Ara que el meu darrer llibre, el recull de contes Nines, publicat al març, encara sembla estar en apogeu, comparteixo amb vosaltres un dels contes que vaig acabar descartant per ser-hi inclosos. Li tinc una estima especial, malgrat s'allunya força de la temàtica general del llibre. Aquí el teniu:
NINO EN UN COTXE
El balanceig del cap del nino
li recorda el lleu sacseig involutari del cap de la portera de
l'edifici on vivia de petit.
La tarda en què se li havia
enganxat el paper de la fotocopiadora per enèsima vegada, el Pere
havia cridat: Cagumlou hòstia puta quina mala sort! N'estic fins als
collons! Si el somni de la meva vida era ser crupier, joder, què
foto aquí?
Tothom a l'oficina havia
callat i li havia clavat els ulls a sobre i ell havia deixat caure un
perdoneu, perdoneu, la màquina aquesta, nois, que em treu de
polleguera. Durant els dies següents havia copsat un silenci estrany
per part dels companys, que xiuxiuejaven entre ells però que
callaven quan el veien. El moviment dels fils invisibles que havien
teixit les seves veus aràcnides havien desembocat en un vine, Pere,
que el Roger et vol dir una cosa. I tots l'havien seguit per escoltar
la conversa.
El Roger, repentinat rere la
seva taula i ajuntant les mans, va informar el Pere que tinc un amic
que té un tiet que té una nòvia que té un casino enmig de la
Manxa. I que t'hi he recomanat i que et trucarà així que necessiti
un crupier. Tu ja tens formació en això, noi? I el Pere va
deixar-se caure a la butaca negra, va deixar caure les mans als
braços de la butaca i va respondre: Ostres, Roger, quina forma
d'acomiadar-me, no? Ja sé que el noi de les fotocòpies us resulta
força prescindible, però... I el Roger: Que no, que t'ho dic de
debò, i tu aquí tens feina fins que es resolgui això, home, no
fotis. Jo només et dic que, si vols treballar de crupier, allà ja
estàs recomanat. El Pere es va aixecar i va plegar el cos endavant,
quasi tot ell estirat sobre la taula de fusta ratllada, i fa fer un
petó sonor a la galta del Roger, que va aixecar una cella.
El balanceig del cap del nino
li recorda el vaivé gairebé imperceptible del cap de l'àvia
asseguda a la butaca quan ell, als quinze anys, anunciava a la mare
ei, torno tard, i la mare li responia okay, Pere.
Enmig de la Manxa, caram. Quina
mala sort. No podia ser a la Costa Brava, per no deixar tirats els
pares? Però, bah, ell només volia ser crupier i més endavant, amb
experiència al currículum, podria buscar un altre casino, oi?
Al cap de tres mesos de
l'enèsima batussa amb la fotocopiadora, el Pere ja havia passat la
selecció de l'acadèmia i havia obtès el diploma del Curso
intensivo de Crupier Completo en instalaciones que reproducen
fielmente una sala de juego real:
manipulació de fitxes, cálcul i agilitat mental, emplaçament
d'apostes, adopció del comportament del crupier profesional, Ruleta
Americana, Black Jack, Pòker... S'havia acomiadat de la feina i els
companys l'havien sorprès amb una festa i li havien regalat, molt
ben embolicat i acompanyat d'una targeta molt infantil signada per
tots, el nino: un Elvis Presley de plàstic vestit de blanc que movia
el maluc i el cap com el propi Rei del rock and roll. L'havia
enganxat pels peus al davantal del seu mercedes matrícula de Girona
i ara es passava els trajectes ballant a cada sotragada. Finalment
s'havia comprat fixador per domar els seus cabells negres, que ni
acabats de tallar s'endolcien, quina mala sort, i una camisa blanca
impecable amb uns pantalons negres que tant li havien servit per a
l'entrevista de feina com ara li servirien per lluir-se durant els
primers dies rere la taula de joc.
Va mirar la nacional
rectilínia, que departia en dos els camps de girasols, plans i
infinits. L'asfalt semblava treure fum, enllà sobre l'horitzó. Ni
una casa, ni una gasolinera, ni un ocell. L'aire condicionat del vell
mercedes combatia sorollosament una calor seca. L'Elvis li ballava
sobre el davantal, a contra llum, retallant un sol que es ponia.
Enmig de la Manxa, esclar, on si no? Li feia pensar en totes les
roadmovies americanes localitzades en trànsit cap a Las Vegas.
D'acord, sobraven els girasols, però i què? Va picar l'ullet al
nino.
En accelerar, el mercedes
blanc rugia. No hi havia senyals ni cotxes ni camions ni radars. Rere
l'horitzó, a poc a poc, va parèixer la silueta de la seva
destinació. Quina forma feia aquella construcció mal il·luminada
amb quatre neons vells? Eren gegants? El casino Los Molinos del
Quijote l'esperava per a engegar la seva primera jornada laboral.
Quina sort.
Ja ho té. Ara ho sap. El
balanceig del cap del nino li recorda el pàrkinson del pare, crupier
experimentat, prejubilat de cap de partida.
Avui ja fa deu anys que el Pere
reparteix cartes i així que arriba al casino a primera hora de la
tarda els companys li regalen un molí horrible de ceràmica
envernissada. A la base de fusta hi ha gravat el nom del casino: Los
Molinos del Quijote. Tots riuen al seu voltant, perquè és el regal
estàndard pels que suporten deu anys en plantilla i perquè tots
saben que és espantós. Ell es mira el regal i també riu.
Fa deu anys que es pregunta
per què el logo de l'empresa no és un gegant esdentegat que aixeca
els braços; com el seu cap de partida, gras i lleig com un pecat,
que put a suor, mentre a ell no l'han fet encara ni cap de taula,
quina mala sort; com la silueta que endevina quan mira el casino des
del retrovisor cada cop que, de matinada, torna cap a casa.
Fa deu anys que completa el
sou de mil euros bruts amb les propines dels guanyadors. Sap que
depèn de l'atzar, perquè com a bon crupier entén que només pot
conduir-se per regles preestablertes i procediments estrictes i que
no té cap capacitat de decisió.
El balanceig del cap del nino
li recorda que ha de pintar-li el vestit de negre amb un retolador
permanent, com el vestit del pare. Segur que el que abunda a Las
Vegas són els caps de partida, no els crupiers pringats que
reparteixen cartes, i molt menys els elvispresleys.
A les cinc de la matinada surt
del casino mentre es descorda el botó de la camisa. Es fica la mà a
la butxaca i treu la clau del mercedes blanc atrotinat. Travessa el
pàrquing entre converses de perdedors borratxos, badalls, motors que
engeguen, focus de descapotables que marxen. Obre el cotxe, hi entra,
seu, estira els braços amunt. Fa un copet al cap de l'Elvis: Viva
Las Vegas, eh?, li retreu amb un somriure àcid, mentre el nino
respon tot fent que sí amb el cap. Busca el mòbil a la guantera i
l'engega.
Encén una cigarreta mentre
introdueix el codi pin i espera que l'aparell s'iniciï. Vibra. Hi ha
deu trucades de la mare realitzades entre la una i quarts de cinc.
Esbufega i es descorda un altre botó. Abaixa la finestra fent rodar
la manovella, que grinyola i fa un parell d'anys que va perdre
l'embellidor. Deu perdudes de la mare, coi, algun dia havia de
passar. Li truca:
—Mare.
—Pere.
—Ja està?
—Sí, fill.
Les mans del pare havien
començat a tremolar poc després de fer els cinquanta-vuit anys.
Cinquanta-vuit només, i ja prejubilat forçós del casino,
prejubilat de la il·lusió de la seva vida, repartidor de sort amb
les mans lligades. Allò de moure el cap com l'Elvis havia arribat
més tard. I el que més li esfereïa, almenys al Pere, eren els ulls
oberts del pare rere un parpelleig que va anar desapareixent fins
tornar-se gairebé invisible. Ara se n'adona: l'Elvis no té
parpelles. Ja fa uns anys que la mare li explica que el pare no dorm:
No dorm, Pere, i el veig molt depre, saps? I ja fa molt que el pare
no es posa al telèfon i ja no li demana per què ja no ve a veure'ls
ni li pregunta entre dents però tu què collons se t'ha perdut a la
Manxa.
—Vinc, mare. Acabo de sortir
de la feina. Si surto ara, arribo a casa abans de dinar.
—Calla,
burro, que el teu mercedes ja no aguanta. Vés a dormir i a la tarda
o demà t'agafes un tren.
—Em sap greu.
—Que no te'n sàpiga.
Darrerament era una agonia, fill, molt millor així.
—Encara ho feia?
—El què?
—Encaparrar-se a entrenar-se
cada tarda davant la tele repatint cartes en muntonets i
disposant-les en ventalls i en fileres perfectes.
—No, què va. Fa un parell
d'anys que ja no. Des que em vaig cansar de recollir-li les cartes
del terra.
El Pere treu pel nas el darrer
fum de la cigarreta i llença la burilla encesa per la finestra a
l'asfalt vell del pàrquing.
—Ja no ho feia i no em vas
avisar?
—No sé. Què importa?
—Joder, doncs... No importa?
—Es mira la mà lliure, visualitza les seves mans hàbils i
lleugeres repartint cartes sobre el tapet verd.— Suposo que no
importa.
—Què vols dir, Pere? —El
Pere imagina la mare arronsant els ulls verds en plena nit.
—Estàs trista?
—Sí i no. L'home que
estimava ja no hi era, ja ho saps. I millor per a ell, la veritat.
Quasi que me n'alegro. Ja m'entens.
—Sí. Penjo, mare.
—Véns demà?
—Hm.
El
balanceig del cap del nino li recorda el balanceig del cap de l'Elvis
Presley, el cantant, el de debò, i la seva veu profunda: He
has gone away to live in that bright city. He's preparing me a
mansion there, I know.
Engega el motor del mercedes
blanc i, en els tres segons que triga, com sempre, a aconseguir fer
entrar la primera marxa, es pregunta si estamparà el cotxe contra un
fanal que l'envïi directe a la versió de Las Vegas que està segur
que trobaria al cel o si se'l vendrà per comprar-se una màquina
fotocopiadora i muntar-se una copisteria al poble que l'ha acollit
durant la darrera dècada.
Mentre
el cel es va aclarint, des de la carretera rectilínia, el Pere mira
el casino per darrer cop des del retrovisor. I ara se n'adona, quina
bona sort, just a temps: Los
Molinos del Quijote no dibuixen la silueta il·lusionista d'uns
quants gegants cansats. Potser no l'han dibuixada mai. No. Ara ho
veu. Són clarament molins a contrallum.
Muriel Villanueva
.JPG)
.JPG)
Publica un comentari a l'entrada