La Rosalia i el 9




El 29 de novembre de 2013, un equip de tècnics protegits per la policia va entrar a les instal·lacions de Canal 9, a València, per procedir a l'apagada definitiva de les emissions. Una decisió directa del president de la Generalitat Valenciana, Carlos Fabra. Els tècnics de Canal 9, tossuts, van seguir emetent fins al darrer moment, mentre al darrer estudi que encara quedava en funcionament, el personal de la Tv valenciana que encara hi quedava cridava ‘No teniu vergonya!'. Fou la darrera imatge de Canal 9. Encara avui l'escena es pot trobar en enllaços a través de Google.


La sensació que vaig tenir en veure aquestes escenes fou la d'assistir a un dejà vu. La imatge de les forces d'ordre entrant per la força en unes instal·lacions d'una emissora, fent-ne fora uns treballadors que maldaven per seguir emetent el senyal de televisió fins al darrer moment, no era substancialment diferent de les imatges que devien veure els treballadors de les ràdios de la República, el dia de l'apocalipsi. Aquells que tancaven Canal 9 eren, de manera potser inconscient, els hereus directes dels que van estroncar la vida dels mitjans de comunicació de casa nostra, i sovint la vida dels mateixos que amb molt d'esforç havien contribuït a fer presents aquests mitjans al món on vivien.


U. No tot és or

Les imatges del tancament de Canal 9 es van prestar, després, a molts comentaris. Per exemple, recordar-nos que aquells tècnics i periodistes que resistien heroicament fins al darrer moment de fet havien tingut un comportament més que discutible en anys previs: aquells que s'havien enfrontat de debò a les arbitrarietats i prepotència del PP valencià, que havia imposat a Canal 9 un personal inútil i incompetent pel simple fet de ser afins al règim, els que de debò s'havien enfrontat als que degradaven la qualitat del servei (tècnic, periodístic) fins a extrems insostenibles, havien estat foragitats de Canal 9 feia molt de temps. Aquells que quedaven a Canal 9 al moment del seu tancament eren precisament els que havien cedit, contemporitzat, els que havien dit amén a tot mentre la televisió pública valenciana s'enfonsava sota els seus peus. Potser confiaven que cedint, flexibilitzant-se, aplicant-se la dita de qui dia passa anys empeny, conservarien el lloc de feina. A la fi veien que tot el seu servilisme no servia de res davant la voluntat certa – i que segurament havia existit des del primer moment – de fer desaparèixer un mitjà de comunicació que, malgrat tot, emetia almenys part del seu contingut en valencià.

Els darrers dies, als periodistes de Canal 9 els va venir la fal·lera de dir tot allò que no havien pogut dir en anys anteriors. De sobte denunciaven el silenci que se'ls va imposar arran de l'accident al metro de València. De sobte denunciaven la tergiversació que des d'altes esferes del govern valencià (inclosa l'alcaldia de la ciutat de València) s'imposava als telenotícies. De sobte els sortia l'audàcia periodística. Massa tard. En declaracions posteriors, Carles Francino reconeixia que tot plegat era una putada per ells, però que des del moment que havien cedit a pressions davant les quals no es podia cedir, ja van signar la seva sentència de mort com a mitjà de comunicació. Hi ha llindars infranquejables: un cop travessats, fer marxa enrere és molt difícil, i la caiguda pel pendent és inevitable. No puc repetir les seves paraules exactes, però aquest era el sentit de les seves declaracions.

I malgrat tot, tots hauríem preferit que Canal 9 seguís. Perquè si el canal seguia, sempre hi havia en un futur la possibilitat que els valencians mateixos en fessin un servei públic de debò. No mentre el PP fos al poder, òbviament. Però si algun dia el poder passava a mans d'alguna força política més presentable hi havia la possibilitat que Canal 9 esdevingués un mitjà de comunicació en valencià, atent a les necessitats i les inquietuds del país, i una eina per la presència del valencià a la vida pública i – com a resultat esperable – de dignificació de la pròpia herència cultural del país. Massa perillós per un partit que no concep que cap llengua apart del castellà tingui el dret d'existir. Canal 9, cal recordar-ho, no va ser obra del PP valencià: fou creat en aquells temps ja llunyans que el PSPV ocupava la Generalitat Valenciana: el PP se'l va trobar creat, una mena de patata calenta que els cremava a les mans i que els feia nosa.


Darrer dia d'emissió a Canal 9

DOS. El dia de l'apocalipsi

El 26 de gener de 1939, les tropes franquistes entraven a Barcelona. Als estudis de Ràdio Associació de Catalunya (RAC), a la Rambla, els que hi quedaven es preguntaven què fer. Alguns van optar per marxar a casa, tancar-s'hi i esperar a veure què passava. Una persona que va decidir quedar-s'hi era precisament la locutora més destacada d'aquella emissora, i de fet la veu radiofònica femenina més coneguda de la Catalunya republicana. Es deia Rosalia Rovira i Duart.


Es va quedar a l'estudi, amb un tècnic de so, segurament l'Abelard Roura. Amb la manca de personal dels darrers temps de la guerra, les locutores ho feien tot, des de parlar pel micròfon fins posar personalment els discos, passar l'escombra, respondre el telèfon o senzillament obrir la porta quan algú trucava. Va agafar el micròfon, i va seguir emetent. Alternava les notícies de darrera hora amb l'emissió musical.

De sobte, els oients de l'emissora senten que la veu locutora ha canviat. Una veu diferent, masculina, i en castellà (fet totalment nou a l'emissora) anuncia la bona nova:

Españoles de Cataluña: las tropas gloriosas de nuestro ejército...

El nou locutor era un falangista exaltat, Arturo Tintoré. La seva veu apassionada es va fer famosa els anys següents, perquè fou un dels principals locutors d'aquella emissora.

La seqüència precisa dels fets no és clara del tot, perquè es basa en un trencaclosques fet de molts testimonis, embellits pel pas del temps, amanits amb alguna mala passada de la memòria. La Rosalia acabava de posar un disc, després de les darreres notícies, i de sobte sent darrere seu una veu imperativa – ¡Deje de emitir! –, i al clatell un objecte fred i metàl·lic que va interpretar com el canó d'una arma de foc. Es va apartar del micròfon. L'home se li col·loca davant: era un oficial de l'exèrcit nacional i, efectivament, l'apuntava amb una arma curta.

— Ahora, ponga el himno nacional.
— No lo tenemos — respon.
— ¿Qué?
— No tenemos el himno nacional entre los discos.
— ¿Cómo que no tienen el himno nacional? ¿Cómo puede ser que no lo tengan?
— No lo tenemos.

Van remenar el grapat de discos que en aquell moment hi havia a l'estudi. Hi havia sardanes, cançons populars de l'època, i òbviament Els Segadors. Però no hi havia l'himne espanyol. L'oficial va ordenar-li que recollís els fòtils i deixés el locutori. Amb una darrera frase – ¡Ya tendrá noticias nuestras! – que com fàcilment podem imaginar li devia glaçar la sang.

Aquesta és la versió que em van explicar a casa, quan jo ja tenia ben bé dinou anys, i no coincideix amb altres versions que es van publicar en llibres sobre la història de la ràdio. Alguns llibres van veure la llum en ple franquisme, i donen una versió de l'escena força més light. Un llibre de l'antic radiofonista J.M. Salillas (1980), ja en plena democràcia, dóna una versió relativament endolcida, però l'escena de l'entrada dels primers soldats hi és descrita, bé que el diàleg entre Rosalia Rovira i l'oficial no coincideix amb el que he descrit més amunt. Salillas va ser director de Radio España durant molts anys, era home de coneguda fidelitat al règim de Franco i òbviament no podia presentar una escena violenta: en la seva versió, el comportament dels falangistes és perfectament educat i correcte. És important destacar que Radio España és el nom amb el qual el nou règim va rebatejar Radio Associació de Catalunya, un cop incautats de les instal·lacions i els equips tècnics. 

En una entrevista (molt curta) publicada a l'AVUI el 5 de desembre de 1976, la mateixa Rosalia Rovira ho resumeix així:

‘Ens vam quedar sols al locutori i jo anava posant discos. Tots em deien ‘anem, anem...', però jo els contestava que no. Quan entraven a l'emissora vaig posar l'últim disc. Ho recordaré sempre, era una composició anglesa que es deia ‘Poble Boig'. Em van dir que radiés l'entrada de les tropes i m'hi vaig negar. Ho va fer una altra persona, i ja en castellà. Vaig anar a dinar i ja no em van deixar tornar més.'

Segons el llibre de Salillas, en canvi, al moment que les tropes van entrar s'emetia un programa de sardanes. Les contradiccions en els detalls són contínues. Potser no és estrany: fou un dia trasbalsador i impactant per a molts, terrible per a alguns, i en casos com aquest la memòria pot fer males passades. Una tesi doctoral relativament recent, de Silvia Espinosa (2008) compara diferents testimonis sobre els fets d'aquell dia, i conclou que malgrat que a les sis de la tarda els militars i falangistes del bàndol nacional ja havien ocupat les instal·lacions, durant unes hores van deixar que l'emissió seguís. No fou Rosalia Rovira, sinó Francina Boris, la darrera locutora de Ràdio Associació de Catalunya que va parlar en català aquell dia. Com deia Sílvia Espinosa a la seva tesi, és possible que mai no en tinguem una versió exacta, perquè els testimonis presencials anaven morint, als que quedaven els fallava la memòria, i cada vegada era més difícil verificar o contrastar la versió dels pocs que quedaven vius. També cal observar que, amb el temps, aquell dia apocalíptic ha acabat essent també un dia mític, i els supervivents poden haver cedit a la temptació d'afegir més mite al mite.


Rosalia Rovira, segons un retrat de Cebrià (sense data)


Rosalia Rovira era simpatitzant d'Estat Català, i per la seva condició de primera locutora de l'emissora era algú important, més que no pas altres veus de l'emissora – Francina Boris, Carme Espona, Teodor Garriga –, i justament per aquest motiu podia ser a nivell popular una figura simbòlica en la qual descarregar un càstig exemplar. La gent que tenia aparells de ràdio potents estaven habituats a intentar sintonitzar les emissores del bàndol franquista: quelcom que estava òbviament prohibit – com calia esperar en una situació de guerra –, però que no era fàcil de controlar. Els oients que podien sintonitzar aquestes emissores, en particular Radio Sevilla, no podien fer-se massa il·lusions sobre què passaria en acabar la guerra, després d'haver escoltat algun dels discursos incendiaris del general Queipo de Llano, un autèntic criminal de guerra que en un país civilitzat hauria estat penjat però que a Espanya va poder viure tranquil per sempre més.

Els dies immediatament després de l'ocupació de Barcelona per les tropes franquistes, els carrers eren força buits. Llevat del sector partidari dels facciosos, i dels que acudien als llocs on les tropes nacionals distribuïen menjar – en un intent obvi de guanyar-se la població –, una part substancial de la població es quedava a casa, esperant a veure què passava. Llavors, pocs dies després, va entrar a l'escala del carrer de Sant Lluís de Gràcia una patrulla militar, van pujar al cinquè pis, on vivia la Rosalia Rovira, i se la van endur presonera. Tots els veïns van sortir a l'escala per veure què passava. El seu germà – Ricard –, que vivia precisament dos pisos més avall, en aquell moment estava jugant amb el seu fill de nou anys, que òbviament mai no oblidaria aquella escena.

Per a la Rosalia, que els veïns sortissin a l'escala i fossin testimonis de la seva detenció hauria estat humiliant en condicions normals. Però això la va salvar, perquè va evitar que la seva desaparició fos anònima i sense testimonis. Mentre que altres locutores van passar una nit o poc més a la presó, ella s'hi va estar tres mesos. No he pogut confirmar si va ser condemnada a mort, però no seria estrany en un moment on aquestes condemnes eren el pa de cada dia. N'ha quedat el record d'un veí, falangista de primera hora, que va regirar cel i terra per aconseguir que l'alliberessin, fent-se'n responsable davant els seus superiors i assegurant que es tractava d'una bona dona que no era culpable de cap crim. Una altra versió afirma que fou un tal Banda, un dels falangistes que havien pres possessió de RAC, qui va anar a la presó a buscar les locutores, per reincorporar-les a la feina. Sílvia Espinosa (2008) esmenta el testimoni de Mercedes Laspra, que explicava que un cop posada de nou davant d'un micròfon la Rosalia Rovira es va negar a parlar en castellà. El fet final – i incontestable – és que al cap de tres mesos la Rosalia es va trobar al carrer.

No només es va trobar al carrer en el sentit de ser fora de la cel·la; també en el sentit d'haver perdut la feina. Radio Associació de Catalunya va ser confiscada i rebatejada com ‘Radio España de Cataluña'. Arturo Tintoré (el que va cridar ‘Españoles de Cataluña...' aquell dia fatídic) va esdevenir un dels principals locutors de la nova emissora. Altres emissores de ràdio van tenir més sort. Radio Barcelona, per exemple, va patir un bombardeig durant la guerra, i al moment de l'entrada de les tropes nacionals a Barcelona no emetia; això va estalviar als seus locutors molts dels maldecaps que sí que van patir els locutors de les emissores actives – però no pas el maldecap de la depuració forçosa. Teodor Garriga, Francina Boris, Carme Espona, Carme Nicolau, amb el temps van poder tornar a la ràdio, com a locutors, com a cantants o com a actors. Teodor Garriga va seguir treballant a la mateixa emissora – ara, Radio España. Rosalia Rovira havia estat, però, un personatge d'un pes tan simbòlic que les autoritats van tenir molt clar que no havia de tornar a treballar. Els anys següents diverses emissores es van interessar per ella; hauria estat un veritable imant per a l'audiència. Però ho van impedir sempre.


TRES. Del silenci a la paraula

Podria ser que algú que llegís aquest Batiscaf es preguntés com sé aquests detalls de la primera locutora que va parlar en català per la ràdio. La coincidència de cognoms no és casual. Era la meva tieta-àvia.

Els membres de la família nascuts en ple franquisme vam créixer completament ignorants d'aquesta part de la història familiar. Els meus cosins, els meus germans i jo mateix, vam créixer amb la presència propera de la tieta Rosina, de visita o en celebracions familiars – ben poca gent de la família l'anomenava Rosalia: tothom li deia Rosina, no he sabut mai el perquè. En tot cas, qui sospiti que vam créixer en un ambient de ràbia per tot el que la generació dels nostres avis havia patit, s'equivocarà. No puc recordar ni una sola vegada que ningú ens hagués explicat res de la seva biografia, ni dels fets de la presa de Radio Associació de Catalunya per les tropes franquistes. Ni tan sols el 1975, any de la mort del dictador i moment d'esperança per a molts, es va sentir a casa cap mot sobre el tema. Era, vist amb perspectiva, una veritable conspiració de silenci.

El silenci es va trencar sobtadament un any després de la mort de Franco, cap al desembre de 1976. De sobte ens assabentem que es prepara un homenatge a Rosalia Rovira, homenatge al qual es van adherir amb una velocitat meteòrica totes les emissores de ràdio de Barcelona, i la majoria de les de Catalunya. Tots els diaris de Barcelona d'aleshores (La Vanguardia, El Correo Catalán, Diario de Barcelona, El Noticiero Universal, i el més nou de tots, l'AVUI), i fins El País de Madrid, en van publicar ressenyes, i en algun cas alguna petita entrevista – al diari AVUI. S'hi van adherir associacions culturals, i al sopar d'homenatge que se li va organitzar hi van assistir – i hi van actuar – Núria Feliu i Guillermina Motta. Hi van assistir personatges com Andreu Avel·lí Artís, cronista oficial de Barcelona – conegut amb el pseudònim de Sempronio –, i Avel·lí Artís-Gener, gran novel·lista i humorista gràfic que amb el pseudònim de Tísner feia la delícia dels lectors de La Vanguardia. En Tísner li va fer a la Rosalia un regal que encara ara conservem: un dibuix a tot color, de dues dones amb vestits de l'època dels anys 30, escoltant la ràdio. De l'altaveu en surt una veu femenina: ‘EAJ-15, Ràdio Associació de Catalunya...', mentre una de les dones li diu a l'altra: ‘Aquí la tens, la Rosalia Rovira, un dels dos amors impossibles del meu fill. L'altre és un Hispano-Suïssa descapotable...'.

No em fa res reconèixer que, als meus setze anys, jo estava literalment estupefacte. Certament que sempre havíem sospitat que la tieta Rosina era un personatge peculiar, probablement molt més interessant que els altres de la seva generació. Mai no es va casar; era una dona independent, que feia la seva. Sospitàvem que era més culta i formada que molts dels altres de la seva generació – la dels avis. Foragitada del món de la ràdio, i sempre amb una espasa de Damocles damunt seu, es guanyava la vida (malament) treballant com a costurera. Feina a preu fet: els fabricants li passaven les peces tallades a mida, i ella les cosia i/o les encolava per fer-ne bosses, abrics, jaquès, pantalons, el que fos. Això feia que casa seva fos una veritable festa per a nosaltres, els petits, perquè era plena de retalls, fil, pots de cola d'impacte, un univers d'objectes per descobrir, de finalitats ignotes i no sempre fàcils d'endevinar. Amb regularitat anava de visita a casa dels seus nebots (el meu pare i la meva tieta), per veure'ls, i també a nosaltres, els nebots-nets. El lligam familiar era molt fort.

Pel que fa a la feina de cosidora, ja a primers anys 70s es veia clar que la Rosalia no podria seguir fent-la gaire més temps. L'edat no perdonava, la vista li fallava, i l'habilitat amb la màquina de cosir – essencial – començava a ser dubtosa. Però malgrat que durant anys havia pagat religiosament tots els impostos haguts i per haver i havia cotitzat a tots els Montepíos que calia, mai no es va atrevir a fer els passos per jubilar-se. Era por, senzillament. De la seva experiència amb el bàndol nacional n'havia quedat un terror a què li podia passar si trepitjava alguna entitat oficial. Fou la meva mare qui, anys després, es va decidir a presentar-se en persona a l'oficina d'hisenda, a Barcelona, amb tot el paperam de la Rosalia Rovira que va poder arreplegar. L'oficinista que la va atendre, no cal dir-ho, no coneixia de res el nom d'aquella velleta a qui arreglava els papers per veure si era possible alguna mena de jubilació: tot plegat ja era massa llunyà en el temps. Per això ho va enllestir tot sense fer preguntes.




Retall de 'La Vanguardia', setembre de 1976

QUATRE. El temps perdut

Els anys que van seguir, els membres joves de casa (llavors, adolescents amb acnè) vam tenir prou temps per redescobrir una part de la història familiar que desconeixíem. No és exactament que ens l'haguessin amagada com un secret tancat amb pany i clau: és que no se'n parlava, senzillament. Un cop oberta la veda, les preguntes sobre el passat de la Rosalia – no sempre amb resposta – fluïen de manera natural. I les respostes, vistes amb certa perspectiva, eren doloroses. Perquè remetien a una època (els darrers anys vint i sobretot la dècada dels trenta) que malgrat tots els conflictes socials que hi va haver, guerra inclosa, fou una època d'esperança per al país. Un temps perdut que en comparació amb la postguerra que va seguir ens semblava una col·lecció d'avenços en el terreny social, cultural, ideològic i mental. Els darrers anys del franquisme i primers anys del postfranquisme es va viure una fal·lera per recuperar aquell passat, i als quioscos es va desfermar una allau de publicacions relatives als temps de la República, sobre les lluites socials, sobre els avenços en els terrenys cultural i científic: col·leccions de fascicles, reculls de reportatges sobre la Catalunya republicana – alguns dels quals van tenir molt d'èxit: els llibres d'Edmon Vallès, per exemple. El fet crucial és que per primera vegada en molts anys aquell passat no era presentat de manera satànica i malèvola com als reportatges del No-Do o a la fatídica sèrie de televisió España Siglo XX, de rabiosa ideologia franquista. Ben al contrari, era presentat com una època dura i tensa, però també d'esperança, d'avenç, de conquestes socials.

L'època d'or de la generació de Rosalia Rovira.

La Rosalia cobrava unes quatre-centes pessetes; més que no pas Teodor Garriga, una altra figura d'aquella emissora, que en cobrava tres-centes setanta-cinc. Una dona podia cobrar més que un home... fet inconcebible durant el franquisme. Ella era primera locutora, i aquest càrrec era el que comportava un sou més alt. I era independent del sexe de la persona, quelcom que ara no ens sorprèn però que als anys trenta no era tan normal, i als quaranta, en plena regressió franquista, hauria estat inimaginable. Un detall important de les locutores d'aquell temps és que eren veritables professionals de la locució: mentre que molts dels homes que treballaven a la ràdio feien altres feines, les dones que es posaven al micròfon tenien aquesta feina com a principal ocupació, si no única. La jerarquia era ben real: la primera locutora tenia els millors horaris – matí, migdia –, mentre que les altres tenien els horaris de tarda i nit, generalment menys valorats. És creïble, doncs, que no fos la Rosalia Rovira sinó la Francina Boris la darrera locutora que va parlar en català a la ràdio, puix que la interrupció definitiva fou a la tarda.

Tenien molta publicitat: l'impacte ciutadà de Ràdio Associació de Catalunya era enorme, i un anunci llegit en veu alta per la Rosalia, o un diàleg publicitari llegit conjuntament per la Rosalia i un locutor masculí – Teodor Garriga, Ismael Cera, qui fos – tenia un impacte publicitari que ja voldrien moltes televisions d'ara. La cançoneta del xampany Canals i Nubiola –avui en diem cava :-) – fou estrenada per la Rosalia Rovira davant del micròfon. I els eslògans dels perfums Myrurgia, i del Persil – detergent prou famós durant molts anys. Afegim a més que els anys 30s no hi havia anuncis enllaunats: l'anunci es representava en directe, cosa que feia que un mateix anunci pogués canviar segons l'hora del dia o segons qui fos el locutor a qui li tocava fer antena en aquell moment. Llevat dels discos de música, tot era en directe. I en directe fou la veu de la Rosalia transmetent pel micròfon l'enterrament de Francesc Macià, quelcom aleshores completament nou i que va obligar aquells locutors a inventar un nou gènere, o gairebé.

Encara ara m'impressiona sentir en Teodor Garriga parlant de la Rosalia Rovira, perquè gairebé mai no en diu així: sempre utilitza l'expressió ‘la gran Rosalia Rovira'. Alguns d'aquests retalls d'entrevistes es poden trobar a YouTube. Tots els testimonis que he sentit o llegit coincideixen a dir que tenia una dicció incomparable: era la millor locutora de l'emissora, i probablement la millor locutora de Catalunya. I insisteixen a dir que la causa probable era que havia estat actriu, abans de locutora. Havia estudiat a l'institut del teatre sota el mestratge d'Adrià Gual, i va tenir una carrera com a actriu de molt d'èxit. El seu pas al món de la ràdio fou resultat de diverses raons: era una aventura nova, un mitjà nou, i per una dona independent i moderna per l'època devia ser un repte molt excitant. La mare em va esmentar una altra raó: que la seva veu, a la fi dels anys 20, començava a perdre potència, fet molt problemàtic per una actriu de teatre que s'ha de fer sentir fins la darrera filera d'una platea. Parlar davant d'un micròfon no demanava molta potència de veu: només un bon control. I d'això, a la Rosalia no n'hi faltava pas.

Tot plegat a la fi no fou sinó un parèntesi d'esperança en un mar de grisor i desesperança, que és com es pot qualificar bona part de la història contemporània del nostre país. És curiós adonar-se que la nostra resistència com a país beu d'aquests parèntesis, breus però lluminosos, el record dels quals dóna forces per sobreviure els períodes llargs de foscor que són, de fet, la tònica dominant. El somriure malvat de personatges com el ministre Wert ens anuncia que potser som en un parèntesi que és a punt de cloure's: la grisor depriment de l'escola franquista és a punt de tornar, i sens dubte també el fatídic Tribunal de Orden Público de les darreres dècades del franquisme, ni que sigui amb un altre nom, de la mà d'un sinistre personatge – Jorge Fernández Díaz – que demostra tenir una por irracional de la gent que protesta.


Cinc. Els soldats de Salamina

L'oficial falangista que comanava la tropa que va ocupar Radio Associació de Catalunya, el 26 de gener de 1939, tenia nom i cognoms. Es deia Martí de Riquer.

 
Falangistes desfilant per San Sebastián. Primers anys de la Guerra Civil.

L'il·lustre medievalista i historiador de la literatura mai no va amagar el seu passat falangista. I ben al contrari que personatges com Dionisio Ridruejo, no va considerar mai que fos un passat del qual se n'hagués de retractar. Unes declaracions seves m'han impressionat sempre:

‘No he dubtat mai. Calia escollir entre la civilització i la barbàrie. I vaig escollir la civilització'.

És gairebé obligat de preguntar-se si, aquell 26 de gener de 1939, creia sincerament que substituïa la barbàrie per la civilització quan substituïa el parlar de les locutores de Radio Associació de Catalunya pels brams exaltats d'Arturo Tintoré. Però de fet aquest punt de vista reposava sobre escrits ben coneguts de José Antonio Primo de Rivera, el fundador de la Falange. Admirador del vivere pericoloso que creia veure en l'esperit cavalleresc del passat, menyspreava el vivere cauto que atribuïa a la mentalitat petitburgesa. La violència era, per als falangistes, una manera normal d'expressar-se, com ho demostra el fet que bona part de l'activitat dels grups falangistes – a Catalunya mateix, com demostren els treballs de l'historiador Joan Maria Thomàs – consistís bàsicament a formar escamots armats per anar a buscar sindicalistes o esquerrans per apallissar-los o matar-los sense contemplacions.

Una de les frases d'Oswald Spengler – autor de La decadència d'Occident, llibre important en el pensament europeu del segle XX – que a la fi han quedat per a la història, és la creença ferma que en les grans crisis de la humanitat, als moments crucials, un senzill escamot de soldats ha salvat la civilització. L'afirmació de Martí de Riquer anava certament en aquest sentit. L'afecció dels falangistes pels uniformes – ben al contrari dels sindicalistes, que no hi tenien gens d'afecció – era una exteriorització d'aquest sentiment: se sentien soldats, la tropa de xoc d'una civilització que volia parar els peus a les hordes de bàrbars que amenaçaven un imperi romà farcit de temples clàssics i estàtues senatorials. El falangisme de José Antonio assumia conscientment aquest punt de vista, fet gens estrany perquè al capdavall Spengler fou una de les baules ideològiques en el desenvolupament de la ideologia feixista (qualificar-lo de feixista o de nazi seria massa simple, però certament era un antidemòcrata convençut).

Una de les novel·les de més èxit de les darreres dècades, Soldados de Salamina, de Javier Cercas, és en certa manera la resposta a aquest punt de vista. Centrada en la història paral·lela de Rafael Sánchez Mazas – escriptor falangista prou conegut, pare de l'encara més famós Rafael Sánchez Ferlosio – i un modest milicià – un tal Miralles – que, en un cert moment de tensió en la fugida final cap a França, havent rebut ordre de matar-lo opta per deixar-lo fugir. Mazas a la fi no serà un entusiasta del franquisme que ell ha contribuït a crear, però hi viurà bé, respectat i a la fi fins i tot ric, mercès a una herència familiar ben oportuna. Miralles s'exiliarà a França, on lluitarà contra el feixisme al costat de les tropes aliades, sempre en primera línia, sempre arriscant la vida. Morirà pobre i oblidat en un asil d'ancians. Els darrers anys de la seva vida, la Rosalia també va viure en una residència de la ‘tercera edat', a Caldes de Montbui. Durant cosa d'un any va viure a casa, amb nosaltres. Però a la fi va voler fer la seva, i va triar de manera lliure i conscient, com havia fet sempre. La visitàvem molt sovint, els caps de setmana i de vegades també hi anàvem algunes tardes entre setmana. Recordo que un dia la responsable de la residència ens va demanar que no hi anéssim tant, perquè això causava enveges en altres avis d'aquella residència a qui gairebé mai ningú no anava a visitar. No és ben bé el mateix, però el paral·lelisme amb el Miralles de la novel·la de Javier Cercas és sorprenent.

Cercas dóna la raó a José Antonio: a la fi, un grapat de soldats decidits, uniformats o no, formen la primera línia de defensa contra la barbàrie i n'impedeixen la propagació. Només que aquests soldats decidits no eren pas els escamots de la Falange, sinó precisament els que lluitaven a l'altra banda. Sovint aquells soldats ni tan sols duien uniforme; sovint no tenien un aspecte gallard ni un aire marcial. Però al moment decisiu es van arriscar de debò per preservar ni que fos un bri de dignitat enmig de la marea de servilisme que va amarar bona part de l'Europa d'aleshores. A la seva manera, la Rosalia va formar part d'aquest escamot de soldats quan es va negar a radiar les notícies de la manera que li exigien els oficials falangistes. Ho era quan – segons el testimoni de Mercedes Laspra, recollit per Sílvia Espinosa – es va negar a parlar en castellà pel micròfon. Havia de ser prou conscient de les conseqüències que tindria aquest fet. Però ho va fer. Sota aquella aparença de dona relativament fràgil, un veritable soldat de Salamina.


Sis. Entren a Canal 9

Quan als mitjans de comunicació vaig veure la retransmissió del tancament de Canal 9 no vaig poder evitar de pensar que assistia a una repetició de la història. Es tancava un parèntesi. La barbàrie marcava un gol a la civilització. Per molt que Canal 9 no fos allò que hauria hagut de ser.

Després de dècades de foscor franquista, semblava que a València hi havia espai per l'esperança, en termes culturals – que són els termes que a la llarga es tradueixen en esperances més altes a tots els altres nivells. Manipulat pel PP, Canal 9 havia estat una decepció. Però el mitjà era allà, a l'espera que un canvi en el poder a la Generalitat Valenciana fes possible una ràdio i una televisió amb un mínim de qualitat, atractius per a una part substancial dels valencians – si no la majoria –, i en valencià. Aquesta simple perspectiva era intolerable pels hereus de la nit franquista. I, com fa poc més de 70 anys amb Ràdio Associació de Catalunya, van enviar les tropes a tancar Canal 9. Certament que aquesta vegada no eren militars uniformats i armats, que apuntessin al cap de ningú: era un cos de policia que protegia un tècnic anònim, algú que sabia quins interruptors s'havien de prémer i quines palanquetes calia baixar perquè a les pantalles de televisió es fes el buit. Certament que aquesta vegada el president de la Generalitat Valenciana ja s'havia preocupat de crear un rerefons de necessitat pràctica per tancar Canal 9: la migradesa dels pressupostos, l'escassa audiència, la necessitat de prioritzar altres despeses (amb un èmfasi especial en necessitats socials com escoles i solidaritat ciutadana). Després del tancament de Canal 9 el govern valencià ha seguit tancant escoles – sobretot línies en valencià, precisament – fet que ja ens indica que es tractava d'excuses més que no pas de raons veritables. Cap excusa no pot amagar que el fet ha estat, essencialment, una repetició d'una història ja coneguda.


Paco Telefunken, el tècnic que fins al darrer moment va mirar d'impedir la desconnexió de Canal 9.

Una de les imatges més visibles del tancament de Canal 9 fou la resistència d'un tècnic de l'empresa, que duia el mot de Paco Telefunken. Fou el que al començament no va deixar entrar les forces de seguretat a les instal·lacions de Canal 9 des d'on s'emetia el senyal de televisió. Qui va fer possible que el senyal de televisió s'allargués unes hores, que el personal de Canal 9 va aprofitar per cridar el ‘No teniu vergonya!' davant les càmeres, imatge que fou l'epitafi de l'emissora. Testimonis posteriors han matisat l'heroisme d'aquest personatge, que va tenir un paper força més discutible en èpoques anteriors de l'emissora.

Deixant això de banda, no puc evitar que el mot Telefunken em porti a explicar una annècdota referent a Ràdio Associació de Catalunya. Una annècdota que no consta en moltes històries de la ràdio – moltes, escrites quan el franquisme era recent, i la por de parlar encara ben viva –, però que fou explicada pel veterà Teodor Garriga en una entrevista televisiva.

Ràdio Associació de Catalunya era la ràdio de referència per al país; i atesa la precarietat de la situació (econòmica i militar) a Aragó, València, i de fet arreu del cantó republicà, era extremadament important per a la informació del públic a tota aquella zona. El seu problema era que l'emissora de què disposaven tenia una potència limitada. Es va prendre la decisió de comprar tot un equip tècnic electrònic d'emissió radiofònica a l'empresa alemanya Telefunken. Es tractava d'un sistema que aleshores era el darrer crit tècnic, d'una potència remarcable, que hauria fet de Radio Associació de Catalunya l'emissora més potent del país, amb capacitat de fer-se sentir arreu del bàndol republicà i en bona part del nacional. L'emissora fou pagada religiosament; i la casa Telefunken la va preparar per fer-la arribar a Catalunya. El servei d'intel·ligència del bàndol nacional va detectar l'enviament, en va informar Hitler, i aquest va donar ordre immediata d'aturar-lo a la frontera entre França i Catalunya. Davant el dubte sobre què fer amb tot aquell equip, el govern alemany, aliat del general Franco, va decidir regalar-lo graciosament al bàndol nacional. Fou la gènesi de la cadena Radio Nacional de España a Salamanca, que es va estrenar amb un emissor de darrera tecnologia, el més potent que hi havia a Espanya en aquell moment, pagat religiosament pels que, a la fi, serien les víctimes de la Cruzada.

No cal ser massa perspicaç per sospitar quin serà el destí de Canal 9. Als mitjans de comunicació actuals, diaris i telenotícies, surt de vegades la qüestió de què passarà ara amb tot l'equipament tècnic de l'emissora. Carlos Fabra parla obertament de vendre el senyal – òbviament, a una cadena amiga, o almenys afí al PP, com ara Las Provincias TV, del grup Vocento, o bé el grup COPE. S'ha parlat també de l'interès d'un grup associat a la ministra Dolores de Cospedal. En tot cas, és previsible que uns equips i unes instal·lacions d'origen públic, pagats amb els impostos dels valencians i que en principi tenien com a missió essencial donar veu als valencians, i presència al valencià als mitjans audiovisuals, acabi formant part del patrimoni dels grups audiovisuals dels amics i correligionaris del PP. Molt probablement, a preu de saldo. Qui sap si gratuïtament, com ja va passar fa setanta anys amb l'estació emissora Telefunken.

Dejà vu.


Pere Rovira


NOTA FINAL: agraeixo al meu cosí, Enric Hernàez, i a través d'ell a l'Albert Malla, una informació de detall sobre una inexactitud al text original. Gràcies!



Share this:

6 comentaris :

  1. No sabia lo de Telefunken, tela. Bé, no sabia moltes coses més, però aquesta no me l'havies explicada i m'ha sorprès (i entristit, podia haver canviat un poc el curs dels aconteixements...) La comparació amb la situació de Canal 9 molt il·lustradora. Molt ben lligada (la història), molt interessant (la info) i molt bonic (el relat). Plaer llegir-te.

    ResponElimina
  2. Molt bona història! Moltes gràcies per compartir-la!

    ResponElimina
  3. Molt bé Pere, té molt de mèrit el teu treball sobretot per la manca d’informació oficial, i segons dius també familiar,que hem tingut sobre els fets radiofònics històrics protagonitzats per la teva tieta. Es un cas per el que sempre he tingut interès personal i curiositat professional per la proximitat de l’amistat amb el teu cosí Enric Hernàez Rovira i per haver treballat en aquella casa del 1979 al 1986 quan encara a les portes d’entrada als estudis s’havien mantingut els poms originals dels anys 30 amb el logotip de RAC .
    Tant de bo que algun mitjà important, com ara TV3, es faci ressò del teu treball i d’una vegada sigui conegut per el gran públic i per els professionals de la ràdio.
    M’agradaria, però, comentar-te dos detalls, he trobat a faltar que no esmentessis l’ ubicació dels estudis de RAC d’aquell 26 de gener de 1939 , perquè encara es pot veure tal com era, ja saps que cada vegada hi ha més gent que vol anar a conèixer personalment els llocs reals que apareixen a les pel•lícules d’èxit, potser molta gent que llegirà el teu article també voldrà fer-ho, actualment es a La Rambla 126 ( tot i que en el 1939 em consta que tenia una numeració diferent). En el mateix edifici es on es va continuar fent ràdio amb la nova marca imposada de ‘Radio España de Barcelona’ fins que el 1990, adquirida per l’ONCE, va canviar l’indicatiu a Onda Cero i posteriorment i fins a l’actualitat l’històric edifici es va convertir en un hotel de 5 estrelles, precisament el generós espai que dona a La Rambla que era el despatx del director de l’emissora que esmentes, (José Manuel Salillas), ara es la suite de luxe del Hotel.
    També volia comentar-te que en la part final del article, quan comentes que amb l’aparell emissor pagat per els catalans es va fer la gènesi de la futura Cadena SER , crec que no va ser així ja que sempre s’ha dit que amb l’emissor alemany encarregat per RAC ,detingut a La Jonquera i que finalment Hitler va regalar a Franco es va fer la primera emissora de la futura Radio Nacional de España a Salamanca. Teòricament es més creïble aquesta història ja que la Cadena SER era i es una empresa privada i, a més, el 1939 ja feia anys que emetia a través de Radio Madrid i tenia diverses emissores pròpies i associades per la resta del Estat, com ara EAJ 1 Ràdio Barcelona, tot i que , com molt be dius, en aquell moment Ràdio Barcelona no emetia ja que per preservar els seus equips tècnics de possibles atacs de la guerra els van desmuntar i amagar.
    Amb el teu permís comparteixo l’enllaç del teu blog amb el meu facebook personal i també en el de la Cadena Catalana, la marca amb la que va operar ‘Radio España de Barcelona’ del 1978 al 1990.
    Salut!
    Albert Malla

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Albert. Ja he corregit al text del blog el detall sobre el destí final dels equips Telefunken. Jo ho vaig sentir a en Teodor Garriga en una entrevista; és possible que al cap dels anys la memòria li fes una mala passada, cosa que tampoc no seria estrany perquè parlem de fets de fa setanta-quatre anys... Pel que fa a la ubicació dels estudis de RAC, també ho he afegit al text. Gràcies!!!

      Elimina
    2. Pere, fa pocs dies va morir, a l'edat de 99 anys, Abelard Roura, el tècnic que esmentes en el Capítol 2 del teu article. El seu fill Jordi Roura s'ha posat en contacte amb mi per tal de que jo et demani que modifiquis alguns aspectes del teu relat relacionats amb el seu pare. Et copio el que m'ha dit en el seu escrit...:
      Al paràgraf
      DOS. EL DIA DE L'APOCALIPSI

      Pere Rovira, nebot de Rosalia Rovira diu:
      Es va quedar a l'estudi, amb un tècnic de so, segurament l'Abelard Roura.

      Això no és possible perquè el meu pare es va incorporar al l'exercit republicà l'any 1937 i el 26 de gener de 1939 estava en plena retirada cap el Pirineu. Encara havia de passar una temporada als camps de concentració francesos i la posterior depuració política abans de reincorporar-se a l'emissora de les Rambles. Qui sí que hi treballava en aquelles dates era el meu avi Modest Roura que el meu pare havia fet entrar com a ordenança de Ràdio Associació, lloc que va ocupar -i jo el recordo amb uniforme de la ràdio- fins que el van jubilar als 80(!) anys. El 26 de gener ell va veure esglaiat com els mateixos policies de paisà que van protegir l'emissora durant la guerra estaven ocupant el mateix lloc després de l'entrada de Franco. Els policies el van tranquil•litzar dient que ja feia molt de temps que s'havien passat a l'altre bàndol.

      Si pots fer que corregeixin aquest error, ens faràs un gran favor. A partir d'aquesta informació, he arribat a escoltar que el meu pare va ser qui va entregar l'emissora a les tropes de Franco i tan a ell quan ho va sentir com a la família ens fa molt de mal.

      Elimina
  4. És Dr.EBHOSE vostè pot email ell si necessita la seva ajuda en la seva relació ,
    prometen you.Your problemes es resolen immediatament. Després d'estar en
    relació amb ell durant set anys , ell em va deixar , jo vaig fer tot
    possible portar-ho de tornada enrere , però tot va ser en va . Jo volia que ell l'esquena
    per l'amor que sento per ell , li va suplicar , però ell es va negar fins que
    explicat el meu problema amb algú en línia i ella em va suggerir que hauria
    més bé per correu un llançador d'encanteris que podrien ajudar-me a un encanteri que li portés
    esquena , però jo sóc el tipus que mai creuen en encanteris , no vaig tenir més remei que
    Prova-ho , vaig enviar el llançador d'encanteris , em va dir que no hi havia problema que
    tot estarà bé abans de tres dies , que el meu ex es torna a mi
    abans dels tres dies , ell va llançar l'encanteri i , sorprenentment , en el segon dia ,
    això va ser al voltant de les 4:00 de la tarda . El meu ex em va trucar , jo estava tan sorpresa , em va contestar el
    diuen i l'únic que va dir va ser que estava tan malament per tot el que va passar ,
    que volia tornar a mi , que m'encanta tant . Jo estava tan feliç i
    sorprès . Des de llavors , he fet una promesa que tots els que conec es
    mai tenir un problema de relació , que em referiré a l'encanteri
    llançador de ajudar-los. Qualsevol podria necessitar l'ajuda del bruixot , el seu
    ebhodaghespell@gmail.com email
    Ell també va llançar tants sortílega ,

    (1 ) vol que el seu ex enrere .
    ( 2) Vostè sempre té malsons .
    (3 ) Per ser promogut a la seva oficina
    ( 4) Vols un nen .
    ( 5) Vols ser ric .
    (6 ) que vulgui mantenir el seu marit / dona sigui només seva per sempre .
    ( 7 ) la necessitat d'assistència financera .
    8) Vols estar en control que el matrimoni
    9) Vols que atrauran la gent
    10) La falta de fills
    11) NECESSITA UN MARIT / DONA
    13 ) COM GUANYAR LA LOTERIA
    14 ) PROMOCIÓ ENCANTERI
    15 ) ENCANTERI DE PROTECCIÓ
    16 ) ENCANTERI DE NEGOCI
    17 ) ENCANTERI DE TREBALL BO
    18 ) cura per a qualsevol malaltia / h.i.v.
    Poseu-vos en contacte amb ell avui : ebhodaghespell@gmail.com

    ResponElimina

 
Copyright © Revista CriTeri. Designed by OddThemes