El concert del segle

Benvinguts al Footprints.

Avui al Footprints hem convidat una selecció dels millors músics del jazz dels anys 50 per tal que facin un concert memorable, un concert que serà recordat com "el concert del segle". Això mateix és el que van fer la "New Jazz Society", una associació d'aficionats del jazz canadenca quan van convidar a Charlie Parker, Dizzy Gillespie, Bud Powell, Charles Mingus i Max Roach al respectable teatre Massey Hall de Toronto. Tots ells eren vells coneguts. Tots ells arribaven d'una manera tortuosa a Toronto. Tots ells van tocar més inspirats que mai aquella nit. Era l'any 1953 i el bebop regnava en el jazz.

Els anys 40 la música jazz estava en procés de canvi. Les grans orquestres de swing estaven quedant cada vegada més a segona línia (exceptuant sempre a Duke Ellington i a Count Basie ) mentre les petites formacions o fins i tot algunes estrelles amb nom propi s'estaven posant de moda. El jazz ja no es tocava en grans sales de concerts, sinó en night clubs del carrer 52 de Nova York, com el Minton's Playhouse;la música ja no es ballava, es païa; ja no es tracta de diversió lleugera, sinó d'una forma d'art culte que t'engrapa i no et deixa indiferent. El swing anava morint, però el jazz continuava i es deia bebop. Els abanderats d'aquest nou estil eren Charlie Parker i Dizzi Gillespie, però ben acompanyats per Thelenious Monk, Kenny Clarke, Art Blackey, Charles Mingus i, una mica més tard, John Coltrane i Miles Davis. Tots ells van constituir la revolució del bop que no era només una revolució musical, sinó també d'estil. El músic de bop compleix amb el prototip d'artista underground, solitari, rebel, problemàtic, viciós, obsessiu, esperpèntic, però deliciós quan es tracta de tocar música.

Carrer 52 de Nova York on es concentren els nightclubs més importants

Escoltant bebop una sensació de llibertat caòtica t'envaeix. La música sembla il·limitada, amb poques normes i un gran ventall de possibilitats sonores. Però no us deixeu enganyar, res és confús, tot té una raó. Les melodies dels temes i la composició perden importància i el pes recau en la interpretació dels solos. Les melodies entren en un desfàs rítmic on el fraseig de botifarres es van enllaçant i, si les intentes verbalitzar, originen del mot “be-bop”. Es juga amb riffs senzills, nerviosos i  tortuosos, que es van repetint jugant amb modificacions i cromatismes (aproximació a una nota per semitons o tons consecutius, com en Night in Tunisia). Molt sovint la melodia la porten a l’uníson (o per octaves) la trompeta i el saxo. A nivell harmònic s'inclouen noves alteracions, com l'ús de la 11ª, la 13ª, la 7ª major i la famosa 5ª bemoll (l’interval del dimoni), que amplien una mica més el llenguatge dels acords convencionals (escolteu Dona lee). La secció rítmica també es veu evocada a aquest canvi d'estil ràpid, on el pols ja no cau tan en el temps 2 i 4, sinó que marca els quatre temps i on el piano i la bateria juguen amb polirítmies constants que donen una mobilitat inquietant al fons rítmic. Tot plegat constitueix un llenguatge artístic nou, allunyat d’estils comercial i que demana una aproximació per part de l'espectador.

Gillespie, pare del Be-Bop.

Cada un dels artistes presents avui al Footprints mereixen un capítol particular a la història del jazz i podríem esplaiar-nos comentant la vida de Charles Mingus, contrabaixista espectacular, productiu i faldiller (val la pena llegir la seva autobiografia) i escoltant, entre d’altres, el Mingus Ah-um; escriure sobre el bipolar pianista Bud Powell, que passà la seva curta vida lluitant entre la creativitat musical i l’autodestrucció personal i que deixà perles com The amazing Bud Powell; o centrar-nos Max Roach, inesgotable bateria que tocà tan en grans orquestres de swing, en petits formats, bebop... i que en destaquem els àlbum We insist! i l’inquietant It’s time, amb orquestra i cor. Però els gran protagonistes d’aquest concert són Dizzi Gillespie i Charlie Parker. Ells són els pares del bebop.

Charlie Parker (1920-1955) va néixer a Kansas, una ciutat clau per entendre l'evolució del jazz als anys 40. No va ser un nen prodigi,  com en altres casos del jazz, sinó que la seva tenacitat i orgull el va portar a ser el músic que coneixem. Després per passar per diverses orquestres del país, Charlie the Bird (diminutiu de Yardbird) va arribar a dalt de la seva carrera quan per fi es va trobar amb Dizzi Gillespie, en una jam improvisada en un pis de Nova York segons diu la llegenda. Gillespie amb el paper elegant, de líder, de bromista; Parker amb el paper més underground, d'artista en lluita amb ell mateix, desconcertant i elitista. Entre els dos van crear revolucionar la música i es van acompanyar un a l'altre amb les seves millors produccions, sense saber ja molt bé què correspon a cadascú.

És inevitable, al parlar de Parker, parlar també de la seva curta i tortuosa vida, molt marcada per les drogues. Caient a un símil fàcil, la vida de Parker es pot entendre com una improvisació més que va oferir davant d'un públic atònit. Equilibrista, presumptuós, perseguidor, accelerat, caòtic, modern, atractiu, atonal, vellutat, deixant-se portar d'una nota a l'altra, el geni de Parker va créixer fins que va decidir que ja no tenia res més a dir i va morir, a l'edat de 34 anys. Parker és material deliciós per crítics i escriptors, que idolatren la figura del geni incomprès i marginal, que troba en les drogues la seva inspiració alhora que destrucció. Però Parker no tocava amb l'heroïna com a musa, sinó que es drogava perquè era un drogoaddicte i que, tot i aquest dimonis que portava a dins, de'n tant en tant també deixava brillar la seva porció d'àngel. Representant el dimonis, tenim la gravació de Lover man gravada el 1946 i on Charlie Parker està begut i destrossat (en cert moment de la gravació se sent com es desequilibra i mig cau) i amb pena dibuixa una melodia esfereïdora. En canvi els àngels es van deixar veure, per exemple, al Massey Hall de Toronto .

Charlie Parker i Dizzi Gillespie

Tornem a aquella nit a l’entrada del Massey Hall preparats per escoltar el conegut com “el concert del segle”, nom que juga amb el concepte “combat del segle” cada vegada que hi ha el títol de campió del món de boxa en joc. I és que 15 de maig RockyMarciano i Jersey Joe Walcott lluitaven pel títol mundial dels pesos pesats, provocant que només 700 persones ocupessin les 2500 cadires del Massey Hall per escoltar aquest all-star de boppers (els propis músics es van escapar al bar de la cantonada durant la mitja part del concert per anar a veure el combat). Però el panorama empitjorava al mirar a l’escenari. Charlie Parker es va presentar al concert sense saxo, ja que l’havia empenyorat per enèsima vegada i així poder comprar heroïna. Tot el que va trobar a última hora a les botigues de Toronto va ser un saxo de plàstic amb el que va tocar tot el concert. Bud Powell acabava de sortir del sanatori mental de Creedmore amb unes condicions no massa satisfactòries a conseqüència del tractament amb electroxocs i del fet queanava  completament begut. Per si fos poc, Dizzi i Mingus estaven fortament discutits per enfrontaments anteriors. El resultat de tal caos? EL MILLOR CONCERT DEL SEGLE! El grup toca totalment compenetrat; Mingus i Roach, que comencen el concert amb format trio junt amb Powell, estan colossals; els solos de Dizzi són creatius, divertits, exquisits; Bud Powell toca amb gran concentració (tot i que en algun moment se’l sent balbucejant el que intenta ser un melodia); i Parker, com si del rei Mides es tractés, transforma el plàstic del seu saxo en un instrument del metall més noble. 700 afortunats van viure una nit màgica. Nosaltres podem gaudir de la gravació que va fer el mateix Mingus amb un magnetòfon i que ha sigut editada posteriorment.

Des del Footprints hem volgut recordar que una nit de maig, en un temple de la música, les nou muses i cinc Déus del jazz es van trobar, drogats i borratxos, per iniciar una orgia musical i regalar un dels moments estel·lars de l’art.

Per acabar us deixem amb un fragment del genial relat El peseguidor de Julio Cortázar, on narra la vida de Johnny, imatge literària de Charlie Parker, i de la gravació de Lover Man/Amorous.

Fonts:
- Malson, Lucien. Los maestros del jazz. Editorial Alba, 2008.
- Gioia, Ted. Historia del jazz. Turner Noema, 1997
- Tapiz, Jose Francisco. tomajazz.com

Llista Spotify:

Share this: