Benvinguts al Footprints.
En aquest espai mensual de jazz estarem una mica més estrets
que de costum i no és només degut a que
cada vegada tinguem més adeptes als nostres concerts, sinó que avui contem amb
la presència de la més talentosa big band,
dirigida magistralment per un dels músics més influents de mitjans de segle XX.
Avui us presentem a Duke Ellington.
La gran virtut de Duke Ellington, tot i ser un excel·lent
pianista, fou saber recollir-se de grans artistes i saber-los fer brillar com a
conjunt, amb un mateix llenguatge, amb una mateixa manera d'entendre la música.
Tot i això, ell no va ser el primer d'agrupar les anomenades big bands. La música de big bands (definides per tenir quatre
seccions: saxos, trompetes, trombons i la secció rítmica) es desmarcà dels
corrents jazzístics més populars, enfocant la seva energia en la banda
i no en la creativitat dels solos; centrant-se en la orquestració i no en la
improvisació; donant pes a les seccions i no pas als instruments individuals. Louis
Armstrong i Earl Hines ja s'atreviren a adoptar el nou corrent artístic de les big bands, però no deixaven de ser
improvisadors que canviaven de registre (per demanda comercial) i no pas grans
orquestradors ni compositors. Els primers en guanyar-se aquest estatus van ser
compositors talentosos com Fletcher Henderson, Don Redman o Louis Russell entre
altres, que van saber desxifrar les implicacions artístiques d'aquest canvi
d'estil i concebre una verdadera revolució en el so del jazz. Estil que assoliria
l'excel·lència amb al nostre artista d'avui, Duke Ellington.
Edward Kennedy Ellington (1899-1974) va fer honor del seu
sobrenom de Duke (originat com un joc
adolescent per donar-se importància entre amics i noies) amb un estil artístic
elegant i sobri tan a l'hora d'interpretar, de composar i de dirigir. Com a
compositor va ser tan productiu i influent que es fa difícil d'imaginar un sol
músic de jazz (des del professional al més voluntariós amateur) que no hagi
tocat un tema seu. Les primeres composicions de Duke es movien en l'estil Jungle, una música eminentment
expressionista que, des del Footprints estant, ben bé en podria transportar al
mig de la selva, en una terra fantàstica regnada per sortilegis i perills. La
bateria i el baix proporcionen una base rítmica accentuant un temps de cada
dos; el clarinet i els saxos insisteixen amb frases curtes i sòbries; les
trompetes i trombons conspiren amb sonoritats wah-wah. L'atmosfera creada és preciosa. Són temes com Blak and Tan
Fantasy, Blues I Love to Sing, Creole Love Call i The Mooche que es converteixen en els primers èxits insígnia de la
banda de Duke Ellington.
 |
| Duke Ellington i la seva orquestra dins l' "A" Train, durant la gravació del film Reveille with Beverly l'any 1943; |
Lluny d'estancar-se, la música de Duke Ellington feu un
viratge cap a una vessant més endolcida (comercial i estovada, podrien criticar
alguns), però no per això menys interessant. D'aquest època surten alguns dels temes més
coneguts de Duke, com són Mood Indigo, In
a Sentimental Mood, It Don't Mean a Thing i Solitude. Amb un to trist, com els títols dels propis temes ja
insinua, aquest música juga amb sensacions nostàlgiques i precioses. La versió
de Solitude que afegeixo a la llista
d'Spotify, interpretada per Ella Fitzgerald i Barney Kessel, és tota ella una
carícia. La veu s'allarga el final de cada fraseig i no vols que t'abandoni mai,
sinó que et segueixi escalfant amb tanta tendresa. Agafeu-vos fort i
gaudiu, que quan la guitarra calla, només queda la solitud.
Altres big bands
de l'època competien per la popularitat de Duke Ellington. Les formacions de
Jimmie Lunceford i, sobretot, Count Basie proposaven una música més salvatge,
al servei de l'excitació rítmica. Count Basie, deixeble de l'eufòric pianista Fats Waller, contava amb una banda de músics de primer nivell (i la millor
secció rítmica del moment) que obligava a ballar el públic de les sales de
concerts les principals capitals del jazz. El seu estil desenfadat anava des
del blues a un swing tradicional, tot dirigit subtilment per Basie. D'aquesta
"rivalitat" (vegeu el vídeo i entendre que hi ha massa respecte entre els dos artistes per tractar-se realment d'una rivalitat), Duke Ellington en va revifar fent un pas endavant en les
seves composicions i, a partir de l'any 1940, reafirmà de manera incontestable
la superioritat de la seva big band. És
l'època daurada de Jack the Bear, In A
Mellow Tone, Take A Train, Bojangles, Ko-Ko i una llarga llista d'èxits.
Duke dota les seves composicions d'un deix més violent, més rítmic, més swing.
Les modulacions melòdiques queden substituïdes per frases curtes repetitives (riffs) i Duke s'atreveix a jugar amb fins a 6 línies melòdiques combinades.
Cal destacar, però, que el gran mèrit de Duke Ellington va
ser el de saber unir i dirigir una banda d'autèntics monstres del jazz. Per
fer-ho, no n'hi ha prou en trobar els músics sinó que se'ls ha de saber fer
brillar, arribant al punt que ja no se sap si és el músic que fa bona a la
banda o al revés. Duke, en aquesta faceta de "suscitador de talents"
(en paraules de Boris Vian), començà a composar temes sencers per l'exhibició
d'un músic concret. Són temes com Concerto
for Cootie, Ko-ko o Clarinet lament on un sol músic porta el
pes de tota la composició. Quin músic no voldria tocar a una banda on el millor
compositor de jazz del moment t'escriu un tema perquè el puguis protagonitzar?
A part de saber trobar els músics i saber-los fer brillar, també se'ls ha de
saber tractar. I en això Duke també era un expert. La orquestra anà evolucionant
com una família, on la mentalitat comuna del grup no ofegava la virtut de
cada músic, reforçant l'homogeneitat del grup.
Podríem seguir escoltant obres de Duke Ellington, com quan
flirteja amb la música simfònica, segueix el passos de Gerswin, col·labora amb
els més grans músics en duets preciosos, però ens quedarem aquí, amb aquesta
banda unida en amistat i música que és la que avui ens omplert l'escenari del
Footprints. Cada músic brilla per si sol però, sota la batuta de Duke Ellington, emergeixen com una gran constel·lació que encara avui és present per tots els amants del jazz. Espero que us hagi agradat el concert, que al Footprints
seguirem portant la flor i nata de la història del jazz. Fins aviat!
.JPG)
Publica un comentari a l'entrada