Babilònies

BABILÒNIES

L'any 197 DC l'emperador romà Septimi Sever feia una travessa per les terres de l'actual Irak, allò que antigament es va anomenar Mesopotàmia. No per plaer; s'havia d'enfrontar per enèsima vegada a l'imperi Part, o Pàrtia – origen del mot ‘Pèrsia', per cert. Durant una marxa amb les seves legions, veu al lluny una formació boirosa, que ben bé semblava una gran ciutat. Va preguntar als seus guies què era allò. Estupefacte, va saber que passaven pels voltants de l'antiga Babilònia. En anar-hi amb les legions a donar-hi un cop d'ull, no va trobar altra cosa que munts de runes desertes; cap habitant.


U. Ombres i pols

Pels legionaris que acompanyaven l'emperador el nom de Babilònia no devia significar res. Però l'espectacle devia ser trist per l'emperador, que encara que fos per damunt de tot un cap militar era també un home de certa cultura, format en la saviesa del món antic. Aquell manyoc de pols i pedres informes havia estat la ciutat meravellosa descrita per Herodot, la capital d'un país fort i pròsper, el centre de la cultura de tot aquell tros de món, quan Atenes tot just començava a treure el nas. Per un home com ell, format – com tots els ciutadans cultes de l'Imperi, aleshores – en la filosofia neoplatònica i estoica, devia ser un bon motiu de reflexió. Potser en aquell moment devia comprendre com mai el seu antecessor Marc Aureli, cinquè emperador de la dinastia dels Antonins, que de nit escrivia als seus Pensaments sobre la inutilitat del seu esforç per combatre les tribus germàniques que des dels seus boscos enllà del Rin amenaçaven l'Imperi.

La ruïna de Babilònia és un tema molt poc tractat als llibres d'història, per estrany que sembli. Sí, podem trobar-hi que fou conquerida diverses vegades, que fou alliberada diverses vegades, que passà per períodes de més esplendor i altres de menys. Els seus reis més importants, l'arquitectura monumental – Torre de Babel inclosa –, el panteó amb els seus déus. Però ben poc sobre el procés que va dur una capital poderosa a no ser altra cosa que una muntanya de runa. La raó probable és el fet que Babilònia, un cop conquerida per Cirus el Gran, mai no va recuperar la seva sobirania. Va deixar de ser un país sobirà per esdevenir una província més de l'imperi Persa. Des d'aleshores ja no hi haurà cap estat (o ciutat-estat) independent dins l'àmbit geogràfic d'allò que anomenem Mesopotàmia, que com a tal deixa de tenir una història pròpia: i la història és des d'ara la de l'Imperi Persa, centrada a la seva capital, Persèpolis. I és estudiada pels estudiosos de l'imperi persa, que ja no són els mateixos que els assiriòlegs que estudien Mesopotàmia. El període històric estudiat pels sumeriòlegs / assiriòlegs / babilonòlegs s'havia acabat; el seu interès per què va passar després és molt menor que el seu interès per tot el que havia passat abans. Després de la conquesta d'Alexandre el Gran, i la posterior conversió d'aquells països en regnes hel·lenístics, la història d'aquells països serà estudiada pels hel·lenistes. I a la fi, pels romanistes / hel·lenistes – puix que a la meitat oriental de l'Imperi Romà el grec fou la llengua quasi-oficial al llarg dels segles. Cadascuna d'aquestes especialitats té els seus mètodes, les seves escoles i els seus punts d'interès. I l'evolució de Babilònia durant el període hel·lenístic no interessa especialment uns estudiosos més interessats en l'evolució de les ciutats gregues d'Àsia Menor que no pas en una ciutat que veuen com una relíquia de temps remots. El poc coneixement que tenim del procés de desaparició de Babilònia prové en definitiva del fet de ser un tema que queda fora de l'abast de l'àmbit d'interessos de cap especialitat de la història.

El meu interès pel tema ve – potser això sorprendrà – de la meva activitat com a recercador. El meu tema d'estudi són els sòls, i molts estudiosos de la paleoecologia i paleoedafologia atribueixen la mort de civilitzacions senceres a processos de salinització del sòl. La mort de l'antic món mesopotàmic s'atribuïa precisament a aquest fenomen. Babilònia era – com totes les ciutats sumèries, acàdies, assíries, hitites... – una ciutat apareguda al bell mig d'un hinterland agrari. La principal activitat del món antic era l'agricultura; si la producció agrícola es col·lapsava la ciutat tenia molts números per desaparèixer, fora que redefinís la seva activitat econòmica i es basés en altres activitats com l'artesania, el comerç o – en el cas més extrem: Roma – la política. En el cas de Babilònia, i de fet la majoria de les ciutats importants de Mesopotàmia, la base de l'economia era l'agricultura. La fertilitat del territori entre l'Èufrates i el Tigris havia estat llegendària. La pèrdua d'aquesta fertilitat com a esdeveniment-base de l'esfondrament de tot aquell conjunt de civilitzacions tenia molt de sentit.

Allò que no encaixava en aquest esquema és que aquests problemes no van aparèixer fins després de la conquesta persa. Estem parlant d'una regió on l'agricultura s'exercia des de feia mil·lenis, de fet des de molt abans que comencés el període històric sumeri – voltants del 3000 a.C. Hi ha evidències d'agricultura des del 6000 a.C, i d'abans i tot. I no hi ha documents històrics que parlin de problemes de salinització a gran escala abans de la conquesta persa, fet particularment sospitós. Sense negar els problemes de salinització massiva dels sòls agrícoles de la zona, és gairebé obligat sospitar que aquests problemes van ser el resultat, no pas la causa de l'esfondrament de les civilitzacions mesopotàmiques.


DOS. Apunt històric

L'emperador persa Cirus va conquerir Babilònia l'any 539 aC. Però els perses no van destruir Babilònia: la van ocupar i prou. Per tant no es pot pensar en un destí com el de Nínive, la capital d'Assíria, arrassada fins als fonaments. La Babilònia dels Nabucodonosors va ser substituïda per la dels emperadors aquemènides, els Darius, Xerxes, Artaxerxes. Però va seguir existint, en principi.

Els emperadors perses no s'estaven de fer de tant en tant algun regal de bona voluntat al país conquerit, per deixar constància que se l'estimaven molt. Un temple per aquí, una estàtua de Marduk per allà. Cosa que òbviament és compatible amb una repressió ferotge de la dissidència, i guerres brutals per apaivagar les revoltes. Revoltes que alguna vegada s'encavalcaven amb problemes dinàstics de la família imperial persa – principi bàsic de qualsevol regne/imperi: sempre hi ha algun pretendent al tron que n'organitza alguna de sonada –, però que en conjunt en el cas de Babilònia va tenir sempre un caràcter nacional molt marcat. Els cabdills rebels prenien per sistema el nom de Nabucodonosor, per exemple, en homenatge als seus antics reis. No cal dir que cada revolta era resposta amb l'enviament d'exèrcits poderosos que es llançaven a operacions militars de càstig, inclosa la mort brutal dels cabdills rebels i dels prohoms de la ciutat. L'emperador Darius va haver de dedicar força anys a la repressió de les províncies rebels de l'Eufrates.

A més d'un esclafament moral del vençut, que tenia conseqüències molt greus en l'estat anímic del país i en la seva capacitat de tirar endavant, hi havia el simple fet que el país havia perdut els seus reis. Era governat per sàtrapes, virreis avant la lettre que ja no responien davant els seus ciutadans – o davant els déus de la seva ciutat –, sinó davant l'emperador. I en responien no pas ensenyant les obres hidràuliques que havien fet, el benestar dels seus súbdits o la pietat envers els seus déus, sinó amb el manteniment de l'ordre públic – res de revoltes – i el cobrament puntual i exacte dels enormes impostos exigits per l'emperador. No era casualitat que Cirus s'hagués fixat en Babilònia: el regne de Nabucodonosor II havia estat un potència econòmica, tant pel seu poderós comerç com per la seva puixant agricultura, i un plat prou suculent per justificar-ne la conquesta. El tema del cobrament d'impostos no era un afer menor; la documentació que tenim indica que els emperadors aquemènides van sotmetre Mesopotàmia a una pressió fiscal ferotge, que per força havia d'acabar enfonsant-la.

 

Les ruïnes de Babilònia, actualment.

Perdre els seus reis va tenir conseqüències més greus. Mesopotàmia gaudia d'una posició privilegiada enmig de dos grans rius (l'Èufrates i el Tigris), i tenia tots els números per tenir una agricultura de gran calibre. Però els dos rius no eren mansois ni fàcilment dominables, i demanaven un seguit d'obres públiques de gran envergadura per seguir donant al llarg dels segles collites abundants. Inundacions apocalíptiques com la que va quedar gravada en la ment dels homes com a Diluvi Universal recordaven als governants que el manteniment a llarg termini d'aquella mena d'Edèn no era possible sense una activitat constant d'obra pública de gran envergadura: ponts, dics, terraplens, canals, s'havien de construir i reconstruir després de cada riuada. Obres que eren possibles si els tresors que recollien els temples i el mateix tresor reial es quedaven al país amb aquesta finalitat; no pas si els impostos recollits a Babilònia fugien en direcció a països llunyans, per finançar els palaus imperials – a Persèpolis – o exèrcits en guerra en algun confí molt llunyà. Molt especialment, obres que no es podien esperar si l'amo de la ciutat vivia molt lluny i no se sentia compromès amb un país que no era el seu, i que de fet es limitava a posseir. Pels nous reis, Babilònia era una peça més del seu trencaclosques; de cap manera el focus principal de la seva atenció.

Els sàtrapes, mentre garantissin l'ordre i l'enviament dels impostos als emperadors aquemènides, tenien força llibertat d'acció. I aprofitaven la seva situació per gaudir de luxes increïbles, com molt bé ens explica Herodot. La inflació es va disparar durant el regnat de Xerxes i els seus successors; com que aquesta inflació no es va reflectir en els sous, el resultat va ser un augment massiu de la misèria de la població, que es va trobar en la necessitat d'endeutar-se de manera sistemàtica per poder mantenir les terres i pagar els impostos exigits per les autoritats.

A aquests problemes cal afegir-hi l'arribada massiva de grups foranis, sovint enviats pel poder, que devien veure els nadius com una gent inferior, i estaven per tant poc predisposats a fer-se seu el país i integrar-se en la seva societat. Funcionaris, militars, comerciants d'arreu, es van superposar a la població autòctona. Lògicament, majoritàriament no n'aprenien la llengua. L'arameu, llengua que tenia la virtut de ser fàcil d'aprendre, va esdevenir la llengua més usual en tota aquella zona, i de fet els governants perses la van acceptar com a oficial de facto per a tota la part Oest del seu imperi. La presència massiva de col·lectius arribats de tot arreu – egipcis, perses, àrabs, sirians – superposats a una població autòctona de la qual es devien sentir molt aliens, i a la qual sens dubte dominaven, devia fer gairebé impossible l'aparició d'un sentiment col·lectiu d'identificació amb el país on vivien.

Els arqueòlegs no poden estar-se d'assenyalar que no hi ha gairebé cap ruïna, cap construcció arquitectònica de tot el període que va de l'ascensió de Xerxes fins a la conquesta d'Alexandre (–485 a –331). És més d'un segle durant el qual no es va construir pràcticament res. Un senyal indefectible en un món – el món antic – on els governants basaven el seu prestigi com a tals en l'activitat constructora.


TRES. Un lloc

A la fi, el problema de Babilònia – i l'estat que governava – és que va deixar de ser un país per esdevenir, senzillament, un lloc. Un lloc on hi anava gent de tot arreu, per afers de comerç, per viatjar, per treballar-hi temporalment. Un lloc on hi havia gent. Arameus, jueus, perses, grecs, gent de les poblacions nòmades dels voltants que, temps a venir, anomenaríem àrabs. Però no pas babilonians, fora d'alguna població residual sense importància.

Aquests termes durs, i suposo que desagradables per a algun lector – desnacionalització, conversió d'un país en un mer lloc – no són meus; són els que emprava Georges Roux, l'historiador que dóna aquesta visió de conjunt de la ruïna de Babilònia. Una visió que no he vist en altres autors, per als quals la història de Babilònia acaba amb la conquesta persa, de la mateixa manera que per a molts egiptòlegs la història d'Egipte s'acaba amb Cleopatra – oblidant que el país va seguir existint... però ja només era un lloc.

Roux era francès. És un detall rellevant, perquè França és precisament el país on amb una veu més alta i potent s'ha proclamat que no hi ha països: només llocs, i gent que hi viu. Aquest punt de vista és mantingut de manera insistent per certa progresia que es proclama antinacionalista. És impossible prendre's seriosament aquest punt de vista quan és tan fàcil adonar-se que s'aplica de manera unilateral a països pels quals se sent una tírria particular o a nacions que es vol esborrar del mapa. Els xinesos l'apliquen al Tibet, els turcs als Kurdistan, els indonesis a Papua. Pel fet de ser francès és encara més notable que a Roux se li escapi un comentari com aquest, on esmenta que com a resultat de segles d'ocupació persa,

‘Per a la majoria de la població les tauletes gravades amb signes cuneïformes eren incomprensibles, i la història ens ha ensenyat que un poble que oblida la seva llengua també oblida ben aviat part del seu passat i amb ell la seva identitat.'

És impossible evitar la qüestió de si hauria aplicat aquest comentari a qualsevol de les llengües que han patit la voluntat d'extermini que, a França, ha estat els darrers quatre-cents anys una autèntica ideologia d'estat: l'occità, el bretó, el basc, o el català.

Els historiadors solen ser prudents a l'hora de fer valoracions sobre els fets històrics. Sovint d'aquests fets se'n poden extreure paral·lelismes amb situacions actuals, i emetre opinions que es poguessin extrapolar a l'actualitat seria entrar en un terreny relliscós. Però quan parlem de Mesopotàmia parlem d'una història tan poc propera als problemes actuals d'Europa que a l'historiador no l'amoïna que un lector trobi semblances entre la història que se'ls explica i la situació actual. Un romanista aniria amb molt de compte a l'hora d'escriure sobre els problemes derivats de la barbarització de l'exèrcit romà, els segles III-V d.C.: no fos cas que algun lector deduís que l'autor té tírria als immigrants il·legals. Però quan s'escriu sobre reis de fa tres mil anys, en un país del qual ben poca gent n'ha llegit alguna cosa – qui coi ha sentit mai a parlar de Tukulti-Ninurta II? –, no cal filar tan prim. Els historiadors baixen la guàrdia, es deixen anar, i escriuen amb una llibertat insòlita. Roux deixa de banda la retòrica oficial francesa, que exalta l'estat com a concepte i que, com a tal, exaltaria Pèrsia, el regne Selèucida, i finalment la Roma imperial, grans estats que van governar la vella Mesopotàmia com una província més. Com a bon estudiós de la civilització Mesopotàmica, Roux no pot evitar fer-se-la seva, almenys en certa mesura. I per molt que com a historiador sigui capaç de mirar-se les coses amb perspectiva, no pot evitar lamentar que una herència cultural de mil·lenis quedés reduïda a pols.


QUATRE. Territori d'urani

L'any 1979, el govern central a Madrid va declarar extenses àrees de la Catalunya interior i Nord com zones reservades per la prospecció i mineria d'urani. Les autoritats locals, no cal dir-ho, no van ser consultades en cap moment.

El moment històric era força convuls. Les grans companyies elèctriques de l'estat apostaven de manera clara per l'energia nuclear; però el moviment ecologista, puixant arreu d'occident, s'organitzava i es manifestava amb força. Arreu la construcció de centrals nuclears era contestada per la població local, que hi veia una expressió del poder de les companyies elèctriques, en connivència amb l'estat, i prescindint totalment de l'opinió dels habitants dels llocs – en el cas del País Basc, on aleshores ETA era activa, la tensió va arribar a l'extrem de matar l'enginyer en cap de les obres de la central de Lemóniz. A la premsa conservadora les activitats dels moviments ecologistes eren desqualificades de manera ben barroera; em va sorprendre especialment que a La Vanguardia, diari anticomunista recalcitrant, es publiquessin titulars on s'esmentava amb enveja la Unió Soviètica com un lloc on les autoritats podien construir centrals nuclears sense por de manifestacions. Em pregunto què devien pensar els autors d'aquests titulars el dia que es va fer públic l'accident de Txernòbil – i, abans d'aquest, el de Harrisburg, als EEUU. Més enllà d'aquest conflicte hi havia el problema d'un govern no escollit democràticament, l'últim del post-franquisme, i el fet que els ministres que el formaven n'eren majoritàriament conscients. Cosa que duia més d'un a qüestionar-se si tenia legitimitat per prendre decisions que afectarien la vida de milers de ciutadans durant dècades.

L'Institut d'Estudis Catalans va emetre un informe sobre les repercussions que tindria a Catalunya la mineria a cel obert dedicada a l'urani. L'informe – elaborat per Enric Casassas, Oriol Riba, Oriol de Bolòs, Ramon Folch, Manuel Ribas Piera – és avui trobable a Internet, i concloïa que un país relativament petit com Catalunya no podria suportar una devastació com la que demanava l'explotació de l'urani, que demanava l'ús de grans extensions de terreny pel tractament dels minerals, inclòs l'ús massiu de productes com l'àcid sulfúric, que deixaven estèril el terreny utilitzat. Per emetre l'informe es van basar en l'estudi d'altres llocs al món on la mineria d'urani a cel obert estava molt desenvolupada, sobretot Sudàfrica i Austràlia. En aquests països les zones dedicades a aquesta activitat són molt extenses, i queden literalment arrassades.

L'informe va circular pels mitjans de comunicació escrits, i alguns el van publicar íntegrament – per exemple al primer número de la revista Ciència, avui desapareguda. La reacció ciutadana va ser d'oposició al projecte. Finalment el govern de Madrid no ho va tirar endavant. Quan ho recordo no em puc estar de sospitar que potser no es tractava sinó d'allò que ara anomenem globus-sonda: filtraven la notícia als mitjans de comunicació per comprovar quina era la reacció a nivell popular. L'interès per mi, en el context d'aquest Batiscaf, és que en aquell moment els ministres del govern central van descobrir que Catalunya responia com a país. La reacció no es va limitar a les comarques afectades; fou general. Catalunya no era només un lloc. Encara no.


CINC. Crisi txeca

El que ara ve és un exemple del cas contrari. Fa alguns anys, un documental de la televisió em va impressionar especialment. Parlo d'una època – anys 90 del segle XX – on un tema recurrent a molts mitjans de comunicació eren els desastres ecològics que els països de l'Europa de l'Est – l'antic bloc comunista – havien heretat de les administracions comunistes d'aquests països. L'herència estalinista havia estat dura en molts aspectes. I un d'aquells aspectes era el menyspreu pels problemes ecològics, davant la ideologia que el progrés tècnic era progrés, i punt. Oposar-se a grans complexos químics, grans centrals tèrmiques, grans complexos nuclears, era titllat d'involució burgesa i perseguit com a actitud contrària als interessos del poble. L'actual República Txeca, aleshores Txecoslovàquia, fou un país especialment afectat per la pluja àcida derivada de l'ús massiu de carbons de baixa qualitat, que finalment va derivar en mortalitats generalitzades als boscos de la zona, canvis de vegetació per la insostenibilitat d'aquests boscos degut a l'acidificació dels sòls. El mal, però, no es limitava a la pluja àcida. Abastava molt més. Degradació del territori, contaminació fluvial, destrucció d'àrees senceres.

Boscos de Bohèmia, afectats per la pluja àcida. El territori de l'antiga Txecoslovàquia va patir una destrucció ecològica molt greu durant la segona meitat del segle XX.

En aquest context, el reportatge il·lustrava un problema concret: una zona afectada per mineria de carbó a cel obert. No hi treballaven massa obrers, però una màquina immensa – una macro-excavadora, alta com una casa de quatre pisos – s'encarregava d'atacar massivament els vessants de la muntanya afectada, provocant una destrucció general que anava avançant envers les zones del voltant, La mina es menjava el territori, literalment. De primer s'havia menjat els conreus; ara ja amenaçava el poble mateix. Com a aperitiu, estava a punt d'entrar al cementiri. Les tombes dels antics residents de la zona eren a punt de ser engolides per les pales immenses d'aquella mena de macro-excavadora gegantina. Les zones que ja havien estat engolides per aquella voràgine tenien un aspecte dantesc: Peter Jackson les hauria pogut triar com a escenari per les escenes d'El senyor dels Anells ambientades a Mordor.

Per un espectador occidental, habituat a protestes al carrer quan una zona es veu especialment amenaçada, sorprenia la nul·la reacció de la població del lloc: només es veia indiferència. Explicació? Algú hauria pogut suggerir una apatia generalitzada envers tot, resultat de dècades de repressió estalinista – i podríem aprofitar per recomanar la lectura d'obres de Milan Kundera per copsar quina mena d'estat d'ànim col·lectiu van deixar a l'antiga Txecoslovàquia dècades de govern comunista. Però la raó era molt més immediata. Senzillament, la gent que hi vivia no era d'allà. I les tombes del cementiri no eren les dels seus pares, els seus avis, els seus besavis, els seus avantpassats. Eren els pares, avis i avantpassats de la gent que abans hi vivia. Per als antics habitants, aquella comarca era casa seva; potser haurien tolerat alguna agressió a alguna zona de conreu, però la destrucció indiscriminada del cementiri – no hi havia cap previsió de trasllat de taüts ni res de semblant – hauria estat quelcom de molt dolorós. Però per als nous habitants aquella zona no era casa seva; era només un lloc on vivien en aquell moment, per una circumstància casual i com a resultat d'un seguit de casualitats de la història. Res més. No lamentarien la destrucció de la zona: senzillament, el dia que viure allà fos impossible marxarien cap a una altra banda.

La zona havia estat habitada des de feia segles per població d'origen alemany. Es tractava de la zona dels Sudets, una zona del Nord de l'actual República Txeca que havia estat germanoparlant. La protecció d'aquesta minoria, recordem-ho, havia estat l'excusa adduïda pel règim nazi per ocupar Txecoslovàquia. A la fi de la guerra, quan arreu els aliats i les diferents resistències locals s'alçaven contra els ocupants alemanys i els expulsaven cap a l'Alemanya sensu stricto, la població dels Sudets va fugir, empesa pel pànic. I la zona va quedar mig buida. La població germànica original no va tornar. Els diferents governs de la nova Txecoslovàquia hi van establir població txeca; van solucionar, així, dos problemes d'una tacada. D'entrada, el problema dels Sudets, que ja mai més no va tornar a ser cap problema perquè la població incòmoda – alemanya – n'havia desaparegut. I el fet essencial que la nova població era aliena a aquelles regions, que havien esdevingut senzillament un lloc.


SIS. Llocs

L'exemple txec és útil per il·lustrar un fet: governar llocs – no pas països – és el somni daurat de qualsevol polític. Pot fer grans plans per a aquests llocs: submergir comarques senceres per una presa immensa, devastar-los convertint-los en zones d'explotació minera d'urani – extremadament destructiva –, contaminar-los massivament. És possible que en algun nucli de població sorgís alguna protesta; però si la població de la zona sent majoritàriament que allò no és sinó un lloc, un lloc com qualsevol altre on es troben casualment i d'on marxaran sense massa contemplacions, llavors la llibertat d'acció dels governants pot ser absoluta, o gairebé. La devastació impune de zones extenses arreu del món passa per la supressió de la població autòctona i la seva substitució per una població importada, per a la qual la zona on treballen és un cul de món on s'estan temporalment per guanyar-hi diners; quan els hagin guanyat, se n'aniran. Després tornaran a casa, als indrets que per ells ja no són només un lloc, sinó un país: el país d'on provenen i que de manera més o menys conscient s'estimen.

Després que l'exèrcit franquista ocupés Catalunya, el 1939, les noves autoritats tenien grans plans per al país conquerit. Plans que essencialment consistien a reduir-lo a un lloc. Una de les idees en cartera, ben documentada i que a la fi no es va dur a la pràctica, consistia a fer-ne desaparèixer el nom. El nom previst per al futur era Región Nordeste. Esdevenir un lloc – i només això: un lloc – és un pas necessari cap a la desaparició d'un país. Potser és per aquest motiu que durant molt de temps, i ja en el post-franquisme, els mitjans de comunicació progres de la capital – en particular El País – van insistir en un discurs que prioritzava la visió dels països com llocs, i prou. I ridiculitzaven els que manifestaven un sentiment de pertinença a un altre nivell més alt, més enllà de la simple zona propera a l'indret precís on es vivia.

Un territori sense consciència de país és molt fàcilment manipulable. Pot ser destruït en l'aspecte que es vulgui: ecològicament, legalment (destrucció de totes les seves institucions, per exemple), econòmicament, culturalment. Quan no s'hi pugui viure, la gent en marxarà, i prou. La conversió de territoris sencers en noves Babilònies – països destinats a esdevenir pols, i a ser oblidats – és el futur previsible per als llocs. Els països, sobretot si tenen consciència de ser-ho, poden resistir l'envestida si són capaços d'articular una resposta col·lectiva.

Quan, a les properes eleccions, el 27 de setembre, dipositem la papereta dins l'urna, molts ho faran tenint present aquest conflicte, en un sentit o en l'altre. Aquells pels quals aquest territori és només un lloc, o aquells pels quals és alguna cosa més. I especialment, aquells per als quals és important que segueixi essent alguna cosa més que un lloc. El record del destí que han tingut els països que esdevenen només llocs – Babilònia, per exemple – és prou determinant per a alguns dels que el 27 de setembre aniran a votar. Ho serà per a mi, per exemple.


Pere Rovira

Share this: