’artròpode,
fent de domador.
Confio
que demà serà el dia. Avui ja no puc moure ni peu ni cama. Ara no m’hi puc barallar(8). Però demà seré prou
valent per enfrontar-m’hi. Em venç una son dolça. I tinc la percepció de cap i
cara i llavis i tronc i cames i sento un formigueig als capcirons dels dits i en
breu tot es fondrà, i em submergiré, decebut(9),
en un negre encegador. I sé que quan obri els ulls notaré la fredor que em
recorre el cos, com si la sang se m’hagués glaçat. I el mico m’haurà robat(10) un trosset més de
mi abans jo no li pugui prendre el ceptre de domador. I sé que quan obri els
ulls constataré que encara hi és, brandant el fuet i mirant impassible com
m’enfonso una mica més en el matalàs humit del meu llit.
Escriure
alguna cosa a partir d’imatges pot solucionar determinats problemes de
creativitat però et condueix necessàriament per camins que un no triaria de manera
voluntària. Per començar he posat una paraula a cada imatge i he volgut que la
primera d’elles em dirigís el relat. Un mico. De seguida m’ha vingut al cap la
imatge més sinistra d’aquest animal. No sé per quin motiu els micos em generen
desconfiança i por. Aleshores tot el que he volgut explicar havia d’anar
relacionat amb la por, amb la irracionalitat. Els pallassos, el circ, les nines
trencades, els miralls són altres coses que em generen por, perquè les trobo
sinistres. Amb aquest fil conductor he lligat les paraules que m’havien
suggerit els dibuixos dels daus en una espècie de relat oníric de com
interpreto la por.
1.
Mico - 2.
Ulleres - 3.
Posar-se d’acord - 4.
Palpar - 5.
Pop - 6.
Jugar/Escollir/nines - 7.
Fuet - 8.
Barallar-se - 9.
Decepció - 10.
Robar
El
cinturó
Muriel Villanueva
Quan
miro els daus no veig res. Sento que necessito bescanviar les imatges per
paraules, que amb les paraules m'hi entendré millor. Escric: «Mona expectant – Ulleres – Acord amb
condicions – Pràctiques de ceguesa – Pop – Preferir una nina a una altra – Càstig
– Abús – Barret – Robatori». Aleshores penso que a aquestes paraules els
falta el meu filtre, la meva mirada, que amb paraules tan blanques tampoc no
puc fer res. I les deformo: «Expectació
– Ulleres de sol, fer-se el cec – Acord previ, xantatge – Haver-se-les amb una
persona cega – Tocar més del compte – Equivocar-se de víctima – Càstig – Abús
per part de qui castiga – Barret – Robar un barret i deixar-se les ulleres».
Només necessito dues lectures perquè d'això últim perquè deu daus deixats caure
em portin cap a l'autoficció, la meva, cap a la història de sempre, la que
porto escrivint més de deu anys, i l'escric de nou, un cop més, però aquest cop
amb excusa. Escric això:
No s'hi veia. Ens esperava
com una aranya, com una inspectora amb gavardina, com una tigressa, i no s'hi
veia. Per fer-se la cega, es posava unes ulleres de sol fosques, molt fosques,
com si un vidre opac pogués enfosquir la seva mirada ja negra, negra d'humitat,
de taca d'humitat ja seca. Tenia la pell blanca, molt blanca. Venia de vint
anys dormint amb la tieta i ara seia en un banc, al sol, i no s'hi veia, no
podia obrir els ulls.
A mitja tarda hi va arribar ma mare i es van besar els
mugrons: primer l'esquerre, després el dret, com si fossin grans ressecs al
bell mig de les galtes. La llet era ara pus. Més tard sota la lluna plena es
van donar les mans per tancar el pacte, que sí, que tu véns amb motxilla, que
ara som dues mares, m'estimaré ta filla com si l'hagués parit, va dir. Després
li va comprar a ma mare unes ulleres de sol, o no, era un antifaç d'aquells que
et fan posar a alguns cursos per generar empatia amb les persones cegues.
Ma mare va seure en una cadira verda i petita, de les
parvulari, de cara a la paret. I ella havia pactat estimar-me com si m'hagués
parit però només em volia com volen les tietes, algunes, les que volen dormir
amb tu. Però no dormia amb mi. Només movia els ulls i teixia paraules i feia
alguns critets i alguna que altra foto amb els seus ulls de vella que volia
però no dormia amb mi.
El càstig sempre salta.
Ningú agenolla el seu abusador i li fa estendre els braços i
li posa tres o quatre o cinc llibres a sobre de cada mà.
Cada víctima castiga la següent.
Jo que no porto ulleres ni antifaços perquè me'ls van omplir
de baves les meves dues gates em lligo el fuet a la cintura i em fa de cinturó
de castedat. No l'uso per pegar, perquè m'agradaria.
Me'l lligo a la cintura i em trec el meu barret. I ho faig
cara al mirall perquè el mèrit és meu.
Em trec el barret, em dic. I potser m'aplaudeixo.
Deixo a casa el barret amb visera que em va teixir la iaia
perquè el sol del mar no em deixés cega. El tinc en un racó de l'armari del
rebedor perquè em sento capaç, me'n sento, de controlar les regnes.
Només algun matí d'estiu, si fa un sol impossible, en robo un
al passeig, que hi ha moltes botigues per turistes, i me'l poso una estona, i
el torno a la següent.
.JPG)
Publica un comentari a l'entrada