Benvinguts al Footprints.
Us convido a entrar al nostre petit local de jazz per
escoltar els orígens d'aquesta música, els quatre primers fonaments que, involuntàriament
o no, van donar lloc a una nova manera de tocar, escoltar i entendre la música.
Per això, els artistes que ens acompanyen avui són Buddy Bolden i Jelly Roll
Morton. Els dos de Nova Orleans, el quilòmetre zero de tots els camins del jazz.
Nova Orleans a mitjans del segle XIX era una ciutat de diversa
i alhora mesclada. La diversitat era social i econòmica entre propietaris de
grans extensions agrícoles i els esclaus que les treballen; diversitat
d'orígens entre els esclaus vinguts de diversos països africans (pricipalment
el Congo) i els negrers que els importaven; diversitat cultural entre la
societat blanca que es relacionava en recepcions elegants de classe alta i la
societat negre que ballava a la plaça popularment anomenada Congo Square
recordant els llunyans països d'on venien. I amb tots aquests ingredients
barrejats, com si d'una escudella (Gumbo
en diuen allà) es tractés, es cou el gust fort i calent del jazz.
Intentar retratar la situació cultural de Nova Orleans al
segle XIX ens ocuparia pàgines i pàgines, i no és pas la intenció d'aquest
article. Però sí que és interessant comentar de quines fonts va veure el jazz i
així entendre'n la seva essència. Al Nova Orleans de principis de segle XIX la
música més popular entre el jovent de classe alta era el ragtime. Sonava en tots els salons i festes. Es tracta melodies
ràpides i sincopades, perfectament ballables, tocades amb la mà dreta del
piano, mentre l'esquerra fa acompanyaments molt uniformes, quasi recordant a
marxes militars. Probablement, el músic insígnia del ragtime és el crioll Scott Joplin, famós pel seu "The
entertainer" popularitzat a la
pel·lícula "The sting". La classe mitjana blanca de la
ciutat freqüentava teatres i cabarets, on la música popular i de caràcter còmic
era la reina. Es tractava de petites bandes acompanyant a uns quants cantants
que anaven improvisant melodies i rimes humorístiques normalment bastant
ofensives. En canvi la societat negra, més enllà de les festes espontànies a
Congo Square, utilitzaven la música també com un a clam espiritual. El blues cantat tan a les esglésies com a
l'hora de treballar com a jornalers era música molt sovint només vocal, amb una
gran varietat de colors i inflexions tonals. I finalment també cal anomenar la
música de les marxes militars, no tan per la seva aportació musical, sinó per
la formació que la tocava. Les marxes són tocades per petites bandes amb gran
presència d'instruments de vent metall (tots aquells instruments amb embocadura
de broquet: trompetes, cornetes, tubes, trombons, fiscorns, etc.). De la síncope,
la improvisació, les bandes de vent i, sobretot, la tonalitat blue de la música negra en neix el jazz.
El primer en pujar avui a l'escenari del Footprints és Buddy
Bolden (1877-1931). Barber de professió, aquest cornetista de vida accidentada
(esquizofrènic, alcohòlic i violent va passar els últims anys de vida dins les
cel·les de presons i manicomis) és considerat el pare del jazz. L'inici del
jazz és en Bolden, i un inici no és poc, però tampoc és molt. Cap gravació seva
és conservada, si és que mai va arribar a gravar alguna cosa, i sols una
fotografia i alguns testimonis personals dispersos serveixen per conèixer-lo una mica millor. Les
seves composicions no eren massa originals i es podrien entendre com una
evolució directe del ragtime. Sovint
escrivia lletres mordaces atacant algun jutge o policia amb qui hi tenia poca
simpatia. Però el gran llegat de Billy Bolden era interpretatiu. És l'inventor
de l'anomenat Big Four, que és el
recurs interpretatiu de donar una especial força rítmica al quart temps de cada
compàs. En el següent vídeo (segon 1:39) Winton Marsalis fa una demostració molt explicativa
del què va suposar el Big Four.
La força rítmica que proposava Buddy Bolden ja era swing. La
seva qualitat com improvisador, jugant amb tonalitats i intensitats de so ja
era jazz.
El segon artista de la nit és el controvertit Jelly Roll
Morton (1885-1941). Crioll de raça, rebutjava els negres alhora que, pel fet de
ser crioll, era repudiat pels blancs. Tampoc li agradaven els francesos, però
sí els espanyols de qui deia que n'admirava la música. La seva carrera com a
músic començà als locals i prostíbuls de Nova Orleans, al barri d'Storyville,
on les dones feien olor a gessamí (Jasmin
en anglès, es diu que podria ser l'origen de la paraula jazz). Ell mateix
s'auto-atribuïa el títol d'inventor del jazz. En realitat, exagerava sobre
moltes coses, tan en la vida creativa, com privada. Però si bé s'ha demostrat
que no va inventar el jazz, sí que és cert que és el primer autor que escriu
partitures i n'intenta teoritzar de manera pulcre i entenedora. Encara que
inicià la carrera musical a Nova Orleans, va viure part de la seva vida a
Chicago, on va fer més de 100 gravacions i on fundà la banda Red Hot Peppers.
Amb molt de caràcter (havia arribat a amenaçar amb pistola alguns companys de
la perquè toquessin tal i com ell desitjava), Morton sabia treure el màxim dels
seus músics.
Les primeres gravacions de Jelly Roll Morton no s'allunyen
massa del ragtime, d'algunes marxes i
fins i tot eren d'estructura molt senzilla. "Jungle blues" és una tranquil·la marxa d'harmonia
molt senzilla (escolteu la línea de baix portada pels vents). En canvi, la gran
aportació de Jelly Roll Morton és el conegut com stop-time. Amb aquesta tècnica
la banda impulsa el solista amb alguns accents molt marcats i dóna un joc
molt divertit a la melodia i sorprenent per l'oient. El tema més famós on
Morton usa stop-time és el
versionadíssim "Sidewalk Blues". Aquest tema amb comença amb una intro on es
presente els instruments principals. La melodia de la primera volta, tocada amb
corneta, és acompanyada amb el mencionat stop-time,
que al marcar el segon i quart temps de cada compàs dóna una sensació a caminar
constant. Després la melodia és acompanyada per un contrapunt molt senzill. Les
dues tècniques es van alternant tot el tema. Amb tres minuts i mig, Morton
abraça tot un món de sons i jocs de manera compacta. Un altre famós tema és
"Black Bottom Stomp" on la banda arrenca de manera impulsiva i es
llença endavant amb la melodia. Però de cop, després d'algunes rodes
d'improvisació, la banda fa tres cops i calla. El piano es queda sol fent pur ragtime. La banda torna amb un solo de
clarinet (acompanyat amb stop-time)
per encarar de nou la melodia final. Altre cop la música serveix per jugar i
divertir-se. Amb les seves composicions ja esmentades, així com "Dead Man
Blues", "Grandpa's Spells", "Smokehouse Blues" i
"King Porter Stomp" entre d'altres, Morton presentava un terreny
entre la rigidesa del ragtime i la
vivacitat de la improvisació del jazz. Tot i això aquest estil va anar quedant
antiquat, sent la música de Morton la culminació d'aquesta manera d'entendre el
jazz.
La gran habilitat tècnica de Jelly Roll Morton amb el piano,
així com la seva fanfarroneria, és preciosament retradatada per Giussepe
Tornatore a la pel·lícula "La leggenda del pianista sull'oceano".
En la següent escena podreu veure un duel de pianistes tan calent, que s'acaben
encenen cigars entre les cordes del piano!
Amb Jelly Roll Morton arribem al final d'aquesta sessió al
Footprints. Espero que us hagi agradat i que us quedin ganes per més concerts. Al
Footprints seguirem portant la flor i nata de la història del jazz. Fins aviat!
*La llista d'Spotify inclou tots els temes aquí anomenats (acumulats als articles anteriors). Degut a que no hi ha gravacions de Buddy Bolden, només hi trobareu un tema d'una banda tribut.
.JPG)
Publica un comentari a l'entrada