Dilluns 13 surt a la venda Nines (el
meu quinzè llibre!). Un dels contes inclosos al recull, Nina de paper, serà rodat en format de curtmetratge durant el cap de
setmana anterior per part de la nostra gran petita productora Círculo Bipolar.
Quan em llegeixen, molts em diuen “Escrius pel·lícules”. Vaig créixer entre cinèfils, més que no pas entre
lletraferits i, ploma en mà, sempre he estat una maniàtica de la imatge, una primmirada
de les descripcions. “Vull que el lector vegi el que jo veig”, vaig dient. És a
dir, que sóc escriptora perquè fer cinema és car, però que en el fons no sóc
més que una cineasta frustrada.
El primer pas va ser transcriure el conte en format de guió cinematogràfic,
un procés d’aprenentatge molt enriquidor. De cop i volta, algunes escenes
creixien, d’altres s’empetitien i fins i tot algunes es convertien en refotuts
pals a les rodes. Malgrat la naturalesa del narrador del text original, força
fotogràfic, gens intrusiu ni subjectiu, un munt de detalls desapareixien mentre
tot un altre ventall de possibilitats s’obrien com a contrapartida. Així doncs,
mai no havia escrit pel·lícules, ni
molt menys, i l’aventura només estava a punt de començar.
En aquest projecte, a més de guionista, estic donant suport a un equip d’art
al·lucinant i dirigint uns actors que m’ensenyen molt més del que aprenen de
mi. Tot plegat resulta esgotador però no cansa, perquè em carrega les piles
molt més del que me les gasta. És tan màgic!
Portem un tou de mesos localitzant, preparant materials, fent-nos
preguntes, elaborant un guió tècnic que no s’acaba mai, assajant, farcint els
nostres Dropbox de mil carpetes i subcarpetes, recollint diners i veient treure
fum a set o vuit grups de whatsapp.
Tenim una col·lecció boja de nines de paper, roba interior, trípodes, mecenes i
graelles de colors. El camí, a poc a poc, ha seguit redibuixant la meva
història, perquè, envoltada d’artistes de la interpretació, la direcció, la
fotografia, la producció o l’atrezzo, les idees plouen i reboten i esquitxen i
pugen de nou com un tornado d’eufòria compartida que, al final del dia, em fan
obrir de nou, un cop i un altre, el document on vaig desar el guió per fer-li
més i més retocs.
En resum: ser guionista de cinema és escriure un text amb potes, un text
que fa ullets a tot quisqui i que va fent xocar la mà als uns i als altres per
tornar a casa al vespre, exhaust, i dir-me “Mama, avui he seguit madurant. Em
reescrius una altra mica?”
I el més corprenedor de tot, i per això ho deixo pel final, és que tanta tanta tanta
gent s’arremangui tant i tant i tant per fer realitat el meu somni de veure en
pantalla una història meva, perquè se’l senten seu, el somni, perquè se l’han
fet seva, la història. Gràcies, Círculo Bipolar, Cartoncita, Jordi Cadellans i Roser Bundó, Land of Coconuts, Pere Gual i Joan Solana, mecenes i toooooooooooooooota
la resta!
I no oblideu que encara sou a temps de fer la vostra aportació!
I no oblideu que encara sou a temps de fer la vostra aportació!
Muriel Villanueva
.JPG)
. Un dels contes inclosos al recull, Nina de paper , serà rodat en format de curtme...){kind=link}
Publica un comentari a l'entrada