No tots els entrenadors de futbol són igual

Al futbol hi ha entrenadors que són brillants i d’altres, que a més de ser reconeguts per la seva categoria, se’ls recorda per aportacions tàctiques que han fet al món del futbol, oferint un pla alternatiu al statu quo vigent en un moment determinat. Innovacions, en definitiva. D’entre els brillants es pot destacar Javier Clemente als anys 80, o Mourinho, ja al segle XXI, que són especialistes en muntar un pla per a destrossar un equip. Però en aquesta secció, amb bon CRITERI, recordarem el llegat d’entrenadors, que a més de pensar en com derrotar el contrincant, han aportat noves formes de veure el futbol Per ordre cronològic:
- JB Toshack: proposa jugar amb laterals ofensius, els “carrileros”. Equips: Real Sociedad, Real Madrid
- Johan Cruyff: avança la línea defensiva al mig del camp, proposa un dibuix únic de 3-4-3. Equips: Ajax Amsterdam, FC Barcelona
- Rijkaard, Ancelotti: proposen jugar amb un únic mig centre quan tots feien el contrari. Equips: FC Barcelona, AC Milan.
- Pep Guardiola: proposa que per atacar bé defenses i porters han de saber jugar la pilota com els àngels. Equips: FC Barcelona, Bayern Munich.



JB Toshack
Arriba a la Reial Societat a la temporada 1985 – 1986. El tipus de defensa amb que es jugava a la Lliga espanyola fins llavors era de dos centrals, un dels quals feia marcatge a l’home al davanter centre i l’altre de defensa lliure, i dos laterals que no tenien gaires obligacions ofensives. Toshack va trencar amb aquests esquemes proposant una defensa de tres centrals, i dos laterals molt avançats, pràcticament a la línia de mig camp, amb l’obligació de recórrer tota la banda, el que a la llarga s’acabaria anomenant “carrilero”. Els laterals havien de tenir una gran potència física i, a poder ser, ésser precisos per a fer la centrada final a l’àrea rival. Aquest esquema era versàtil: en versió ofensiva, es podia llegir com un 3-5-2, i si l’equip volia jugar a defensar-se, com un 5-3-2. Amb la Reial Sociedad va guanyar la Copa del rei l’any 1987, i des de llavors els txuri-urdin no han guanyat res més.
La temporada 1988 – 1989, Toshack fitxa pel Reial Madrid i demostra la seva saviesa futbolística, ja que adapta aquest esquema a una plantilla de cracks: reconverteix a Fernando Hierro de centrecampista a defensa lliure, i a Gordillo de centrecampista a lateral esquerre de llarg recorregut. Els seus resultats són contundents: guanya la Lliga marcant 107 gols en una sola temporada amb el Reial Madrid, i fent un gran futbol (cap equip des de llavors ençà ha jugat tant bé). La proposta de Toshack va arrelar i Guus Hiddink, entrenador del València a inicis dels anys 90, la va aplicar a l’equip de la ciutat del Túria de forma exitosa. La mostra del seu llegat és que, avui en dia, tot i que no es juga amb tres centrals, si és imprescindible tenir un lateral d’alt nivell tant ofensiu com defensiu que no pari de córrer la seva banda per a poder aspirar a algun títol de prestigi.

Johan Cruyff
Arriba al Barça la temporada 1988 – 1989 amb la idea d’aplicar el mateix dibuix amb que ha guanyat una Recopa amb l’Ajax d’Amsterdam en la seva primera temporada d’entrenador. Explica la llegenda que quan va dibuixar l’onze que volia sobre una pissarra va situar Zubizarreta, el llavors porter del Barça, al mig del camp, i la resta de jugadors a camp rival. Així volia que jugués el seu equip, amb la defensa a 50 metres de la seva porteria. Els tècnics de la casa (Rexach, Quique Costas) ja formaven jugadors que tinguessin bon tracte de la pilota, però Cruyff va posar el dibuix: un 3-4-3, únic i sense parer a tot Europa en aquell aleshores. La clau era que els centrecampistes s’ubiquessin al camp formant triangles entre ells i tinguessin sempre obertes 4 o 5 línies de passada, i per això calia tenir més jugadors que el rival de mig del camp en endavant. El jugador per davant de la defensa havia de ser un distribuïdor de joc purament tècnic i tenir al cap on havia de passar la pilota abans de rebre-la. Quatre lligues i una Copa d’Europa demostren que el seu dibuix era prou vàlid.
El seu llegat encara es manté al FC Barcelona perquè la visió del futbol majoritària que te el soci blaugrana no s’allunya gaire del que ell va proposar. A la Lliga espanyola, la seva proposta també ha quallat perquè fa 25 anys ningú entenia perquè servia la possessió de pilota, i poc a poc, inclús els entrenadors més amarrateguis com Irureta o Lotina se’n van adonar que per a evitar les tramuntanades dels rivals i donar pausa a partits descontrolats, conservar la pilota és una bona recepta.

Rijkaard, Ancelotti
Corria l’any 2003. Al darrer lustre, al futbol europeu tots els equips que havien resultat guanyadors, a excepció dels anglesos, ho havien fet amb mig del camp de tall defensiu. S’havia emprat el doble pivot en el cas del Reial Madrid de Del Bosque (Helguera – Makelele), també en el cas del València de Rafa Benítez (Baraja – Albelda), o el Bayern de Munich (Effenberg – Hergreaves). Fins i tot hi havia un nou estrateg anomenat Mourinho (Oporto), que feia jugar al seu equip amb una espècie de trivot (Maniche, Costinha i Mendes). Semblava que per ser competitiu calia posar una muralla davant dels centrals. Doncs Rijkaard al Barça i Ancelotti al Milan van coincidir en proposar de jugar amb un sol migcentre, de característiques defensives, però amb un de sol. Una proposta contracultural en aquell context però que ells creien que podia funcionar perquè la coneixien del Milan d’Arrigo Sacchi, on ells eren centrecampistes titulars. I els resultats van ser bons perquè tots dos van guanyar lligues domèstiques i Champions en pocs anys. Des de llavors ençà, resulta clar que aquesta recepta pot donar bon joc i títols perquè l’han aplicat equips guanyadors com la selecció espanyola, la selecció alemanya, el Barça, o ara el Madrid.

Guardiola
Com a jugador va tenir l’oportunitat de ser el cervell del dream team, amb la qual cosa va ser dels qui més varen contribuir a gestar el joc ofensiu de l’equip, però també va ser, sense cap mena de dubte, qui més va patir les disfuncions defensives, ja que de vegades, com a centrecampista més endarrerit, es feia un fart d’anar de banda a banda per a poder parar les contres dels rivals sense èxit. Va prendre notes de les coses bones del mètode, i de les dolentes, per a millorar-les. Així, com a entrenador, una de les coses més destacables en que el seu equip millora al dream team és la capacitat de pressionar, començant pels homes més avançats, per a recuperar la pilota a camp rival, evitant així al màxim que els centrecampistes hagin de córrer com a desesperats cap enerere. Després, com a jugador, va poder veure un altre futbol com l’italià on de vegades un partit es decideix a pilota parada en l’únic xut entre els tres pals que hi ha, i també d’això va agafar apunts. Els seus equips treballen molt l’estratègia a pilota parada perquè saben que el mínim detall separa la glòria del fracàs.
Però entre tots els aspectes del seu futbol, el més rellevant és l’obsessió per a treure la pilota jugada des del darrere, el que implica una necessitat de qualitat tècnica de tots els implicats (inclús porters), i gran treball específic als entrenaments amb centrals, laterals i porters. Després sobre el terreny de joc, el porter o els centrals, hauran de triar la millor opció per treure la pilota, com si fossin els bases d’un equip de bàsket que marquen la jugada a seguir, i els seus companys de línia aplicar bé l’estratègia triada. No només cal tenir qualitat tècnica per a dur-ho a terme sinó que els implicats han de tenir una gran personalitat, per a tornar a provar-ho després d’un error, amb la possibilitat que l’afició se’t tiri a sobre i deixi de confiar en el mètode. La realitat és que per a tenir la pilota controlada el major temps possible en atac estàtic en camp rival, la sortida de pilota és molt important. I la petjada és considerable, perquè abans de Guardiola no hi havia ni un sol tècnic que tingués aquest com a dogma i avui en dia ho fa Emery, Valverde, Paco Jémez, Laurent Blanc....


Reflexió final: Tots aquests entrenadors que han aportat innovacions al futbol, abans havien estat grans jugadors en equips que encara avui es recorden. Així, Toshack va ser davanter centre del millor Liverpool de la història, guanyant 3 Copes d’Europa; Cruyff va formar part de l’Ajax i la taronja mecànica del futbol total de Rinus Michels; Rijkaard i Ancelotti eren centrecampistes del Milan de Sacchi, i Guardiola era el cervell del Barça recordat com el dream team. Com diuen els castellans, hay que ser cocinero antes que fraile

Share this: