Tregèdies i violència al món del futbol

Quan es parla de violència o tragèdies en estadis de futbol a tothom que segueix una mica aquest esport li ven al cap, segurament, l’episodi de l’estadi Heysel de Brusel•les, on l’any 1985 van morir 39 persones i 117 més van resultar ferides per enfrontaments entre hooligans anglesos del Liverpool i tiffosi italians de la Juventus de Torí. Com a conseqüència d’aquest fet els equips anglesos foren expulsats durant 5 anys de les competicions europees, donat que es va considerar que els hooligans foren els que van provocar els incidents de l’estadi Heysel, i que la seva presència en estadis d’equips del continent era una amenaça per la seguretat. A partir d’aquest fet, es podria pensar que hi ha hagut una major proporció d’incidents en estadis britànics que a la resta d’Europa. A continuació responem diverses qüestions, que fan referència també a quin és el comportament de les directives amb els seguidors ultres del seu club a la lliga espanyola, quines mesures s’han pres per evitar incidents, etc.

1. Hi ha més proporció d’incidents en estadis britànics, o bé en partits on juga un equip britànic?
Doncs fins el 1989, la majora de tragèdies s’havien produït a les illes britàniques. L’abril de 1989 es va produir un dels incidents més importants de la història del futbol: a l’estadi Hillsborough de Sheffield, en un partit entre el Nottingam Forest i el Liverpool hi hagué un allau de seguidors i moriren 95 persones. Fins llavors la cultura britànica era la de veure el futbol als estadis amb els aficionats dempeus, amb molta gent en poc espai, fent pinya, cridant i alhora bevent alcohol, i amb uns estadis vells, que no tenien cap tipus de seguretat enfront allaus de gent. Els incidents de Hillsborough van servir per fer un resset total. Els principals clubs del moment (els londinencs Arsenal i Tottenham, el Liverpool i el seu rival de ciutat –Everton- i el Manchester United) van assentar les bases de la futura Première League: uns drets de televisió propis per aquesta categoria –fins aquell moment no era així, ja que els equips de categories inferiors també estaven al pastís-, que havien d’anar dirigits directament a remodelar els estadis, i permetre que les localitats fossin amb seient. Des d’aquell moment ençà, no hi ha hagut incidents remarcables a la lliga anglesa, que a més s’ha convertit amb la més seguida del món.

2. Incidents remarcables en altres països
Per la seva recurrència, es pot destacar els incidents a la lliga francesa entre el Bastia (equip de l’illa de Còrsega), que preferentment s’han produït amb altres equips de la zona mediterrània propera a l’illa, com el Niça, o bé l’Olympique de Marsella.
Així, l’any 2014, més de 40 policies resultaren ferits en un enfrontament entre el Bastia i l’OM (Olympique de Marsella).Tant les aficions del Bastia com les de l’OM són considerades altament perilloses per les forces policials. Les primeres batusses entre Bastia i el Niça es produïren l’any 1976, quan un jugador del Bastia, en acabar el partit es va posar a les espatlles la bandera corsa, símbol de l’anhel de sobirania de l’illa, i això va acabar en els primers altercats entre aficions, i també jugadors.
Als darrers anys també hi ha hagut incidents en països del nord d’Àfrica (el 2007 a Bagdad hi va haver dos atemptats contra aficionats que celebraven el pas a la final de la Copa Àfrica de la selecció d’Iraq que van provocar 50 morts), i al 2012 hi va haver desenes de morts i centenars de ferits a El Caire en un enfrontament de la Lliga d’Egipte. Alhora, als darrers anys s’han pogut veure ben sovint corredisses d’aficionats en enfrontaments entre equips de Lligues del Nord d’Àfrica. El cas d’Argentina, amb morts sovint als estadis, es fa difícil d’analitzar, i va molt més enllà de la violència als estadis, ja que proven d’una inseguretat ciutadana molt gran a tot el país.

A la Lliga espanyola, entre rivals directes com Madrid i Atlético, Barça i Espanyol, o Betis i Sevilla, no hi ha problemes d’índole major, encara que la rivalitat sigui molt forta. I dintre la Península Ibèrica, inclús podem trobar aficions de rivals directes molt ben avingudes: és al País Basc, on els aficionats d’equips diferents van a dinar plegats, veuen junts el partit, e inclús són capaços d’empatar a 0 en l’últim partit de Lliga per si amb aquest resultat han de mantenir el rival domèstic a Primera Divisió, fet que ja ha ocorregut. S’imaginen això entre Sevilla i Betis? Jo no.

3. Que han fet les directives i els governs per a millorar la seguretat dels estadis a l’Estat?
Doncs bé, actualment encara hi ha grups d’aficionats radicals que tenen reservades localitats, bé sigui al gol nord o al gol sud del seu estadi. Els clubs els deixen entrar, encara que al seu expedient hi figurin actes delictius que haurien de ser motiu suficient per a prohibir-los-hi l’entrada. Els clubs al•leguen que no tenen vincle amb aquestes penyes, però aquest argument se’n va a n’orris quan les directives els hi guarden les banderes (i altres objectes) dintre l’estadi. En el cas de l’Atlético de Madrid, Simeone va a felicitar l’actitud del Frente Atlético a cada partit, i després de la batussa gegant entre ultres del Atlético i el Dépor el passat mes de març (els primers d’ideologia d’ultra dreta, i els altres d’ultra esquerra), que va acabar amb la mort d’un membre de la penya del Dépor, la directiva de l’Atlético de Madrid es va veure obligada a dir que prohibiria l’entrada als que tinguessin antecedents. Això si, primer s’havia fet l’orni negant cap relació entre el Frente Atlético i el Club. No obstant tot l’exposat fins ara, cal dir que s’han pres mesures per a millorar la seguretat als estadis, com prohibir-ne el consum d’alcohol (tot i que sempre es pot amagar una petaqueta a la butxaca) o prohibir l’entrada i encesa de bengales, cosa que va ocórrer després de la mort d’un noi de 13 anys per l’impacte d’una bengala a l’antic estadi de Sarrià, l’any 1992. A les finals, en les hores prèvies al matx, es separen les aficions en les anomenades FAN ZONE, controlades per la policia, per a evitar-ne el contacte entre totes dues.

4. El futbol, reflex del racisme que encara hi ha a la societat
La nostra societat és altament imperfecta, i el futbol, com a gran aparador que és, ens en mostra escenes ben sovint. Els aficionats acudeixen als instints més primaris e imperfectes de l’ésser humà quan xiulen jugadors d’equips rivals per tenir un color de pell diferent al nostre. Hi ha hagut escenes d’alt voltatge, amb Eto’o demanat a l’àrbitre que aturés el partit a La Romareda en diverses temporades degut als crits ofensius de l'afició del Saragossa cap a ell, xiulades a Roberto Carlos al Camp Nou, o els reiterats acarnissaments amb Dani Alves en diferents estadis, que van acabar d’una forma ben original: l’abril del 2014, el jugador del Barça va recollir un plàtan que li van llençar des de la graderia d’El Madrigal, a Villarreal.
Veieu l'acció al següent enllaç: http://www.youtube.com/watch?v=3L_Zvs7AiJ0

L’impacte de l’acció fou tant gran que es varen reproduir accions de suport de gent del món de l’esport mengant-se un plàtan i lluint el hagstag #todossomoscamacos. El club va captar l’escena amb càmeres de seguretat i es va veure obligat a dir que no acceptaria l’entrada de l’aficionat que va llençar el plàtan. Un altre exemple relacionat amb simbologia feixista es troba a l’estadi del Valencia C.F., on l’any 1993, el seu entrenador, l’holandès Guus Hiddink, va demanar que no s’iniciés un partit si no s’eliminava una bandera esvàstica, que estava a la tercera graderia de l’estadi, completament visible, i suposadament amb el consentiment del club.
Sempre són accions individuals les que intenten combatre el problema del racisme al món del futbol, i els clubs només reaccionen si alguna d’aquestes accions té ressó mediàtic. En aquest aspecte, benvingudes siguin campanyes de la UEFA en contra del racisme on jugadors de diferents colors mostren un cartell on es pot llegir NO TO RACISM.

SECCIÓ FRASES MÍTIQUES DEL MÓN DE L'ESPORT

JOSEP LLUÍS NÚÑEZ, president del Barça des del 1978 fins al 2000, cap al final del seu mandat va dir:
"Aquesta fabulosa ciutat que porta el nom del nostre club".
Ja es creia que el Barça era tant important, que fins i tot la ciutat de Barcelona agafava el nom del club i no a l'inrevés

Marc Taüll

Share this: