Els consoladors

En altres èpoques els filòsofs i escriptors prenien els seus referents de la literatura universal, des del Prometeu d'Esquil fins a Hamlet. La nostra època els ha substituit sovint pel cinema, gran fornidor de referents per a tota mena de reflexions. Ni que sigui com un joc, he decidit que aquest Batiscaf serà plenament cinematogràfic. Perquè el punt d'arrencada de la reflexió són dues pel·lícules, totalment diferents però molt més relacionades que no semblaria a primer cop d'ull.


U. L'oli de Lorenzo

Lorenzo Odone va morir de pneumònia l'any 2008, a l'edat de trenta anys. Que arribés a aquesta edat és, en un cas com el seu, un miracle. Els seus primers catorze anys de vida són el tema del film Lorenzo's oil, dirigida per George Miller el 1992. No diria que és una de les millors pel·lícules que he vist mai, però sens dubte és una de les més commovedores. Saber que està basada en una història real encara hi ajuda més.

Lorenzo Odone patia d'adrenoleucodistròfia (ADL), una malaltia neurodegenerativa que no es manifesta fins que els nens assoleixen certa edat, uns cinc o sis anys. Els primers símptomes no semblen especialment preocupants: cert augment de l'agressivitat, enrabiades, de sobte el nen es torna geniüt. Però amb el temps això s'acompanya de dificultats motores, problemes de coordinació en els moviments, estranyesa en la mirada. Els pares, òbviament, s'esveren. Els metges de primer no s'orienten amb aquell comportament estrany; però les tècniques de diagnòstic avui dia són prou avançades per arribar a una conclusió ràpida: ADL. L'escena on exposen el problema als pares de Lorenzo, Augusto i Michaela Odone – interpretats per uns excel·lents Nick Nolte i Susan Sarandon – no és especialment dramàtica; però ho és l'escena posterior, on el pare busca informació sobre la malaltia de Lorenzo, i malauradament la troba. Aprèn que el futur que li espera al nen és una pèrdua progressiva de capacitat motora, destrucció del sistema nerviós, llevat de les funcions més elementals, cosa que inclou la pèrdua de la capacitat de parlar, immobilització del cos, demència severa. Un catàleg d'horrors particularment dur per una criatura que abans ens ha estat retratada com més aviat encantadora.

En l'època que a Lorenzo se li diagnostica la malaltia, aquesta no té tractament efectiu, perquè no se'n coneix la causa. Se sap que l'arrel del problema és un desequilibri en la composició dels lípids de la membrana cel·lular, que esdevé particularment destructiva en el teixit nerviós, concretament en l'anomenada neuroglia, la part del teixit nerviós formada per cèl·lules que formen la vaina de mielina que recobreix els axons de les neurones. La regressió de la mielina, a poc a poc, va inutilitzant el sistema nerviós. L'únic tractament era una dieta molt baixa en àcids grasos; però en el cas de Lorenzo aquest tractament fou totalment inefectiu. La destrucció de les capacitats motores, mentals i en definitiva humanes de Lorenzo és retratada a la pel·lícula d'una manera que afecta qualsevol espectador amb un mínim de sensibilitat.

Augusto i Michaela Odone (Nick Nolte i Susan Sarandon), abocats a la biblioteca. Escena del film Lorenzo's oil.

El nus de la pel·lícula és, un cop descrit el drama de Lorenzo, la batalla dels seus pares per conèixer la malaltia, mirant d'entendre-la com a primer pas per trobar la manera d'enfrontar-s'hi. Cap dels dos no té coneixements de bioquímica: tenen estudis universitaris però en camps molt allunyats d'aquest tema. Treballen en temes de cooperació internacional i amb prou feines haurien pogut explicar què és la mielina. Però la visió del fill que literalment esdevé un vegetal davant seu els empeny cap endavant, amb una decisió que la simple curiositat científica mai no hauria aconseguit. Els pares abandonen la feina per consagrar-se a tenir cura de Lorenzo i a estudiar la malaltia. Dia rere dia a la biblioteca, buscant articles publicats en revistes especialitzades, amb l'ajut inestimable de bibliotecaris atents. Observem que el drama s'esdevé quan Internet era tot just un concepte del qual es començava a parlar: una època on  la recerca d'informació, la recopilació de bibliografia (primer pas en qualsevol recerca científica) era una fase pacient, llarga i sovint esgotadora. L'important és que a la fi troben una cura, ni que sigui parcial, a la malaltia. Un oli vegetal molt ric en àcid erúcic, que subministra a l'organisme els lípids essencials per a la membrana cel·lular i que ja no és capaç de produir per si mateix. Una cura que arriba massa tard per Lorenzo: quan comproven que l'oli és útil almenys en molts casos, el seu estat ja és de prostració total. Aconsegueixen frenar la degradació del seu cos, no revertir-la.

No entrarem ara en més detalls; recomanem només la visió d'aquesta pel·lícula, notable per la història que explica i per la interpretació dels actors. I, dins la qüestió de la història que explica, per determinades derivacions colaterals de la trama, que són el nus d'aquest Batiscaf.

Lorenzo Odone, acompanyat del seu pare, Augusto. La seva història real va inspirar el film Lorenzo's oil.

DOS. La necessitat del consol

Augusto i Michaela, pares de Lorenzo, descobreixen aviat que no són sols a patir aquest drama. La malaltia afecta també altres famílies americanes; i com sol passar en situacions d'aquesta mena, els afectats es busquen, es coneixen, s'ajuden, s'associen per donar-se confort i alguna cosa més. La malaltia és genètica: es transmet pel cromosoma sexual ‘X' de la mare. I per tant, quan dins una família un dels fills pateix la malaltia, la probabilitat que un dels seus germans la pateixi també – encara que no l'hagi desenvolupat encara – és alta. Seria una malaltia comparable a l'hemofília, que com sabem va devastar famílies reials a l'Europa dels segles XIX i XX. Els Odone entren en contacte amb famílies on diversos fills pateixen o han patit la malaltia (i n'han mort, finalment). Tragèdies familiars d'una dimensió inimaginable. Nens que comencen a desenvolupar la malaltia i que es desesperen perquè abans d'ells un germà seu ja l'ha patida, i saben prou bé què ve després.

Dins l'associació de famílies afectades per la malaltia, una parella té un paper fonamental: el matrimoni Muscatine, pares de dos fills, tots afectats. Un mort, l'altre amb prou feines un vegetal vivent. Una altra parella hauria embogit; a ells la religió els dóna una força per seguir endavant molt superior a la que els hauria donat cap ajut psicològic, ideologia o tècnica de meditació. I dediquen la seva vida i les seves forces a donar conhort i força a altres famílies afectades per aquest drama. Són l'ànima de l'associació, i un exemple per a tots. L'associació esdevé la seva raó de viure.

James Rebhorn, intèrpret del personatge de Ellard Muscatine al film Lorenzo's oil.

Al film, un diàleg entre els Odone i els Muscatine és crucial per entendre el xoc de les dues maneres d'enfrontar-se al drama de l'ADL:

Ellard Muscatine: Quan Michael, el nostre primer fill, va caure malalt, vam buscar pertot arreu a la recerca d'alguna cosa que el pogués ajudar. Sabeu què va ser el millor que va passar? Que va morir ràpidament. Ara Tommy... ha durat tres anys. I durant dos anys ha estat sense sentits, sense ment, sense tot allò que el fa un ésser humà. És un vegetal. Sé que si voleu aturar aquesta bogeria, no voldríeu fer res que allargués ni un sol minut més la seva agonia.

[Els Odone escolten]

Loretta Muscatine: ¿Heu pensat que potser és ell mateix [es refereix a Lorenzo] qui no vol viure més?

Cal entendre, aleshores, quina és la seva reacció quan la parella Odone explica que han aconseguit frenar la degradació del metabolisme del seu fill Lorenzo, més exactament estabilitzar els nivells de triglicèrids de cadena llarga a la sang, símptoma que han aturat la pèrdua dels lípids de membrana, causa última de la malaltia. Mentre que la notícia omple d'esperança molts pares de nens afectats, els Muscatine reaccionen durament davant la notícia. No hi ha cura per la malaltia – s'entesten a declarar –, ni cap sortida fora de la resignació, la paciència, la temperança. A la pel·lícula són ben secundats en aquesta tasca pel doctor Gus Nikolais – excel·lent Peter Ustinov –, que havia estat l'assessor del matrimoni Odone a l'hora d'enfrontar-se a la malaltia de Lorenzo. Cal no precipitar-se a desqualificar aquesta actitud. La medicina de les malalties mortals és camp abonat per xarlatans i curanderos de tota mena, espiritistes i profetes de religions esotèriques, que ofereixen guaricions miraculoses a pares prou desesperats per aferrar-se al què sigui. No és estrany que la primera reacció davant una nova cura miraculosa sigui un escepticisme instintiu, en certa manera radical.

El doctor Nikolais és la versió cinematogràfica d'Hugo Moser, gran bioquímic i un dels grans lluitadors contra l'ADL. Sabem que Hugo Moser es va irritar profundament davant el tractament que rebia al film, que va considerar injust. Atès que es tracta d'un personatge extremadament interessant, serà objecte d'un proper Batiscaf. Pel que fa als Muscatine, no es corresponen a cap personatge real. Són una creació dels guionistes del film, però molt representatius d'una situació que a la vida real es dóna prou sovint. Els Muscatine del film Lorenzo's oil són allò que m'atreveixo a batejar com gestors de la resignació. La resignació els ha permès enfrontar-se a la desgràcia, i té certa lògica que prediquin aquesta actitud com la correcta. Per ells, descobrir que hi havia alternatives implicaria que els seus fills podrien no haver mort. Per tant, no hi ha, ni hi ha d'haver, ni hi pot haver, alternativa a la filosofia del pur consol. En aquest punt del film, quan apareix l'esperança d'una solució ni que sigui parcial a l'ADL, els Muscatine han deixat de ser un puntal per als pares de nens afectats per la malaltia: han esdevingut una part del problema. No són criminals, no són l'ADL, ni éssers diabòlics amb cua; però han esdevingut un obstacle a superar per als pares de fills afectats que creuen que encendre un llumí és una alternativa a maleir la foscor – o a resignar-s'hi. Sobretot quan un, palpant la foscor, es troba inesperadament amb una capsa de llumins.


TRES. Líders en temps de consol

En temps d'esperança, els homes inventen alternatives, proposen idees, innoven. En temps de desesperança, inventen consolacions. Bertrand Russell estableix aquest paradigma a la seva Història de la Filosofia, precisament quan parla dels temps de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident; temps que per als romans de l'època van ser vistos com terribles. Fou aleshores que Sant Agustí va escriure La Ciutat de Déu, crida als fidels cristians a ignorar el present per concentrar-se en el món interior, espiritual, preparació per al món que vindrà; un regne no pas d'aquest món, sinó de l'altre, el de debò, aquell per al qual val la pena d'estar preparat. És el paradigma d'una filosofia de la consolació que pot ser essencial per sobreviure en temps tràgics, però que pot ser desastrosa quan s'entesta a mantenir un status preponderant quan els temps no són de desesperació sinó d'esperança.

Quan una filosofia esdevé dominant en una societat, oficial en certa manera, els caps d'aquesta filosofia poden adquirir un poder – potser no pas oficial, però ben real – molt considerable; un status social elevat que els assegura una presència continuada als mitjans de comunicació i una capacitat de decisió molt real sobre què cal dir, pensar i assumir.

Josep Antoni Duran i Lleida. El polític català que d'una manera més exacta es correspon al paper del consolador.

Josep-Antoni Duran i Lleida, líder d'Unió Democràtica de Catalunya i número dos oficiós de CiU durant molt de temps, ha estat considerat sovint com un dels líders polítics més importants de la Catalunya dels darrers vint anys. No tothom està d'acord amb aquesta apreciació; i jo sóc un d'aquests. Deixant de banda la seva posició dretana en molts conceptes – que afecta aspectes com el divorci, l'avortament, l'ensenyament, els serveis públics o la justícia social, apart de problemes de corrupció dels quals no se n'ha acabat d'alliberar –, hi ha tota una actitud envers l'autogovern que ha acabat cansant bona part de l'electorat. Duran ha estat durant molt anys el paradigma del parlamentari català a Madrid, obsedit per les formes, la correcció i l'educació. Això l'ha fet molt respectat a Madrid per la classe política de la capital; cosa que fins ara s'ha traduït en un estatus envejable, només comparable al que va tenir en el seu moment Miquel Roca i Junyent. La seva presència constant a mitjans de comunicació per força s'havia d'acabar traduint en una actitud de suficiència envers la resta de la classe política catalana. Duran és potser el polític català a qui més sovint he vist o sentit alliçonar sobre com s'ha de governar; amb el detall crucial que de fet ell no ha governat mai. Ha parlat, això sí, i molt: en tertúlies a la televisió, en entrevistes a la ràdio, als parlaments català i espanyol, alliçonant tothom des del seu twitter i els seus blogs diversos. Però no ha patit mai el desgast que suposa seure a la cadira d'un conseller de la Generalitat que haurà de batallar amb un pressupost limitat, que més d'una vegada haurà de prendre decisions difícils, i que veurà criticades gairebé sempre les seves decisions.

Duran és, per als governs de Madrid, el polític català ideal. Obsedit per quedar com un senyor, a la fi cedeix sempre. Fàcil de manejar, per previsible. Però sobretot còmode per al poder, perquè és un especialista a dir allò que interessa als cercles de poder de la capital. Es queixa del tracte que Catalunya rep, és clar, però a casa predica la immobilitat i no aixecar massa la veu. És el paladí d'un país de ploramiques, al capdavall obedients i inofensius. Duran és el polític català que d'una manera més exacta es correspon amb el paper de gran consolador. Que l'evolució del país els darrers anys l'hagi deixat descol·locat, era inevitable. I perfectament comprensible el seu entestament per l'anomenada tercera via – que en definitiva suposa deixar les coses com estan, perpetuant el seu paper d'etern home a Madrid, guanyant-se el respecte de l'altre però sense aconseguir mai que l'altre respecti realment el país que Duran creu representar. El resultat palpable dels darrers trenta-cinc anys de diàleg amb la capital per part de Duran i tants polítics com ell és, cal recordar-ho, la llei Wert. I l'adrenoleucodistròfia que ens amenaça no s'acabarà amb la llei Wert. Potser seguirem amb els nostres Muscatines particulars – Durans Lleides – que guanyin prestigi entre nosaltres enfrontant-se aparentment a la malaltia però, a l'hora de la veritat, resignant-se a fer de consoladors. Fora que prenguem els Odones com a exemple i ens decidim a buscar solucions molt més efectives, encara que no estiguin previstes al guió original.


QUATRE. Líders (només) en la desgràcia

Els Muscatines, i el doctor Nikolais, són en definitiva éssers humans amb prou categoria per no virar al joc brut. A la pel·lícula, l'enfrontament entre ells i els Odone mai no va més enllà de la discussió verbal. Per a la nostra adrenoleucodistròfia col·lectiva desitjaríem que tot es quedés a aquest nivell. Però no és obvi que sigui així.

És en aquest punt on penso en el segon referent cinematogràfic d'aquest Batiscaf. Vincenzo Natali va dirigir un film, Cube, estrenat el 1997, on aquest tema és presentat d'una manera força clara, però alhora sorprenent. Cube es pot considerar un film estrany, i potser precisament per això pot acabar esdevenint un film de culte – per molts, ja ho és.

Un grup heterogeni de persones es troben, sense saber com ni per què, dins una estructura geomètrica / arquitectònica (no sé com definir-la), de forma aparentment cúbica, mòbil i canviant, farcida de paranys mortals. Una mena de pista americana d'aquelles que surten als films de marines, però més bèstia, perquè l'objectiu dels paranys no és fer caure al fang el pobre recluta, sinó pelar-lo sense més contemplacions. Després de les primeres escenes, on els personatges es troben, es presenten, es pregunten on coi són i com carai hi han anat a petar, el grup es va estructurant: hi apareix un noi endarrerit mental, un personatge negatiu i desesperat, una noia matemàtica que mira de desxifrar les claus de l'estructura on estan ficats – el personatge més positiu de tota la pel·lícula, sens dubte – i, finalment, el líder: en Quentin, policia a la vida real, un personatge amb caràcter i força que els aglutina tots i els convenç de treballar junts per sortir d'aquella trampa mortal. Al llarg del film els personatges pateixen, desxifren almenys en part com és aquella estructura que els envolta, i de mica en mica es van acostant a la solució. A la fi de la pel·lícula, la sortida es presenta davant seu: una sortida enlluernadora, de llum solar, ben diferent de la il·luminació esmorteïda que han patit durant... dies? El director no ens ensenya el món exterior: veiem, senzillament, llum. Però llavors s'esdevé el drama: el líder, Quentin, els apunta amb una arma de foc, els fa retrocedir i entrar de nou al Cub. Mata algun dels que s'hi oposen. El Cub es torna a tancar, amb ells a dintre. Només un d'ells aconsegueix de sortir, precisament el noi afectat de malaltia mental. La resta, potser no tornaran a tenir cap més oportunitat de sortir-ne.

Imatge del film Cube. Un grup de gent aleatori es troben atrapats en una estructura cúbica.

El director es guarda prou de ser massa explícit sobre els perquès de tot plegat, i deixa que cadascú es faci la seva composició de lloc. Però el fet és que el líder manté el seu status, que és del que es tracta. Fora del Cub, és probable que el grup es desfaci, que cadascú torni a la seva vida quotidiana – no es coneixien d'abans –, i el seu paper com a líder s'haurà acabat. Qui és un líder en una situació excepcional pot no ser-ho a la vida quotidiana, com saben prou bé els soldats que tornen a casa després d'una guerra. Mantenir el paper de líder, al film, implica mantenir el grup, i el grup només té sentit mentre siguin presoners dins el Cub. El líder alliberador esdevé, finalment, l'obstacle principal – el definitiu? – perquè el grup assoleixi la seva llibertat. És especialment interessant l'argument que, a la fi de la pel·licula, apareix per defensar que cal seguir dins el Cub: fora del cub no hi ha res, fora de maldat i devastació. Dins el Cub la supervivència és terrible, però ben mirat el Cub és conegut. No hi ha alternativa al Cub.

La diferència entre nosaltres i els personatges de la pel·lícula és que tenim prou memòria històrica per saber com hem anat a parar al nostre Cub col·lectiu. I que el món exterior no ens és desconegut. I que – ho vull creure – no ens empassem que no hi hagi alternativa al Cub.

Queda per veure quina influència poden tenir els nostres Muscatines particulars. I també, és clar, fins a quin punt podem evitar que els Quentins ens sorprenguin.


Pere Rovira










                           

Share this: