Nimrud

Nimrud

El dia que el nom de Nimrud va saltar als diaris, ben poca gent hauria pogut dir què era, o havia estat, aquell lloc del qual tothom parlava. Nimrud, a la zona propera a Tikrit, la ciutat on va néixer Saddam Hussein. Nimrud, una antiga ciutat assíria. Un bon dia, un segle enrere si fa no fa, recuperada de l'oblit de mil·lenis. Desenterrada, excavada, estudiada. Tresors arqueològics sota terra de sobte tornaven a la llum, de nou objecte d'admiració dels ulls que els contemplaven, estupefactes: de primer els dels arqueòlegs, després els del públic que en quedava extasiat davant vitrines de museus, tant a Europa com a l'Iraq mateix.

El passat mes de març, les forces de l'autoanomenat Estat Islàmic van assaltar la ciutat iraquiana de Mosul. Van arrasar el seu museu, farcit d'antiguitats de l'època mesopotàmica, autèntics tresors pels quals qualsevol museu important d'Europa o d'Amèrica n'hauria pagat el preu que calgués. Però l'EI no volia diners. Volia destruir-ho, senzillament. Els milicians d'EI van incendiar-ne també la biblioteca. Devien fer seva la frase del califa Omar, que va ordenar devastar el què quedava de la biblioteca d'Alexandria al so d'una frase que ha passat a la història: 

'si la doctrina de tots aquests llibres és la mateixa que la de l'Alcorà, són inútils perquè no fan sinó repetir; si són contraris a la doctrina de l'Alcorà, no té cap sentit conservar-los'. 

Sembla que l'anècdota és apòcrifa; però que la intenció de l'EI és esborrar qualsevol rastre de qualsevol mena de cultura o patrimoni cultural no islàmic, és força evident.

La notícia de la destrucció de Nimrud impressiona una opinió pública que tingui prou formació per entendre el valor que tenia un jaciment arqueològic com aquell. Només cal imaginar què sentirien els atenencs el dia que algú destruís l'Acròpolis. Però enmig d'aquest uragà de pensaments i d'opinions que es va desfermar els dies posteriors al fet, no vaig poder evitar un allau d'associacions d'imatges i d'idees. L'antiga Nimrud (avui Mosul) era una ciutat assíria. Assíria. Aquest mot fa saltar de la cadira qualsevol persona que alguna vegada s'hagi abraonat sobre els llibres que tracten la història antiga de Mesopotàmia. És un mot que provoca immediatament un devessall d'imatges de figures impressionants de toros alats, déus amb cap d'àguila, i relleus amb lleons ferits – una lleona especialment famosa – retratats amb una vivor i violència que impressionen encara avui, tres mil anys després que fossin esculpides. No sóc insensible a aquesta allau d'imatges, records i associacions d'idees. És sota aquest devessall d'associacions d'imatges, records, impressions, que ha estat redactat aquest Batiscaf. Un Batiscaf, temo, ben poc analític.


U. Odi

Després de mesos d'haver-la vist, estic encara sota l'impacte de l'exposició que, en un dels espais de ‘La Caixa' a Barcelona, ens va mostrar tresors arqueològics de Mesopotàmia. Les estàtues de Gudea, el patesi de Lagash, impressionen més tenint-les davant el nas que no pas veient-les en fotografia. Però hi havia peces que a parer meu impressionaven encara més, menys espectaculars i més menudes, com els cilindres amb relleus emprats per segellar cartes o contractes comercials, les plaques d'argila farcides de caràcters cuneïformes – increïblement petits! –, o quelcom de tan aparentment banal com una joguina de nen: un joc de carros de fang, amb les seves figuretes humanes i els bous.

Rere aquests objectes hi ha els orígens llunyans dels actuals pobladors. Costa d'imaginar per quina raó algú voldria destruir aquests tresors. Però algú ho va fer. Aquell nou califat que s'autoanomena Estat Islàmic (EI) va arribar a Mosul. I, com un fet natural, va destruir tot allò que no es pogués identificar amb l'Islam. Perquè creien que no tenia cap valor? Més senzillament, precisament perquè sabien que aquelles restes tenen un gran valor. Si més no, per a nosaltres. Una de les moltes maneres d'expressar l'odi contra algú – una persona, un col·lectiu, una nació – és destruir conscientment allò que aquest ‘algú' estima. El dolor de l'afectat és una font de felicitat per l'agressor. Com deia O'Brien a Winston – a la novel·la 1984, de George Orwell –, la potestat principal del poder és la capacitat de causar dolor; en el dolor causat a l'altre rau la sensació de poder que té aquell que destrueix. Aquells simpàtics xicots que fa uns mesos van serrar el Pi de les Tres Branques sabien molt bé què feien i per què ho feien. També ho sabia Oliver Cromwell quan va ordenar als seus soldats destinats a Irlanda que destruïssin totes les harpes.

Un milicià de l'Estat Islàmic en plena destrucció d'un grup escultòric, a Mosul, tot just després de la conquesta.

Mesopotàmia és un dels temes més apassionants de la història antiga; i malgrat tot per al gran públic – expressió potser no del tot encertada, perdoneu – és un tema molt menys atractiu que, posem per cas, l'antic Egipte. Sens dubte perquè en sabem menys. Sens dubte també perquè mentre que la història de l'antic Egipte és força lineal, la de Mesopotàmia és molt complicada. Egipte va ser ocupat al llarg de tres mil anys pel mateix poble, de manera més o menys continuada; només cap al període dels Ptolomeus va ser afectat per una immigració massiva d'altres poblacions, sobretot grecs. La història de Mesopotàmia és, ben al contrari, la història de civilitzacions que s'enfronten, s'exterminen, desapareixen i reapareixen: una història d'imperis immensos que s'esfondren en pocs anys. De ciutats que són arrasades fins al darrer racó i que desapareixen de la història d'un dia per l'altre. Que desapareixen per pur odi

DOS. Assíria

L'antiga Nimrud és a prop de Tikrit, la ciutat on va néixer el dictador Saddam Hussein. La Tikrit actual és una ciutat nova, edificada prop d'un jaciment arqueològic que fa tot just un segle era poc més que una muntanya de fang; però una muntanya desenvolupada (pel vent, per la sorra del desert, per avingudes) damunt les ruïnes d'una ciutat molt antiga. La Tikrit antiga era també una ciutat assíria. De nou la paraula màgica. Assíria.

L'imperi Assiri és conegut pels historiadors per la brutalitat amb què es va formar i la brutalitat amb què es va mantenir. Cap historiador especialitzat en aquella època no es fa il·lusions sobre les característiques del món antic, on la violència extrema contra poblacions senceres era norma. Que els assiris fossin coneguts per la seva brutalitat en un món ja intrínsecament brutal és senyal que la seva brutalitat arribava a extrems aterridors. No és que fossin els primers a fer brutalitats, sinó que van ser potser els primers a donar a la brutalitat un valor moral; era quelcom integrat al seu cànon de valors, beneït pels seus déus i incorporat a la seva cosmovisió. La seva mitologia i la seva religió beneïen aquesta actitud davant del món. Als seus murals i inscripcions abunden les descripcions de les bestialitats comeses contra les poblacions que havien decidit sotmetre. Són descripcions fetes amb orgull: els reis mostraven als seus súbdits que els pobles del voltant o bé se sotmetien o bé patien una violència extrema.

     Vaig construir un pilar a la porta de la ciutat, i vaig arrencar la pell als cabdills que s'havien rebel·lat, i vaig penjar llurs pells al pilar.
     Alguns, els vaig enterrar vius al pilar; d'altres els vaig empalar en estaques damunt el pilar, d'altres els vaig fer empalar en estaques al voltant del pilar.
     Vaig fer arrencar la pell a molts, a tot el país, i vaig fer penjar les pells als murs.
     Vaig fer cremar molts presoners. Vaig capturar vius molts soldats. A alguns els vaig tallar els braços, o les mans, a d'altres el nas, les orelles i les extremitats. Vaig arrencar els ulls de molts soldats. Vaig fer muntanyes d'éssers encara vius, i una altra muntanya amb els caps.
     Vaig cremar els seus adolescents, nois i noies.

Assurnasirpal II repetia descripcions d'aquesta mena fins a la nàusea, als murs de les seves ciutats. De vegades l'ànsia de conquesta d'un poble concret es pot entendre en termes econòmics o estratègics. El control d'un pas utilitzat per caravanes que venien d'orient, per exemple. Les rutes comercials – i l'impost que es cobrava per utilitzar-les – era una font de riquesa important per als governants. Però de vegades l'ànsia conqueridora és tan incomprensible que cal admetre que l'obsessió per esdevenir un conqueridor que sotmet i/o destrueix pobles sencers era vista com quelcom de natural en un rei.

Aquesta naturalitat té una conseqüència que es repeteix al llarg de la història, no només a Mesopotàmia. En l'espirall de rebel·lions i repressions hi ha un veritable nus gordià: l'extermini total és la manera d'assegurar que no es deixa cap futur rebel ni cap futura rebel·lió. Però per altra banda un poble exterminat no produeix impostos ni riqueses per al poder conqueridor. Només un poble sotmès, però encara viu, pot seguir produint; però si ha estat sotmès mitjançant el terror i les bestialitats, és impensable que les bestialitats sofertes no es tradueixin a la llarga en un odi extrem contra el poder que el sotmet. La contradicció es fa més forta com més suculent és el pastís o, dit d'una altra manera, com més gran és el potencial del país sotmès: no es pot destruir així com així un país que pot proporcionar unes rendes immenses al conqueridor, però per altra banda deixar-lo viu – perquè produeixi impostos – és, també, un perill, en la mesura que al país sotmès es perpetuï el record del patiment sofert i al camp dels sotmesos apareguin noves generacions que no es resignin a la seva situació.

TRES. Conqueridors trempats

Moltes de les meves lectures relatives a aquest període m'han deixat un regust de boca estrany. Un fet comú entre els historiadors és que en la mesura que s'especialitzen en l'estudi d'una civilització o d'un país acaben identificant-s'hi de tal manera que gairebé en justifiquen tots els fets. No només els especialistes en Mesopotàmia.

Molts tractats d'història de l'antiga Roma veuen la conquesta de la Gàl·lia com un fet providencial que va dur la civilització a les tribus celtes que la poblaven; la política brutal dels exèrcits romans en aquell país, que alguns historiadors han qualificat amb fets a la mà d'autèntic genocidi, a altres els sembla un fet menor. Sobta recordar que la invasió de la Gàl·lia per Juli Cèsar fou un fet totalment gratuït: aquelles tribus celtes de més enllà dels Alps no lluitaven contra Roma. Cèsar necessitava, senzillament, posar el seu nom com a conqueridor d'alguna terra, com més extensa millor, fer-se un exèrcit fidel, i portar a Roma un botí immens per obsequiar la plebs i assegurar-se'n el vot. Per a les tribus celtes que es van trobar amb aquell uragà que els queia al damunt, que algú els digués que aquelles legions venien a portar-los la civilització els hauria semblat un acudit. Tant com li deuria semblar a Pierre Grimal, gran historiador de l'antiga Roma, un dels pocs que he llegit que no es deixen ennuvolar la vista per les anècdotes de magnanimitas, i recorden que la política de la República Romana amb els països que tenien la desgràcia de ser considerats com a incivilitzats – gals, poblacions ibèriques poc o no gens hel·lenitzades – no es pot anomenar de cap altra manera que extermini pur i simple. I gratuït: al seu llibre La Rome des Scipions no pot evitar de recordar que les tribus ibèriques de Numància no feien altra cosa que defensar casa seva.

Al tractat de Georges Roux sobre el món mesopotàmic (hi ha traducció al castellà: Akal ediciones) podem trobar frases com ara ‘gràce à Dieu...' referint-se a la revifada de l'imperi assiri després d'un seguit de reis dèbils. Gràcies a Déu. Ben al contrari, no puc imaginar que els pobles del voltant desitgessin altra cosa que la fi d'aquell imperi violent i brutal. El mateix Georges Roux tot just reconeix que algun dels reis assiris – Assurnasirpal, per exemple – es va passar de la ratlla en la seva bestialitat; però de seguida insisteix en el seu amor per les lletres, per l'art i sobretot per l'arquitectura – que es va traduir en una fúria constructora evident, sobretot a Nínive. Vaig sentir una incomoditat semblant davant d'un seguit de biografies dels grans senyors de la guerra mongols – Gengis Khan, Timur Lang, Kublai Khan –, on els biògrafs semblaven obsedits a retratar llur amor per les arts, com si realment pensessin que allò compensava els relats de matances i exterminis sistemàtics a tots els pobles que van tenir la mala sort de trobar-se al camí d'aquells genets nòmades.

Assurnasirpal II

En molts aspectes aquesta actitud reprodueix la dels mateixos perpetradors d'aquestes bestialitats. No les entenien com fets excepcionals, que només s'esdevenien en casos molt extrems. De fet la cultura assíria es va caracteritzar per la creació d'una bastida religiosa i ideològica que justificava la violència contra els altres pobles. Una bastida que – cal reconèixer aquest detall – no era massa diferent dels esquemes mentals de l'Antic Testament, que justificaven l'extermini de pobles sencers que gosaven viure en territoris que els jueus havien decidit que els pertanyien per voluntat de Déu: el llibre de Josuè és senzillament aterridor – malgrat que avui sospitem que és totalment inventat. I la crida a destruir Amalec, el poble avantpassat de bona part de les actuals tribus àrabs, no és massa diferent dels exabruptes antisemites de Hitler. La història té paradoxes increïbles.


QUATRE. Conqueridors indignats

Un detall recurrent en la història és que als governants que exerceixen la brutalitat sistemàtica contra aquells que s'entesten a dominar no se'ls acut mai que els seus actes poden tenir conseqüències. És habitual que els conqueridors assumeixin el seu dret de sotmetre altres pobles i, si cal, suprimir-los: puix que al capdavall no fan sinó exercir un dret, la impunitat se sobreentén. Sotmetre un altre poble per la violència extrema no és vist com quelcom èticament inacceptable: ben al contrari, és la rebel·lió d'un poble sotmès allò que és vist com un crim contra l'ordre natural de les coses. Per al conqueridor, la revolta dels pobles sotmesos és quelcom indignant.

Els assiris no van ser els primers a emprar el trasllat forçós de poblacions senceres lluny del seu territori original, però sí que van ser – que sapiguem – els primers a fer-ho de manera sistemàtica i organitzada. Amb aquests exilis massius els pobles perdien l'arrelament, un territori que coneixien i d'una manera o altra estimaven. Al segle XX els exèrcits de Hitler van aplicar polítiques semblants a l'Europa de l'Est, on el trasllat forçat de poblacions senceres – sobretot jueus, però no únicament – va assolir proporcions gegantines, gairebé sense parió en tota la història. És curiós recordar que Felip V, el primer dels Borbons d'Espanya, va tenir tics d'aquesta mena. Està documentada, per exemple, la seva intenció de deportar com a esclaus al nord de França un terç de la població catalana, projecte que a la fi no es va dur a terme per raons sobretot pràctiques. Felip V era per damunt de tot un rei indignat: malgrat arrasar tot un país, sentia que era ell qui tenia el dret d'estar enfadat. Estan perfectament documentades les ordres de Felip V d'executar sistemàticament tot habitant de les ciutats catalanes que hagués resistit l'atac de l'exèrcit borbònic – encara que a la fi la ciutat s'hagués rendit. Tant com està documentada la correspondència de Lluís XIV – avi de Felip V – aconsellant al seu nét que no seguís per aquella via si volia aconseguir que els seus nous súbdits li fossin fidels. O la súplica que els recaptadors d'impostos a Catalunya – posteriorment a la derrota catalana – van emetre al seu rei perquè afluixés la pressió fiscal sobre Catalunya; una pressió fiscal aterridora que entenien que no podia tenir altre resultat que la ruïna total del país. Una ruïna que no tenia sentit si el que es volia era que el país seguís produint impostos a benefici de la Corona; però que tenia un sentit clar si s'entén que l'odi del rei per aquell país passava per davant del possible benefici que en pogués obtenir. 

Els reis assiris reaccionaven amb ira quan algun dels pobles sotmesos, malgrat la por que devien sentir, es rebel·lava: era una indignació genuïna, que incloïa un sentiment d'incomprensió. No concebien una rebel·lió en un regne perfecte com el seu. Els tsars russos s'ofenien davant la resistència dels polonesos a la seva política de russificació forçada de la població. La ignorància és una arma poderosa en aquest sentit: els jerarques del PCUS coneixien prou bé la política de terror seguida per Stalin a les repúbliques bàltiques, just després de la seva annexió forçosa a la Unió Soviètica; però la població russa òbviament no en tenia massa informació. Per això no podien concebre, a les darreries de l'extinta URSS, que algú es volgués independitzar de Rússia, i encara ara molts russos no han oblidat l'ofensa de les repúbliques bàltiques que es van independitzar. Com Juli Cèsar a la Gàl·lia, molts consideren que per a aquests països insignificants l'annexió a Rússia fou un cop de sort. Les brutalitats comeses – deportació massiva de poblacions al Gulag rus, per exemple – serien fets poc rellevants que de cap manera no justificarien la seva rebel·lió posterior.


CINC. Nínive(s)

És obligat recordar el final de tot plegat. L'esfondrament de l'imperi Assiri fou tan ràpid que encara avui els historiadors se'n fan creus. Sobretot perquè s'esdevingué poc després del regnat d'Assurbanipal III, reconegut com un dels moments culminants de l'imperi. No s'estan de lamentar la manca de fonts fiables i completes per entendre el procés; però esmenten com a possibilitats les desercions massives a l'exèrcit, parts substancials del qual es devien passar a l'enemic. L'enemic era, en aquest cas, Babilònia. La ciutat més important de l'imperi juntament amb Nínive; però mentre que Nínive era la capital d'Assíria, Babilònia era l'antiga capital d'un país ara conquerit i sotmès. En un món tan habituat – en gran part per obra dels assiris mateixos – a una política d'extermini de països sencers, on tota una civilització podia ser esborrada del mapa per caprici d'un rei assiri – la civilització hitita, per exemple –, se'ns fa difícil no pensar que els mateixos assiris no es feien massa il·lusions sobre què els esperava si algun dia els països sotmesos aconseguien ser prou forts per desfer-se d'aquell jou.

Ninive fou completament arrasada el 612 a.C. Les cròniques de l'època narren la seva destrucció com particularment violenta i brutal: el resultat indubtable de segles d'odi acumulat. Altres ciutats assíries van córrer la mateixa sort. Cal dir que no totes van desaparèixer d'aquesta manera. Seria el cas de Khorsabad, per exemple, creada per caprici de Sargon II per fer-ne una capital alternativa a Nínive per raons no del tot aclarides, i que va ser abandonada gairebé immediatament després de la mort d'aquest rei. Però en conjunt l'esfondrament del món assiri fou catastròfic, massiu i gairebé sobtat. Cinc anys tot just. Les darreres restes d'Assíria van ser suprimides el 609 a.C, tres anys després de la caiguda de Nínive. Qui sap si era un final esperat. El món Mesopotàmic ja havia conegut altres imperis abans; però el mot imperialista és emprat de manera sistemàtica pels historiadors del món antic quan parlen d'Assíria, molt més que no pas quan parlen del món sumeri, accadi o babilònic. Per fer avinent que els assiris van utilitzar el seu poder per espoliar els països conquerits i enriquir el seu – l'Assíria pròpiament dita – d'una manera molt més clara i sistemàtica que qualsevol altre poble abans. Una política mantinguda essencialment per mitjà del terror. No sé què donaria per saber si als governants assiris que veien com les muralles de Nínive s'esfondraven sota els seus peus se'ls acudia que potser aquell era el final lògic i esperable per una civilització que s'havia bastit sobre aquells fonaments.

Dir que en dos mil cinc-cents anys l'home no ha canviat gens ni mica pot quedar bé com a comentari brillant en un sopar entre amics; però no seria veritat. Bestialitats com les comeses pels reis assiris en els països conquerits avui no serien una gesta per mostrar en esteles esculpides – ni en l'equivalent actual, els documentals propagandístics. La Xina exerceix una repressió ferotge sobre els seus països conquerits: el Tibet, el país dels Uigurs, la Mongòlia xinesa. Però alhora fa esforços enormes perquè aquests fets no trascendeixin a escala internacional: allò que els reis assiris proclamaven als relleus de Ninive no és quelcom que avui es pugui proclamar en un discurs televisat.

En justa correspondència, els babilònics d'avui no pretenen reduir a cendres les ciutats dels nous assiris. Cap ciutadà de les repúbliques bàltiques no va pensar mai a destruir Moscou ni Petersburg; en tenien prou que els nous tsars – en la versió moderna, presidents del comitè del PCUS – deixessin de ser els seus amos. Cap tibetà no pretén seriosament destruir Pekín. Les Nínives actuals tenen la sort de no córrer cap perill. No és obvi que això es pugui aplicar a les Babilònies actuals, per desgràcia. M'agradaria estar segur que Putin no té cap pla per si algun dia torna a ocupar Kiev, o que Juan Velarde – premi Príncep d'Astúries – feia broma quan a Telemadrid, en una entrevista, va reivindicar la frase d'Espartero que deia que per governar bé Espanya cal bombardejar Barcelona una vegada cada cinquanta anys. Malauradament, no n'estic segur.


 

Em pregunto, si de cas, si la fi de Nínive és el destí que pot esperar l'Estat Islàmic. Cap altre país al món no es mereix tant el qualificatiu de la Nova Assíria. Els nous Assurnasirpals, no cal dir-ho, no graven missatges aterridors en caràcters cuneïformes als murs de les seves ciutats: filmen execucions brutals – la crema de viu en viu d'un presoner jordà, per exemple – i les pengen a Internet.

I l'eco retorna, indefugible per qualsevol que alguna vegada s'hagi apassionat per la història d'aquells llocs:  Nimrud, Nínive, Assíria, Assíria...


Pere Rovira

Share this: