El cul del món

El Consultor internacional inicia un viatge d’una setmana al cul del món. Bé, no és el cul del món perquè de culs del món n’hi han molts, però després de fer 11 hores de vol en turista, una espera de connexió de dues hores en una cafeteria incòmoda a l’aeroport de São Paulo, un altre vol intern de dues hores fins Porto Alegre i 4 hores de cotxe cap a l’interior del país, la sensació que té quan arriba a l’hotel després de més de 23 hores de viatge és que està al cul del món.

Un carrer del centre de Santa Maria, Rio Grande do Sul
El pitjor de tot són les 4 hores de cotxe després d’haver-ne volat 13. Arribar de nit a un aeroport desconegut, llogar un cotxe i tirar-se a la jungla del trànsit brasiler i a la foscor de la pampa de Rio Grande do Sul és tot un repte i fer-ho després d’una pallissa d’avió no és recomanable.
El consultor Internacional puja amb el seu col·lega al Golf que ha llogat. Amb ajuda del GPS aconsegueix sortir amb èxit de l’aeroport i enfilar l’autopista que el conduirà cap al cor de les tenebres. És hora punta i la congestió se’l menja. Para, arranca, el piten... tarda una hora en poder conduir fluidament. A mesura que es va menjant els quilòmetres la negror ho va enfosquint tot. S’allunya de la capital i s’endinsa en “terra incognita”. L’autopista desapareix i els focus del cotxe il·luminen una estreta i fosca carretera. No es veuen llums de cases ni pobles enlloc. Tant sols els cotxes que l’avancen a tota castanya li permeten deduir que la carretera continua davant seu. De tant en tant algun camió que ve de cara amb les llums llargues l’encega i passa de la foscor més absoluta a la claror més encegadora i viceversa en qüestió de segons. Condueix amb els nervis a flor de pell.
Quan suposen que estan a mig camí decideixen parar a sopar. Son les 11 de la nit i quan veuen un restaurant de carretera s’aturen a fer un mos. El consultor internacional no té gana però necessita parar. El restaurant està completament buit. Un cambrer avorrit els fa passar. Estan a Rio Grande do Sul, la pampa brasilera i aquí, si o si, es menja carn. El restaurant és un rodizio de mala mort: Bufet d’amanides i carnaval de carns. Cada dos o tres minuts el cambrer avorrit es planta davant de la taula amb un pintxo de metre on hi té clavades els diversos tipus de carn, que tenen la mateixa pinta d’avorrides que el cambrer. En acabar de sopar al consultor internacional li comença a fer voltes la panxa. Fa una visita al lavabo sense èxit.
El segon tram de viatge el Consultor internacional fa de copilot i fa esforços inhumans per no adormir-se. El mal de panxa que té el manté despert. Pensa que haurà de demanar al company que aturi el cotxe per abonar la fèrtil pampa. Aguanta. Després de dues hores interminables de sofriments i punxades de panxa arriben a Santa Maria. Els dona la benvinguda una ciutat morta i freda. Són les dues de la matinada i el termòmetre marca dos graus. És juliol. El Consultor internacional corre cap a l’habitació de l’hotel i ho deixa anar tot. Ha equilibrat pressions i ha fet net. S’estira al llit i es desmaia fins l’endemà al matí.
L’endemà s’alça d’hora i es troba recuperat. Ha descansat prou bé tot i que se sent com si tingués al damunt una lleugera ressaca. Truca a la dona, que tenia visita al ginecòleg. Li anuncia que el seu segon fill serà un noi. Se li fa un nus a la gola. Se sent desoladament sol. Voldria abraçar-la, fer-li un petó ben fort i convidar-la a dinar per a celebrar-ho. També voldria dir-li a la seva filla que el germanet que arribarà al Nadal serà un nen i que ja pot començar a ajudar-los a buscar noms. S’acomiada i s’aguanta les llàgrimes, que podrien brollar com un torrent mediterrani si decideix donar via lliure als sentiments. Respira profundament, es renta la cara, es vesteix i baixa a esmorzar.
Pel matí té reunió amb els responsables tècnics del projecte. Entra a les oficines d’un edifici alt i lleig i no sap si fa més fred al carrer o a dins. Tots els funcionaris porten els abrics posats, els barrets de llana i fins i tot alguns teclegen l’ordinador amb guants. Li deuen veure la cara de sorpresa i li diuen, amb resignació, que no tenen calefacció. Passa part del matí junt amb el seu col·lega i la responsable de planejament urbanístic de la ciutat, una rossa de 45 anys amb més pinta de teutònica que de brasilera, que no para de xerrar i de pintar damunt d’un plànol A0. La resta de dia el passa de departament en departament recopilant informació: Departament d’urbanisme, departament de sistemes d’informació geogràfica, departament d’estadística....
El segon dia és avorridíssim. Dia sencer dins del cotxe inventariant les carreteres d’accés al municipi, els barris més perifèrics i els accessos al campus de la UFSM, que compta amb 30.000 alumnes i que per tant, és l’únic que dóna vida i sentit a aquest racó de món. El tercer dia és més entretingut: Inventari urbà a peu pel centre de la ciutat. El consultor Internacional passeja durant 10 hores per tots els carrers del centre de la ciutat, per saber les funcions socials de cada carrer, els sentits de circulació, el tipus d’estacionament, les pendents, les amplades de voreres....tot passejant intenta entendre com funciona la ciutat, què té de bo, què es pot millorar...

Un migdia el consultor internacional s’atreveix a demanar un salmó a la planxa, fart com està de menjar cada dia carn i més carn. Fracàs absolut. A la pampa no és menja peix i punt. A la nit ho intenta amb una pizza. Quan li dóna el primer mos pensa que per fer una pizza tant horrorosa cal fer-ho expressament. Ho té clar, aquí es menja carn o es fa dejú. No hi ha terme mig. Per treure’s el mal regust del sopar i ja que és l’última nit al cul del món, el Consultor internacional i el seu col·lega decideixen buscar un bar per fer-se unes caipirinhes. Els dona igual que faci fred (no han passat dels 10 graus en tota la setmana). El Brasil que els han venut no és com el que han trepitjat. Qui els ha enganyat? On estan les platges amb palmeres? Al centre troben una taverna interessant anomenada Botiquim i hi entren sense pensar-s’ho massa. Un cop a dins es troben envoltats de gauchos. Hi ha una desena d’homes vestits com vaquers bevent cervesa amb una mà i aguantant el mate amb l’altra. Es fa el silenci i se senten observats. D’on han sortit aquest parell? El consultor internacional està decidit a fer-se una copa. Diu “boa noite”, travessa el bar i s’asseu, amb el seu company, en una taula de fusta. Ve la cambrera, contenta de veure un parell de nois menors de 40 anys. Pregunta què volen i quan el consultor internacional diu que dues caipirinhes, es torna a fer el silenci. Li dona igual. Demà torna a casa després d’una setmana dura de feina i quatre vaquers no li fotran la nit.

Share this:

Publica un comentari a l'entrada

 
Copyright © Revista CriTeri. Designed by OddThemes