 |
| Impacte a la Lluna © Martin Jutzi y Erik Asphaug |
Aquesta és una
historia que es remunta a milers d’anys enrere. Quan encara no hi havia vida a
la Terra, quan el silenci era l’únic espectador dels cossos celests. Era una
època en que la Lluna tenia una germana petita. L’infant celest, desorientat,
va xocar un día contra la seva germana gran en una anomenada “col·lisió lenta”, o el que
m’agrada imaginar: una abraçada còsmica. El resultat: l’asimetria de la Lluna
d’avui en dia, el que marca la diferència entre les seves dos cares.
De moment és una hipòtesi que un grup
de científics de la Universitat de Califòrnia a Santa Cruz i la Universitat de
Berna van publicar a la revista Nature. Com que moro de curiositat per saber-ne
més, aquesta nit surto a buscar la Lluna i preguntar-li directament.
- Ep!
Ep ! Lluna! Lluna! Aquí a baix!
- Qui
em crida? Tinc feina! He de fer una bona volta encara…què vols?
- Necessito
parlar amb tu. Ho sé tot!
- Què
és el que saps?
- Lo
teu. Lo de la teva germana, ho sé tot.
La Lluna s’ha
quedat pàl·lida al sentir aquestes paraules. Clar… pàl·ida… ho està sempre, però és igual: com si acabés de revelar un
secret, la Lluna para en sec, i para atenció.
- Qui
t’ho ha contat? Com ho saps?
- Mira, els científics. Els hi agrada fer models, i són molt curiosos. N’hi ha un
parell que volien saber perquè hi han tantes diferències en l’orografia del teu
terreny, entre les dos cares, i van imaginar que debia ser pel xoc d'una segona Lluna més petita que tú.
- Doncs sí, és cert. Hi va haver un temps en que no estava sola...
La
Lluna comença a sincerar-se:
- Es
va formar gairebé al mateix temps que jo. Ella era més petita, més o menys una
tercera part. Vam orbitar juntes durant uns quants milions d’anys però… va
arribar un día en que va xocar contra mi…
Veig un estel
fugaç! O… serà una llàgrima de la Lluna… que ha la melangia li ha arrencat?
- I
perquè no et va deixar un cràter ben gran?
- Perquè
ella no tenia pressa. És el que anomeneu una “col·lisió lenta”, va durar
unes quantes hores. Va xocar i es va aixafar literalment contra la meva
superfície, com si tiressis una bola de fang contra un mur. Exactament a la meva
altra cara, la oculta. Jo crec que m’estimava tant que em va voler fer una
abraçada molt efusiva i…
- …i és
clar… Ja sabem com acaba la història quan una germana petita es tira a sobre de
la germana gran… I, escolta Lluna… aquesta altra cara que tens, com és? Perquè és tan diferent?
- Veus
totes les planes que tinc per aquí? Doncs per darrera tot és relleu i turó, hi tinc fins a 50 km més de gruix d’escorça que al davant.
- Són
les restes de…?
- Sí.
Aquest gruix és la que hagués sigut la 2a Lluna de la Terra.
És una historia
trista, però emocionant a la vegada. Per altra part, els científics continuen buscant
més evidencies, ho necessiten. Si els hi dic que a mi m’ho a contat la Lluna no
em creurien. De fet, tampoc sé si creure-la a ella. O sí? Està tan sola allà
dalt, que ben bé podria imaginar-se històries de germanes petites. Esperarem que algú altre
pugi de nou a visitar-la i a prendre’n més mostres.
Mentrestant jo m’adormo.
Com sempre que parlo amb la Lluna,
la emoció de les seves històries em trasbalsa la realitat i el son. Just en l’instant
abans de tancar els ulls, veig una espurna, un flaix de llum al costat de la
Lluna. Pot ser la meva imaginació… o la il·lusió i l'anhel, de plenar l'univers i la foscor de nous punts de llum.
Bona nit!
Dedicat a tots els germans i germanes, siguin grans, petits o petites, que algún cop s'hagin fos en una abraçada. (En especial a la meva)
I si en voleu saber més:
Un vídeo que us ho explicarà: http://www.abc.es/ciencia/20130710/abci-tuvo-tierra-lunas-201307100940.html
L'article: http://www.nature.com/nature/journal/v476/n7358/full/nature10289.html
.JPG)
Jo tinc quatre germans, i m'encanta trobar-los quan fem una bona paella, a casa els pares. Especialment si els nebodets s'hi afegeixen. Les abra\ades son efusives... ;-)
ResponEliminaPere