Fa una temporada, per coses de la vida, em van fer una entrevista a la Vanguardia com a matemàtic que té feina i no n'hi ha faltat mai:
L'entrevista va ser per telèfon i era una mica ara dic això ara dic allò, i que l'entrevistadora faci el seu resum i tregui les seves conclusions. De tot, el que mes li devia quedar era lo de les "idees felices".
Aquest concepte va ser el tema estrella en la carrera de matemàtiques durant els examens: -"Has tingut alguna idea feliç en l'exercici 3 de geometria?", -"Si, si, ho he passat a l'espai projectiu, ho he resolt i ho he tornat a passar a l'espai Z^3. Menys mal que m'he il·luminat 20 minuts abans d'acabar".
(foto: Gemma Miralda)
La qüestió és que, a vegades, sense saber com, ens ve una idea i, molt senzillament, resolem un problema que podria semblar dificil mirant-lo des d'una altra perspectiva o en un altre moment. Dit d'una altra manera, seria un moment d'inspiració, una il·luminació. A la carrera de matemàtiques li deiem "idea feliç".
En fotografia segueixo tenint molts d'aquests moments. Són fotos que potser ni et planteges, ni prepares, ni les veus,... però les fas i quan les veus t'encanten. Por haver influït la sort de que tot estés on tocava, la capacitat de convertir un petit drama en algo divertit, el deixar-te endur per les ganes de trobar algo nou en allò que se't fa monòton, en l'atreviment de fotografia allò desconegut i que fa una mica de por,...
Repassem junts algunes de les fotos que van ser un cop de sort?
Feta just abans de marxar de nova york, sense pensar. Enquadrar i disparar. Després, mesos després, a casa vaig veure que les persones estaven molt ben posades, sense interseccions, cada una en el seu món, i vaig pensar que era molt maca visualment i que a més reflectia la sociatat de la ciutat, molt diversa.
La foto, obviament, està preparada, però la idea va venir de cop quan se'm va trencar la liquadora. Podia haver-me cagat en spm, però no.
Fent diverses proves, sense saber massa què sortirà, de fet, sense intenció que surti res, et trobes amb la nitidesa i el caràcter tan de la meva àvia com de la imatge. I decideixes que passi a la posteritat.
En un viatge al Nepal, una nit que havia marxat la llum em vaig aturar quan uns joves em van cridar "eh, eh, come on". Hauria pogut marxar, i tant que si, i no fer-los cas, però algo dins meu em deia que no hi havia perill. Era molt fosc i vam acabar tocant la guitarra "Nothing else matters", i ells algunes en rock nepalí que em recordaven a l'euskera, per sonoritat. Va ser un moment màgic. El noi em va convidar a casa el dia següent que va ser on li vaig fer aquesta foto. Si no m'hagués deixat endur per la idea de que "no hi ha perill" no hagués viscut aquell moment i no m'hagués endut aquesta foto de record.
Aquesta foto està explicada i comentada per bastanta gent en aquesta web:
Aquesta foto està explicada i comentada (no us els perdeu) per bastanta gent en aquesta web:
http://www.comolahice.com/2010/12/te-estoy-esperando/
Hi ha més fotos d'aquest estil, però ho deixarem aquí. Si voleu, adjunteu una foto i comenteu perquè porta la improvització/sort/idea feliç en els seus píxels.
Abel Pau, www.abelpau.com
.JPG)
Publica un comentari a l'entrada