Entrevista a Núria Segarra, princesa de plom

Núria Segarra és escriptora, llicenciada en periodisme, princesa de plom i supervivent a un limfoma de Hodking. Acaba de publicar Algunes princeses són de plom (en Fanbooks en català i en Cross Books en castellà), novel·la basada en la seva experiència personal al voltant de la superació de la malaltia. El llibre inclou subtrames amoroses i d'amistat i ens regala una mirada fresca, natural i desdramatitzada sobre el diagnòstic i el llarg camí recorregut des d'aleshores.

MURIEL: Núria, què aporta l'escriptura a la teva experiència envers la malaltia?

NÚRIA: La veritat és que encara ho estic descobrint. Hi ha escriptors que tenen molt clar per què escriuen i també per què escriuen sobre un tema determinat, com en el meu cas seria la malaltia, però jo no he trobat un motiu concret. No m'agrada el paper d'alliçonadora, de mestra de la vida. No crec que pugui donar lliçons a ningú. Tampoc em considero una persona especial des de cap punt de vista per haver viscut una malaltia.

Hi ha una cosa, però, que tinc molt clara: una persona sempre escriu més i millor prenent com a base una experiència viscuda, encara que sobre aquesta base tota la resta de la construcció sigui ficció. També tinc molt clar que  el teu nivell literari augmenta de manera proporcional als sofriments o reptes que has hagut d'afrontar a la teva vida. Millores a tots els nivells, en profunditat però també en la capacitat per frivolitzar. Deu ser perquè durant els moments durs de la vida és quan fas els aprenentatges.

Molta gent em pregunta si escriure aquesta novel·la ha estat un procés de catarsi. Bé, doncs la resposta és no.  Sé que no he escrit la novel·la per això, no l'he escrit de manera egoista.

«Escriure aquesta novel·la no ha estat un procés de catarsi. Escric perquè els altres es plantegin allò que no s’havien plantejat.»

Per a mi l'escriptura és una manera de construir una realitat virtual alternativa on pots aconseguir que el lector pateixi en carn pròpia les emocions que els transmets. Suposo que escric perquè els altres, com jo mateixa, visquin altres vides, altres pells, altres mons i així obrin els ulls a un altre prisma de la realitat. Vull que descobreixin coses noves i que es plantegin allò que no s'havien plantejat. Que es posin en el lloc de l'altre.  També m'agrada riure, somiar i passar-m'ho bé i aconseguir que els altres riguin, somiïn i gaudeixin.

Pel que fa a la malaltia... és una por que sempre dus a dins i que ni l'escriptura, ni res, no pot alleujar. Saps que hi ha alguna cosa dins teu que no controles i que t'ho pot prendre tot d'un moment a l'altre. Per això, ja no dones res per suposat. Molts dies m'aixeco i em dic: “Ostres, hi veig!” o “Jolines, que puc moure les mans!”; i dono  gràcies a les parts del meu cos que ho fan possible: “Gràcies ulls, gràcies mans, per ser aquí amb mi un dia més”. Per desgracia ja no sóc innocent; ara sé que tot el que tenim és temporal, absolutament tot. 

MURIEL: Des d'aquella llibreta amb coberta d'Spiderman fins ara, que veus el llibre a les taules de novetats, com ha afectat el fet literari al teu procés personal?

NÚRIA: Ha sigut molt estrany. Una mena de vertigen difícil de d'explicar. Per una banda he complert un somni, almenys el somni de tot escriptor que visqui a prop de Barcelona: un dia estàs a casa teva escrivint a mà a la teva llibreta de l'Spiderman i al següent (bé, dos anys més tard!) veus el teu escrit, que resulta que ara  és  una novel·la, exposat a primera línea a la Fnac de Plaça Catalunya, al costat dels supervendes. El moment en què puges l'escala mecànica i ho veus és... superemociótotal, ganes de riure i de plorar i alhora una inquietud enorme. “Algú llegirà el meu llibre!”, penses, i alhora també penses: “Hi haurà algú a qui li interessi el meu llibre, un petit vaixell que avança amb rems, perdut enmig de multitud de creuers i transatlàntics de gent amb una carrera molt llarga o amb una capacitat de difusió impressionant? Sobreviurà?”

MURIEL: I tant que sobreviurà. Tant en les lleixes com en les nostres experiències lectores, que són intenses. Un cop llegit, el teu llibre deixa una petjada en nosaltres, una petjada que transmetrem, immortal a tots els efectes.

«No és la historia d'una malaltia, sinó una gran historia d'amor»

A banda de la història de la malaltia, la novel·la mostra relacions humanes diverses: amb els pares, amb el xicot, amb altres malalts. Per què sents la necessitat d'acompanyar la trama principal d'aquesta mena de subtrames emocionals i personals?

NÚRIA: Perquè Algunes princeses són de plom no és la historia d'una malaltia, sinó una gran historia d'amor. D'amor cap a un mateix, d'amor cap a la parella, cap a la família, cap als amics, cap al que fas, cap al lloc on vius, cap a la gent que la protagonista coneix al llarg del camí. Al final la vida és una gran historia d'amor, l'amor és el que més importa.

MURIEL: Que maco, Núria. La vida, traves incloses, una gran història d'amor.

Què pots dir-nos de la tria de la veu narrativa? Per què construeixes un alter ego però després li robes la veu, te la fas teva, i la fas expressar-se en primera persona? Et resulta el més fàcil? O creus que així ens arriba amb més intensitat?

NÚRIA: En primera persona tot arriba molt més, perquè et poses en la pell de l'altre. Des del primer moment volia que la protagonista no tingués nom, que fos una princesa, una princesa qualsevol. Que poguéssim ser tu o jo, perquè totes les dones, siguem com siguem, hem estat princeses per a algú en un punt de la vida, no?

La idea em va venir perquè he llegit moltes vegades La Plaça del diamant i la seva Colometa, sense nom.

MURIEL: Però no es diu Natàlia?

NÚRIA: Sí, però no se’n recorda ningú! (riu)

Vaig construir un alter ego, que no és ben bé un alter ego sinó un personatge amb entitat pròpia, perquè la protagonista d'aquesta historia és la princesa, no la Núria Segarra. Pot ser que ella s'assembli a mi en alguns aspectes; en altres, és oposada. Té vida pròpia i segueix el seu camí.

A més, també passa una altra cosa: les persones són tan grans i tant complexes que no caben dins un personatge. Aquesta novel·la no és la meva autobiografia ni el meu diari. L'experiència és real, els fets no, son ficció.

Però no per ser ficció és menys veritat. 

«No per ser ficció és menys veritat. Escrivint el que escric, segueixo fent periodisme, periodisme d'interior.»

MURIEL: De fet alguns creuen que la construcció d'una ficció és la manera més fidel de representar la realitat en la seva essència, perquè la realitat en si mateixa no és representable. Hi estàs d'acord? Et serveix aquest argument, aquest camí cap a l'artifici, per portar el teu lector fins al centre vertader del que vols expressar?

NÚRIA: Estic totalment d’acord amb aquesta afirmació. A més,  és una cosa que jo sé bé perquè em vaig formar en el món del periodisme i sé que a vegades el periodisme es queda curt per explicar segons quines històries, perquè has d'explicar fets i contrastar-los i no tota la realitat pot explicar-se amb fets contrastats.

D'altre banda penso que jo, escrivint el que escric, segueixo fent periodisme, periodisme d'interior, però periodisme al cap i a la fi.

MURIEL: Una altra forma ben maca de fer equilibrismes en la frontera entre la ficció i la no ficció: periodisme d'interior. M'ho apunto.

És la teva primera novel·la. Segurament has notat que la realitat que la teva ficció acull ha facilitat el camí fins a les llibreries. Com ha estat l'experiència de l'edició, la distribució, la promoció...? Satisfeta?

NÚRIA: Jo ho resumiria com: una llarga espera. Quan havia acabat el llibre (tenia vint-i-sis anys) el vaig presentar a un concurs i no vaig guanyar, i a més em vaig quedar "sin noticias de Gurb",  per part de l'editorial. Així que vaig fer un portafoli i el vaig enviar per correu electrònic a Planeta, a l'adreça que tenen a la seva pàgina web, sense esperances que em contestessin. Miraculosament, al tercer dia vaig rebre un correu, però havia d'esperar gairebé dos anys a veure'l publicat. Ara que tinc vint-i-nou anys el veig finalment acabat. Tot està sent una aventura i vaig aprenent, perquè és un món desconegut.

MURIEL: Un aprenentatge que sens dubte et va preparant per a una carrera d'escriptora que no ha fet més que començar. Algun altre projecte a la vista? Ens faràs esperar molt?

NÚRIA: Tinc dos projectes a la vista, que segur us divertiran moltíssim. Un d'ells el vaig començar als vint-i-dos anys però és ara quan està acabant de prendre forma.

Desitjaria que Algunes princeses són de plom fos la finestra que m'obrís les portes per als altres projectes.

Espero no fer-vos esperar, no, ja estic farta d'esperar. Ara és temps d'acció. 

Share this: