Podrem?

  
M'atreviria a dir que, recentment, ben pocs polítics han tingut abans d'arribar al poder l'impacte mediàtic que va tenir Barack Obama. El seu eslògan es va fer famós arreu: Yes, we can. Podem! Per un americà mitjà, no calia explicar gaire de què parlava. Podem canviar allò que cal canviar per al bé de la majoria dels americans. I de fet la majoria de la població d'occident entenia, més o menys – mai al nivell d'un americà mitjà, és clar – a què es referia aquesta frase.



U. We can, que no és el mateix que week-end
 
Els Estats Units són un país certament molt dinàmic. Però durant la segona meitat del segle XX han evolucionat de manera pausada però consistent cap a un règim de lobbies i interessos tot-poderosos (o gairebé), autònoms pel que fa als seus interessos, autònoms en els seus valors i la seva organització, i amb una connexió directa al poder polític. Una llarga llista de presidents republicans han actuat com una piconadora a l'hora de destruir res que s'assemblés a una organització de defensa dels ciutadans mitjans o humils davant els poderosos. Simplement declarant amb un somriure als llavis que "no creuen en l'estat" – que identifiquen sempre amb una mena d'ens malèfic que busca oprimir els ciutadans individuals – han actuat en el sentit d'eliminar tot allò que pogués suposar un contrapès als poders econòmics. Ronald Reagan fou un punt culminant en aquest procés, però de fet ja Nixon, un dels presidents més profundament conservadors que han tingut els Estats Units, va treballar en aquest sentit. La destrucció de la sanitat pública ha estat un dels resultats més coneguts d'aquesta política, amb conseqüències nefastes per bona part de la població. Però altres han afectat les universitats, l'educació pública, el transport, i un etcètera llarg.

La sensació d'indefensió del ciutadà mitjà davant aquestes forces es barreja amb una irritació contra el seu sistema polític, perquè bona part dels – teòricament – representants del poble, senadors i representants, són de fet portaveus d'aquests lobbies i grups de pressió. La pujada d'Obama al poder, enmig d'un entusiasme molt estès, reflectia la necessitat que se sentia a nivell popular que al cim més alt del poder hi hagués algú que no fos part d'aquella megastructura de lobbies i interessos multimilionaris enquistats al poder polític, que semblaven fer impossible que el govern treballés per al bé dels seus ciutadans. Quelcom de tan elemental – per un europeu sobretot, però de fet per bona part de la població del món occidental – com una sanitat pública i a l'abast de tothom, ha estat un cavall de batalla que no és obvi que a la fi el president Obama guanyi, ni que sigui amb un empat tècnic.

Podemos és en molts aspectes la versió ibèrica del We can. I Pablo Iglesias és en certa manera un Barack Obama a la manera ibèrica. No es tracta de fer una comparació a veure qui és més d'esquerra i qui és més conservador; aquests termes són molt relatius, i allò que seria conservador per un país pot ser gairebé revolucionari en un altre. Són semblants en el sentit que tots dos són líders que apareixen en un moment d'exasperació d'una població que té la sensació que el país és en un cul-de-sac del qual no se'n pot sortir pels mitjans diguem-ne tradicionals. En el cas d'Espanya, el ‘mitjà tradicional' hauria estat el PSOE. En el cas dels Estats Units, el ‘mitjà tradicional' hauria estat un candidat del partit demòcrata estàndard. Cal recordar que dins el partit demòcrata el candidat alternatiu era Hillary Clinton, que també hauria estat un bon revulsiu – pel fet de ser dona, i pel fet de ser un dels polítics més progressistes dins l'establishment americà –, cosa que ens indica fins a quin punt la necessitat d'un gir polític radical era percebut per bona part de la població.

DOS. Gent enfadada

En el cas espanyol cal afegir a això que l'electorat que està empenyent Pablo Iglesias cap amunt és alguna cosa més que un segment de la població que vol un canvi. És un electorat enfadat, diria fins i tot exasperat. Podemos vol representar – atenció al matís – la gent que sortia al carrer a aturar els desnonaments, els que es manifestaven contra la llei Wert, els que van aturar una reforma de la llei de l'avortament tan regressiva com la que proposava Gallardón, els que han perdut els estalvis a Bankia, els escandalitzats per l'afer de la plataforma Castor, i afegiu a aquesta llista tothom que se senti víctima de la política nefasta del PP en connivència amb aquest club de gent poderosa que ha estat batejat com el palco del Bernabeu. Els nombrosos mitjans de comunicació més o menys connectats a aquest club de poderosos no s'han cansat de cridar que es tracta d'una trepa d'arreplegats que no saben de què parlen quan parlen d'economia, de política, de societat o de justícia. No crec que aquest argument impressioni gaire un electorat que s'ha passat molts anys sentint a la televisió els discursos de polítics saberuts que potser sí que en saben un niu de tot plegat, però que no semblen tenir altra recepta que posar-se còmodes al seu refugi confortable i esperar que el temporal passi tot sol, segurs que no seran pas ells els que s'ofeguin.

Un electorat que – i aquest és potser un dels punts més crucials – té la sensació que l'alternativa estàndard, el PSOE, ha deixat de ser una alternativa. La veritat és que el PSOE és tot un tema en si mateix, digne d'una Cort d'Apel·lació. Però no d'aquest Batiscaf.


 

La irritació davant l'enquistament polític i social és el rerefons d'aquella explosió d'ira popular que es va anomenar 15 M. Com per art de màgia, el 15 de maig de 2011 les principals places del país s'omplen de gent que protesta i, fet inusual, després d'haver protestat no se'n van cap a casa. La Puerta del Sol de Madrid va ser en aquest aspecte l'autèntic far. Hi ha certa unanimitat entre els observadors a dir que allà va néixer Podemos, si més no l'estat d'ànim entre unes elits que han acabat creant aquest partit polític. El nucli dur el formen professors universitaris joves, gent dinàmica que tenen – cal ser cec per no veure-ho – una alçada intel·lectual molt superior a la de la patuleia dels càrrecs del PP. Això els fa atractius. Suposen una alenada d'aire fresc al món viciat de la política espanyola, enquistada a molts llocs en un blanc/negre (PP / PSOE) massa simple per reflectir un país complex i polièdric, i on bona part dels polítics dels partits dominants – i específicament el PP – són protagonistes habituals d'escàndols de corrupció. La corrua d'atacs ferotges que Podemos pateix dels mitjans de comunicació més afins als partits fins ara majoritaris és senyal clar que potser per primera vegada han vist al ruedo un brau que els podria derrotar. L'entestament ridícul d'alguns mitjans a associar Podemos amb ETA és un indicador de desesperació, més que no pas d'indignació sincera.

Una de les preguntes més òbvies sobre Podemos és com ha pogut passar tot plegat d'una manera tan ràpida. Ben mirat, de moviments alternatius i opcions polítiques d'esquerra radical ja n'hi havia, apareixien amb certa regularitat als mitjans de comunicació i eren més o menys coneguts. Ada Colau es va fer famosa – ben justament – abans que no pas Pablo Iglesias, i Arcadi Oliveres era actiu abans que ningú hagués vist cap fotografia del profe de la cueta. Per què, llavors, el boom sobtat de Podemos? Reconec que no tinc una resposta clara. Però es poden fer algunes consideracions. A Catalunya, Podemos – bé: Podem – ha aparegut més aviat per mimetisme. En comparació amb altres zones de l'estat espanyol Catalunya té la característica de tenir una bona panòplia de partits polítics, cosa que es tradueix en un Parlament prou variat perquè la majoria de l'electorat hi trobi algú que el representi raonablement bé. Però moltes altres zones estan poc habituades a tenir gaire pluralitat política, fonamentalment Castella: deixant de banda una IU molt dèbil, PP i PSOE són a molts llocs de l'Espanya central els únics partits polítics amb presència real, i l'aparició d'una alternativa ha destapat l'olla dels trons d'una situació de descontentament que ja existia, una olla a pressió que només necessitava un respiracle per sortir a la llum. L'audàcia de presentar-se a unes eleccions, ni que fossin les eleccions europees, pot haver facilitat les coses: per actius que siguin uns moviments ciutadans, fins que no es decideixen a presentar-se a unes eleccions no poden saber fins a quin punt són seductors per al ciutadà. Podemos va tenir l'audàcia de fer aquest pas; després, l'efecte bola de neu s'ha anat accentuant, amb l'ajut inestimable d'alguns mitjans de comunicació que, desqualificant-lo constantment, li han fet publicitat gratis.


 


TRES. No tan nou

Bona part dels seguidors de Podemos són gent jove. Això és bo en molts aspectes. Es pot esperar d'aquest electorat que sigui exigent i intransigent amb aquells a qui ha votat, que sigui difìcil d'entabanar amb discursos diguem-ne clàssics com ara que tot plegat era molt bonic però que ara que som al poder cal ser realistes. Un electorat jove voldrà veure canvis palpables; potser acceptarà que no tot allò que ara promet Podemos es dugui a terme, però potser castigarà durament – amb un abandó massiu a les eleccions següents, per exemple – que un cop al poder Podemos no canvii res de res.

La part jove de l'electorat pot estar afectada per un altre problema, que és la manca de memòria històrica. Pablo Iglesias és certament una font d'esperança en un canvi real, però no és la primera vegada que entre nosaltres ha aparegut un personatge d'aquesta mena. També Rodríguez Zapatero ho va ser al seu moment, i encara ho va ser més Felipe González. El fet de no ser el primer no desqualifica en absolut Pablo Iglesias; però el record dels precedents pot donar peu a algunes reflexions sobre el moment actual.

L'any de la mort de Franco, el 1975, es pot dir que l'únic partit polític amb una existència real era el Partit Comunista – i el seu anàleg a Catalunya, el PSUC. La resta eren tot just un concepte en la ment d'algú, i els pocs que existien realment, ni que fos a l'exili, no eren gaire més que això. El PSOE era un partit polític virtualment inexistent, i es pot dir que el PSOE que es va presentar a les primeres eleccions era el precedent més clar de Podemos, en el sentit que es va muntar en ben poc temps, amb ben poca base, i amb el capital bàsic d'una il·lusió col·lectiva de molta gent que volia que el país fes passos endavant substancials. A les primeres eleccions van topar amb Adolfo Suàrez, però l'esfondrament polític de la UCD els va posar les coses fàcils: el principal líder de l'altra banda era Fraga Iribarne, un subjecte intolerable per ningú que donés un mínim de valor al mot democràcia. I els caps de campanya del PSOE van trobar dissenyadors prou llestos per presentar Felipe González – gairebé tota la campanya d'imatge es basava en ell – de la manera que calia. Recordo els cartells a la perfecció: els cabells una mica esbullats pel vent, mirant cap a la dreta (i no cap a l'esquerra) a un horitzó indefinit, fons clar, lleugerament somrient però sense el somriure exagerat i forçat que exhibia Fraga als seus cartells. Els cartells d'una UCD moribunda presentaven un candidat força anodí, Landelino Lavilla, que va tenir a més la mala sort que el fotògraf no es va molestar gaire a estudiar el personatge i el va fotografiar de qualsevol manera. Els cartells d'Alianza Popular suggerien força, caràcter, contundència i energia. Als cartells del PSOE Felipe González mirava endavant, cap a un horitzó d'esperança. I aleshores era prou jove per inspirar molt més que no pas un polític veterà com Fraga, que representava – i mai la paraula no hauria estat tan ben emprada – la casta. L'equació bàsica (Felipe = il·lusió, futur, esperança) no estava escrita enlloc del cartell, però no calia. En aquell moment no hi havia cap altra lectura possible.


 

Recordo un programa de televisió – Informe Semanal – dels primers temps del PSOE al poder. Presentaven el nou govern. És impossible oblidar el to del reportatge, que presentava els nous governants com a gent del poble, ensenyava que algun d'ells anava a la feina en ciclomotor, i esmentava com de passada que molts vivien en un pis, no pas en cap mansió luxosa d'una urbanització exclusiva. Llavors el record del franquisme era prou viu perquè qualsevol govern es guanyés el favor popular per poc que fes les coses amb un mínim de decència. Com suposo que sap tothom, de mica en mica la cosa es va començar a espatllar, a mesura que aquell grapat de progres amb vestits de pana van anar descobrint la dolçor de rebre sous suculents en consells d'administració de bancs i caixes, grans empreses elèctriques o de telecomunicacions, sortir a la televisió i, en una paraula, gaudir d'una bona vida que feia oblidar a molts que aquells que els havien votat esperaven d'ells molt més que allò. Uns deu anys després d'aquell Informe Semanal em va impactar una doble pàgina central a El País, amb una fotografia de Felipe González, assegut, reflexionant, i amb un titular genial: Los héroes están cansados, que repetia el títol d'un film excel·lent d'Yves Ciampi, avui mig oblidat. El motiu d'aquella doble pàgina era la divulgació d'una carta que un càrrec dimissionari havia enviat a la cúpula del partit, carta que algú havia fet córrer entre la militància, i que finalment havia trascendit més enllà d'aquests límits. En aquesta carta el dimissionari justificava la seva decisió de tornar a la vida real, i convidava els seus companys de partit a sortir al carrer, a barrejar-se amb els ciutadans, i comprovar com n'era de difícil per ells la vida quotidiana: la corrua de burocràcia que havien de patir per tot, les arbitrarietats que patien a mans de companyies elèctriques, telefòniques, autoritats municipals i de tota mena, algun problema amb un permís municipal sobre això, una factura suposadament impagada d'allò altre, una citació de ves a saber què. Problemes que un d'aquells càrrecs polítics resolia fàcilment amb una simple telefonada a la persona adequada del Ministeri corresponent, mentre que per un ciutadà normal suposaven dies perduts enmig de finestretes oficials, angoixa i incertesa. S'ha dit sovint que l'escàndol dels GAL va enfonsar aquella primera etapa del PSOE al poder. No n'estic tan segur. L'abisme que es va anar creant entre ells i el seu electorat fou un factor més decisiu.

El segon precedent de Pablo Iglesias fou – com calia imaginar – Rodríguez Zapatero. Un altre home nou, poc conegut fora dels cercles més interns del partit, i en tot cas – i aquest era el fet important – algú que no havia format part de la fornada anterior de polítics del PSOE. Algú que es va saber presentar amb unes maneres d'educació, tolerància i obertura de visió que semblaven angelicals en comparació amb l'actitud perdonavides d'un Alfonso Guerra. El mateix que Felipe González, va aparèixer en un moment realment propici: era la fi de la presidència de José María Aznar, un dels subjectes més perillosos que mai han ocupat el càrrec de la presidència del país, un moment on el clima del país era de pre-guerra civil. Els primers anys de Zapatero el motiu de comentari més estès entre els periodistes de l'actualitat política era l'aire de relaxament que es vivia, en contrast amb l'exasperació dels darrers anys de la presidència d'Aznar. I certament Zapatero va cultivar – de bracet dels seus assessors d'imatge – aquell tarannà obert, dialogant i tolerant, aquell talante (fou la paraula de moda) que en comparació amb l'actitud de Rothweiler d'Aznar per força havia de semblar angelical.
 

 

Que hi hagi hagut precedents de moments de gran il·lusió a la política espanyola, i que a la fi tots aquests moments hagin acabat en el no res, no vol dir en absolut que l'actitud correcta sigui el tansanfotisme. Recordo un còmic de la sèrie Corto Maltese, d'Hugo Pratt, on un dels personatges es queixava amargament que

— El problema de les revolucions és que sempre apareixen fills de puta que se n'aprofiten i les destrueixen...
— Doncs aleshores — deia l'interlocutor — es fa una altra revolució. I després una altra, i encara una altra.

El felipisme es va acabar, però durant la primera etapa va tenir uns anys prou interessants, que per Espanya van ser un pas endavant en molts aspectes. També Zapatero va tenir efectes positius durant uns anys, abans de caure en la voràgine d'una crisi econòmica que ell feia com si no hi fos (i no només ell, detall que molts obliden...). Que res no sigui per sempre no ha de ser una excusa per no fer res; altrament allò que queda assegurat és el no-res permanent.

Però això no és incompatible amb el fet que els que tenim una edat i prou memòria no puguem evitar de mirar-nos les coses amb certa perspectiva.


QUATRE. Els petits detalls

El primer problema de qualsevol nova formació política és fer-se conèixer. D'aquest primer desafiament, Podemos se n'ha sortit de manera admirable. El segon és definir-se respecte de tot un seguit de problemes, i fer-ho quan és un partit a l'oposició i també quan arriba al poder, si és que hi arriba. Encara a l'oposició, o ni això – perquè de fet Podemos no és al Parlament, observem aquest petit detall –, Podemos ja ha hagut de treballar aquest aspecte. Pablo Iglesias ha estat entrevistat del dret i del revés per periodistes que li han preguntat sobre tots els temes, i ha demostrat una alçada intel·lectual molt superior a la d'un Rajoy que quan parla sembla literalment un disc ratllat, i molt més ímpetu i ganes que un Pedro Sánchez que de moment no sembla destacar gaire.

Que a Pablo Iglesias se li demani de manera constant que es defineixi sobre un seguit de temes, molt més que no pas a Pedro Sánchez, que té una edat semblant i és més guapo, és fins a cert punt natural. Senzillament perquè Podemos és una botiga nova, i quan en una plaça s'hi posa una nova botiga tothom vol veure quin gènere ven – les altres botigues ja són conegudes. En aquesta etapa Podemos definirà el seu electorat, perquè cridar que cal un canvi radical genera aplaudiments fàcils, però especificar quina alternativa es vol ja són figues d'un altre paner. De tota manera, i consti que no sóc profeta, crec que és impossible fer-ho pitjor que el PP dels darrers anys. En temes com l'ensenyament, la sanitat, les infraestructures, la justícia, la recerca, les relacions amb les comunitats autònomes, la gestió dels mitjans públics, tota la política del govern els darrers anys es podria resumir en les tres lletres V.C.T. (vamos a cargárnoslo todo). Dubto que Podemos pugui complir un percentatge gaire alt d'allò que prometrà, però m'atreviria a afirmar que bona part de l'electorat assumeix que cap partit no pot mai aplicar del tot el seu programa: volen percebre senzillament que els seus polítics van a la feina amb la intenció sincera de treballar pel bé del seu país, un aspecte en el qual bona part de la classe política ha suspès l'examen.

Mentre aquesta nova alternativa es defineix, podem estar amatents a detalls que en si mateixos comencen a ser incòmodes. Per exemple, la qüestió catalana, autèntica patata calenta de la política d'enguany, tema prou important per tenir un Batiscaf per ell sol – el proper – i sobre el qual Podemos no ha tingut una posició clara. Però sobretot l'entestament a menysprear qualsevol alternativa que no sigui la seva. Potser haurien de començar a deixar de parlar de 'la casta': aquesta paraula és un calaix de sastre en el qual s'hi pot posar tothom que no els caigui simpàtic, que és el mateix que dir que no vol dir res. La desqualificació que van fer de la CUP – de la qual després s'han retractat, també cal dir-ho –, oblidant que és un partit que treballa des d'abans que no pas ells amb objectius semblants en molts aspectes, ja va ser una primera relliscada.

Em preocupen aquestes actituds perquè les he vistes abans, en el PSOE dels primers anys, on abundaven els polítics que s'havien impregnat de les maneres d'Alfonso Guerra, i tractaven amb els que no eren del seu partit amb una chulería que deixava mal regust de boca fins i tot entre els simpatitzants del PSOE que donaven importància a les maneres. Els polítics i intel·lectuals d'aquell PSOE dels 80s assumien que ells i només ells eren el progrés, la visió moderna de les coses, la racionalitat, la intel·ligència i la cultura, i que la resta del país eren cavernícoles només dignes de ser ignorats. Una actitud que a la fi fou la seva perdició, com hem explicat abans.

Podemos tot just comença. Ara – o d'aquí uns anys – caldrà veure com acaba. En tot cas, jo recordo molt bé com va acabar aquella primera etapa del PSOE del post-franquisme. Qui sap si un detall curiós a recordar és que el fundador del PSOE, aquells temps llunyans, també es deia Pablo Iglesias.






Pere Rovira
 















 

Share this: