Poema: Tors

En el marc del curs residencial Escriptura Viva que el Roger Coch i jo vam impartir a Montbui el passat juliol, al llarg de la sessió "Paisatge exterior, paisatge interior" que ell dinamitzava, vaig escriure aquest breu text d'intenció poètica que avui comparteixo amb vosaltres. Espero que us agradi.



TORS

El meu tors, una façana,
un mur de pedra verge ensinistrada.

Al pit dret, un forat,
un sol cop de martell rere el que es veuen runes d’una infantesa meva, tan tardana, i d’altres infanteses tendres, ja quasi evaporades.

Sobre el cor, un pany fa de gatera.
Busco la clau.
S’hi escolen gats petits, minúsculs felins blancs que m’esgarrapen però no saben fer-me mal. Busquen la llet.
Busco la clau.
La tinc a la butxaca?
Ah, no, la tinc a l’úter. Hi faig entrar dos dits, estiro enfora, és una clau daurada i ja no te rovell.
La fico al pany i m’obro el pit esquerre.
Hi tinc cinc cors, petits i blancs. Només bateguen dos.
El meu no hi és.

Aixeco el cap i et miro: el tens entre les mans. Bum bum.

I no m’estàs mirant.


Muriel Villanueva

Share this:

Publica un comentari a l'entrada

 
Copyright © Revista CriTeri. Designed by OddThemes