La imatge dels esportistes, entesa com la seva aparença física, te uns condicionants molt diferets avui en dia que 30 anys enrere. Ara la imatge no és només un rostre, sinó que també, i encara més, és una samarreta. Hi va haver un temps en canvi, en que els jugador i els seus equips com a conjunt, intentaven imprimir una imatge silvestre per a pujar l'autoestima de la seva tropa i atemorir al rival
Exemples d'equips que imprimien (o intentaven imprimir) personalitat amb la seva imatge com a conjunt
- El Racing de Santander dels bigotis
La temporada 1972 – 1973 el Racing de Santander estava a Segona divisió. L’any anterior havia patit molt per mantenir-se, i per la temporada en curs pràcticament no va renovar-se i va configurar un equip eminentment defensiu. Després que a les primeres jornades l’equip guanyés tots els partits per la mínima, el seu entrenador, José Maria Maguregui va decidir deixar-se un bigoti en imitació del que portava el lateral esquerre de l’equip. L’entrenador també va llançar una proposta: que tots els jugadors de la plantilla es deixessin créixer els bigotis i no se l’afaitessin mentre quedessin invictes, amb multa per als que no complien: 200 pessetes!! Al final tots van pujar al carro dels bigotis, i un equip amb limitacions tècniques dels seus jugadors, va fer del bigoti la bandera de la lluita i la perseverança. L’equip va es va mantenir invicte des d’inici de temporada fins al 16 de novembre, i al final va pujar a primera divisió. Un ascens de bigotis!
- La Colòmbia d’inicis dels 90
De cop, a inicis dels anys 90, els jugadors colombians comencen a donar-se a conèixer al món. El Pacho Maturana, entrenador del Valladolid, en porta 3 de cop cap a La Meseta, tots tres amb llustrós bigoti i melena: Valderrama, Leonel Álvarez i René Higuita. La seva aparença física demostrava una forta personalitat, que no va anar acompanyada però de resultats, ja que el Valladolid va baixar a segona divisió, i l’afició els va fer culpables del descens. A Colòmbia però, aquesta aparença va ser trending topic durant uns quants anys, i tant al Mundial 90 com al Mundial 94 la selecció colombiana (que abans d’aquestes dates només s’havia classificat un cop per una fase final dels Mundials), va presentar equips plens de bigotuts.
El punt d’inflexió per entendre el nou concepte de la imatge dels jugadors de futbol
La fase final del Mundial 94, a USA, va ser el primer gran esdeveniment esportiu del món del futbol en que s’associava un dorsal a un jugador de forma fixa. Temps més tard, el nom del jugador quedaria gravat a l’esquena de la samarreta. Una cosa normal a la cultura anglosaxona en esports com el bàsquet NBA o el beisbol, i que per fi arribava al futbol. A partir d’aquest moment, el jugador es convertia en una empresa per si sola, perquè podia explotar la venda de samarretes, o tenia una agenda propia d'actes publicitaris paral·lela a la seva activitat esportiva. La llei Bosman, l’any 1995, enmig de tot aquest procés de canvi, va considerar il•legal que les Lligues nacionals imposessin restriccions als clubs de futbol per a poder fitxar jugador estrangers. Això, encara va ajudar més a fer dels esportistes que corren darrera d’una pilota icones globals, ja que tenien llibertat total per anar d’un equip cap un altre, d’una lliga cap una altra, sense quotes que ho impedissin. La imatge ja era més una samarreta que un rostre
Un nou paradigma: la imatge ja és una font d’ingressos. David Beckam, el primer gran futbolista – empresa
Durant els primers anys en que els futbolistes van poder explotar els drets d’imatge, David Beckam, el futbolista britànic del Manchester United, va ser qui més suc en va treure. Ell va ser el primer gran futbolista – empresa. Algunes de les accions que van destacar en aquell moment va ser les següents:
- venda de samarretes: durant molts anys, fou el futbolista que més elàstiques va vendre. En part fou perquè estava al Manchester, club amb més “ingressos” relacionats amb el màrketing en aquell moment
- anuncis publicitaris: el seu físic captivador, li va permetre assolir molts anuncis publicitaris en els quals sortia mig despullat anunciant roba interior o perfums, en els quals cada cop apareixia amb un tatuatge més
- el més enllà fet realitat: va explotar el seu físic, aconseguint contractes amb empreses, que li pagaven per lluir un look determinat que canviava cada 6 mesos. Ell va posar de moda que els jugadors sortissin amb fixador de cabell al camp de futbol, exigències de qui paga
- roba esportiva: va arribar a acords amb marques de roba esportiva per a que li paguessin per les botes de futbol, o per la roba esportiva que lluïa fora del terreny de joc.
Avui en dia, molts dels futbolistes fan aquestes pràctiques, potser no totes, però algunes si. Però ell va ser el primer, i va prémer l’accelerador a fons. El seu èxit en l’explotació dels drets d’imatge va ser posat com a referent d’èxit empresarial per Universitats britàniques.
Però el seu èxit va ser un cert fracàs pel món del futbol perquè va ser un dels principals culpables en la inflació dels preus dels jugadors: el fitxatge d’un futbolista anava unit a l’adquisició d’una empresa que donava rèdits al club en l’explotació conjunta dels seus drets d’imatge. I la inflació desmesurada ens ha fet arribar on som: per un jugador de primer nivell futbolístic de la Lliga anglesa es paga, qui pot, entre 80 i 100 milions d’euros (Cristiano Ronaldo, per exemple). Però un jugador de la Lliga anglesa, que no és de primer nivell futbolístic, com Bale, però que es creu que pot aportar ingressos per la seva explotació fora del terreny de joc, qui pot també en paga entre 80 i 100 millions d’euros.
Atenció: la religió també condiciona la imatge dels esportistes
Però tristament, la imatge dels esportistes no només va lligada als seus drets d’imatge o a conjures per pujar de segona a primera divisió. Al club de primera divisió turca Gençlerbirliği el seu president ha demanat que els jugadors amb barba se l’afaitin. Sinó, multa de 9.000 €. El pretext és que no vol que els seus jugadors semblin estudiants de lligues islàmiques
Marc Taüll
.JPG)
Publica un comentari a l'entrada