Estats en fallida

Quan penjo aquest Batiscaf el poble grec ha respost majoritàriament 'Oxi' (és a dir, NO) a la proposta de la Unió Europea per Grècia. Una victòria de la dignitat dels grecs, per alguns. Però una victòria pírrica per a d'altres. Es fa difícil de preveure el final d'aquesta història. Més amb Putin i els xinesos a l'aguait, per veure quin profit en poden treure: no pas en forma de beneficis econòmics immediats però sí amb vies de penetració al cor d'Europa. Un poble desesperat i enfonsat al pou s'aferra a la primera corda que troba. Detall que suposo que Barack Obama ja haurà recordat a Àngela Merkel.

La possible fallida de l'estat grec és tema recurrent a diaris, revistes, blogs, ràdios i televisions. Abunden les descripcions dels escenaris que es produirien: gent abocada als bancs per retirar-ne els estalvis, pànic generalitzat, creditors arreu del món prenent ‘possessió' de béns grecs, des d'edificis fins vaixells o instal·lacions de gas o electricitat. Cap historiador ni afeccionat a la història, però, oblidarà que les fallides d'estats han estat un fet usual sobretot en segles anteriors, quan la irresponsabilitat de molts reis a l'hora d'emprendre guerres – finançades amb préstecs, és clar – duia països sencers a la ruïna: en molts casos, llurs propis països.

Fet essencial: els països que han fet fallida no han desaparegut, almenys no pas com a resultat d'aquesta fallida. Han seguit endavant, i s'han recuperat. Tots. Un detall a tenir present.


U. Fallides

Cal matisar que en la història d'Europa no totes les fallides van ser degudes a conflictes bèl·lics. A la França d'Enric II, per exemple (segle XVI), la fallida de l'estat es va produir per la malaptesa dels governants. Llavors l'endeutament de l'estat era un fet normal, pel mètode de l'emissió de bons. El problema era que el tipus de bo i l'interès pagat havia variat amb el temps, en funció de la situació de la hisenda estatal, fins al punt que la gestió dels pagaments d'aquests bons era molt difícil per la diversitat d'interessos (del 12 al 16%) i de terminis de pagament. A fi de facilitar la gestió, la hisenda francesa va unificar tots els bons en un tipus únic, que va anomenar ‘Le Grand Parti', i va cometre l'error d'unificar tots els tipus d'interès a l'alça: 16% i punt. De sobte, inversors que havien adquirit títols al 12 % es trobaven que aquests títols havien augmentat de valor. No cal massa fantasia per imaginar l'eufòria especulativa que es va desfermar: la demanda d'aquests nous valors va ser massiva a tot Europa. El pic especulatiu va continuar fins l'any 1557, quan es va estendre el rumor que Felip II d'Espanya, llavors tot just coronat, era tan profundament catòlic que considerava que prestar diner i pagar interès eren contraris a la moral catòlica. Felip II era el campió del catolicisme a Europa, però molts dels reis europeus eren també catòlics i lluïen la seva fe com a bandera per guanyar-se el favor popular i la benedicció del Papat; no era irracional en aquest context pensar que altres reis europeus seguissin l'exemple espanyol, i que l'oceà de títols de deute en què navegaven els inversors europeus – entre ells, títols de Grand Parti – de sobte esdevinguessin paper mullat. La fúria venedora es va desfermar: qui podia vendre els seus títols a un altre inversor, encara que fos a un preu inferior al real, ho feia. Fins que a la fi els darrers propietaris d'aquests bons, incapaços de col·locar-los a d'altres inversors, van voler fer-los efectius davant l'emissor original. Bé que al començament Enric II va declarar que la hisenda francesa era plenament solvent – us recorda alguna cosa, això...? – a la fi va reconèixer que era incapaç de fer front a aquella demanda i es va declarar en fallida.

Aquesta fallida va ser un efecte secundari de la fallida de la corona de Castella. L'excusa que pagar o cobrar interessos era contrari a l'Evangeli era molt útil a un rei – Felip II d'Espanya – que senzillament no podia fer front als deutes ciclopis del seu pare, l'emperador Carles V. Mentre que la fallida de Felip II era el resultat esperable de les guerres contínues mantingudes per Carles V, la d'Enric II de França no era el resultat de cap guerra sinó del contagi del pànic que es va desfermar per tot Europa. Dins el context de l'època era una excepció a la regla: la regla que la majoria de les fallides – i específicament les més gegantines – es produïen per les necessitats de finançament de les guerres dels reis. Dels reis, no pas dels pobles.


DOS. Campions absoluts

En aquesta tasca de generar fallides gegantines, sens dubte els Habsburg espanyols són un referent. No per cap perversitat especial, sinó per una actitud de posar els interessos d'una família – els Habsburg – per damunt dels interessos dels països que governaven, obviant que sovint els dos interessos tenien ben poc a veure.

Es podria discutir si de fet el problema ja va començar amb Ferran el Catòlic i la seva agressiva política exterior, sobretot d'intervenció als afers italians; com deia a l'emperador una carta que se li va dirigir el 1523, i que es conserva a l'arxiu de Simancas,

Los canbios y recanbios tienen destruyda la hazienda... porque esta inuención comencé reciamente en vida del Rey Cathólico, que en vida de la Reyna no se vsaua tan desvergoçadamente. A crecido de manera que todo se va en esto. Y que esto pasa es un secreto que convernía mucho que V.Mgt. lo supiesse.

Però sens dubte fou Carles V, l'emperador, qui va llançar Castella al precipici. Un exemple el podríem trobar en l'ambició de ser emperador. El títol d'emperador del Sacre Imperi Romano-Germànic (hereu polític llunyà de l'antic imperi de Carlemany) no era hereditari: l'emperador era escollit en una Dieta pels membres de la noblesa d'aquell imperi, en concret per un club selecte de Prínceps Electors. L'elecció, no cal dir-ho, es basava en suborns més o menys explícits, i en performances on el personatge es presentava en tot el seu esplendor i riquesa. Amb un cost molt elevat, puix que una imatge de príncep catòlic ric i poderós que impressionés el poble a més dels nobles era essencial. Els viatges del rei Carles I de Castella – després Carles V – a Alemanya eren extremadament costosos. I la seva elecció com a emperador també ho va ser: 850.000 florins d'or, una suma enorme. Va aconseguir finançament dels banquers Fugger d'Augsburg. Els mateixos Fugger, i d'altres, després finançarien les aventures militars de l'emperador per mig Europa. Òbviament, no pas a canvi de no res.

Retrat de Tiziano de Carles V, emperador. Responsable màxim de la ruïna de Castella, a curt termini (durant el seu regnat) i a llarg termini (per l'herència que va deixar als seus successors). Campió de l'endeutament, i responsable de la primera fallida de la hisenda castellana, el 1557 (que va haver de declarar el seu fill, Felip II).

Carles V va ser el més militar de tots els reis Habsburg d'Espanya; de fet l'únic que va participar personalment a les seves campanyes. Li agradava el camp de batalla. Bé que per totes les seves campanyes es podia adduir un motiu estratègic o una raó d'estat, se'm fa difícil evitar pensar que si no li hagués agafat tant el gust al camp de batalla la història de l'Europa del segle XVI hauria estat diferent. Les seves guerres es pagaven amb els préstecs dels banquers (fonamentalment alemanys i genovesos), que es tornaven amb els tresors saquejats d'Amèrica, que després d'un temps curt a Castella finalment acabaven a Flandes, Alemanya o Itàlia. Aquests tresors mai no van assolir les quantitats que hauria calgut. A la fi del seu regnat, els vaixells carregats de tresors de les Indies ni tan sols es prenien la molèstia de passar pels ports espanyols; anaven directament a Flandes, i sovint anaven a parar directament a les mans dels soldats de l'emperador, als quals es pagava en forma de cadenes d'or, vasos d'or, objectes d'or, d'origen asteca, inca, o de qualsevol altra cultura que hagués tingut la desgràcia de trobar-se al camí dels conqueridors. No tots els combois de vaixells carregats de tresors d'Amèrica pertanyien a l'emperador o al regne de Castella: alguns havien estat fletats per particulars, i una idea de l'angoixa econòmica que patia l'emperador ens la dóna el fet que es va plantejar de confiscar precisament aquests combois particulars per pagar els seus exèrcits: els seus nobles més propers el van convèncer que allò hauria estat un suïcidi polític.

L'estudi clàssic de Ramón Carande, Carlos V y sus Banqueros, va donar als historiadors i al públic una visió d'aquella època alternativa a la clàssica exaltació dels èxits militars de Carles V. Èxits militars avui encara celebrats fins i tot en textos d'historiadors tan seriosos com Manuel Fernández Álvarez, però poc impressionants per estudiosos que s'esforcen a comparar la Castella que va deixar amb la que va rebre. Durant el seu regnat el deute de la hisenda castellana es va multiplicar per sis, fet dramàtic si tenim en compte que hi va haver al país una contracció de l'economia real, una reducció de la producció i una inflació galopant deguda precisament a la presència d'or d'Amèrica en grans quantitats. La necessitat de crèdit per finançar les guerres – i en general, la seva acció política – augmentava alhora que disminuïa la capacitat real de l'emperador per tornar aquells emprèstits, i davant l'augment evident del risc, cap banquer no volia prestar-li diners si no era a un interès proporcional a aquell risc: cap a la fi del regnat el tipus d'interès típic que l'emperador havia de pagar era un feixuc 56%. En els elevats interessos cal veure-hi també la cobdícia pura i simple dels banquers, i els deguts a l'especulació dels tipus de canvi de moneda; però fins i tot admetent aquests factors addicionals, és obvi que cap monarca no hauria dit amén a uns interessos tan brutals si hagués tingut fonts de finançament alternatives.

Estudiosos recents (per exemple, David Alonso, de la Universitat Complutense) insisteixen que el pagament d'interessos i deutes bancaris en temps de Carles V no va tenir proporcions tan catastròfiques com Carande i els seus deixebles han pretès, i que en tot cas la major part del temps es movien en termes perfectament assumibles per l'economia reial. El ball de xifres de quantitats pagades, avançades, retornades, renegociades pot fer difícil de jutjar el grau d'angoixa econòmica patida pel rei, i no es pot descartar que en la visió de Carande hi hagués un biaix important. Però sempre podem recórrer a una font de primera mà, com és la correspondència entre l'emperador Carles V – en guerra a Europa – i el seu fill, futur Felip II, a qui havia deixat com a governador a Espanya. El tema recurrent d'aquesta correspondència era el diner. Carles V demana amb urgència al seu fill que li envii diners per pagar els exèrcits, i el príncep Felip li respon que es trobaven en la misèria: que tenien pignorades les rendes dels propers anys, que no tenien d'on treure diners, que el país es trobava en la ruïna més extrema. Li suplica que faci la pau, que signi d'una vegada els tractats que calgui, i que en el futur miri d'ajustar els seus objectius i les seves ambicions – en el terreny de política internacional, i militar – a allò que el país podia realment assumir, no pas a allò que ell hauria volgut. La súplica per la pau és obsessiva en moltes cartes; el príncep i els seus consellers no dubten de la justícia de les guerres que l'emperador emprèn, però insisteixen a fer-li notar que més enllà del camp de batalla les guerres no deixen als països res més que la ruïna.

L'angoixa que traspua aquesta correspondència no encaixa gens amb la idea que el nivell d'endeutament de la corona fos assumible.


TRES. De l'excepció al costum

El fet indefugible és que quan Felip II arriba al tron, una de les primeres disposicions que ha de prendre és declarar la fallida de la hisenda castellana. Pel simple fet que tots els seus ingressos estaven pignorats. Tots. Declara la suspensió de pagaments. L'impacte que aquesta mesura va tenir dins i fora del país fou enorme. Impacte en el prestigi de l'estat, i també en la visió que els castellans tenien de si mateixos. Era el reconeixement que el poder militar que Carles V havia lluït no es corresponia amb el potencial real del país. Va donar lloc, entre altres, al famós Memorial de Luis de Ortiz, de què ja vam parlar en una Cort d'Apel·lació.

Aquella primera fallida va tenir un impacte terrible en la mentalitat de la gent del regne. Però amb el temps allò que hauria d'haver estat excepcional va esdevenir, no direm normal, però si un fet no inhabitual. Durant el regnat de Felip II la hisenda es va declarar en fallida dues vegades més (per tant, tres vegades en tot el seu regnat: 1557, 1575, 1596). Amb Felip III – una nul·litat, com a rei – encara es va declarar en fallida una vegada més, el 1607. Amb Felip IV quatre vegades més (1627, 1647, 1652, 1662), i amb Carles II encara una vegada més, l'any 1666. De tota manera la fallida de Carles II es va produir quan encara era un nen, i feia tot just un any que havia pujat al tron; i era clarament l'herència de l'estat ruïnós en el qual el rei anterior, Felip IV, havia deixat la hisenda. 

Les raons d'aquestes fallides no són sinó la continuació de les mateixes raons que van dur a la primera fallida. L'enormitat dels compromisos internacionals, sobretot les guerres a Europa, extremadament costoses, i la manca de proporció entre aquelles obligacions i la capacitat econòmica real del país: un país dia a dia més enfonsat en la misèria, perquè cap dels reis Habsburg espanyols va mirar de refer l'economia del país sobre bases sòlides. Els mals denunciats pels crítics del país sota el regnat de Felip IV són bàsicament els mateixos que ja denunciava Luís de Ortiz sota Felip II – generats, però, al llarg del segle anterior. 

Hem parlat de compromisos internacionals, i aquest és un punt crucial perquè és on s'exemplifica el mal que hem esmentat més amunt. Aquests compromisos representaven els interessos d'una dinastia: els Habsburg. No pas els dels països que governaven. I de fet ben sovint els consellers del(s) rei(s) recomanaven a llurs monarques que no s'emboliquessin en segons què. El drama de les guerres de Flandes durant el regnat de Felip II venia de l'entossudiment del rei a no permetre als seus regnes cap altra religió fora del catolicisme, i amb aquesta finalitat hi va enviar exèrcit rere exèrcit, governador rere governador (el duc d'Alba, Lluís de Requessens, don Juan de Austria, Alejandro Farnesio, tots homes de primera fila), sovint amb instruccions terribles i sovint amb conseqüències sagnants. Mentre a casa els consellers del rei no s'estaven de dir-li que aquella guerra era insostenible, i que al capdavall no era cosa seva: si la gent del país s'entestava a perdre l'ànima i buscar-se la condemnació eterna, era ben trist però en definitiva era la seva elecció. L'obsessió pel catolicisme a la zona nord dels Països Baixos (la futura Holanda) podia ser important per un Habsburg; per als castellans era irrellevant. I en canvi, era Castella precisament qui anava a la ruïna per finançar uns exèrcits que amb la seva actuació sagnant alimentarien la llegenda negra del rei.

Felip IV, el rei espanyol que més vegades ha declarat la seva hisenda en fallida: quatre vegades, cinc si comptem la fallida del seu fill Carles II, que en definitiva va ser també herència seva.

Però fou durant el regnat de Felip IV quan aquest conflicte va assolir les proporcions màximes, perquè fou durant el regnat d'aquest rei que va esclatar a Alemanya la Guerra dels Trenta Anys, un dels conflictes més sagnants que ha viscut Europa. Allò que va començar com un conflicte entre prínceps alemanys per assegurar l'elecció del nou emperador (Francesc Ferran, un Habsburg) enmig d'un vesper de ducats, principats, territoris en disputa i religions enfrontades (catolicisme, luteranisme, calvinisme) va acabar esdevenint un enfrontament a gran escala entre dues famílies, els Habsburg i els Borbons. I fou per preservar els interessos dels Habsburg que Castella es va implicar a fons en el conflicte, amb subsidis per als contendents, finançament per a prínceps diversos, o amb la presència directa dels exèrcits castellans a les batalles. Uns exèrcits formidables pel que fa a la preparació i la disciplina, com esmentaven tots els cronistes. L'important per al nostre comentari és que aquella implicació obeïa els interessos de la família Habsburg, res més. Però qui ho va pagar – a banda d'Alemanya, que va quedar arrassada – fou Castella, que va patir un col·lapse econòmic que a la fi fou definitiu. A la sagnant batalla de Rocroy (1643), malgrat lluitar com braus – tots els testimonis ho reconeixen –  l'exèrcit castellà fou desfet per l'exèrcit francès d'Enghien, i aquest fou el final de la presència d'exèrcits castellans a Europa, i pràcticament la fi de la seva presència política més enllà del Pirineu. No va ser el final de la guerra, perquè el conflicte entre França i Espanya encara es va allargar de manera intermitent durant dècades – aquesta vegada, implicant Catalunya: la Guerra dels Segadors –, però es pot dir que un dels resultats finals de la Guerra dels Trenta Anys va ser foragitar Castella del teatre d'operacions europeu.

I, pel mig, fallides. Fallides que havien esdevingut poc menys que un esport. Esport de poderosos, però, com veurem tot seguit.


QUATRE. El torn de França

Un dels grans vencedors de la Guerra dels Trenta Anys fou França. I específicament, la dinastia borbònica, que va substituir els Habsburg en el paper de família reial dominant a Europa. Efectivament, l'època posterior a la Guerra dels Trenta Anys és la del regnat del Lluís XIV, el rei més poderós que mai ha tingut França. Però també un dels més endeutats. Novament per la mateixa raó que els Habsburg espanyols: la seva afecció a la guerra.

‘Minyó, sereu un gran rei, però (...) per això us caldrà evitar tant com pugueu de fer la guerra: és la ruïna dels pobles. No seguiu el meu exemple: sovint he començat guerres amb massa lleugeresa, i les he mantingudes per vanitat. No m'imiteu. Sigueu un príncep pacífic, i que la vostra principal tasca sigui procurar el bé dels vostres súbdits'

Aquestes paraules les va dir l'any 1715 Lluís XIV de França, al seu llit de mort, al seu besnét, llavors un adolescent de 15 anys que temps a venir esdevindria Lluís XV. Era la saviesa d'algú conscient que la seva mort no seria gens plorada pels francesos; ben al contrari va ser amplament festejada a moltes ciutats. Les guerres contínues de Lluís XIV havien enfonsat l'economia de França, provocat la ruïna de la pagesia – sobretot per una tributació abusiva, necessària per mantenir l'exèrcit – i generat arreu del país un odi ferotge envers la seva persona. És inevitable pensar, per pur paral·lelisme, en la dita que circulava per les ciutats de Castella quan la mort de Felip II era imminent:

‘Si el rey no muere, el reino muere'

Una expressió de desig de canvi, que aleshores només podia succeir quan canviava el rei. El canvi era l'esperança d'un nou rei menys obsedit a guerrejar per tot Europa. Perquè llavors cap guerra no era possible sense crèdit, i els països en guerra estaven endeutats perpètuament.

Lluís XV en prendrà bona nota. Durant el seu regnat hi va haver alguna guerreta, ça i llà: llavors era impensable que una potència europea no fes la guerra de tant, que si no els militars s'avorririen. Però en comparació amb Lluís XIV fou un rei poc amic de grans aventures militars. En això va complir el primer requeriment del seu besavi: fou un rei relativament pacífic. El problema era amb el segon dels seus manaments: procurar el bé dels seus súbdits. No es pot dir precisament que en això hi posés el coll. I la hisenda francesa se'n va ressentir. 

De fet els historiadors francesos (Jean Tulard, per exemple) són contundents a l'hora de descriure la França de l'Ancien Régime com un estat en constant perill de fallida, degut bàsicament als dos punts febles de la seva gestió: la manca de control en les despeses i la feblesa de la seva capacitat impositiva. Almenys des dels temps de Felip el Bell (segles XIII-XIV) – que cal no confondre amb el ‘Felip el Bell' que es va casar amb Juana la Loca – la hisenda francesa va estar sotmesa a angoixes econòmiques constants. A partir del segle XVI hi ha cert paral·lelisme entre aquestes angoixes i les de la corona castellana: les famílies reials es llancen a despeses faraòniques – guerres, però també despeses que avui qualificaríem de fast, malbaratament pur i simple –, confiant en l'arribada d'inputs de riquesa que haurien de bastar perquè els grans banquers els donessin crèdit: l'or d'Amèrica en el cas castellà, una agricultura molt rica en el cas francès. I en ambdós casos, el fet de tenir reis poc avesats a mantenir un nivell raonable de despesa, i el fet que els pocs consellers que estaven realment preocupats per l'estat de la hisenda no tenien prou poder per imposar les reformes que haurien desitjat.


CINC. No és tan greu, caram...

Quan una empresa d'avui fa fallida, els creditors se'n reparteixen els béns mobles i immobles, i segons com hagi anat la cosa el mateix empresari pot ser que n'hagi de respondre amb els seus béns personals. Embargaments i tota la pesca. En ple segle XVI, ¿com se li embargava a un rei un dels seus palaus, o dit d'una altra manera, quin banquer alemany tenia prou nassos per presentar-se davant un rei francès i exigir-li que li lliurés Versalles, per entendre'ns? És per aquest motiu que en parlar de països, els termes ‘Suspensió de pagaments' i ‘Fallida' són sovint sinònims, almenys quan es parla de segles passats.

Només aquesta reflexió ja ens diu que per a un rei europeu d'aquella època una fallida no era un fet tan tràgic com ho seria avui per una família de classe mitjana. Els creditors podien patir una enrabiada, però també van aprendre a trampejar aquelles situacions, conscients que tard o d'hora aquell rei mal pagador tornaria a trucar a la seva porta: els reis no podien viure sense crèdit, senzillament.

Els creditors també en van aprendre en el sentit de no exigir promeses de pagament, sinó la cessió de drets senyorials, rendes, propietats i gestió directa de determinats aspectes de la cosa pública. A mesura que avançava la monarquia dels Habsburg a Espanya, els testimonis van augmentant les seves protestes per la presència constant d'estrangers a fires, mercats, l'administració, feus, com a propietaris de terres, rendes, mines, i sobretot com a canvistes – una tasca que els proporcionava guanys importants, possibilitats de negocis moralment discutibles, i que els reis van mirar de regular perquè eren conscients que eren la font de molts abusos. Ja en època molt tardana (regnat de Felip IV), Quevedo expressa en molts dels seus escrits un odi profund envers els estrangers: francesos, holandesos, italians, alemanys, a qui considera culpables de la degradació del seu país. Però sovint la presència d'aquells estrangers anava lligada a la necessitat que els reis en tenien: eren ells els que podien deixar diner en préstec, i la millor manera de prevenir impagaments era ser dins el territori del prestatari i assegurar-se el retorn monetari per una altra banda. Cosa que no és incompatible amb el fet que alguns d'ells fossin uns bandarres de marca.

Molts banquers es van enfonsar per culpa d'haver prestat diners massa alegrement als reis, sobretot als d'Espanya i França. Els financers castellans, més compromesos amb la seva pròpia monarquia que no pas italians i holandesos, i als quals es podia pressionar més fàcilment perquè donessin crèdit al rei, van fer fallida la majoria. Pel que fa als grans prestamistes europeus, alguns també van fer fallida. Els Fugger, sense anar més lluny, mai no van poder recuperar ni de lluny les quantitats que havien prestat a Carles V, i van fer fallida – cosa que de passada va arrossegar a la ruïna a molts holandesos que hi tenien dipositats els seus capitals. Altres van aprendre a trampejar la situació: en molts casos, una fallida suposava una suspensió temporal dels pagaments als creditors, pagaments que es reprenien al cap d'uns anys sovint sota altres formes i després de negociacions on un deute monetari es podia reconvertir en cessions de drets senyorials, drets portuaris o monopolis de certs productes bàsics. Algun historiador ha arribat a dir que declarar-se en fallida era propi de reis poderosos, a qui un simple banquer d'alguna ciutat europea – posem Anvers, per exemple – difícilment li podia buscar les pessigolles. Ningú no seria tan ximple d'assaltar l'Escorial.

Però també és impensable que impagaments de grans proporcions com els generats per les fallides reials no tinguessin cap efecte. En un best-seller recent, Sàpiens, de Yuval Noah Harari, l'autor no s'està d'esmentar que l'èxit de països com Anglaterra i Holanda els segles XVII-XVIII era degut al fet que es van acostumar a tornar puntualment els crèdits (el principal i l'interès). Això feia que els creditors s'habituessin a veure'ls com a clients seriosos i formals, gent de confiança als quals es podia donar crèdit sense patir massa; i per tant, clients que podien exigir un interès raonable. Al seu recent llibre La formació d'una identitat – una síntesi magnífica de la història de Catalunya –, Josep Fontana avala aquesta visió, i esmenta que s'ha estès entre molts historiadors europeus la visió del segle XVIII com una mena de repetició light de la Guerra dels Cent Anys, on el conflicte entre Anglaterra i França – que va durar tot el segle, de manera intermitent, i sense arribar mai a una guerra oberta entre els dos països – era en definitiva l'enfrontament entre dues concepcions diferents de l'estat. D'una banda, Anglaterra i Holanda, països on els reis tenien poders limitats, i on el pes màxim de la gestió de la cosa pública queia damunt parlaments que, millor o pitjor, representaven el país. De l'altra, monarquies absolutes on els reis – més o menys il·lustrats – gaudien d'un poder absolut o gairebé absolut. A Europa, aquests darrers eren la majoria: França, Àustria, Prússia, Rússia... I també Espanya, és clar – ara ja es pot emprar aquest nom, després del Decret de Nova Planta, que el 1715 va crear l'estat espanyol tal com el coneixem. A la fi van ser Anglaterra i Holanda els vencedors, i els imperis colonials d'aquests dos països en van ser el resultat palpable. I Fontana està d'acord amb Noah Harari en el fet que una de les raons d'aquesta victòria va ser una millor gestió del crèdit, una major serietat en l'ús de les quantitats demanades, un retorn seriós i ordenat dels interessos i, en definitiva, una confiança dels creditors en el sentit que donar diner prestat a Anglaterra i Holanda era un negoci segur, mentre que donar-ne als reis de França, Austria o Prússia era quelcom molt més arriscat. Entre altres raons perquè els països regits per monarquies absolutes estaven molt més sotmesos als interessos dinàstics, els interessos de famílies reials que podien tenir ben poc a veure amb els interessos dels països on regnaven.

SIS. Una de ben grossa

Si més amunt hem dit que, ben mirat, per un rei important fer fallida no era tan important en aquella època, ara cal observar que ‘aquella època' es va acabar. Concretament, a la fi del segle XVIII.

Lluís XVI de França, protagonista d'una de les fallides més gegantines de la història d'Europa, i sens dubte la que va tenir conseqüències polítiques més greus: una revolució.

Lluís XVI arriba al tron de França el 1774. Després dels fastos de la coronació, el rei s'asseu al despatx i descobreix que l'estat de la hisenda era catastròfic. D'una banda el dèficit corrent (diferència entre entrades i despeses) era de 22 milions de lliures anuals; agreujats pel fet que la corona ja havia demanat en préstec un total de 78 milions de lliures, que amb els interessos normals i els de retard (penalitzacions) pugen un total de 335 milions de lliures, amb l'agreujant que d'aquests, 235 eren exigibles immediatament. Una suma gegantina. Juntament amb aquest deute, Lluís XVI havia heretat dins el seu consell l'abat Terray, que havia controlat les finances de Lluís XV – sense gaire èxit, com podem veure. Terray recomana declarar-se en fallida, i a posteriori renegociar amb els creditors. Lluís XVI busca un altre consell: Anne-Robert-Jacques Turgot, un intendent – mena de governador regional – que s'havia distingit per una bona gestió econòmica a la regió del Limousin i hi havia deixat un excel·lent record. Turgot entén de seguida la gravetat de la situació, però també entén que si als creditors se'ls diu que s'han d'esperar una mica aquests no tindran altre remei que esperar una mica. Hi havia cert marge de maniobra, a condició que els creditors s'adonessin que es feien passos per pagar el deute. Turgot descartava la fallida, l'augment dels impostos, i demanar nous préstecs. Ben senzillament, volia estalviar en despeses i estimular l'economia, que aleshores volia dir bàsicament agricultura i ramaderia. Només amb els impostos que ja es cobraven, si l'economia prosperava, l'estat se'n podria sortir. La part d'estalviar despeses semblava sorprenentment fàcil: es va calcular que n'hi havia prou de retallar les pensions que rebien els cortesans, la majoria dels quals devien ser ben inútils, per estalviar 24 milions. Recordem que el dèficit ordinari era de 22 milions: només amb aquest gest l'estat podia passar a un superàvit corrent de 2 milions de lliures. Bingo.

Però quedava la resta del monstruós deute. La segona part de la recepta de Turgot era estimular l'economia, i això no era tan fàcil, perquè significava topar amb la mateixa estructura de l'estat francès. Un estat rígidament centralitzat, però alhora un estat molt compartimentat entre la noblesa, que a més de controlar el territori (ducats, comtats, marquesats) havia heretat quelcom de molt més perillós, els drets de pas a través de ponts, camins, canals, drets de vegades prou exorbitants per dissuadir el comerç interior. França tenia duanes internes! Això era greu perquè malgrat que un bé com l'aigua a França és molt més abundant que no pas a Espanya, no per això l'agricultura deixava de ser una activitat de risc, on una sequera o una plaga inesperada podia deixar comarques senceres sense collites. El resultat era que podia haver-hi fam en una regió i sobreabundància de collites en una altra. Se n'aprofitaven els especuladors que jugaven amb el preu del gra en funció del grau de desesperació a les regions afectades. Turgot va proposar la supressió d'aquests drets de pas. I el Parlament de Paris, dominat per nobles i grans burgesos, i també amb presència de cortesans, va aprofitar l'ocasió per tombar ambdues reformes. Turgot va caure en desgràcia.

Ann-Robert-Jacques Turgot. Pare d'una proposta de reformes de la hisenda reial que haurien pogut salvar França de la fallida, i segurament evitar la revolució. La resistència de nobles i clergat va impedir que les reformes es dugessin a terme.

Això ja hauria estat un problema, agreujat pel fet que va ser substituït no pas per un economista amb idees, sinó per un banquer italià – de nom no gaire italià: Necker – que com a bon banquer proposa de recórrer altra vegada al crèdit. Amb la desgràcia que Lluís XVI no ha tingut altre acudit que embolicar-se en la guerra d'independència dels Estats Units – on el general La Fayette esdevindrà famós – que costarà a França cent milions de lliures, sense cap benefici econòmic palpable. Necker 'oblida' aquesta partida quan presenta als banquers un quadre general de l'estat de les finances franceses: hi calcula un superàvit de 10 milions de lliures, resultat de comptar uns ingressos de 264 milions i unes despeses de 254 milions. Això hauria d'avalar la solvència – si més no potencial – de la hisenda francesa. Però en un rampell d'allò que ara anomenaríem transparència, publica el seu balanç. I llavors la opinió pública descobreix que el cost de la cort de Versalles és de 28 milions de lliures, tant com el manteniment de tota la marina reial. No només l'opinió pública s'enfureix: la cort també, per haver revelat allò que havia de ser secret! Necker cau en desgràcia el 1781. El seu successor, Calonne, té la sort que la guerra d'Amèrica s'ha acabat, i amb ella la sagnia de capitals que enfonsava França. Bon moment per començar a racionalitzar la despesa, però de moment Calonne no té altra recepta que la de sempre: demanar més préstecs. Organitza festes fabuloses a Versalles i arreu de França, despeses protocolàries enormes, enlluerna els banquers amb la suposada riquesa de França i aconsegueix allò que es proposa: més crèdit. En tres anys 487 milions. Però de nou, un crèdit que tard o d'hora s'ha de tornar amb interessos. Part d'aquest crèdit es consumeix en errors garrafals, com ara augmentar les pensions a la família reial, just el contrari del que volia Turgot, una mesura que enfureix un poble que s'enfonsa en la misèria. L'abisme es prepara.

Charles-Alexandre de Calonne, conseller de Lluís XVI per temes econòmics, un dels darrers que van intentar salvar la hisenda francesa de la fallida, en part aplicant les receptes de Turgot.

El segle XVIII francès és el de Rousseau, Montesquieu, D'Alembert, Diderot, Voltaire. El segle que fa de França un referent cultural enlluernador. Pot semblar curiós descobrir que, de fet, els intel·lectuals francesos admiraven Anglaterra. N'admiraven l'estabilitat política, el progrés econòmic – resultat de l'anterior –, el bon govern (en comparació amb el de França, almenys), els avenços tècnics. El 1786 França i Anglaterra signen un tractat de lliure comerç, sense duanes, precedent clar del nostre Mercat Comú. Error immens, que no tenia en compte la productivitat molt superior del treball a Anglaterra. Les manufactures franceses pateixen un xoc terrible, i moltes s'enfonsen, incapaces de competir. L'atur s'estén a les ciutats. Al camp, les collites són magres, però no pas per això l'església francesa ni la noblesa terratinent afluixen la pressió sobre la pagesia. La fam s'anuncia. Situació explosiva. Calonne se n'adona, i proposa no només recuperar les reformes proposades per Turgot, sinó afegir-ne una de nova, que significava un pas endavant extremadament significatiu: la creació d'un impost sobre la propietat que gravaria tots els subjectes del regne, sense excepció, inclosos el clergat i la noblesa. Lluís XVI s'alarma per les conseqüències, i demana a Calonne que no vagi tan enllà. La resposta de Calonne ha passat als manuals d'història de França:

'Senyor, allò que cal per la salut de l'estat no és possible només amb operacions parcials. És indispensable reconstruir tot l'edifici des dels basaments, si en volem evitar la ruïna.'

El problema era que per crear un nou impost calia reunir els Estats Generals, que no havien estat convocats des de feia més de cent cinquanta anys – la darrera vegada, el 1614 – i que per tant tenien una existència més teòrica que real. Calonne proposa una solució de compromís: convocar a Versalles el Parlament, una mena d'assemblea de notables, amb representació dels tres ordres (noblesa, clergat, ciutadans). És una mena de Parlament light, no tan imposant com uns Estats Generals, però que Calonne i Lluís XVI suposaven que ja faria el fet. Allà Calonne hi proposa el seu nou sistema impositiu, alhora que denuncia els abusos de què són objecte les classes productives. Per fer-nos càrrec de la magnitud del problema, diguem que el 57% dels guanys d'un membre del 'tercer estat' eren retinguts per la hisenda reial, mentre que noblesa i clergat no pagaven impostos. Els parlamentaris de primer refusen de concedir res mentre no se'ls doni informació sobre quina és la situació veritable de les finances. El rei refusa de donar aquesta informació – espanta suposar què devien amagar aquelles xifres – i, en resposta, el parlament veta qualsevol nou impost. Noblesa i clergat recorden que cap nou impost no es pot decretar sense el vist-i-plau dels Estats Generals, i reclamen que siguin convocats. No és evident que aquesta revolta obeís a cap mena de patriotisme sincer: noblesa i clergat eren majoria als Estats Generals, i per tant el resultat cantat d'aquests Estats Generals era un 'no' rotund a qualsevol reforma del sistema impositiu. Cap reforma no era possible. Calonne cau en desgràcia el 1787.

El temps s'acabava. La hisenda francesa fa fallida el 1788, i el 1789 es convoquen els Estats Generals. Només feia 14 anys que Lluís XVI era al tron, i en aquest temps el dèficit de la hisenda havia augmentat fins a 2000 milions de lliures, mentre que el deute extern havia augmentat fins a 1140 milions. Només els interessos dels deutes s'enduien la meitat de tots els ingressos de l'estat. Llavors la situació de la població a França era de misèria extrema, misèria que encara es va agreujar més el 1789, per les males collites. El 1789 era un any de revoltes arreu de França, de fam terrible, d'augments dràstics dels preus del pa – aliment bàsic de bona part de la població. Però també va ser l'any que la torba parisenca, enfurida, va assaltar la Bastilla.

La continuació d'aquella fallida fou una revolució, prou coneguda de tothom i que no és el tema d'aquest Batiscaf. Una revolució sagnant i, el que és més trist, probablement evitable. Tan evitable com ho havia estat la fallida de 1788, que la va desencadenar. S'anunciava un món nou, on una fallida podia desencadenar una daltabaix que s'endugués, sense anar més lluny, tota una testa reial. Però també la de molta gent innocent.

L'execució de Lluís XVI, segons una sèrie televisiva recent. Haver fet a temps les reformes que li van demanar els seus consellers potser li hauria permès mantenir el cap.

Un fet curiós és que la fallida de 1788 no va ser la darrera d'una monarquia absoluta a Europa. En veure els esdeveniments que succeïen a França, i sentint-se amenaçat, el rei d'Espanya Carles IV va tenir l'acudit de declarar la guerra a França. Sense tenir en compte l'estat de misèria extrema d'Espanya, fam inclosa, ni l'estat lamentable dels exèrcits. No cal dir que la guerra amb França va provocar la fallida de l'estat espanyol. Una més. I van...


SET. Grexit(s) diversos

L'estat grec independent actual – deixem de banda els precedents històrics – existeix des de 1822. Per tant aviat farà 200 anys, d'ací a sis anys si fa no fa. En aquest temps, Grècia ha fet fallida sis vegades. Tres fallides per segle. Si Grècia fa fallida els propers mesos, el segon segle de la seva existència haurà fet fallida quatre vegades. Xifres impressionants, però encara ben lluny de les nou (9!) fallides dels Habsburg espanyols en poc més de 150 anys, com hem esmentat abans. Per tant, no ens esverem.

La història de les fallides de Grècia és un capítol apart, perquè són les fallides d'un país constantment amenaçat pel seu antic amo – L'Imperi Turc – i afectat per una llarga història d'endarreriment econòmic – herència, també, de l'Imperi Turc. Amén de l'episodi de l'ocupació pels exèrcits de Hitler, els anys 1941-44, que van afectar profundament el país i van tenir un efecte desastrós sobre la seva economia. En un moment com l'actual, on Grècia ocupa per dret propi els titulars de televisions, ràdios i diaris arreu del món, aturar-nos a mirar enrere les diferents fallides de la Grècia moderna pot ser important. I ens hi aturarem al proper Batiscaf. Per contextualitzar el moment actual, per afegir-li (o treure-li) dramatisme. Però potser sobretot per descobrir que els dos-cents darrers anys aquell petit país del Sud d'Europa ha patit moments tan durs com l'actual i, malgrat tot, segueix allà.

Com Kazantzakis hauria descrit, el sirtaki no ha deixat de sonar mai, sota les mans expertes dels diversos Alexis Zorbàs que han viscut a Grècia. Per irritació de teutònics poc avesats a sons bon xic més contundents que el de la flauta dolça.


Pere Rovira

Share this: