Una enquesta recent apareguda en un conegut diari de Barcelona feia entrar al parlament català Podem, la sucursal a Catalunya de Podemos. Aparentment, l'efecte essencial de Podem serà arrencar a Iniciativa per Catalunya la part no independentista del seu electorat. Podem aconseguiria una presència respectable al Parlament, però malgrat tot seria només el sisè partit de l'hemicicle, lluny de l'impacte brutal que s'espera que Podemos tingui a Espanya.
U. Tothom té algun problema
El problema de Podem(os) a Catalunya és el simple fet que com a moviment no ha nascut a casa nostra. Ha nascut a Madrid. Això no desqualifica ningú, però posa sobre la taula que determinades especificitats de Catalunya podrien – atenció al condicional – estar fora de la capacitat de comprensió dels seus membres. Espanya és un país molt heterogeni. Però certament té un nucli dur de zones/regions – com en vulguem dir – que senten que són el cor i l'ànima del país. Davant d'aquest nucli dur, hi ha un seguit de zones/regions perifèriques, que teòricament formen part del país – el discurs oficial no es cansa de repetir-ho – però que de fet adquireixen el dret a ser-hi de debò en la mesura que s'espolsen els seus orígens, la seva herència cultural i jurídica i la seva memòria històrica, i adopten de manera absoluta i sincera els del nucli dur.
Un sentiment molt estès en bona part de la població espanyola, i específicament la del nucli dur del país, és que no fer aquest pas, voler formar part del país sense deixar de formar part de la perifèria, fa perdre a una persona el dret a intervenir-hi. Quan Carme Chacón va optar a la secretaria general del PSOE bona part de la seva batalla personal era que els delegats del PSOE oblidessin que era catalana. A la seva època com a parlamentari a Madrid, Miquel Roca Junyent tenia un enemic declarat, Francisco Umbral, que no es cansava de retreure-li des dels seus articles a El País que gosés pensar que algun dia podria ser ministre parlant castellà amb clar accent català – alhora que no hi havia cap problema, per exemple, amb el fort accent andalús de Felipe González. Només cal recordar l'anomenada Operació Roca – el Partido Reformista –, apadrinada per poders fàctics molt poderosos amb l'objectiu de fer entrar a les quinieles del poder una força de dreta més presentable que l'Alianza Popular de Manuel Fraga Iribarne. També el PSOE, aleshores al poder, es va sentir amenaçat: per primera vegada el (possible) líder opositor podria ser un polític democràtic, moderat i educat, certament discutible però de cap manera el cridaner que dirigia Alianza Popular. Televisión Española, aleshores en mans del PSOE, va tenir ben clara la política informativa a seguir amb Miquel Roca: era presentat sempre parlant en català, en imatges preses a Catalunya davant un públic català. Quan feia actes a Aragó, Castella o Andalusia òbviament parlava sempre en castellà; però això no apareixia mai a la televisió. Cap de les propostes de Roca no va ser mai objecte de discussió: per desqualificar-les n'hi va haver prou de recordar que era un català qui les proposava. No cal recordar que a la fi el Partido Reformista no va obtenir un sol escó a les eleccions.
Curiosament, un partit com Ciutadans pot acabar tenint aquest mateix problema. Bé que contrari a qualsevol senyal de catalanitat, en definitiva és un partit nascut a Catalunya, i aquest fet és utilitzat fins a la sacietat pel PP per desqualificar-lo. Sento curiositat per veure com evoluciona aquest afer; però això són figues d'un altre paner.
DOS. Questió de percentatges
El mateix nucli dur del país és heterogeni pel que fa als sentiments, actituds i valors, i al capdavall pel que fa a Espanya com a concepte. A qualsevol gran ciutat d'allò que podríem anomenar l'Espanya sensu stricto podrem trobar sensibilitats molt diferents en relació a virtualment tot. Sovint, catalans partidaris del no a la independència escriuen articles als diaris recordant-nos que hi ha molts espanyols que no tenen envers Catalunya l'actitud roïna i destructiva dels actuals governants. És obvi que tenen raó: hi són. N'he conegut molts. La qüestió és quin percentatge de l'electorat representen. És un bon exercici obrir yahoo o qualsevol portal espanyol d'internet, i veure – en les opinions que els lectors hi pengen – quina mena de reaccions provoquen algunes noticies que fan referència a Catalunya. Fins i tot deixant de banda alguns comentaris especialment terrorífics, la majoria reflecteixen un menyspreu profund: és impensable que els que escriuen aquells comentaris acceptin mai que sobre el futur de Catalunya els catalans tenim alguna cosa a dir. No puc fer cas als que diuen precisament que no se'ls ha de fer cas: hi són, tenen dret de vot, voten, i poden decidir qui ens governarà. Ignorar que són un segment considerable de l'electorat és suïcida. No només per a nosaltres: també ho és per a Podemos, si és que volen algun dia guanyar les eleccions.
Que el PP no temi el PSOE és un indicador clar que el PSOE, cas de guanyar les eleccions, no suposaria cap canvi substancial. Per a Catalunya sens dubte no ho serà: el PSOE té una llarga tradició de polítics que no han amagat la seva tírria profunda envers nosaltres – Alfonso Guerra, Manuel Chavez, Rodríguez Ibarra, Enrique Múgica, Txiki Benegas, entre molts. Podemos podria – novament, atenció al condicional – ser tota una altra història. Per això la criminalització ferotge que està patint.
El problema és que cap partit polític no pot ignorar l'electorat que vol seduir. L'electorat pot voler una nova classe política, més honesta i menys corrupta, més decidida a governar sense pensar en la pròpia butxaca; però això no significa que estigui en desacord amb tot el que deia l'antiga classe política. Sens dubte l'electorat de Podemos vol foragitar el PP del govern, però això no implica que estigui en desacord amb tot el que diu Mariano Rajoy quan agafa el micròfon. La proliferació de declaracions ferotges i insultants dels polítics del PP sobre Catalunya es una picada d'ullet a uns votants delerosos d'una nova classe política honesta i incorrupta, però també tan dura com sigui possible amb Catalunya. Uns votants que podrien sospitar que les dues coses no són del tot compatibles i que caldrà triar-ne una o l'altra.
TRES. Visions que evolucionen
Que els dirigents de Podemos són conscients d'aquest problema es pot comprovar en l'evolució de les seves declaracions. El gener de 2014, quan Podemos tot just començava a aparèixer als mitjans de comunicació, Pablo Iglesias reconeixia de manera clara el dret dels catalans a la independència. Volia que es quedessin a Espanya, òbviament, però reconeixia el dret de decidir, i l'obligació de respectar la decisió, si ha estat presa de manera democràtica. Aquest to en les declaracions es va mantenir alguns mesos. Encara el juny de 2014 Pablo Iglesias mantenia el mateix punt de vista, i defensava que a Catalunya es pogués dur a terme el referèndum.
Però a mesura que les perspectives electorals de Podemos augmentaven, i es veia la possibilitat que esdevinguessin una força política de primer ordre, molts mitjans de comunicació espanyols els van començar a pressionar perquè es definissin clarament sobre la qüestió catalana. Qui sap si sota la pressió de no perdre electorat, Iñigo Errejón deia en una entrevista a Público que el dret de decidir s'havia de condicionar a l'existència a les Corts Espanyoles d'una majoria política favorable a aquest dret. Cosa que suposava que el dret de decidir dels catalans quedava sotmès a l'autorització dels no catalans. És interessant el fet que aquesta submissió equival a reconèixer que Catalunya és un país que pertany a un altre país: el govern britànic va ser prou madur per adonar-se d'aquest punt i acceptar que al referèndum escocès només els escocesos podien decidir el seu futur, i que per tant ni anglesos ni gal·lesos havien de votar. Eren els escocesos els que havien de decidir si volien seguir al Regne Unit; no pas anglesos i gal·lesos els que havien de decidir el futur dels escocesos...
Potser per la necessitat de matisar aquest punt, Errejón va voler aprofundir en aquesta qüestió en una entrevista posterior a Vilaweb, on reconeixia que la constitució de 1978 havia estat tancada precisament amb la voluntat de fer que el dret de decidir no es pogués exercir mai.
‘...i mentre continui en vigor, és molt difícil que s'exerceixi unilateralment'.
Al llarg de l'entrevista Errejón insistia en el fet que calia un procés constituent. Però un canvi en la Constitució que fes possible el dret de decidir només seria possible amb una majoria molt extensa dels partidaris d'aquest canvi. És impensable que el PP esdevingui una força política tan irrellevant per no poder oposar-s'hi. Pel que fa al PSOE, és difícil d'imaginar que mai arribi a tenir una visió d'Espanya com la que Pablo Iglesias propugnava els primers mesos de 2014 — i n'hi ha prou de recordar les declaracions ferotges d'alguns presidents autonòmics sobre Catalunya per adonar-se'n. És gairebé obligat concloure que un procés constituent no s'esdevindrà mai. Observem que en definitiva la posició de Podemos sobre la qüestió catalana ha acabat essent la mateixa del PP: no hi ha dret a decidir perquè la Constitució no ho contempla. La diferència amb el PP és de matís: Mariano Rajoy diria en privat afortunadamente, mentre que Pablo Iglesias o Iñigo Errejón dirien públicament lo siento pero es así. Diferències de matís, suficients per marcar distàncies en altres electorats, però no massa rellevants a efectes pràctics.
L'escàndol de les (suposades) irregularitats comptables d'Iñigo Errejón ha diluït força aquesta qüestió. Objectivament, les irregularitats d'Errejón – que d'altra banda ja ha regularitzat la seva situació amb hisenda – són pecata minuta en comparació amb escàndols de la magnitud que tenen entre mans bona part dels dirigents del PP. Però han estat útils per fer sortir del dia-a-dia de Podemos les referències a l'afer català, i m'atreviria a dir que per ells ha estat un alleujament. Cosa que no ens ha de fer oblidar que el conflicte hi és. Les declaracions més recents de Pablo Iglesias sobre el tema eren concloents: no existeix el dret a una Declaració Unilateral. Tot lligat, doncs.
QUATRE. No Puc
És possible que els membres de Podem, la sucursal a Catalunya de Podemos, siguin conscients d'aquest problema: que a la fi la posició de Podemos sobre el dret de decidir ha acabat assemblant-se a la dels dos partits polítics que anomana ‘casta'. I que això els resta suports electorals. Podem entrarà al Parlament, no podia ser altrament. Però no hi entrarà d'una manera massiva, si fem cas de les enquestes — massa avançades en el temps, també cal dir-ho. És impensable que Podem(os) matisi el seu discurs per ampliar aquesta representació parlamentària a Catalunya: reorientar en un sentit més positiu la seva ideologia sobre el dret de decidir li podria donar molts vots a Catalunya, però n'hi costaria molts a Espanya.
La paradoxa serà, temo, la conversió de Podem en un partit semblant en molts aspectes al PPC o al PSC, en el sentit que assumeix la impossibilitat de guanyar (o ser rellevant, si més no) a Espanya i alhora a Catalunya. Per guanyar a Catalunya els cal un discurs positiu sobre el nostre país, assumible per una majoria de la població catalana; aquest discurs positiu resultaria intolerable per a la majoria de la població d'Espanya, i probablement per a la majoria de l'electorat potencial que hi tenen. La cúpula del PP va entendre això fa molts anys, i és per aquest motiu que tots els polítics de volada que han tingut a Catalunya, alguns dels quals haurien pogut aspirar a molt – el cas més clar seria Josep Piqué – han durat ben poc. Era impensable que algú com Vidal-Quadras arribés mai a la presidència de la Generalitat, però els seus discursos ferotges i apocalíptics donaven molts vots al PP fora de Catalunya: al capdavall aquest era l'objectiu.
L'atractiu d'un nom contundent i ben trobat — Podem! — no hauria de fer perdre de vista aspectes també rellevants del debat que s'acosta. Específicament, la qüestió de si es pot posar dins una urna la papereta d'un partit que, en definitiva, ens està dient que els catalans no tenim res a dir sobre quin ha de ser el futur de Catalunya. Encara que ho digui d'una manera més educada i civilitzada, menys cavernícola que altres partits polítics espanyols, detall que sens dubte s'agraeix. Que es refugiïn en la mateixa excusa repetida fins a la sacietat per Mariano Rajoy – 'no està previst a la Constitució' – fa pensar força. És irrellevant que diguin que ho lamenten: no tenim manera de saber si són sincers.
Pere Rovira
.JPG)
Publica un comentari a l'entrada