Els Mundials de futbol ja no són el que eren

Els Campionats del Món de futbol tenen prop d’un segle d’història. Han estat una referència de primer ordre per congregar futbolistes dels cinc continents, i posar-los en escena davant dels ulls de tot el món, barrejant-hi el sentiment patriòtic. Temps era temps, eren el millor espectacle futbolístic que om podia presenciar. Però poc a poc, mentre els grans clubs s’han fet rics, les competicions organitzades per aquests (Lligues, Copes, Champions, Copa Libertadores, etc) guanyen en qualitat futbolística als Mundials.

Analitzem els aspectes clau de la darrera cita, Brasil 2016:

1. La primera fase envia seleccions molt potents cap a casa
Tres seleccions europees de primer nivell, han tornat a casa a la primera ronda: Espanya, Itàlia i Anglaterra. Jugadors d’excel•lència com Iniesta, Xavi, Sergio Ramos, Andrea Pirlo, Wayne Rooney, fora del quadrilàter. Una de les explicacions per entendre tot això és aquestes seleccions es nodreixen de jugadors de les grans Lligues, que no s’acaben de decidir fins entrat el mes de maig; alhora els clubs d’aquestes Lligues són els que arriben més lluny a la Champions, amb la qual cosa el desgast físic i psicològic dels jugadors dels grans clubs és molt més gran que la resta. Tot plegat implica poc temps per al descans i recuperació física, i posteriorment preparar amb les seleccions el Mundial. Entre la UEFA i la FIFA s’intenta esprémer al màxim als futbolistes, la qual cosa és perillosa perquè tota corda té la seva resistència....

2. Els modestos cada cop donen més guerra
La Colòmbia de René Higuita i Valderrama, el Camerun de Roger Milla, en tots dos casos al Mundial 90, o Nigèria al Mundial 98, eren exemples de seleccions modestes que oferien bon futbol havien fet sacsejar bigues mestres. Però a Brasil 2016, hi ha hagut una explosió de seleccions petites que han jugat com a equips treballats, de forma harmònica, i que han arribat força lluny. Destaca Costa Rica, que ha arribat fins a quarts de final, cosa que no havia aconseguit mai en la història dels Mundials cap selecció centreamericana. Una gesta. Un equip on han destacat el porter Keylor Navas i els davanters Joel Campbell i Bryan Ruiz. Colòmbia és una de les seleccions que millor va jugar a la competició, caient davant Brasil a vuitens de final, però posant contra les cordes l’equip amfitrió. I que dir d’Argèlia, que sense cap jugador de referència en equips de primera fila, va jugar de tu a tu contra Alemanya als vuitens de final, en un dels millors partits de la competició, i només va cedir a la pròrroga

3. Europa, Llatinoamèrica: l’etern discurs dels Mundial
Més enllà de la competició entre seleccions, els Mundials també s’interpreten com una lluita entre Europa i els països llatinoamericans. 20 Mundials, i 11 victòries per europeus, i 9 per seleccions sudamericanes. Només cal llegir a escriptors com Eduardo Galeano o Juan Villoro per adonar-se que a Llatinoamèrica els Mudials poden fer més que els governs: una bona participació d’una selecció és capaç d’augmentar el PIB del seu país durant uns mesos, de fer créixer la participació en unes eleccions, etc. Més que una competició, és la vida en si mateixa. La torçida brasilera plorant després de cada gol rebut per Alemanya, 100.000 argentins desplaçant-se a Rio de Janeiro per veure la final..... En una paraula, fervor. A Europa, molta gent pintant-se la cara amb els colors de la seva selecció, vestits estrafolaris, però ningú deixa de dormir o de demanar la pròxima cervesa per una derrota.

4. ALEMANYA, en majúscules
Alemanya va ser el país organitzador del Mundial de l’any 2006. Aprofitant aquesta fita havia potenciat les escoles del seu futbol base per a treure bons jugadors. Els fruits no van arribar per aquell Mundial però si posteriorment. Jugadors com Schweinsteiger, Müller, Kroos, Lham, Özil, etc. I una direcció tècnica que és la mateixa des de l’any 2006, amb Joaquim Low com entrenador, i que afegeix joc associatiu a l’històric poder físic dels alemanya: el tiki – taken, que anomenen ells. S’ho mereixien, perquè juguen com un equip i no com la suma de figures, ja des de fa molts anys, i ho fan molt bé.

5. Brasil, en minúscules
A mitjans de la dècada dels 80 Brasil va començar a trair la seva històrica proposta de futbol ofensiu i joc elaborat, per un futbol on fia tota la seva sort a l’estructura defensiva i a les individualitats. Mentre els grans jugadors han pogut garantir gols, tot ha funcionat bé: victòria a USA 1994, amb Bebeto i Romario com a puntes de llança, o a Korea 2002, amb el “gordo” Ronaldo de màxim golejador, a més de Rivaldo i un jove i prometedor Ronaldinho com a grans escuders. Ara, al seu Mundial, el dia que ha arribat l’hora de la veritat, amb Neymar lesionat, i el central Thiago Silva sancionat, el resultat contra Alemanya a les semifinals va ser prou clar. I la Confederaçao, en comptes de fer un resset i intentar jugar segons les característiques tècniques dels seus jugadors, aposta per Dunga, un entrenador que garanteix una línia continuista amb l’estil de les darreres dècades. Ens tornarem a avorrir amb el joc de Brasil.

6. Milions de seguidors pegats a les televisions
I tot el show el fa possible, principalment, que milions d’ulls estan pendents del televisor per veure les evolucions de la seva selecció, i també de la resta. Els drets de televisió permeten a les Federacions de cada país fer caixa, per que puguin donar sucoses primes als seus futbolistes. La final del Mundial va ser vista per 1.913.000 espectadors a Catalunya, arribant a la pròrroga als 2.153.000 seguidors. Es tracta dels dos millors registres de la temporada, per sobre de qualsevol partir del Barça. A l’Estat espanyol, la mitjana de tots els partits del Mundial ha estat de 5.433.000 espectadors. La mitjana d’espectadors dels partits en que ha jugat la selecció espanyola ha estat de 10,0 milions, lluny dels 11,7 milions del Mundial de Sud-àfrica. La mostra que els dret de televisió han arribat a xifres desorbitades és que el màxim responsable de Mediaset (empresa que ha tingut a Espanya els drets de televisió dels últims Mundials i Eurocopes), va dir que Telecinco no va recuperar la inversió realitzada a l’Eurocopa del 2012, que va ser guanyada per Espanya. No cal dir el que haurà passat amb el Mundial 2014, amb Espanya eliminada a la primera ronda. Conclusió: el futbol està vivint per sobre de les seves possibilitats.

PD: Messi no ha estat el millor; Casillas ha estat dels pitjors.

Share this: