Futbolistes amb bigoti

El títol d’aquest document a molta gent no li traslladarà a cap realitat, i fins i tot és possible que li vinguin ganes de riure pensant que l’autor pretén escriure una novel·la. Principalment serà el cas de gent molt jove, o d’altres que segueixen poc o gens el món del futbol. En canvi a un altre tipus de públic els ocorrerà que visualitzaran una estampa enllaçada a un nom o conjunt de noms propis.Doncs si, la realitat és que ja no queden futbolistes amb bigoti. I en canvi, durant un temps, era molt habitual de trobar-ne. Potser sigui una llàstima que hagin desaparegut, o potser no, qui lo sa. 
El futbolista bigotut va ser tendència a la dècada dels 70 i la primera part dels anys 80. Després, poc a poc, gota a gota, l’evolució d’aquest tipus d’estètica ha estat decreixent i avui en dia només se’n pot trobar als àlbums de cromos o bé de forma esporàdica, algun new – look que no durà pas més enllà de dos o tres setmanes.

Em vull aturar a analitzar el defensa central amb bigoti de les dècades dels 70 i 80. L’estampa era imponent: pantalons molt curts, cames llargues, home més alt o molt més alt que la mitjana de l’època, tors voluminós. Gran robustesa. Planta física d’impacte. El bigoti ajudava a donar imatge de tipus dur, a imprimir personalitat, que dintre el camp es traduïa en un jugador destraler, contundent, d’aquells que deixa passar la pilota però no al davanter, i utilitza tots els mitjans per fer-ho: utilitzant els peus, les cames, els braços o els colzes, o fins i tot el cap, si s'escau. Normalment, poca habilitat tècnica.

La veritat sigui dita, molts d’aquests defenses de gran corpulència es van beneficiar del fet que la televisió no seguia tan de prop el futbol com en l’actualitat. Se’ls hi xiulava una proporció molt petita de les infraccions que cometien, sobretot quan jugaven de locals, ajudats pel fet que el públic apretava de valent a l’àrbitre, i aquest es mostrava intimidat a l'hora d'impartir justicia. Avui en dia, amb un reglament més estricte i amb les càmares de les televisions que capten tot el que passa a prop de la pilota, i també moltes de les coses allunyades de l’esfèrica, la barra lliure se’ls hi acabaria ben aviat.

I d’aquests defenses n’hi ha hagut en tots els equips. Als grans també: en són exemples Migueli (Futbol Club Barcelona), Arteche (Atlètic de Madrid) o San José (Reial Madrid). I són noms propis en majúscules, autèntiques llegendes de la història dels seus clubs. A contnuació en fem una breu descripció de cadascun.

Migueli

Nascut a Ceuta, va arribar al Barça amb 21 anys, i va jugar-hi 16 temporades de forma ininterrompuda. Ni com a jugador ni després, mai s’ha separat del seu bigoti. Amb 553 partits oficials, és el segon futbolista que més vegades ha vestit la samarreta del Barça en tota la seva història, només per darrera de Xavi Hernàndez, dada que mostra per si sola la qualitat del jugador en la posició de central. Va ser capaç de jugar de titular la final de la Recopa de l’any 1979 amb la clavícula trencada, aguantant els 90 minuts de partit i la pròrroga. Amb el sobrenom de “Tarzan”, els fisioterapeutes del Barça diuen que és el jugador físicament més esplendorós que han conegut. L’any 2000, va ser escollit pels seguidors del Programa de TV3 Aquest any 100! com a central titular del millor equip titular de la història del Barça. Actualment escriu una columna setmanal al diari Mundo Deportivo i és assessor de la directiva.

Arteche

Amb 21 anys va arribar a l’Atlètic de Madrid i va jugar-hi de forma ininterrompuda durant 11 anys, sempre amb bigoti. Va ser qualificat com un dels defenses més durs de la seva època perquè sempre buscava el contacte amb els davanters. Formava part d’una línia defensiva on també hi va haver altres jugadors coneguts per la duresa del seu joc, com el cas del lateral dret Tomàs Reñones. És el quart jugador amb més partits disputats en tota la història del club matalasser, amb un total de 308. Escollit pels lectors del diari Marca com a central titular del millor equip de la història del club. Tristament, va morir víctima d’un càncer l’any 2010.

 Isidoro San José

Producte de La Fábrica del Reial Madrid, va passar per les categories inferiors del club, i l’any 1976 va ascendir del Castilla al primer equip, on va romandre durant 10 temporades consecutives. Encara que la seva imatge s’associa a la d’un futbolista amb bigoti, també va arribar a competir durant alguns cops amb barba. Retirat del terreny de joc, s’ha separat del look de barba, i també del de bigoti. Dintre dels defenses amb Maltractat per les lesions, la seva presència al primer equip va ser intermitent i va jugar un total de 183 partits.
No fou un defensa tant dur com Migueli o Arteche. Pels barcelonistes sempre serà recordat com al futbolista que va topar amb el pal de la seva pròpia porteria després d’un dribling antològic de Maradona al Bernabéu l’any 1983.

Enllaç del gol de Maradona en que San José topa amb el pal:

http://www.youtube.com/watch?v=bWA_4C1Rjag


Però senyors i senyores, nens i nenes, avis i àvies, de futbolistes amb bigoti no només n'hi ha de defenses centrals. En els propers capítols,  veurem altres tipus de bigotuts que corrien amb més o menys èxit darrere una pilota. 

Share this: