La resignació d'ahir

 

 

 

El món d'ahir és el títol de l'autobiografia de Stefan Zweig, escriptor austríac un xic oblidat avui, molt popular durant tota la primera meitat del segle XX, i un testimoni d'excepció de la mort d'el món d'ahir i la vinguda del nou món. Testimoniatge que aboca en aquest llibre, farcit d'observacions a parer meu extremadament interessants sobre els modes de vida, les actituds, les pors, els valors d'un vell món en extinció, i com van ser substituïdes – no sempre de manera positiva – per les del món nou.


U. Ja se sap

El món d'ahir és, ras i curt, el món anterior a la Primera Guerra Mundial. L'Europa dels Imperis, que inclouria la Gran Bretanya tardo- i post-victoriana, la França de la Belle Époque, l'Alemanya del kàiser Guillem, la Itàlia tot just unificada, la Rússia dels Tsars i, és clar, l'Imperi Austro-Hongarès, llavors aparentment fort i etern, de fet a la fase final de la seva existència. En diverses Corts d'Apel·lació, sobretot quan parlava de Hitler, vaig trobar que calia parlar-ne. Perquè era al Linz, a la Viena d'aquell món d'ahir on Hitler es va formar com a persona; i va viure les pors i les debilitats d'aquell imperi aparentment etern. No cal dir que l'autobiografia de Zweig era una de les fonts que esmentava de manera més o menys regular.

Zweig era jueu, i aquest és el punt d'arrencada d'aquest Batiscaf. El tema jueu apareix diverses vegades a El món d'ahir. Zweig pertanyia a una família jueva d'una burgesia mitjana-alta; el judaïsme d'aquesta família era molt lax, molt allunyat del tradicionalista que podríem trobar a moltes ciutats de l'est d'Europa i que tan admirablement retrata Isaac Bashevis Singer als seus llibres. Res no diferenciava els jueus cultes de Vienna dels altres vienesos cultes. Podien assistir a la sinagoga (o no!), però res més, o en tot cas ben poc. La seva integració al món cultural austro-germànic era absoluta. I el 1914, quan es va tractar de prendre les armes per defensar el seu país – o això es pensaven que feien, parlant estrictament – ho van fer tant com qualsevol altre austríac o alemany. I malgrat tot, a ulls de la resta de vienesos, només eren jueus.

Com a bon jueu, també Zweig fou testimoni d'abusos. Per tot jueu d'Europa era ben sabut que de tant en tant hi havia saragata. De tant en tant multituds s'aplegaven davant les cases dels jueus, llançaven pedres, trencaven vidres, esbotzaven alguna porta i algú rebia una bona estossinada. Potser fins i tot amb algun mort. Tot formava part de l'habitual paisatge d'esdeveniments al qual un europeu estava acostumat: sobretot a l'europa de l'est, els pogroms – assalts als barris jueus, sovint amb cert nombre de víctimes mortals – eren un fet que s'esdevenia periòdicament. I pel fet de ser un fet habitual, fins i tot els jueus mateixos hi donaven una importància relativa. És esborronador el relat que dóna Zweig de la reacció dels jueus de Viena davant els primers assalts antisemites a l'Austria tot just annexionada a l'Alemanya nazi, després de l'Anschluss. L'actitud més estesa era no fer res i esperar que el temporal s'apaïvagués tot sol. Era un ja se sap, això ha passat sempre. No són mala gent, només que són uns eixelebrats; se'n cansaran, se'n tornaran a casa, i s'haurà acabat. Arreglarem els vidres trencats, les portes esbotzades, embenarem els braços trencats, posarem iode a les ferides, una mica d'alcohol als bonys, i d'aquí a uns dies tot tornarà ser com abans. Qui està habituat a rebre pot acabar fent un ritual del fet de rebre. I pot tenir dificultats per entendre que algun dia el cop rebut pot ser el definitiu.

Exiliat a Sudamèrica, fugint del règim nazi, Stefan Zweig i la seva dona Lotte es van suicidar en un moment que la victòria de l'Alemanya de Hitler semblava inevitable. 

DOS. Bassini

Aquest problema és retratat de manera ben aguda a Der Junge Törless (el jove Törless), de 1966, primera pel·lícula del director Völker Schlöndorff, basada en la novel·la autobiogràfica de Robert Musil. Un film pràcticament oblidat a casa nostra, que retrata l'ambient d'una escola austríaca de començaments del segle XX, una acadèmia amb fort esperit militar – però no exactament una acadèmia d'oficials, per entendre'ns. Törless, en ingressar a l'acadèmia, coneix un bon grapat de nous companys: dominants alguns, submisos els altres, indiferents a tot alguns altres – el mateix Törless, per exemple. Bassini (interpretat per Marian Seidowsky) és un dels nous companys. Com molts d'altres estudiants, i de fet com molts d'altres joves a l'Europa de l'època, Bassini té un vici: el joc. Busca el sexe a la vila del costat, cal pagar-lo, i necessita diners. Juga. Perd els pocs diners que la seva mare ha pogut estalviar per a ell. I en la necessitat, roba. Roba a d'altres companys de l'escola. Fins que un dia és enxampat in fraganti per un dels companys, un tal Reiting, que li fa una bona repassada. Allò que fins aquí seria una història trista i lamentable va més enllà, perquè de fet aquesta annècdota només és el començament del drama.

Marian Seidowsky en el paper de Bassini, al film Der Jünge Törless de Volker Schlöndorff

La necessitat de violència, o si més no d'acció, és una constant en l'esfera humana, sobretot – però no només – en la masculina. El contrapès d'aquest instint és l'impuls ètic, l'empatia per l'altre i un cert rebuig a fer mal que és, també, instintiu. No sempre n'hi ha prou amb aquest contrapès. Quan es presenta una situació en la qual els esquemes mentals – sovint transmesos també via social – indiquen que en certes situacions fer mal a l'altre és, si no aconsellable, com a mínim permissible, no hi ha contrapès que valgui. Un vell adagi castellà diu que quien roba a un ladrón tiene cien años de perdón. Traduït a la nostra pel·lícula, els estudiants de l'escola senten que no hi ha cap mal a donar de tant un bon cop de puny a algú que dins l'escola ha quedat etiquetat com un ésser menyspreable. Reiting fa de Bassini la víctima propiciatòria dels seus instints sàdics. Dia sí dia també, Bassini és objecte d'humiliacions, tracte degradant, insults i ofenses. I, sobretot, violència física. Periòdicament rep un ritual dels estudiants: fuetades. La situació s'eternitza. A la fi, Törless, més assenyat i/o sensible que els altres, pren consciència que allò s'ha d'aturar. Una nit, cita Bassini a una cambra reservada, per parlar amb ell. L'escena és antològica. Bassini, obedient, el segueix. Quan arriben a lloc, Törless vol parlar, però es troba que Bassini, sense un mot, es treu la camisa, li mostra el tors i li dóna el fuet.

– Vinga, va, que és tard...

Per algú que tingui interioritzats uns principis de dignitat i respecte per la persona humana, pot ser difícil d'entendre que hi hagi persones habituades a ser agredides i humiliades, que hagin interioritzat el seu estatus i s'hi hagin acomodat en certa manera. És obvi que a Bassini no li agrada el seu estatus; però en no tenir alternativa pren la força de suportar les adversitats amb bona cara. S'enforteix; cada vegada pateix menys per les fuetades perquè s'hi ha més que acostumat. Fueteja'm, esbrava't, acabem i anem a dormir que demà hi ha classe. El monòleg de Bassini, no cal dir-ho, deixa estupefacte el jove Törless. Bassini és, en certa manera, un exemple paradigmàtic de la paciència del món d'ahir. Què va fallar, a la fi, en aquesta equació? El fet de no tenir present la necessitat humana de combatre l'avorriment, anant més enllà d'allò a què esta habituat. Tota rutina avorreix, i ningú no vol avorrir-se. Fuetejar Bassini esdevé una rutina; i la consciència que la víctima s'ha anat fent una cuirassa mental que l'enforteix fa que, com a reacció, els botxins intensifiquin el seu càstig. La violència augmenta, però Bassini s'adapta a cada nou grau de violència. Fins que a la fi, un dia els estudiants l'acorralen al gimnàs, on s'esdevé una escena dantesca... que deixo per als cinèfils que vulguin veure el film.
 
Com els jueus de Viena, Bassini també pensava en els termes d'El món d'ahir. El món d'ahir es caracteritzava, segons Zweig, per la seva estabilitat i la seva seguretat. Era estable en termes polítics; segur en termes econòmics; previsible en un mot. I en aquell ambient d'estabilitat i previsibilitat no era difícil creure que els odis – i llur conseqüència, les agressions – es mantindrien dins un marc de previsibilitat, que no patirien canvis essencials, i que la saviesa aconseguida en el noble art de suportar aquelles adversitats seguiria funcionant com havia funcionat sempre. Mai no van pensar que al món d'ahir el succeïria el món d'avui, on l'arquetipus de triomfador és l'home que no en té prou i busca noves maneres de tenir èxit, noves opcions per al triomf social i, en el cas dels agressors, noves maneres de fer mal. La saviesa pacient del món d'ahir – el món dels pogroms en el cas dels vienesos, el món de les fuetades en el cas de l'escola on succeeix l'acció d'El jove Törless – no era útil davant un nou món, el món d'Auschwitz i de la pallissa que, a la fi de la pel·lícula, gairebé mata Bassini.

La consciència d'aquest contrast ha de ser per força la fi de la resignació del món d'ahir.

 
TRES. Decisions

Pogrom és un mot d'origen rus. Fou a Rússia on els pogroms foren més salvatges; i no van ser sempre espontanis, resultat de la follia d'una població ignorant i semisalvatge. Molts d'aquells pogroms van ser sistemàtics, organitzats des de molt amunt – el cercle més proper al tsar, inclòs el mateix tsar – i amb una voluntat de terror sistemàtic per expulsar de Rússia la població jueva. A la fi del segle XIX, i primeres dècades del XX, l'Imperi Austrohongarès va rebre una pluja de refugiats jueus russos, reduïts a una misèria extrema per la violència soferta, el pillatge i la desesperança. Qui pensi en l'extermini dels jueus com en una qüestió fonamentalment nazi, va ben errat. Els artífexs de la 'Solució Final' nazi en definitiva van ser bons deixebles dels darrers tsars russos. No deixa de ser una paradoxa increïble que els governants més entestats a fer perdurar la part més retrògrada del món d'ahir, el tsarisme rus, fossin també els que van fer entrar l'antisemitisme al món d'avui.

Theodor Herzl, pare del sionisme, era al principi un jueu fastiguejat dels seus. La visió de la tragèdia viscuda pels jueus a l'Europa de l'est el va fer canviar radicalment.

Però la consciència que les solucions d'ahir – la paciència resignada – eren inútils davant les agressions del món d'avui, havia de tenir com a conseqüència la recerca de solucions d'avui. Ben poca gent sap que el fundador del sionisme modern, Theodor Herzl, era en principi un jueu que, dels jueus, n'estava fins als nassos. Veia la seva pròpia gent com un grapat de retrògrads, aferrats a tradicions de l'any de la picor, totalment fora de lloc en un segle que s'anunciava el de la ciència, el progrés i el coneixement. Consta que sovint enviava a la seva família postals dels indrets on viatjava, amb missatges del tipus ‘Petons des de XX. Indret molt bonic. Llàstima que sigui ple de jueus', o ‘Ciutat no massa agradable. Per sort no hi ha gaires jueus'. La seva conversió a líder dels jueus d'Europa fou com a resultat de l'impacte de la visió de les columnes de jueus famolencs que fugien de l'imperi veí – el rus. I de les narracions de les atrocitats patides, la violència fins al paroxisme, organitzada, metòdica, persistent i, sobretot, gratuïta. Moltes de les víctimes eren ancians que amb prou feines haurien pogut matar una mosca. A aquestes víctimes de la nova violència, les solucions d'ahir els havien servit de ben poc. La nova solució – l'estat propi – s'imposava. I si amb els pogroms no n'hi havia hagut prou per convèncer tothom, la Shoàh patida durant la Segona Guerra Mundial va acabar d'esbandir els dubtes a la ment de molt jueus, si més no els que quedaven vius a Europa.

Einstein es pot posar com un altre exemple. Jueu, certament; però més de nom que d'altra cosa. Era germànic de cap a peus, culturalment parlant; només que – i això l'honora als nostres ulls – dins el marc del superdisciplinat, autoritari i repressiu imperi germànic del Kaiser Guillem II no s'hi va trobar mai de gust. Quan, una vegada, en un pas d'aduana, el funcionari li va preguntar quina era la seva religió, va respondre: ‘Cap ni una'. El funcionari va decidir que no podia posar això al paper, i va escriure-hi ‘religió mosaica'. El seu judaïsme era purament nominal. La seva conversió a sionista actiu fou gradual. Arribat cert moment, era el científic més famós del món, i sens dubte el jueu més famós del món. Rebia cartes de jueus que li suplicaven ajuda, intercessió, orientacions, consell. Fou a través del testimoni d'aquestes cartes, i de les annècdotes que sentia explicar arreu, que va prendre consciència de ser un membre d'una tribu acorralada i perseguida; una consciència que fins aleshores havia estat més etèria i conceptual que no pas realment viscuda en carn pròpia. I va prendre partit. Ran de la pujada al poder del partit nazi, va començar a saber què volia dir ser jueu de debò – per entendre'ns, fins aleshores la seva condició de glòria de la ciència alemanya l'havia mantingut un bon tros au dessus de la mélée. Persecucions, atacs, i a la fi, fugida d'Alemanya. Com tants d'altres, als Estats Units. Princeton el va rebre amb els braços oberts, bé que cal dir que aleshores Einstein estava a punt de posar el punt i final a la seva època creativa com a físic. Les seves darreres dècades fou un pacifista declarat i, no cal dir-ho, un dels grans valedors del nou estat d'Israel: a la seva mort, va llegar a l'estat d'Israel el seu arxiu personal, un tresor de correspondència, científica i no científica, esbossos d'articles, reflexions de tota mena, anàlisi i crítiques de idees físiques que havien anant apareixent durant la primera meitat del segle XX. Un tresor incalculable per a un historiador de la ciència. El jueu d'ahir, nascut i criat al món d'ahir i habituat a les actituds dels jueus del món d'ahir – paciència resignada en el cas dels agredits, indiferència per tot plegat en els que gaudien d'un estatus que els resguardava d'aquelles agressions – a la fi va optar per les solucions del món d'avui; i no per gust, sinó per la constatació que les actituds del món d'ahir eren un pur suïcidi davant els nous mètodes d'avui dels seus botxins de sempre.

Einstein en una visita a Jerusalem el 1923. Com  Herzl, era un jueu indiferent a la qüestió jueva, que va canviar d'opinió en tenir coneixement del drama dels jueus arreu d'Europa, sobretot als països de l'est.

QUATRE. Miquel Iceta

El juliol d'enguany, Miquel Iceta fou nomenat nou secretari general del Partit dels Socialistes de Catalunya. Iceta no ha governat mai. És un home de l'aparell del partit. La seva és una política de comitès, reunions amb comissions, discursos i rodes de premsa. És qui redactava els discursos de molts dels polítics del PSC, notes de premsa, informes, dossiers. Un gran treballador, sens dubte. I òbviament, totalment contrari a la marea independentista d'avui. Iceta fa bandera de la democràcia, però alhora s'oposa a l'expressió d'una voluntat que no coincideix amb la seva, de la manera normal en una democràcia – en una votació pública, a les urnes. Davant la possibilitat que la voluntat popular majoritària no coincidís amb la seva, i que l'estructura del país patís un canvi substancial que a ell no li agrada, s'oposa a qualsevol votació. L'excusa de la inconstitucionalitat d'un possible referèndum a Catalunya no es pot prendre seriosament. Dos dels pares de la Constitució – Miquel Roca i Junyent i Miguel Herrero de Miñón – ja han declarat que no hi ha res a la Constitució que impedeixi una votació d'aquesta mena, i un bon grapat de juristes ja han declarat repetidament en el mateix sentit. Com ja vaig explicar en un Batiscaf anterior, la Constitució ha deixat de ser un document de regulació de la vida política per esdevenir un subterfugi per l'esclafament de l'altre.

Miquel Iceta, actual secretari general del PSC. Un polític d'ahir que proposa solucions d'ahir.

No és aquest, però, l'aspecte d'Iceta que ara m'interessa. M'interessa la seva proposta per, segons ell, desencallar el punt mort on es troba la política a Catalunya. Proposa una consulta, sí, però amb una pregunta totalment canviada: ‘¿Vol que el Govern negocii amb les institucions de l'estat un acord que garanteixi el reconeixement del caràcter nacional de Catalunya, un pacte fiscal solidari i el blindatge de les competències en llengua i cultura?'.

En una democràcia actual bona part de la discussió pública es fa al parlament, i sovint té aspectes molt tècnics en els quals la majoria de la gent del carrer no té prou coneixement per opinar. Convocar un referèndum, per tant, és quelcom de molt seriós, un fet excepcional del qual convé no abusar-ne. En un referèndum es decideix quelcom d'extremadament important, tan decisiu per al país que es considera que cal que el suport popular – suposant que hi sigui – s'expressi de manera clara i inequívoca. El tractat de Maastricht, per exemple, que suposava un pas endavant molt important per la Unió Europea, es veia com quelcom de tan rellevant que molts països van decidir sotmetre'l a referèndum. I la pregunta era clara: accepteu el tractat, sí o no? És aquest un punt sobre el qual hi ha pocs dubtes: la pregunta d'un referèndum ha de ser clara, concisa, i que només admeti respostes molt clares. Sí o no, sense cap possibilitat que un polític s'entesti a llegir la resposta en els termes elàstics que a ell li convenen. És per aquest motiu que quan vaig saber quina seria la pregunta al (previst) referèndum del 9 de novembre, reconec que no em vaig entusiasmar gaire. Una pregunta de doble nivell, cadascun dels quals admetia un sí o un no. Hi havia allò que no hi ha d'haver mai en un referèndum: la possibilitat d'equívocs. Constatar que aquell coi de pregunteta, amb tots els seus defectes, havia aconseguit que hi hagués cert consens entre els partits favorables a la celebració del referèndum, em va refredar força la irritació.

La pregunta proposada per Iceta, ras i curt, em va semblar – i encara em sembla – un paràgraf escrit per un professional de la política, habituat a desxifrar missatges secrets entre línies, a donar a entendre que sí però no, a alliçonar sobre tot a un electorat suposadament ignorant. La pregunta, en definitiva, és si el ciutadà vol que la Generalitat torni a començar de cap i de nou, negociant amb l'estat tot allò que la Generalitat ja ha intentat de negociar durant trenta-cinc anys. Desxifrar la pregunta d'Iceta, però, implica per mi una constatació addicional: que Iceta és un polític d'ahir. Només que aquest ahir no és el de Stefan Zweig, sinó el dels trenta-cinc anys de l'anomenada Espanya de les autonomies. Un període esgotador per a bona part de la ciutadania, acostumada a llegir les notícies sobre negociacions interminables amb un govern central habituat a incomplir per sistema tot allò pactat, i en tot cas un període que és a punt de cloure's amb una nova generació de polítics espanyols del tipus Armageddon, que no semblen tenir altre objectiu que destruir tot allò de positiu – per discutible que sigui – que s'hagi pogut construir durant aquestes dècades.

La pregunta proposada per Iceta suposa, davant els nous reptes, tornar a la paciència del món d'ahir. Més dècades de negociacions on polítics que s'han acostumat a viure d'això hi faran el seu agost. Però mentrestant els nous Armageddons seguiran actuant. El problema d'Iceta és que potser no veu – o no vol veure, perquè deu pensar que això és el políticament correcte – que els trenta-cinc anys passats de negociacions pacients, en algun moment tenses, en algun moment més constructives, esgotadores ben sovint, tenen com a resultat palpable la Llei Wert. I que al món d'avui, el món dels Wert, els Bauzà, la Fundació FAES, els Fabra i tants d'altres, les solucions i actituds del món d'ahir ja fa temps que ha quedat demostrat que són completament inútils.
 
Començant per la resignació d'ahir. La resignació de Bassini.


Pere Rovira

Share this: