La Trumpada

Admeto que el joc de paraules és massa fàcil (trompada / Trumpada), però l'ocasió també és massa evident. La victòria de Donald Trump a les darreres eleccions americanes va deixar bocabadat mig món, i profundament preocupada bona part de l'opinió pública als països democràtics que ens envolten. Convinguem que el personatge sembla, a priori, ben perillós. Sobretot pels que donen un mínim d'importància a qüestions com el respecte pels drets humans, la lluita contra en canvi climàtic, unes regles justes per al comerç internacional, la justícia social, el respecte per les cultures d'arreu del món. Que hi hagi gent que cregui que es pot governar fent de Rambo pot ser enervant; que el president del país que avui dia encara és el més poderós del món sigui algú d'aquesta mena, és preocupant.

Deixant de banda aquestes obvietats, la derrota de Hillary Clinton ha donat peu a moltes reflexions. La majoria fetes a posteriori, i per tant sense gaire mèrit – cosa que no impedeix que algunes d'elles siguin interessants. No cal dir que jo hauria preferit la victòria de Clinton, ni que fos per pur rebuig de Trump. De fet, la majoria d'enquestes vaticinaven la victòria de Clinton. Però el dia de les eleccions (aquí era de nit, és clar), jo em prenia un entrepà en un bar prou conegut de Solsona, la televisió estava engegada, i la noia que m'atenia no s'estava de dir que quina por que feia aquest home, però les enquestes diuen que guanya la Hillary, no? I vaig respondre que calia anar amb molt de compte a donar tantes coses per suposades. Perquè arreu hi ha molt, molt de vot ocult.

U. Un electorat

No cal anar massa lluny per entendre les situacions que poden dur molta gent a votar en un sentit que les ànimes sensibles qualificarien de radical. Ni tampoc cal marxar als Estats Units. Les podem trobar davant de casa.

Les situacions de bullying escolar no són un fet recent; jo n'he vist a l'institut on vaig estudiar. Però hauria de dir que els nivells de violència i de brutalitat que s'observen els darrers anys sí que són quelcom de completament nou, almenys entre nosaltres. Fa pocs mesos una annècdota succeïda en un col×legi de Mallorca va saltar als mitjans de comunicació. Breument, havia sonat el timbre que assenyalava la fi de l'hora del pati: tothom a classe. Una nena va recollir una pilota amb la qual, sembla, un grup de nois jugaven a bàsquet. Fou el detonant: com moguts per un resort ocult, els nois es van abraonar damunt la nena i la van apallissar. En aquell moment el professor encarregat de vigilar el pati no hi era: semblava que havia hagut de sortir per tenir cura d'un altre alumne. La nena no va rebre atenció mèdica fins al cap d’algunes hores: quan la mare va passar a recollir-la, en veure el seu estat la va dur immediatament a l’hospital, on la van tractar d’hematomes múltiples i, entre altres detalls, el desplaçament d’un ronyó com a resultat dels cops rebuts.

Em va impressionar la recerca posterior dels fets. Insistien en detalls com ara on era el professor que s'encarregava de vigilar el pati, per què els professors no van detectar que la nena havia patit ferides importants, i altres detalls absolutament irrellevants davant del fet essencial: que els responsables de l'agressió eren coneguts, i que no es va prendre cap mesura de cap mena en llur contra. Molt sovint les situacions d'humiliacions, agressions físiques i vexacions diverses són sistemàtiques durant molt de temps; els fets que surten finalment a la premsa només són el resultat d'un procés en el qual els agressors han pogut comprovar a la pràctica que no hi ha cap limitació al seu gust per la violència. Quan un fet especialment dur surt a la llum pública, l'obsessió de les autoritats – tant les civils com les de l'escola – és que tot torni a la normalitat, i sobretot que no se'n parli. Un fet particularment dolorós dels casos de bullying escolar és que molt rarament és pren cap mesura contra els violents; la solució habitual és treure la víctima de l'escola i enviar‑la a una altra. Sempre m'ha semblat curiós que les autoritats escolars no pensin que aquesta pràctica converteix els violents en veritables amos de les escoles: els violents decideixen qui hi pot ser – més exactament, a qui autoritzen a ser‑hi – i qui no. Quan els fets són prou greus per transcendir aquest silenci imposat, és freqüent que aparegui a la televisió algun expert escolar que s'encarrega de fer una conferència sobre psicopedagogia, que per als pares dels nens agredits – i, no cal dir‑ho, per als mateixos nens agredits – no és sinó xerrameca buida. En el cas de l'escola de Mallorca, va transcendir que el problema amb aquells adolescents agressius feia molt de temps que es covava, sense que hi hagués manera d'aconseguir que la direcció prengués cap mesura. Per a les víctimes de les agressions no hi havia sortida. Els dies posteriors als fets hi va haver una veritable rebel×lió d'alguns pares, que es van negar a dur els seus fills a aquella escola mentre la direcció no prengués mesures contra els violents.

Quan vaig veure per televisió les imatges de dotzenes de pares a la porta de l'escola, amb els fills agafats a la mà i negant‑se a entrar, vaig pensar de seguida que aquella munió de gent era, ben mirat, la mena d'electorat que arreu del món espera l'arribada d'un Trump.

Entre els votants de Trump hi ha gent certament tan bestiota com ell mateix. Però aquests són només una part, probablement petita i en tot cas insuficient per guanyar unes eleccions. La mena d’electorat que arreu del món està preparada per votar un Trump és el de la gent que se sent indefensa davant dels poderosos. Poderosos que no sempre són grans magnats del petroli, banquers, ni res de semblant: poden ser perfectament persones ubicades a l’administració, que prenen decisions que afecten molta gent, que tracten els afectats com pobra gent escassament formada que no saben el que es diuen, o com mig-delinqüents que només pensen en com estafar la hisenda pública. O, com en l’exemple anterior, responsables de centres educatius que es rifen dels pares de nens assetjats; almenys així ho senten aquests pares, que se senten – encertadament o no – menyspreats per autoritats acadèmiques que no pensen sinó a mantenir la butaca mentre donen classes de psicopedagogia, mentre són els seus fills els que pateixen un infern quotidià. Tots, electors que desitgen amb fervor tenir la sensació que finalment algú se’ls escolta.

DOS. Qüestió de valors

Un detall que em va sorprendre durant la campanya electoral de Trump és que cap comentarista que jo sàpiga no va esmentar la semblança de Donald Trump amb un personatge cinematogràfic tan famós com Charles Foster Kane, el protagonista de Citizen Kane, sovint esmentada com una de los millors pel·lícules de la història. Charles Foster Kane es presenta a les eleccions, enfrontant-se a un polític veterà, del sistema, Jim Gettys. Kane es presenta com el defensor dels indefensos i dels oprimits – com ha fet Trump –, i promet que de seguida que sigui escollit organitzarà un tribunal per jutjar Gettys – com havia amenaçat Trump que faria a Hillary Clinton, per cert. Els motius de Kane són discutibles i poc clars, però sens dubte no és sincer quan diu que el preocupen les desgràcies de la gent humil. Allò que busca realment és l’ovació dels altres, la notorietat pública, el fet de tenir dotzenes de focus damunt seu. Sens dubte té un pla de govern, però no és algú que vol la presidència com a eina per construir un futur seductor per a tothom; la vol pel desig de ser president com a fet en si mateix. Com una manera de ser estimat. No tinc gens clar que Trump estigui en la mateixa situació: és un subjecte menyspreat per molts, però també estimat per molts, començant per molts dels seus empleats. Però la semblança sí que funciona en el sentit que tant Kane com Trump són rics i poderosos, i senten que ha de ser algú com ells – ric i poderós – qui prengui la iniciativa de defensar uns dèbils que no poden defensar-se sols de la gent rica i poderosa.

Però entre l’electorat de Kane i el de Trump hi ha una diferència fonamental. Al film, l’electorat de Kane estava format per gent humil, conservadora en l’aspecte moral, que exigia en aquell que els volgués representar una moralitat en l’esfera privada que mostrés que es tractava d’algú de confiança. Per això Kane perd el seu electorat quan es fa públic – per part del seu rival Jim Gettys – que té un affaire extramarital. L’electorat de Trump també està format en gran part – i aquest és un detall que s’ha destacat a bona part de la premsa – per gent senzilla, però que a l’hora de la veritat ha resultat tenir en relació a les qüestions de moralitat pública una posició molt menys clara que l’electorat que Orson Welles ens retratava a Citizen Kane. Aquesta vegada no ha estat cap polític veterà, cap pèrfid Jim Gettys qui s’ha acarnissat amb un Kane, candidat vigorós però inexpert i pàmfil; han estat mitjans de comunicació molt importants els que han pres posició en contra seva i s’han abocat a fer sortir a la llum draps bruts de tota mena, majoritàriament relacionats amb el seu racisme, el seu masclisme desagradable i barroer, el seu gust per l’insult i l’amenaça. Tot plegat ha estat insuficient perquè el seu electorat li girés l’esquena.

Potser alguna cosa molt important ha canviat en l’electorat americà, de sobte molt menys sensible als detalls de la vida privada dels seus candidats, o bé que parts substancials d’aquest electorat no veuen de cap manera que aquestes sortides de to del seu candidat reflecteixin res de greu. Un té la sensació que els mitjans hostils a Trump no han encertat la diana. Quan un mitjà vol desqualificar un polític o un candidat davant del seu electorat, ha de fer veure/creure a aquest electorat que el candidat no comparteix els seus valors: si per l’electorat l’honradesa és essencial, cal presentar el polític o candidat com una persona no honrada. El codi de valors varia segons el país: François Mitterrand, divorciat de la seva dona, tenia una vida íntima pròpia, inclosa una parella amb la qual no estava casat; res d’això no va afectar la seva credibilitat davant l’electorat: els problemes els va tenir per les seves polítiques, no pas pel fet de viure amb una dona a la qual no estava unida legalment. Als Estats Units d’aleshores (dècada dels 80 del segle passat) això hauria estat impensable. Alhora, els valors no són permanents: dins una societat, poden evolucionar. I als països occidentals, amb societats heterogènies i variades, els valors poden variar en funció del sector de la societat de què parlem: segment d’edat, sexe, classe social, grau de formació, origen ètnic. Per atacar un polític o un candidat cal identificar quin és el seu electorat, quins sectors de la societat són els més predisposats a votar-lo, quins són els valors d’aquests sectors socials, i si el candidat encaixa realment amb aquests valors. Per passiva, es pot simplement verificar si els punts dèbils del candidat (els seus vicis, defectes, debilitats) són rellevants per als sectors de la societat més predisposats a votar-lo. Crec que és obvi que en el cas de Trump els mitjans de comunicació i els sectors contraris a ell als Estats Units han fallat de manera flagrant en aquests punts.

L’han presentat com un subjecte masclista, amb una concepció de la dona pròpia dels anys 50 per dir-ho d’una manera suau. Però aquesta concepció és compartida per molta gent dins els Estats Units, perquè encaixa amb una visió tradicional de la unitat familiar que molts, en l’actual context de desorientació social, troben a faltar. Trump ha estat presentat – ben justament – com un barroer amb les dones; però aquesta barroeria no és vista per tothom com quelcom d’especialment greu. Per molts – moltes dones incloses – és un detall menor, inevitable en homes de personalitat molt forta, amb els dallonses ben posats i amb força per imposar la seva visió de les coses, les seves concepcions i, sobretot, per prendre decisions. La visió de Trump de la població immigrant il·legal, sobretot la d’origen mexicà, pot ser desagradable per molts, però és compartida per bona part del seu electorat, si no tot. La insistència dels mitjans hostils a Trump en tots aquests punts ha estat una pèrdua de temps: no han encertat la diana en absolut. Era un error gairebé anunciat. Potser no seria sobrer recordar que un dels pocs membres importants de l’star system hollywoodià que s’ha decantat públicament per Donald Trump ha estat Clint Eastwood; i molts dels seus personatges són trumpians en més d’un sentit. El veterà de la guerra de Corea del film Gran Torino reflecteix en definitiva molts dels defectes de Trump – la barroeria en la seva percepció dels immigrants asiàtics, i de bona part de la població afroamericana, per exemple – però també la incomoditat envers allò que percep com una pèrdua de valors de la seva societat i, per extensió, del seu país.

TRES. Clintons

Un detall que s'ha remarcat a les darreres eleccions americanes és que ambdós candidats provocaven urticària a bona part de l'electorat. Bona part del vot ha estat un vot 'anti'; un vot en contra d'allò que representaven cadascun dels dos contrincants. No cal massa imaginació per entendre per què determinats electors mai no votarien un bestiota com Donald Trump. Però bona part de l'opinió pública a Europa tindria algun problema per entendre per què bona part de l'electorat americà mai no votaria Hillary Clinton. I potser, després de llegir al paràgraf anterior sobre bullying, es podria començar suggerint que molts americans devien veure en Hillary Clinton quelcom no massa diferent d'allò que els pares dels nens agredits veien en els experts en psicopedagogia que els donaven una conferència sobre la bondat natural dels nens.

El cursus honorum de Hillary Clinton és realment espectacular. Graduada en ciències polítiques al Wellesley College (1969), en dret a Yale (1973). Durant els anys 1979‑1981 i 1983‑1992 fou 'primera dama' de l'estat d'Arkansas: el seu marit Bill Clinton n'havia estat escollit governador en aquests períodes, representant el Partit Demòcrata. Durant aquests anys no va ser la 'dona florero' que sovint s'identifica amb una 'primera dama' als Estats Units: va treballar com a advocada, cosa que la feia representativa dels canvis de rol sexuals al món modern, i per tant una personalitat molt atractiva per un cert electorat més aviat jove, amb formació – universitària, sovint – i per al qual el conflicte entre tradició i modernitat més aviat es resol a favor del segon. El període 1993‑2000 és, com sabem, el del seu esplendor màxim en tant que primera dama dels Estats Units: el seu marit Bill Clinton fou escollit per dos períodes. Aquest període va haver d'aguantar algun escàndol – el de Monica Lewinsky fou el més escabrós, bé que altres afers, com el Whitewater tenien de fet més entitat –, però en conjunt se la recorda especialment pels seus esforços per ampliar la cobertura sanitària a la majoria, si no tota la població dels Estats Units. Debades, com sabem: el lobby de les assegurances privades de salut és molt fort als Estats Units, i està representat per un conjunt de senadors amb un poder polític enorme.

A partir de 1997 fou, a més de primera dama, senadora per Nova York, i va mantenir aquest càrrec fins el 2008. Es va mantenir políticament activa, per tant, durant els dos mandats de George Bush fill. Apuntava encara més amunt, però: el 2007, a les primàries del Partit Demòcrata, va disputar el lloc de candidat a Barack Obama. Fou derrotada, com sabem; però és important recalcar que optava a la presidència quan encara no feia deu anys de la presidència del seu marit. Obama era prou conscient de la forta personalitat de Hillary, i li va oferir el càrrec de secretària d'estat, càrrec que ocupà a partir de 2009, i fins el 2013. La seva actuació va ser discutible, però cal esmentar que van ser anys molt difícils: els anys de Bin Laden, de la tensió amb l'Iran, de l'enfortiment del poder de Wladimir Putin... I sobretot de les revoltes que van ser batejades col×lectivament amb el nom de Primavera Àrab, rebudes amb simpatia inicial generalitzada fins que molts d'ells han derivat en lluites tribals i religioses incomprensibles per la major part de l'opinió pública, almenys a occident. A partir de 2013 Hillary fou substituïda en aquest càrrec per John Kerry. Avui, tothom tremola, a veure quin subjecte haurà triat Trump per un càrrec tan important i delicat com aquest.

Finalment, el 2015 comença la seva escalada personal al si del Partit Demòcrata, fins a aconseguir ser nominada com a candidata presidencial el 2016. Tots sabem com ha acabat aquesta història. No sabem, però, si aquest serà el seu final polític.

No he pretès fer aquí una biografia detallada, que per altra banda és a l'abast a tot arreu. He volgut, només, recalcar que des de 1979 Hillary Clinton ha viscut dins els cercles del poder. No seria just dir que no tenia ni idea de les necessitats dels seus conciutadans – la feina d'advocat acostuma a donar una imatge molt precisa del país on es viu –, però no és injust dir que els darrers vint anys de la seva vida han transcorregut en un món de despatxos luxosos, avions privats, ambaixades ben preparades i cercles elegants que tenen molt poc a veure amb la vida quotidiana de la majoria dels americans. Un món paral×lel, ocult a la majoria d’americans, on una gent ‘molt important’ està habituada a prendre decisions que afecten – de vegades dramàticament – la vida quotidiana d'aquells que diuen representar. Les darreres dècades han estat d'un augment espectacular del descrèdit d'aquest establishment a nivell popular, i és molt probable que els assessors de Hillary Clinton no haguessin calibrat prou bé la magnitud d’aquest descrèdit; però alhora, és probable que la mateixa Hillary no fos conscient de fins a quin punt bona part de l'electorat americà la situava dins d'aquesta casta – per emprar el terme tan grat a Pablo Iglesias. Que ideològicament fos un membre més aviat esquerranós dins d'aquest establishment ha resultat ser a la fi més aviat irrellevant. Era molt notable el fet que segons totes les enquestes Hillary no agradava al seu propi electorat, almenys no especialment: haurien volgut una cara nova, la d’algú que no hagués format part del poder des de feia tants anys i que pogués donar una mínima imatge de relleu. Pels responsables de la campanya electoral demòcrata, el contrast amb un subjecte tan barroer com Trump havia de ser prou per preferir Hillary, ni que fos com a mal menor. A la fi, el vot de l'electorat ha fet veure fins a quin punt havien errat el càlcul.   

QUATRE. La nostàlgia

Ningú ho ha dit mai millor:

Recuerde el alma dormida

avive el seso y despierte

contemplando

cómo se pasa la vida

cómo se viene la muerte

tan callando;

cuán presto se va el placer,

cómo, después de acordado,

da dolor;

cómo, a nuestro parecer,

cualquier tiempo pasado

fue mejor.

Són els primers versos d’un poema prou conegut, que ens diu que fa segles que els homes són conscients que la memòria funciona de tal manera que embelleix els records. La memòria és selectiva; tendeix a esborrar els fets que de manera natural voldríem oblidar. Fora que la nostra infantesa hagi estat clarament dolorosa, tendim sempre a embellir‑la. Els versos de Jorge Manrique són un recordatori que la memòria pot no ser objectiva, i que qualsevol visió embellida dels records s'hauria de passar per una bona lent correctora. Però hi ha d'haver un límit per aquesta prevenció. La línia de l'evolució humana no ha estat sempre cap amunt, i el pas del temps no s'ha traduït necessàriament en un progrés, ni en els aspectes tècnics ni en els aspectes humans. Els alemanys del temps de la república de Weimar potser s'equivocarien si enyoraven l'Alemanya del kàiser Guillem II; però els alemanys de l'època hitleriana que enyoressin la república de Weimar segurament no s'equivocarien. Ni, probablement, els romans de l'època de Teodosi que enyoressin – ni que fos a nivell intel·lectual – l'època d'Adrià o d'Antoní Pius. Ni tampoc els estonians, letons i lituans que a la Unió Soviètica de Stalin enyoraven l'època que Estònia, Letònia i Lituània eren tres petites repúbliques independents i sobiranes. Que la memòria pugui embellir els records no implica que creure que un cert passat fou millor que un cert present sigui necessàriament un error.

Aquesta reflexió prèvia em sembla important a l'hora d'entendre el paper que la nostàlgia ha tingut en la victòria de Trump. Un dels missatges que Trump ha repetit fins a la sacietat és que volia fer dels Estats Units, de nou, un país fort. Que bona part de l'electorat americà hagi estat sensible a aquest argument ens diu que bona part de l'electorat americà percep els Estats Units d'avui dia com un país debilitat i empobrit, que s'ha deixat pel camí alguna cosa molt important que – detall rellevant – encara és a temps de recuperar. Més difícil és passar d'aquesta impressió, un pèl etèria, a un diagnòstic precís i clar d'on és el problema, pas necessari a proposar una solució. Però qui tindria la dificultat són les elits intel·lectuals; no pas la gent de carrer, que viu quotidianament els problemes reals i té idees molt clares – no necessàriament encertades – sobre quina hauria de ser la solució.

Un reportatge emès per TV3 poc després de la victòria de Trump – a l'espai Trenta Minuts – va causar força impacte. Mesuro l'impacte pel nombre de converses hagudes amb amics i companys que, un moment o altre, treien aquest reportatge com a tema. El reportatge retratava una Amèrica profunda, ben lluny de Manhattan, Washington, el cor de Los Angeles, o tots aquells llocs on les elits econòmiques prenen decisions que determinaran la vida de milions d'americans. I allò que impressionava era que, malgrat que majoritàriament no es tractava de gent formada en universitats de gran prestigi, sovint a cap universitat tout court, això no els feia cecs: veien què passava al seu voltant, i arribaven a conclusions. Un dels protagonistes del documental era un petit empresari tèxtil que aguantava la fàbrica perquè el seu principal client era l'exèrcit: la llei americana prohibeix que els subministradors de l'exèrcit americà siguin països estrangers, cosa que el permetia mantenir un mínim de producció a base de fer vestimenta militar. Les altres empreses tèxtils del voltant, que no subministraven l'exèrcit, no havien tingut tanta sort: incapaces de competir en preus amb el tèxtil mexicà – amb sous sensiblement més baixos – havien hagut de tancar, o bé traslladar‑se a Mèxic o a d'altres països. L’empresari feia de cicerone a l’equip: allà hi havia una fàbrica, allà hi vivien els treballadors de tal altra, en aquell solar hi havia una factoria... i de sobte, tot desert. La visió desoladora de la comarca, ensorrada econòmicament, feia que els pocs que havien pogut tirar endavant enyoressin el passat. La seva visió del problema era clara. El NAFTA (tractat de lliure comerç entre els Estats Units, Canadà i Mèxic) els havia enfonsat. Un tractat que va ser impulsat per George Bush, i posteriorment refinat per Bill Clinton. No es pot dir que això fos una invitació a votar Hillary Clinton.

Els estudis del Banc Mundial assenyalen que el NAFTA ha tingut efectes positius en el creixement econòmic de la zona. Sobretot – però no pas únicament – a Mèxic. Però les xifres macroeconòmiques diuen ben poc a bona part de la població americana. La crisi que ha asolat mig món ha eixamplat arreu l’abisme entre rics i pobres; i si algun efecte ha tingut la gestió que molts governs han fet de la crisi és que tothom ha après que les xifres macroeconòmiques que llueixen els analistes econòmics poden tenir ben poc a veure amb el benestar real de la població. Xifres macroeconòmiques que, a més, seran inútils per convèncer aquells que viuen una realitat quotidiana molt dura. Que aquests enyorin un passat que potser no era el paradís però en el qual podien viure amb un mínim de dignitat, és força inevitable. Que estiguin totalment equivocats, és poc probable: és més probable que tinguin almenys part de raó. Finalment, que aquest retorn al passat sigui inviable, s’hauria de demostrar: ben mirat, només es tracta de trobar un president amb prou nassos per rebutjar el NAFTA. Trump, per exemple.

També el veterà de Corea de Gran Torino hauria pensat que el seu barri, la seva ciutat, el seu país, era millor abans. I que ho pot tornar a ser. Per això hauria votat Trump.

 

CINC. La realitat complexa

La comprensió de les raons que han fet triomfar Trump entre aquest electorat que anomenaríem humil no ens ha de posar la bena als ulls. La simplicitat és la base de la ideologia de Trump. El món de Trump és simple com als films de John Wayne; el món real és molt més complex. La posició de Trump en molts temes no és coherent amb la seva abraonada defensa del pobre americà mitjà enfront de les forces malignes del poder polític, en abstracte. La seva obsessió per aparèixer com el defensor de la salut dels americans contrasta amb la seva obsessió per eliminar l’Obamacare, la cobertura sanitària universal que Barack Obama va mirar d’implantar arreu dels Estats Units, i que no ha estat cap èxit degut precisament al boicot que ha patit a molts estats per part dels respectius governadors. Una cobertura sanitària que per cert fou una de les obsessions – en positiu – de Hillary Clinton quan el seu marit era president.

Algunes de les seves amenaces han tingut efecte abans i tot de començar a fer de president. Les seves amenaces de cobrar aranzels gegantins als cotxes construïts a Mèxic, destinades sobretot a General Motors i Ford, han fet que els portaveus d’ambdues companyies hagin anunciat l’aturada dels seus projectes d’inversió a Mèxic – noves plantes de muntatge, que haurien aprofitat el cost laboral, molt inferior al dels Estats Units –, per dedicar els fons a invertir en la modernització de les fàbriques als Estats Units. Guerra a la deslocalització d’empreses, en una paraula. No cal dir que aquesta notícia ha estat rebuda amb gran alegria a les ciutats dels EEUU on es faran aquestes inversions. El problema serà com fer compatible la voluntat de no invertir a Mèxic amb l’ànsia de frenar la immigració de mexicans, una immigració deguda essencialment a la misèria patida per molts al Sud de Río Grande. L’origen de la immigració massiva és la misèria. Combatre la misèria és l’estratègia més evident per frenar la immigració. Mantenir la misèria implica mantenir la immigració. De llibre de text: gairebé un sil·logisme.

És previsible que Trump tingui problemes seriosos al seu país durant el seu mandat. Li vindran, per exemple, de la seva visió que això del canvi climàtic és una collonada inventada per satàniques forces d’esquerra; o de la seva visió intrínsecament racista del món – el supremacisme de la raça blanca –, que òbviament no és un bon passaport per tenir de la seva banda la població afroamericana, llatina, ni d’origen asiàtic. Als pesos pesants del Partit Republicà no els deu fer cap gràcia que la victòria de Trump hagi estat saludada gairebé com a pròpia pel Ku Klux Klan. L’alè que està donant a grups religiosos protestants radicals – fortament contraris a l’evolucionisme – no farà fàcil tenir de la seva banda les universitats més prestigioses del país, on la idea de la creació en sis dies és poc menys que un acudit. I sobretot, la seva obsessió per eliminar qualsevol rastre de polítiques socials d’ajut a la població menys afavorida – un veritable retorn a les èpoques més fosques de l’era Reagan – no el faran precisament l’àngel de les institucions que miren de fer menys dura la vida dels pobres de solemnitat.

Però podríem apostar que els conflictes més seriosos de l’era Trump seran pel tema de la seva relació amb la Rússia de Putin. Quan acabo aquestes línies és ben viu als Estats Units el debat sobre la intromissió del Kremlin en les eleccions americanes, intromissió que Trump s’entesta a negar – o almenys a considerar irrellevant – però a la qual la majoria dels mitjans influents dels Estats Units donen molta credibilitat. Que l’electorat de Trump el vegi com un heroi que s’enfronta als poders fàctics i els diu quatre veritats a la cara, és una cosa. Que aquest electorat comenci a tenir la sensació que el veritable president dels Estats Units és Vladimir Putin n’és una altra.

És molt possible que la presidència de Trump estigui marcada per aquest conflicte: la seva visió simplista dels problemes dels Estats Units, enfrontada a la visió – segurament molt més documentada – de poders paral·lels que cap president no pot ignorar com si res. La CIA, per exemple, o bona part de l’FBI. O els creadors de Hollywood, que molt majoritàriament – Clint Eastwood n’és l’única excepció rellevant – es mostren en contra dels seus postulats. També s’albiren conflictes amb els poders econòmics dels Estats Units, que poden acabar fins als nassos que els valors de les empreses pateixin canvis brutals com a conseqüència d’un simple twit de Trump escrit a la babalà. De moment, als Estats Units tothom sembla a punt per la batalla. Els darrers dies, diverses estrelles de Hollywood – Matthew McConaughue, Natalie Portman, Dakota Fanning entre els més coneguts – han participat en un videoclip que reprèn la clàssica cançó I will survive, de Gloria Gaynor, amb un missatge subliminal més que clar. I Meryl Streep no es va mossegar la llengua a la cerimònia dels Globus d’Or. Vindran mesos de vertigen...

Pere Rovira

Share this: