Ché, qué bueno que viniste!!!

Al món del futbol els llaços entre els països del Sud d’Europa, especialment Itàlia i Espanya, i els països llatinoamericans han estat constants. Això no és una qüestió de les darreres dècades, sinò que ven de lluny, i com a exemple es pot citar al dictador Mussolini, que als anys 30 del segle XX va nacionalitzar com a italians diferents integrants de la selecció d’Uruguai que llavors era campiona del món. Resultat: el pròxim campió del món va ser Itàlia!
I especialment, destaca el fet que molts jugadors o entrenadors argentins hagin viscut a lligues com l’espanyola o la italiana els millors moments de les seves carreres professionals. En aquest article destacarem les aventures de diversos entrenadors argentins, que en algun moment o altre de la seva carrera, han passat per la Lliga espanyola, i que alhora han intentat deixar un segell de futbol ofensiu amb bon gust pel toc de pilota, cosa rara avis en l’evolució del futbol a les darreres dècades.


César Luis Menotti: “El Flaco”.
Home de verb fàcil, grans dots de convicció envers els seus jugadors i idealista consumat. Per ell és més important el com que no pas el que: aplicat al futbol, cal buscar el camí de la victòria però s’ha de fer captivant a l’afició a través del relat futbolístic. El futbol és un espectacle més, per l’aficionat ha de suposar un plaer com podria ser anar a l’òpera, el teatre o el cinema. Un entrenador d’esquerres, vaja.
Querdaran per a la història però grans frases seves com le definició de gol “Un gol es un pase a la red”, o la definició de l’estat d’ansietat permenent que vivia el Barça a principis dels anys 80 on portava només una lliga guanyada en les dos darreres dècades “este es un club con urgencias históricas”. Deixebles seus han estat Jorge Valdano o Àngel Cappa, i el futbol argentí encara es divideix actualment entre Menottistas i Bilardistas. Avui en dia segueix captivant la seva oratòria i prova d’això és l’entrevista que li va fer Lu Martin pel diari El País aquest darrer estiu:

http://www.elpais.com/articulo/deportes/futbol/robaron/gente/elpepidep/20110711elpepidep_17/Tes

Com a tècnic guanya el torneo Metropolitano amb el Club Atlético Huracán l’any 1973 (és l´unic títol en la història d’aquest modestíssim club) i ho fa captivant a l’afició que encara recorda gestes com la victòria per 5 a 0 enfront Boca Juniors. El bon futbol practicat li valen el nomentament com a seleccionador argentí i aquí escriu la pàgina més gran del seu curriculum ja que guanya el primer Mundial per a Argentina l’any 1978. A inicis dels 80 decideix empendre l’aventura europea entrenant al Barça, i aquí comença la seva travesía pel desert: pocs títols i el futbol dels seus equips ja no captiva.






Marcelo Bielsa: “El Loco”
Metòdic i perfeccionista fins a l’extenuació, el sobrenom d’El Loco fà referència precisament a aquesta característica del seu caràcter: loco per obsessiu. El seu concepte de futbol és tremendament valent i ofensiu: anar a buscar al rival al seu propi terreny de joc, pressionar-lo, no deixar-lo sortir amb la pilota controlada i a partir d’aquí convertir el partir en un intercanvi de cops. L’exigència física i mental pels seus jugadors és brutal, i nombrosos futbolistes que han estat a les seves ordres parlen meravelles dels seus mètodes.
El seu caràcter és espartà i com a mostra d’això, actualment va a entranar a Lezama (ciutat esportiva de l’Athlètic de Bilbao) amb un Seat Ibiza de poca cilindrada, fugint del glamour dels grans cracks mediàtics, i sempre va amb xandall a la banqueta durant un partit. Viu allunyat de la seva dona i les filles, que s’han quedat a Argentina, per a poder permetre que Marcelo estigui les 24 hores del dia concentrat amb el futbol i l’Athletic de Bilbao. Aquesta mateixa circumstància ja es va donar en el periple en que va ser entrenador de la selecció de Xile, durant 4 anys: deu estar contenta la seva dona…..El seu verb és prosaic i una resposta en una roda de premsa pot durar de mitja entre 3 i 4 minuts sense que l’entrevistador pugui arribar a entendre res del que diu Marcelo. Defineix al Barça de Guardiola com a “novedos, contracultural i revolucinari” entre d’altres raons perquè és capaç “de treure un còrner en curt i generar una ocasió de gol a la mateixa jugada”.
Les seves principals gestes són tres lligues argentines consecutives, dues amb Newel’s Old Boys i Vélez Sarsfield, i un campinat sots -20 amb Argentina al Jocs Olímpics d’Atenes 2004.




Jorge d’Alessandro: “El Gordo”
Com a jugador va ser porter de San Lorenzo de Almagro i una visita per disputar un torneig d’estiu a Espanya va fer que el president del Salamnca s’enamorés del seu estil i el fitxés: coses dels presidents de club espanyols, ves!. La seva gran complexió física va fer que l’anomenéssin El gordo, un sobrenom no porta bons auguris ni es pot considerar gaire encertat per un porter. Ha continuat la seva carrera com a entrenador a Espanya, on ha dirigit clubs modestos protagonitzant salvacions de descens, ascensos de segona divisió a primera, etc, deixant estrampes curioses santigüant-se de forma repetida a les baquetes implorant ajuda a Déu Nostre Senyor. El tipus de clubs que ha entrenat no li han permès desenvolupar un futbol preciosista però ell sempre defensa aquest tipus de joc quan parla en públic. Tertulià i comentarista de pedigrí, vehement en el seu discurs, ha deixat frases mítiques com “Ha lanzado un penalty al palo corto”. Crítica òbvia: com hi pot haver pal curt en un penal si la distància és la mateixa als dos pals!. O una altra: “El Madrid juega con un 4-4-2: cuatro defensas, cuatro medios i un solo delantero”. Crítica òbvia: en un 4-4-2 sempre hi ha dos davanters!
Actualment dirigeix al Nàstic havent aconseguit millorar notablement el rendiment de l’equip des que el va agafar. Si es salva del descens a 2a B, a Tarragona li faran un monument!

Share this: