Atlètic de Madrid: el Cholismo esdevé un model consolidat i triomfant

Dies abans de Nadal de l’any 2011 Diego Pablo Simeone va arribar a la banqueta de l’Atlètic de Madrid i en poques setmanes va aconseguir implantar un futbol d’autor, basat en la disciplina defensiva dels seus deixebles. Hi havia periodistes que deien l’Atlètic jugava amb 11 Cholos, i no els hi faltava raó, donat que aquests jugadors actuen persuadits per una idea de futbol que l’apliquen fil per randa. I 4 temporades i mitja després tot funciona encara més bé que als inicis. En els millors partits que ha fet aquest equip a la present campanya, generalment contra rivals més poderosos, els jugadors han mostrat una convicció en el seu tipus de joc i una concentració màxima, que acaba per fer desaparèixer les virtuts del rival i, en alguns casos, desdibuixar-lo. Veiem quins són els principals eixos del Cholismo:

1. Seguretat defensiva
L’idea principal del model de Simeone és la de cedir la pilota al rival, sempre que això sigui possible, fer-se fort defensivament i tancar tots els espais a l’oponent per a que minimitzar les seves virtuts atacants. En un inici, això sempre era així, però amb el pas dels anys, com que l’Atlètic s’ha convertit en un equip gran i els rivals coneixen quins són els seus punts forts, li plantegen partits en que li obliguen a treballar més amb la pilota i li cedeixen la iniciativa. L’esquema per a defensar és de 4 defenses, 4 mitjos i 2 davanters, sempre amb les línies molt juntes, i tancant els passadissos interiors. No ho fa d’una sola forma sinó que pot ubicar l’equip en bloc alt (pressionant la sortida del rival i amb la defensa avançada), en bloc mig (sense pressionar la defensa rival, però sense esperar l’equip tampoc en camp propi; aquesta és la forma més habitual), o amb bloc baix, completament reculat i amb la defensa en l’àrea pròpia. Totes tres formes poden ser emprades dintre d’un mateix partit, i ha demostrat dominar-les més que bé. Aquest any, el seu porter, a manca d’una jornada per a la finalització del campionat, ha encaixat només 18 gols (0,48 per partit) i pot igualar el millor registre de la lliga espanyola, del porter Liaño amb el Deportivo de La Coruña entrenat pel Jabo Irureta la temporada 1999 – 2000.
Quan les virtuts defensives de l’Atlètic mostren la seva millor versió és contra equips grans. Així ho mostren els registres, ja que a la Champions, en una quinzena de partits jugant com a local només ha encaixat 4 gols (al voltant de 0,25 gols per partit). Aquest any, Barça i Bayern no li han fet cap gol en 180 minuts al Vicente Calderon; el Reial Madrid només li ha fet un gol als dos duels que han tingut a la Lliga espanyola. Això mostra una gran capacitat per a defensar a l’àrea pròpia, ja que els equips poderosos sempre tenen tramuntanades que no et deixen sortir de camp propi, i superar-les indica tenir uns automatismes molt clars i una concentració màxima per dur-los a terme.

2. Capacitat per aprofitar els recursos ofensius de l’equip
Els recursos ofensius no són molts però si ben aprofitats. Per aquest ordre podríem destacar: jugades a pilota aturada, jugades posteriors a errors defensius del rival en moments de pressió alta de l’Atlètic, i contraatacs. Aquí hi ha hagut una evolució des de les primeres temporades del Cholo ja que quan tenia un jugador com Diego Costa aquest podia fer, per si sol, un contraatac de més de 40 metres, i ara no te cap jugador capaç de fer això, el que implica que necessita jugades més elaborades.
Si haguéssim d’escollir el jugador més important per al Cholo en tots aquests anys aquests seria Godín, que té capacitat per a rematar córners o faltes laterals, i alhora també és un gran defensa dintre de l’àrea pròpia: les dos principals virtuts que ha de tenir un defensa central dintre del model de Simeone queden recollides en aquest jugador.


3. Trencar el ritme dels partits
Faltes tàctiques, baralles amb el rival i amb els àrbitres, alguna falta més enllà del tolerable pel reglament, pèrdua de temps deliberada al treure faltes o especialment al treure de porta, fins i tot llençar una bota al rival, etc. Hi ha un seguit de recursos per a trencar el domini del rival, o per a protegir el marcador favorable. Un cop més, aquests recursos assoleixen el màxim esplendor en grans cites contra rivals de classe alta. Com a dada orientativa, es pot dir que l’Atlètic va perdre al darrer partit de Champions al Camp Nou 31 minuts dels pocs més de 90 que es van jugar. En un partit normal, es perden al voltant de 30 minuts entre els dos equips, doncs aquesta vegada amb un equip sol ja es va arribar a aquesta xifra. Les faltes que fa són ben seleccionades, i encara que sembli mentida no abusa d’aquest recurs: a l’eliminatòria contra el Bayern, el conjunt bavarès va fer més faltes que el madrileny, tant a l’anada com a la tornada.

4. Capacitat de renovar l’equip
Dos anys després de la final de Lisboa, només 4 jugadors d’aquell equip continuen a l’onze titular tipus de Simeone: Godín, Filipe Luis, Koke i Gabi. I en el cas de Felipe Luis entremig ha fet un viatge d’anada i tornada a Londres per a jugar amb el Chelsea. Com a equip que realitza grans temporades situa molts jugadors a l’aparador i clubs amb més bitlletera i li pispen futbolistes de gran qualitat, fins al punt de poder-li trencar la columna vertebral. Quan se’n van jugadors de la talla de Falcao, Diego Costa, Arda o Courtois trobar-los recanvis és difícil i l’equip se n’ha sortit prou bé trobant jugadors bons entre els quals destaquen Griezman o Saül, que ha fet una progressió espectacular. A més, la capacitat d’aconseguir fer viure una segona joventut a jugadors que es consideraven mig jubilats, com ara Fernando Torres o Juanfran és fascinant, i demostra el feeling positiu que és capaç d’establir el Cholo amb els seus jugadors. Alhora, només tria per a jugar els que mostrin màxima implicació i que vulguin ser el màxim de solidaris amb l’equip. Si algun fitxatge no funciona, per molt nom que tingui, aviat se’l treu del damunt: en són exemples Mandzukik o Jackson Martínez.

5. Riquesa tàctica, intervencionisme per part de l’entrenador
A la principal faceta d’aquest equip, l’eficàcia defensiva, s’hi suma una riquesa tàctica es mostra, per exemple, en el fet que pot emprar els tres models defensius dintre d’un mateix partit, i canviar d’un cap a l’altre si detecta que no fan bé algun automatisme, o que el seu equip necessita potenciar un aspecte del joc en aquell moment. Als inicis sol emprar pressió alta per a poder-se avançar al marcador i regalar la pilota al rival, però també hi ha altres moments del partit en que utilitza la pressió alta per evitar ésser massa dominat.
Atacant sempre volca l’equip cap al punt feble de la defensa rival. Així, als partits contra el Barça, les pilotes llargues cap a la banda de Jordi Alba són una constant, donat que aquí sempre ubica un davanter que pugui guanyar el salt al defensa català, i així buscar segones jugades amb superioritat. Contra el Reial Madrid aprofita jugades ràpides a l’esquena del migcentre defensiu donat que la transició cap enrere de l’equip blanc és dolenta. Els canvis que fa Simeone amb l’entrada de jugadors de refresc solen generar noves dinàmiques, quan estem acostumats a veure equips grans que sembla que facin canvis per protocol o per a dosificar esforços dels seus jugadors.
Es pot estar més o menys d’acord amb el seu model, però cal admetre que aquest entrenador és un pou de saviesa futbolística.

Marc Taüll

Share this: