Recife, una passejada de capvespre

Avinguda de Boa Vista
Després de vuit hores de vol des de Lisboa, el consultor internacional arriba a Recife la mitjanit del dilluns. Li dona la benvinguda 30 graus de temperatura i una humitat tant alta que es pot palpar. Al consultor internacional li solen preguntar pel Jet lag, però ell està segur que li afecta molt més els canvis d’estació (passar de l’hivern a l’estiu en qüestió de 10 hores) que no pas els canvis horaris. Té algun nom això? Jet season?
Sense arribar a estar suat però amb la sensació de que la roba s’enganxa al cos, el consultor internacional arriba a l’hotel Recife Plaza. Quin fiasco! És l’hotel més cutre que ha estat en 10 anys de carrera professional. En el primer lloc del pòdium d’hotels per a no repetir estava la “Pensión Vicente” d’Alcantarilla (Múrcia), per cutre i perquè li va tocar veure sol com el Barça d’en Rijkaard guanyava la Champions. I li va tocar celebrar-ho sol en terra hostil. 

Després de dormir una nit a l’Hotel Recife Plaza estar segur que l’hotel de Pernambuco ha pujat al lloc més alt del caixó. Les parets de l’hotel fa anys que no les han pintat, no hi ha una sola rajola del terra que no estigui picada, el minibar està buit i desconnectat, hi ha una barra a mode de taula per a treballar amb la làmina de fusta aixecada, la cadira de l’habitació és la típica de plàstic d’una terrassa de bar, l’aire condicionat fa el mateix soroll que una moto de 50cc d’un macarra de barri i per tant per a dormir l’ha d’apagar i suportar els 30 graus i la humitat propera al 100%, la finestra no tanca bé i a les 5.30 de la matinada se senten els cotxes i els camions perfectament, la dutxa amb cortina i les estanteries de l’armari estan fetes de plafons de fusta que ni s’han pintat ni vernissat en anys. Li recorda als caixons de fusta que hi ha a les entrades dels refugis de muntanya per deixar les botes brutes i posar-se les sabatilles després d’un dia dur de caminada. Els llençols nets i el llit còmode van ser les úniques coses correctes de l’habitació. Després de 16 hores de viatge no tenia forces per queixar-se. A qui? Al recepcionista? Es va estirar damunt dels llençols blancs i es desmaià.
La nit no ha estat brillant per la calor, pel soroll, perquè s’ha deixat el mòbil encès (error) i l’han començat a trucar a quarts de sis del matí (9:30 a Europa) i ja no ha tornat a enganxar la son. Així que cap allà quarts de vuit ha pujat a esmorzar i les coses s’han arreglat una mica. El buffet li sembla correcte i li permet començar el dia amb bon peu.
Després d’esmorzar el consultor internacional ha estat una estona arreglant coses de feina a l’habitació de l’hotel i després se n’ha anat cap al centre perquè ha quedat amb el soci local a les 11.30, per planificar la reunió de la una i dinar. Recife, com la majoria de ciutats d’Amèrica Llatina està plena de gent pel carrer i hi ha milers de botigues, de grans, de petites, de formals i d’informals. El trànsit també es caòtic. Hi ha cotxes per tot arreu, moltes motos i una flota d’autobusos urbans vells que et deuen portar fins a l’últim racó de la ciutat. I enmig de tot això, caminant per la cèntrica Rua Conde de Boa Vista li ha sobtat veure a tres adolescents completament tirats i adormits damunt de la vorera i la gent esquivant-los com qui esquiva un quiosc o una merda de gos. Potser forma part del paisatge urbà quotidià de Recife però al consultor internacional l’escena li ha sobtat. Eren mulats i a Recife n’hi ha molts. El nord-est del país és terra mestissa però quan el consultor internacional s’ha reunit amb els tècnics i polítics del Ministerio das Cidades, ningú era mulat. Per l’edifici ministerial n’ha vist ben pocs, de fet només els que han portat l’aigua i el cafè mentre estava reunit amb el Secretari. Diuen que Brasil no és un país racista, però potser les estructures socials i polítiques que tenen fan perdurar vells estigmes.
La reunió de la una ha durat fins a quarts de cinc. En acabar el consultor internacional s’ha acomiadat del client i del soci local i s’ha encaminat cap a l’hotel. Fins a les 6 ha estat acabant unes coses de feina i després ha anat a donar una volta pel barri de Santo Antonio, l’origen de Recife, ubicat en una illa rodejada pel riu Capibaribe i l’oceà Atlàntic. Ha sortit de l’hotel amb ganes de caminar i quan ja fosquejava (sol de 6 a 6) ha creuat de Boa Vista a Santo Antonio pel pont de Santa Isabel. L’extrem occidental de l’illa és institucional. Hi ha oficines públiques, el jutjat, palaus i el teatre de Santa Isabel, però la cosa és posa interessant quan arribes a la zona oriental de l’illa. Quan el consultor internacional passeja per una ciutat que desconeix i no té informació de cap a on anar sempre busca el mercat principal i el de São José és el de Recife. S’ha dirigit cap a l’oest per la Rua Martins de Barros, observant a l’altre costat de la desembocadura del riu l’altre illa de Recife, però quan ha començat a veure bullici pels carrers de l’interior del barri s’hi ha capbussat. Ha enfilat per la Rua Imperador Pedro II cap al mercat i a mesura que s’hi atansava l’ambient bullia més i els carrers es feien més estrets. Hi ha arribat de nit i amb el mercat tancat, però els carrers del voltant eren plens de parades obertes de fruites, verdures, carn, peix i un munt d’herbolaris portats per dones més velles que l’art de recollir herbes.
És un tòpic parlar dels olors dels mercats però no sé si per la calor que fa a Recife, aquests han sorprès gratament el consultor internacional. Es podria definir una ciutat per les seves olors? Per la tarda, quan el consultor internacional estava reunit al ministeri amb els tècnics i s’han alçat per anar al despatx del Secretari, li ha vingut una flaire de cafè. El cafè és molt present al Brasil i en totes les dependències públiques el cafè va i ve com l’aigua. I l’ambient s’impregna d’aquest olor fort però agradable. Ja pel vespres, passejant per la Rua Martins de Barros l’olor que li ha vingut li ha recordat moltíssim a Venècia. Les aigües del riu Capibaribe arriben molt manses a l’Atlàntic, igual que les aigües de la llacuna que circulen pels canals de Venècia. De fet l’olor que ha sentit és l’olor d’aigua estancada. “Puzza” diuen els italians (no els venecians). El consultor internacional, aquesta tarda, tarda ha tingut aquest flash olfactiu que l’ha transportat de l’Atlàntic oriental a l’Adriàtic. I un cop al mercat, els olors s’han barrejat tant que és difícil descriure una única sensació. Les parades de fruites i verdures feien molt bona olor, predominant la de papaia, però pocs metres més enllà l’olor que arribava era de pixat i més enllà una fortor que podia ser de peix. És un tòpic molt recorrent parlar de les olors però després de passejar pels voltants del mercat de São Jose (rua Padre Muniz e Tv. da Forte) quan el consultor internacional ha arribat a la plaça Dom Vital, el seu nas ha descansat.
Després del veure l’ambient del mercat el consultor internacional s’ha deixat portar per la gent. Tothom anava cap a la mateixa direcció així que ell ha pensat en fer el mateix i deixar-se portar tal com ho fa l’aigua corrent avall. Ha caminat per la Rua das Calçadas, per on antigament devien circular els tramvies de la ciutat (encara es podien veure els rails entre els empedrats del carrer) i a poc a poc i entre carrerons i carrerons plens de botigues i botiguers que tancaven, ha arribat a l’estació central de Recife. Tota aquella mar de gent que anava en la mateixa direcció eren els treballadors del mercat i de les botigues del barri de Santo Antonio que anaven a pujar al tren o al metro per tornar a casa i donar la jornada per acabada.
El consultor internacional ha deixat l’illa i ha entrat de nou al barri de Boa Vista pel pont de nom homònim. Ha enfilat pel carrer de vianants de Aragão fins a la plaça Maciel Pinheiro, que comparada amb la zona del Mercat li ha semblat del tot descafeïnada (també és cert que estaven totes les botigues tancades o fent-ho). I d’aquí a buscar la Rua Conde de Boa Vista, sopar a les 20:00 en un italià que no passarà a la història i cap a l’hotel. Una bona passejada de capvespre per conèixer una mica Recife després d’un dia llarg de reunions.

Share this:

Publica un comentari

 
Copyright © Revista CriTeri. Designed by OddThemes