Quan vaig conèixer el Pol Fuentes
el grup Rosa Luxemburg ja
havia plegat; els he escoltat després i encara ho faig sovint. El que sé d'ell
és que és un valent capaç de teletransportar-se fins allà on li permetin
penjar-se la guitarra o desplegar el teclat —des del Palau de la Música
Catalana fins a un poblet de muntanya—, capaç de disfressar-se i de compondre
una cançó meravellosa només per presentar un llibre —meu, quin
honor! —, capaç de cantar sarsuela o d'encarnar el perruquer Pirelli del
musical Sweeney Todd, capaç de fer d'actor en un videoclip propi,
en un documental ple de ficció o en un anunci per a la televisió.
El disc que acaba de treure en
solitari, Una altra guerra, fa
temps que volta per casa meva, perquè vam tenir l'honor de ser consultats abans
de la seva edició. Al cotxe, la nostra filla de dos anys demana un cop i un
altre "la cançó del Pol, la de la cova del drac, l'últim batec, l'últim
batec"; de casa a l'escoleta només podem escoltar-la quatre cops seguits,
però esperem pacients la tornada per escoltar-la quatre cops més. Sempre he
pensat que les bones cançons no són les que encanten a la primera sinó les que
no cansen. Les del Pol, màgicament, compleixen totes dues condicions.
El disc ja es considera un dels millors discos del pop català del 2016. La majoria de mitjans de
comunicació ja se n'han fet ressò. En aquesta Litespurna, secció
literària, em proposo d'aprofundir en la literaritat dels textos de les seves
cançons, sabedora que els timbres, l'agògica, la dinàmica, l'harmonia... són també
part, inspiració o conseqüència d'aquest qualitat literària.
MURIEL:
Comencem per aquí, Pol: la música, com a part del que la cançó expressa, del
que connota, del que li és subjacent... en el teu cas, és anterior o posterior
a la lletra, en el procés de creació? Depèn de cada tema?
POL: Normalment treballo les dues coses per separat. Durant l'any vaig
enregistrant melodies (cada cop més en el telèfon en detriment de la gravadora
de casset). I vaig anotant idees, sentències o temes dels que m'agradaria parlar
en post-it o en notes de text al
telèfon.
Arriba un dia que després de triar-les,
combinar-les i arranjar-les, les melodies del manyoc es converteixen en
cançons. Normalment aquesta cançó en gestació, abstracta i sense lletra m'evoca
a una sensació que sé lligar amb alguna idea de la l'altra pila, la de les
lletres.
Si això casa arriba el moment de desenvolupar la
idea i convertir-la en la lletra final, adaptant-me a la mètrica dictada per la
melodia de la veu i a la intensitat de la interpretació de la resta
d'instruments.
MURIEL: Crec poder afirmar que, malgrat
tot soni poètic per la mètrica, les lletres del disc fan gala de tres gèneres
literaris: narrativa, poesia i assaig. Comencem pel primer, el que més
sovinteja a la teva obra. Amic voltor, La cova del drac,
o Bol de llet, entre altres, són clarament contes, bons contes. No
expliquen només una situació, sinó que hi trobem un temps que corre, uns
personatges que avancen i, sobretot, un final clarament colpidor. Penses les
lletres com a contes, en termes narratius? Importa, que sigui ficció o que no
ho sigui?
POL: Doncs has ordenat millor que
ningú els meus tres tipus de lletres, moltes gràcies! Les cançons narratives
són aquelles en que hi ha una transformació. Jo sóc de temperament ideològic i
sempre que explico una història és perquè la narració m'ofereix un bon vehicle
per a defensar una tesi que podria ser discutida en un debat o argumentada en
un assaig. Cançons com Bol de llet
per a mi són un succedani d'un article d'opinió, unes memòries personals i la
militància ideològica alhora.
MURIEL: Anem al segon grup, la cançó més
poètica, com ara Esquelets o Una nova guerra. Les
trobo menys narratives perquè el temps no sembla córrer i no trobem una clara
evolució de personatges, però hi trobem també una mena de ficcions o metàfores
que amaguen el jo líric, que vesteixen amb capes l’expressió del sentiment més
pur i explícit. De fet, en aquesta mena de cançons, sols expressar el “jo” com a “tu”. Què pots explicar-nos al
respecte?
POL: Vaig començar a utilitzar el “tu”
a les cançons l'any 2008, quan feia les lletres per al Com cremar una ciutat, venia d'haver escrit l'Autobiografia Oficial, que era un disc on (tal com ironitza el
títol) vaig abusar del “jo” a tots els nivells. En un principi ho vaig començar
a fer per esport i trencar la monotonia del “jo” i de seguida a les
cançons van començar a aflorar espontàniament intents de dissecció de les
personalitats més enrevessades que m'envoltaven i que més em removien els ànims
i els desànims. També hi ha ocasions en que aquest “tu” es converteix en una
peça genèrica per referir-me a la societat, el ramat o la majoria; aquest és el
cas de Una nova guerra.
MURIEL: Potser podríem
dir, doncs, que totes les cançons tenen un subtext, un “missatge”? Vull dir,
que algunes són més explicites en aquest sentit, per exemple Marit o La llei de la plaga, però que pel que dius entenc que les més narratives o poètiques, per a
tu, també tenen com a objectiu traspassar a qui escolta la teva mirada sobre el
món en el sentit més filosòfic o reivindicatiu. Sí?
POL: Doncs podríem dir que sí, sempre
he estat racional i ideològic, he
estat educat amb valors científics, laics i força marxistes. La meva particularitat es que també tinc el caràcter caòtic i creatiu de
l'artista i d'aquesta pugna surt tot el que faig. M'agrada pensar que explicar la meva vida en cançons pot ser útil per a
mi i per a qui ho escolta, per a poder estudiar escenes de la vida que ens passen a totes
però que sovint no tenen ni nom ni visibilitat.
MURIEL: Has parlat de l’Elisenda
Solsona, la teva dona, com a la teva “assistent literària” en l’escriptura de
les lletres de les cançons. Què hi ha aportat?
POL: Moltíssim, des de les
pel·lícules i llibres que m'ha fet descobrir fins a les seves opinions cada cop
que li deixava llegir un esborrany de lletra. El més important es que moltes
idees embrionàries de les lletres han sortit de les nostres tertúlies,
passejant o després de menjar, a casa. Tinc la immensa sort de compartir amb
ella la passió per l'anàlisi de la vida tot jugant a trencar mites, mofant-nos
de la paradoxa i rebolcant-nos en el buit existencialista.
A Amic voltor, per exemple, vam analitzar un tipus d'amistat tòxica a
partir d'una experiència viscuda, l'Eli en va escriure una al·legoria en forma
de petita faula que després vam transportar a l'estructura dels versos.
A Exploradors, en canvi, volia fer una cançó d'amor que no begués
dels tòpics de l'amor romàntic sinó dels entrebancs de l'amor real
que havíem viscut junts. Partint d'un paisatge vernià d'exploradors decimonònics vaig utilitzar formes inspirades
en les seves Cirurgies com a
homenatge a ella.
MURIEL: Elisenda, ets escriptora, autora
de Cirurgies, i acompanyes el Pol als
concerts amb el saxo. Entenem que domines els dos codis —lletra i música— i que
la teva implicació creativa en Una nova
guerra ha estat cabdal. Què pots compartir amb nosaltres, de la teva
experiència?
ELISENDA: La música sempre ha estat molt present a
la meva vida. Els meus pares tenen una escola de música a Olesa i jo hi
estudiava, però d’adolescent vaig anar deixant la música per concentrar-me en
l’escriptura. Tot i així, la petjada musical es va traduir en el fet que mai he
pogut escriure res sense posar-me música de fons, i no una música qualsevol,
sempre necessito trobar la banda sonora específica per cada escrit. Inclús per
contestar aquesta pregunta! La música em marca el ritme de l’escriptura. Al cap
d’uns anys, em vaig aparellar amb el Pol, un músic (entre altres coses). Al
principi, a l’època de Rosa Luxemburg, a vegades em demanava l’opinió d’algun
esborrany de lletra o que sortís a tocar el saxo disfressada en algun concert
especial. Ara, amb el canvi de projecte, les col·laboracions s’han fet més
habituals i estretes, fins al punt que hem escrit lletres del disc a quatre
mans i toquem junts a tots els concerts. Ara miro enrere i m’adono que sense
voler he acabat relligant els meus dos universos.
MURIEL: Elisenda, sents
que la sonoritat del disc Una nova guerra (les harmonies i melodies del Pol, els vostres
arranjaments) representen el que se't mou quan escrius les paraules
que has aportat al projecte?
ELISENDA:
Totalment. A més, va ser la primera vegada que unes melodies no només em van
servir com a acompanyament per a l’escriptura sinó que també
es convertirien en l’hàbitat per als escrits resultants. Quan
vaig escriure el conte d’Amic Voltor,
vaig estar escoltant en bucle la melodia que havia creat el Pol. A partir
d’aquí, em va sortir tota la trama, les escenes, el paisatge. També recordo que
em van inspirar molt les melodies d’Esquelets
i La Plaga, em van transportar
totalment a les imatges que després vam crear. Realment, totes les melodies que
tenia gravades el Pol em van suggerir moltes històries, però un cop ideades,
escrites, imaginades, el Pol es va encarregar d’adequar-les a la mètrica de la
cançó. Procés que considero de molta dificultat!
MURIEL: Pol,
L'Eli parla de dos universos, però hi ha un tercer, per a tu: l'audiovisual.
Com complementa la imatge la teva música? Estic pensant, esclar, en el
videoclip d'Amic Voltor. Pots compartir amb nosaltres l'experiència de
l'escriptura del guió, el rodatge, el muntatge...? Que hi aporta, en termes
literaris (connotació, relectura del conte que s'hi explica)?
POL: Exactament, fins i tot afegiria que existeix un quart
univers, que és el de la interpretació. Per a mi sempre ha anat tot molt lligat. De petit vaig començar a somiar en fer
cinema a partir d'imaginar escenes suggerides per les cançons que sonaven al
cotxe dels pares, i així també a voler-les interpretar. A vegades, amb cançons de lletra narrativa, aquests engranatges
s'activen sols i la cançó es converteix en un guió que dicta amb tot detall una història en imatges. Passa poques vegades i és quan més gaudeixo
de tot el procés creatiu d'un videoclip. Durant tota la feinada de creació del vídeo d'Amic voltor tenia la certesa d'estar fent “allò que havia vingut al món a fer”. És una sensació
estranya i molt reconfortant, perquè les
preocupacions per si allò que
estàs fent serà entenedor, tindrà cert èxit o lligarà amb alguna corrent
artística desapareixen completament. Saps
que allò que estàs fent és allò que tens a dins i et fa ser qui ets.
MURIEL: Doncs estic encantada, que siguis qui ets, Pol, estrany i
reconfortant, i alhora entenedor, i tan tu.
Espero que tots dos seguiu gaudint del que feu. Pel que a mi respecta, penso
seguir esprement tot aquest art amb profunda intensitat. Moltes gràcies per la vostra
sinceritat i lucidesa.
.JPG)
Publica un comentari a l'entrada