Joana d'Arc. III: La Bruixa Santa

La Bruixa Santa

Tercera part – i darrera – de la Cort d'Apel·lació dedicada a Joana d'Arc. Aquesta, dedicada a l'esdeveniment més important de la seva vida: la seva mort.

En la imatge de Joana que se'n fan la majoria dels occidentals els fets més importants van succeir al camp de batalla. I certament van ser importants: en la Guerra dels Cent Anys hi ha un abans i un després de les seves campanyes. Però aquestes campanyes no van ser tan decisives com es pot pensar. A la mort de Joana el bàndol anglo-borgonyó ocupava una part substancial de França. Certament, el bàndol Armagnac havia coronat el seu candidat com a Carles VII, però tenia les finances en un estat lamentable i amb prou feines podia mantenir un exèrcit. Les campanyes militars de Joana, tot i que certament van suposar el començament de la davallada anglesa, no van decidir la guerra, contràriament a la imatge popular – alimentada per pel·lícules, sèries de televisió i llibres edificants. El fet més important de la vida de Joana d'Arc va ser precisament la seva mort: com es va produir, a mans de qui, i acusada de què. La seva fou una execució política que es va disfressar de càstig religiós. Però a la fi ningú no es creia seriosament que la qüestió religiosa fos la causa veritable de la mort de Joana. Per això en aquesta Cort d'Apel·lació volem explicar amb cert detall com es va produir aquesta mort. Perquè tot el que va passar – i com va passar – és la rel de tot el que va venir després: la victòria final francesa en la Guerra dels Cent Anys.


U. L'abandó

És un punt de la història de Joana que apareix a totes les seves biografies, i per tant cal esmentar-lo. Carles VII li devia a Joana Orléans i una bona colla de ciutats; li devia, a més, el tron: era ella qui l'havia fet coronar a Reims. Era per ell que Joana lluitava, i era sens dubte el principal actiu del seu exèrcit. Quan algun general o comandament important queia presoner, era habitual de demanar-ne un rescat. D'Alençon, un dels capitans francesos que havia acompanyat Joana en les seves campanyes, havia caigut presoner, i n'havia estat rescatat. John Talbot, un dels capitans més importants de l'exèrcit anglès, era presoner dels francesos – precisament com a resultat d'una de les batalles guanyades amb Joana – i fou posteriorment alliberat, amb el pagament d'un rescat. Era normal, a l'època.

En canvi, Carles VII no va fer cap pas per intentar alliberar Joana. Certament que per als anglesos era una presa molt llaminera, i no l'haurien deixada anar fàcilment – o potser no l'haurien deixada anar mai. Carles VII tenia diverses opcions: per exemple, bescanviar-la per Talbot (l'"Aquil·les anglès" com era conegut). O intentar reunir un bon rescat i oferir-lo al rei anglès. Però no va fer res. Tots els biògrafs d'aquest rei reconeixen aquest fet com el més lamentable de la seva carrera, i probablement el fet que el desqualifica de cara a la història. Temps a venir, esdevindrà ‘Le Triomphant'; però de moment quedarà com un ximple – o un dasagraït – que no va fer res.

Joana va estar captiva poc més d'un any (1430-1431). Durant aquest any no va tenir cap notícia del seu rei. La certesa d'haver estat abandonada a la seva sort devia ser un afegit important a la seva angoixa, al costat dels maltractaments i les vexacions.


DOS. Captiveri a Rouen

Mentre havia estat sota la tutela de Jean de Luxembourg el captiveri havia estat força correcte, fins i tot benevolent. A Rouen va canviar tot. En aquella època Rouen era una ciutat anglesa, on els militars anglesos tenien tot a favor per venjar les derrotes patides al camp de batalla. Recordem que abans de Joana d'Arc l'exèrcit anglès tenia reputació d'invencible, almenys a França. L'odi que els anglesos sentien per La Pucelle depassava de molt la rancúnia que poguessin sentir per qualsevol militar francès professional.

El captiveri va ser dur. No la van tancar en una masmorra – és a dir, sota terra –, però la cel·la era prou dura de tota manera. Estava encadenada pels peus de manera permanent, i sembla que de nit tenia un cadenat addicional a la cintura. Tot plegat suggereix que als anglesos els aterria que pogués fugir. Estava vigilada dia i nit per cinc soldats anglesos, dels quals patia vexacions de tota mena, inclosos diversos intents de violació – sembla que cap de consumat: els crits de Joana alertaven els vigilants de fora la cel·la, de prou rang i entitat per entendre que l'objectiu era cremar una bruixa, no pas fer-ne una màrtir dels anglesos. Rebia amenaces contínues en el sentit d'empitjorar les condicions del captiveri; es va arribar a preparar una gàbia de ferro per a ella, però sembla que no es va arribar a fer servir mai.

Els soldats anglesos que la custodiaven només sortien de la cel·la – amb gran alleujament de Joana, no cal dir-ho – quan rebia alguna visita. Les visites eren sempre del bàndol enemic: militars anglesos o borgonyons, clergues, futurs membres del tribunal, etc., en general per interrogar-la. Joana responia amb serenor i de vegades amb audàcia. Per exemple, una vegada va esmentar davant de Stafford i Warwick que entenia perfectament que els anglesos la volguessin morta, perquè entenien que un cop fora de l'escenari podrien recuperar tot el regne de França. Però – va afegir – no se'n sortirien mai, ni que fossin cent mil ‘godons' més. Que una presonera encadenada els parlés així els devia semblar una insolència intolerable: Stafford va desembeinar un punyal i se li va abraonar per matar-la, però Warwick ho va impedir. Rere aquesta provocació hi podia haver una temptativa de provocar la seva pròpia mort de manera ràpida i expeditiva, tot estalviant-se un judici humiliant i una mort probablement molt dura. Warwick, de temperament molt més reflexiu que Stafford, ho devia entendre de seguida: el destí de Joana havia de ser una execució pública, no una mort anònima (i anodina) en una presó.

Més comprometedor era el fet que alguns clergues i testimonis s'introduïssin a la cel·la fent-se passar per amics, o per enviats dels amics o la família, còmplices del bàndol Armagnac en una paraula. Dos dels personatges que després exercirien al bàndol de l'acusació, Nicolas Loiselleur, canonge de Rouen, i Guillaume Manchon, van tenir diverses entrevistes amb Joana. Li duien notícies de Domrémy: com es trobava la seva família, els amics, com anaven les coses al seu poble – una tàctica clàssica per guanyar-se la confiança d'un presoner. A la fi, Loiselleur va fer que el nomenessin el seu confessor. Per a algú tan religiós com Joana, poder abocar les seves angoixes en un confessor devia ser un regal del Cel. Fàcilment podem imaginar la seva estupefacció quan, en entrar a la sala on seria jutjada, es va trobar que Loiselleur era un dels testimonis de l'acusació, i Manchon un dels notaris del procés.

Potser l'únic amic veritable que va tenir fou un tal Pierre de Cusquel, un dels ajudants del mestre d'obra de la presó, que hi va poder parlar en privat en algun moment, per recomanar-li que contestés els interrogatoris amb molta prudència: en depenia la seva vida, i la mena de mort que podia patir.


TRES. L'escenari del judici

El judici a Joana està perfectament documentat. Les actes amb els interrogatoris i les deliberacions s'han conservat curosament, i per tant tenim no només totes les argumentacions teològiques i legals que es van emprar en contra de La Pucelle, sinó també altres detalls com ara la llista completa de tots els que van intervenir al judici, i en qualitat de què. Pràcticament tots francesos, amb algun nom anglès perdut al mig de la llista. Un cardenal, sis bisbes, quaranta-vuit teòlegs (entre doctors i llicenciats), set metges, i encara més de cent persones més. Objectivament, és sorprenent: Joana era al capdavall una senzilla pagesa de Domrémy, i en aquella època no hi havia massa miraments a l'hora de castigar durament la gent de baixa estofa. Que es reunís tot aquell estol de gent docta indica fins a quin punt la veien com a algú excepcional.

El tribunal, en la recreació de Carl Theodor Dreyer, 'La passion de Jeanne d'Arc' (1928), una obra mestra.

Alhora, era evident que tot aquell immens cerimonial era pantomima: almenys al començament. El tribunal eclesiàstic va declarar d'antuvi que si no la veien culpable de cap crim contra l'Església, la retornarien al poder civil, que a la ciutat de Rouen volia dir l'exèrcit anglès. Cosa que implicava que si no l'executaven per una banda ho farien per l'altra. D'altra banda, molts dels participants en el judici eren partidaris ferms del bàndol anglès. Alguns ho eren per interès: a totes les èpoques ser del bàndol vencedor dóna grans possibilitats en forma de càrrecs, recompenses, propietats lucratives (i de fet alguns dels membres del tribunal rebien un sou del govern anglès, a més de les seves rendes pròpies). Però al costat d'aquests, altres eren partidaris dels anglesos per una convicció veritable. El bàndol anglès havia demostrat una gran superioritat militar – que a ulls de molta gent de l'època significava superioritat i punt –, i una perspectiva de millors governs per al país. Objectivament, l'actuació galdosa de molts reis francesos durant la Guerra dels Cent Anys els donava motius per pensar d'aquella manera.

Cal entendre que, per la mentalitat de l'època, Joana només podia ser una bruixa o una santa. Essent com era la responsable de la coronació de Carles VII a Reims, triar una opció o una altra tenia implicacions polítiques enormes: implicava validar o invalidar aquella coronació. Tota la política anglesa a França, inclosa la mateixa raó de la guerra, depenia d'aquest fet: si Joana era una santa, quedava en entredit l'objectiu de coronar com a rei de França el rei d'Anglaterra i Gal·les, l'aleshores nen Enric VI; i també quedava en entredit el mateix paper del bàndol borgonyó, que havia de justificar la seva deslleialtat al seu propi rei. Davant d'aquesta disjuntiva, quina havia de ser la sentència era ben obvi.

Tot semblava preparat perquè Joana no tingués cap oportunitat. Mai no va tenir cap advocat defensor ni res de semblant. Va apel·lar sovint a l'autoritat del Papa, però el tribunal no es va fer cas, adduint que ‘era massa lluny'. A la sala hi havia, estratègicament situats, soldats anglesos, que tenien com a missió escridassar i intimidar els participants en el judici que veiessin massa benevolents o amb alguna tendència a buscar-li a Joana un tracte just. Warwick i Stafford eren presents a les sessions, sempre ben armats. No es va cridar cap testimoni a favor seu: tots eren testimonis de l'acusació, que responien preguntes fetes en el sentit de documentar la seva heretgia, comportaments censurables, o algun detall que la fes aparèixer com un ésser diabòlic. Pierre Cauchon, bisbe de Beauvais i jutge principal, es trobava en contacte directe i permanent amb Stafford, el duc de Warwick i el bisbe de Winchester, dels quals rebia tota mena d'instruccions – i pressions, és clar. Cauchon era una figura molt temuda a Rouen. Tothom que mirava d'introduir una engruna de justícia en aquell espectacle en patia les conseqüències. Jean de la Fontaine, un dels fiscals, va haver de fugir de Rouen, sota la sospita d'haver aconsellat Joana sobre com respondre les preguntes dels jutges. Isambard de la Pierre, frare dominic, va intentar guiar Joana en una pregunta teològica difícil; i en un altre moment el mateix va fer Jean Lefèbvre, bisbe i teòleg; tots dos van ser escridassats i se'ls va ordenar de callar ‘en nom del dimoni' (taceatis in nomine diaboli).


QUATRE. El judici

Malgrat el que hem dit, també cal reconèixer que Joana els ho va posar fàcil; en determinats moments semblava realment que volgués ser condemnada. Al llarg del judici, el mateix Cauchon va tenir moments en els quals era evident – amb gran indignació dels prohoms anglesos a la sala – que mirava de guiar Joana en el sentit que es retractés d'alguna de les seves declaracions, que moderés alguna actitud. Per exemple, que reconegués que alguna de les seves ‘visions' haurien pogut ser simplement imaginades. O que acceptés tornar a vestir-se de dona: un detall que ara ens sembla secundari però que aleshores era crucial. Joana havia adoptat el vestit masculí per necessitat pràctica, per poder cavalcar llargues jornades i lluitar quan calgués. A la fi, s'hi va acostumar tant que va esdevenir el seu vestit normal. Però a l'època el transvestisme (un home vestit de dona, una dona vestida d'home) era vist com una transgressió de l'ordre diví, un pecat greu en si mateix. Joana no parava de renyar els seus jutges per fixar-se tant en un detall que per ella era irrellevant. Però ara que no anava a cavall ni es trobava al mig del camp de batalla, hauria pogut cedir... La seva tossuderia es va manifestar també en aquest punt. Diverses vegades, durant tot el seu captiveri, li havien ofert vestits de dona, que ella havia rebutjat. Al llarg de tot el judici va dur sempre el seu vestit masculí: només que ara brut i rosegat. Només a la fi va acceptar vestir-se de dona, com veurem més endavant. La negativa a cedir en un punt com aquell posava les coses fàcils als seus acusadors. L'únic que la salvava de ser acusada de bruixa, sense més contemplacions, era la seva virginitat – que havia estat comprovada diverses vegades. Com vam esmentar al capítol anterior, en la mentalitat de l'època s'entenia que una noia verge era immune a la influència diabòlica.

En l'evolució del judici s'observa una moderació progressiva en l'actitud dels membres del tribunal, començant pel mateix jutge principal, Pierre Cauchon. Les actes del judici són plenes de preguntes fetes a Joana, amb un contingut teològic sovint complex, fins al punt – com ja hem esmentat – que més d'una vegada algun membre del tribunal es va oferir a assessorar Joana perquè entengués què se li preguntava. Joana responia sempre amb una gran serenitat, i sovint responia obvietats que deixaven els seus acusadors amb un pam de nas:

Pregunta: Santa Margarida, parla anglès?
Resposta: Per quina raó hauria de parlar anglès, si no està pas a favor del bàndol anglès?
P.: Quin aspecte tenia Sant Miquel, quan va aparèixer?
R.: No vaig veure cap corona, i no sé res dels seus vestits.
P.: Anava despullat?
R.: Us penseu que Déu no té res per vestir-lo?

I així, interrogatoris llargs i inacabables. Generalment Joana se'n sortia per l'enginy; altres vegades responia que ‘això no té res a veure amb aquest cas' (per exemple, quan treien una vegada i una altra el tema del seu vestit masculí), i altres que ‘no m'està permès de respondre aquesta pregunta' (per exemple quan li preguntaven sobre les seves visions). Però solia ser clara quan parlava de les seves visions, i de les ordres que havia rebut: alliberar França dels anglesos. En aquest punt no admetia discussió. De fet, les ‘visions' van ser el principal cavall de batalla del judici. Acceptar-les implicava acceptar que Déu estava de part dels francesos, o més exactament, del bàndol Armagnac, quelcom que cap dels membres del tribunal – tots del bàndol Borgonya – podia acceptar. Menys que ningú, els anglesos: acceptar les visions implicava acceptar que Déu havia donat instruccions a Joana en el sentit que calia coronar el delfí Carles com a Carles VII; i que per tant el seu candidat – el rei-nen Enric VI – no tenia el vist-i-plau diví. Els inacabables interrogatoris sobre les visions de Joana anaven encaminats a fer-li entendre que tot allò s'ho devia haver imaginat. Atès que el tribunal era fonamentalment eclesiàstic, l'entossudiment de Joana va fer que el tema final fos si se sotmetia a l'autoritat de l'Església, o no.

El dia 27 de març de 1431, una representació dels membres del tribunal (Cauchon, d'Estivet, Courcelles...) li va llegir a Joana la llarga llista dels càrrecs de què se l'acusava: setanta en total. Van caldre dos dies per llegir-los tots, perquè rere cada càrrec algú li explicava el seu significat: les subtileses teològiques feien que per a una pagesa de Domrémy no fos fàcil saber exactament de què se l'acusava. El dia 31, Cauchon i altres es van presentar de nou a la presó, i van mirar de convèncer Joana que es retractés de les seves declaracions. Ho van intentar encara dues vegades més, el 12 i el 18 d'abril. En aquell moment, Joana estava greument malalta. Cauchon li va oferir de proporcionar-li un assessor entre els membres del tribunal, o bé – cas que a Joana no li agradés aquesta perspectiva – que faria anar a buscar qualsevol persona que ella triés, de la seva confiança. Són atencions realment sorprenents: és fàcil tenir la sensació que el tribunal buscava alguna cosa on agafar-se, per evitar una condemna que per força havia d'acabar a la foguera. Però després de les llargues sessions a la sala del judici, i tants mesos d'un dur empresonament, Joana no tenia cap mena de confiança en cap dels membres del tribunal. Es va refermar en la seva posició: vista la seva malaltia – que en aquella època fàcilment podia acabar en la seva mort – demanava que se li permetés de confessar-se i combregar, i que si moria fos enterrada a terra consagrada (és a dir, en un cementiri cristià). Cauchon li va respondre que si no obeïa l'Església seria abandonada a la seva sort. Ella va respondre que era una bona cristiana, batejada, i que com a tal moriria. No hi havia cap diàleg possible.

Encara hi va haver una altra sessió el 2 de maig, temps que va caldre perquè Joana es refés de la seva malaltia. Aquesta vegada era una reunió solemne: més de vuitanta assistents, entre membres del tribunal, assessors eclesiàstics, secretaris, escrivans i el que calgués. Cauchon els va parlar breument, demanant tothom que fessin el que calgués per fer entrar Joana en raó. Però ‘La Pucelle' era de decisions fermes:

‘Lisez votre livre et puis je vous respondray. Je me actens à Dieu, mon créatur, de tout: je l'ayme de tout mon cuer'

Se li van llegir les exhortacions, les acusacions, però Joana es va mantenir ferma. Les seves visions eren reals, i l'ordre del Cel que havia rebut – alliberar França, i fer coronar el rei legítim – ben clara. No se'n retractaria. El 8 de maig es va intentar encara una opció desesperada. Per a algunes de les acusacions, les normes de la Inquisició preveien l'ús de la tortura, vista com una manera d'alliberar el cos de la presència satànica. Cauchon va decidir fer-la dur a la Gran Torre del castell de Rouen; més exactament, a la cambra de tortura. Joana havia patit un empresonament dur, però no pas tortura, tècnicament – si més no, segons els cànons de l'època: avui potser el simple fet d'haver estat sempre encadenada es consideraria tortura. Podem imaginar que Joana va quedar aterrida davant l'equipament d'aquella cambra. Però es va mantenir ferma. Cauchon va optar per no anar més enllà: la presó estovava algunes ànimes, però n'enduria d'altres, i era evident que Joana pertanyia al segon grup. Joana fou retornada a la cel·la. Tres dies després, Cauchon va convocar una reunió a fi de decidir si calia sotmetre Joana a aquella medicina terrible: per deu vots contra tres es va decidir que no. S'han conservat els noms dels que van votar que sí: Loiselleur, Courcelles i Morel.

Diversos membres del tribunal van ser enviats a la Universitat de París, per explicar el cas davant de membres de les facultats de teologia i dret. En van tornar amb un bon feix de documents elaborats pels seus experts, que condemnaven Joana com a heretge, idòlatra, mentidera, i tot el feix d'acusacions imaginables.

Malgrat tot, Cauchon va voler fer un darrer intent. Amb una escorta apropiada (Lemaistre, els bisbes de Thérouenne i Noyon, i encara set personatges més), es van reunir amb Joana en una cambra del castell. El 23 de maig, exactament un any després de la seva captura a Compiègne, Joana va escoltar l'acusació – que de setanta articles havia estat resumida en dotze –, amb un canonge anomenat Pierre Maurice, que li anava explicant punt per punt el significat de cada acusació. Joana es va mantenir ferma. El secretari va prendre'n nota: ‘Responsio superba'.

Aquí s'acabava tot. Ja només quedava l'execució, prevista per l'endemà mateix, el 24 de maig.

L'escena de la tallada dels cabells, segons el film de Dreyer. Joana fou 'rapada' arran de la seva retractació, i el seu (temporal) assentiment a obeir l'Església.

CINC. La retractació

Joana fou duta al cementiri, on s'havia muntat una estrada per als jutges, un lloc per a ella, i prou espai per als curiosos i per als soldats anglesos. Davant els jutges, se li van llegir una altra vegada els càrrecs, acompanyats convenientment de discurs teològic, de to apocalíptic, i cites dels evangelis. Pel mig, el predicador – Guillaume Erard – va etzibar una diatriba que revelava la veritable clau de tot plegat:

‘Et parlo a tu, Joana, i et dic que el teu rei és un heretge i un cismàtic!'

Joana va respondre furiosament, jurant per la seva vida que el rei Carles VII era el més noble de tots els cristians, qui més estimava la fe i l'Església, ben al contrari del què deia el predicador. És irònic que Joana defensés d'aquella manera un rei que l'havia abandonada a la seva sort, sense fet res per rescatar-la. Però en aquell exabrupte del predicador hi ha el reconeixement del caràcter polític del judici i la condemna de Joana. Si Joana era una santa, la coronació a Reims havia estat beneïda per Déu, i per tant Carles era el rei legítim de França. Si era una bruixa, una heretge o una cismàtica – o tot alhora – llavors la coronació a Reims només havia estat una escenificació, i França no tenia rei legítim: l'exèrcit anglès podia lliurement coronar el seu candidat. Un dilema que fa entendre per què, per als anglesos, condemnar i executar Joana era literalment un afer d'estat.

Però llavors es va esdevenir l'impensable. Li van llegir les frases finals:

‘Per tots aquests motius et declarem excomunicada i herètica, i seràs lliurada a la justícia secular, com a membre de Satanàs separat de l'Església!'

Llavors Joana es va esfondrar. La visió del botxí amb el seu carro, a punt per endur-se-la a la plaça, la multitud escridassant-la, les mirades d'odi i els insults dels soldats anglesos que ho vigilaven tot, sumat a l'esgotament després de mesos de presó i de judici, patint les vexacions dels soldats que la vigilaven, devien fer el seu efecte. Va arrencar a plorar, i va cridar que se sotmetria en tot i per tot a l'Església, que seguiria els consells dels jutges, que abjurava de les seves visions, que es penedia de tot. Ho va repetir diverses vegades, cridant. Es va desencadenar un avalot entre els assistents. Un secretari – se'n discuteix la identitat: es va dir que era un anglès, Lawrence Cabot, però no té gaire sentit – ja duia preparada una acta d'abjuració, i la va presentar a Joana perquè la signés. Però Joana era analfabeta! Havia après a escriure el seu nom, però després de tants mesos de captiveri ni se'n devia recordar. El secretari li va prendre la mà, li va fer agafar la ploma, i li va fer dibuixar una ‘O' ben grossa. N'hi havia prou.

El mullader que es va organitzar entre els assistents fou impressionant, amb insults, escridassades, degut a l'enrabiada dels membres de l'exèrcit anglès, que sentien que la presa se'ls escapava. Cauchon va preguntar al cardenal de Winchester (anglès!) què havia de fer, ara: el cardenal li va respondre que l'havia de rebre com a penitent. Que volia dir presó, però no foguera. L'incident va provocar un enfrontament greu entre els clergues francesos (principals components del tribunal) i l'exèrcit anglès, que tenia la sensació que Cauchon, Loiselleur, Massieu i tota la corrua de membres del tribunal els havien traït. Tenien motius per pensar-ho, objectivament. Que tinguessin a punt un document de retractació, per si al darrer moment Joana canviava d'opinió, n'és tot un senyal. I tots els intents de Cauchon per convèncer Joana que s'equivocava, que les seves visions podien no ser reals, que la seva actitud no era la correcta, també es podien entendre en aquest sentit. Warwick es va enfrontar a Cauchon: ‘El meu rei està mal servit, puix que Joana se'ns ha escapat!' (cal recordar que Cauchon formava part del consell del rei d'Anglaterra, i que per aquest càrrec rebia mil lliures l'any).

Aquella tarda mateix, una legació del tribunal va visitar Joana perquè fos conscient del privilegi que havia tingut: el perdó de la Santa Mare Església, que perdria si no se sotmetia a les seves ordres. La primera prova d'aquell penediment era ben concreta: s'havia de vestir com una dona. Ella va obeir dòcilment. Tampoc no va protestar quan li van tallar ben curts els cabells.


SIS. Interludi

Tot semblava anar bé. Fins que, al cap d'uns dies, Cauchon va rebre la notícia que Joana s'havia tornat a vestir d'home. Què havia passat?

Diversos llegats van ser enviats a la presó per veure Joana, però tots eren rebuts a crits pels soldats anglesos, amb amenaces de mort explícites. Els seus testimonis són clars en el sentit que més d'una vegada els enviats del tribunal van témer per la seva vida, i alguns van declarar que no anirien a veure Joana si no anaven protegits per una escorta. Finalment Massieu es va fer acompanyar per Warwick i d'Estivet: gràcies a això va poder arribar fins la cel·la de Joana – mentre els altres acompanyants eren escridassats i amenaçats pels soldats anglesos al pati –. Quan Warwick i Estivet, a petició seva, van haver sortit de la cel·la, Joana li va explicar que d'ençà que havia tornat a la cel·la havia estat objecte de tota mena d'insults i vexacions, especialment d'ençà que s'havia posat el vestit de dona. Als ulls dels soldats anglesos tot allò l'allunyava de la foguera, i els feia embogir de ràbia. Els soldats anglesos havien conservat curosament el seu vestit d'home, en un sac: òbviament, per posar-li una altra vegada a la primera oportunitat. Ella, ben conscient d'aquest fet, duia el vestit femení en tot moment, fins i tot per dormir. A la fi, els soldats no es van contenir: un matí li van arrencar el vestit de dona sense contemplacions i la van obligar a posar-se altra vegada el vestit d'home. Ella els havia suplicat debades que li deixessin tornar-se a vestir de dona.

Joana envoltada de soldats anglesos. L'escena sembla molt 'light'; de fet sembla que va patir vexacions de tota mena, bé que no és clar si van arribar a violar-la.

També Isambard de la Pierre, en un altre moment, va arribar a veure Joana, que li va explicar que d'ençà que s'havia vestit de dona havia patit tota mena de violència física per part dels soldats. Isambard va testificar que Joana plorava i es trobava en un estat lamentable: probablement havia rebut una pallissa feia poc. Ladvenu – que la va confessar per darrera vegada – esmenta que Joana li va confessar que havia estat violada per un noble anglès. Tot és creïble, objectivament.

A la fi, el mateix Cauchon es va presentar a la presó, acompanyat de testimonis i secretaris perquè quedés constància de tot. Es van reunir amb Joana, i Cauchon li va preguntar perquè s'havia tornat a vestir d'home. Ella – amb gran sorpresa dels presents, que ja havien sentit Massieu i Isambard – els va dir que ho havia fet per voluntat pròpia. Però va treure importància a aquest tema. Va afegir que

‘M'estimaria més morir abans que estar encadenada. Però si em permeteu d'anar a missa, em treieu les cadenes i em dueu a una presó tolerable, en companyia d'una dona, seré bona i faré tot allò que l'Església em digui.'

Començament prometedor. Però després li van preguntar si, després del dia de l'abjuració, havia tornat a sentir les veus dels seus sants-guies. La resposta de Joana fou afirmativa. La pregunta següent era òbvia: què li havien dit? La resposta de Joana fou un veritable suïcidi:

‘Em van dir que, amb elles, Déu m'enviava la seva misericòrdia per la meva traïció, quan vaig abjurar i em vaig retractar per salvar la vida, i que salvant la meva vida em condemnava. Abans de dijous [el dia de l'abjuració] m'havien dit què havia de fer: que quan em trobés a l'estrada contestés amb coratge el predicador, un fals predicador que deia que jo havia fet un seguit de coses que no havia fet. Si deia que Déu no m'havia enviat em condemnaria, perquè Déu m'ha enviat. Les veus m'han dit que vaig fer mal fet, i que haig de confessar que vaig fer mal fet. Tot va ser per la por del foc...'

Boisguillaume va escriure, al marge: ‘Responsio mortifera'. S'havia acabat tot.

Com encaixa tot? No hi ha una única explicació. A parer meu, la violència dels soldats contra Joana era esperable; sentien que 'la bruixa' se'ls escapava, estaven rabiosos i podien confiar en una total impunitat. Que li haguessin arrabassat el vestit de dona i fins i tot l'haguessin violada em sembla perfectament creïble; de fet sembla que ja hi havia hagut intents anteriors de violació. S'ha suggerit més d'una vegada que Cauchon i/o els altres presents a la darrera reunió amb Joana van falsejar l'informe d'aquesta trobada. Joana els devia detallar el tracte ultratjant rebut a mans dels anglesos, que fou convenientment censurat: no volien provocar encara més Warwick ni – per extensió – l'exèrcit anglès. Però jo crec que d'una manera o altra Joana havia entès que, si en algun moment havia pensat que se'n sortiria, de sobte veia clar que era qüestió de temps que els anglesos l'executessin. L'abjuració – per pur terror de la foguera – per ella havia estat un acte vergonyant, que implicava renegar de tot allò que havia dit i fet fins aleshores. Posats a ser executada, s'estimava més refermar-se en la seva fe, les seves veus, i la seva convicció que havia estat enviada per Déu per alliberar França.


SET. La definitiva

L'acusació final fou ‘heretge reincident', per unanimitat de l'assemblea de la capella de l'arquebisbe. La condemna fou que Joana havia de ser lliurada a la justícia secular, amb la petició que actuessin sobre ella amb misericòrdia. Un eufemisme per dir que fos cremada de viu en viu. L'Església no podia matar: només excomunicava. Un cop excomunicada, l'acusada ja no podia confiar en la clemència ni la protecció eclesiàstica. L'anomenada justícia secular senzillament rematava la feina. És clar que aquell detall tècnic no enganyava ningú.

Joana a la pira, segons el film de Dreyer. La 'corona' simula la de Crist. De fet, sembla que al cap hi duia una mena de paperina, com una mitra, que li van fer els anglesos per burlar-se'n.

El 30 de maig, Joana va rebre la confessió i l'eucaristia a la presó, poc abans de sortir a la plaça on seria executada. El clergue que li va dur l'hòstia ho va fer d'una manera tan barroera que Jean Massieu, membre del tribunal, va exigir que es fes el cerimonial amb tots els ets i uts: ciris, calze, estola... Tractar amb aquest respecte una heretge que ha estat excomunicada és com a mínim revelador. Els clergues i monjos que la van acompanyar en tot moment eren atents i amables amb ella. Quan Joana va saber que no seria decapitada (com sembla que s'esperava) sinó cremada viva es va enfonsar anímicament i va arrencar a plorar amb desesperació – fet ben normal, d'altra banda. Pierre Maurice, també membre del tribunal, la va consolar dient-li que aquella mateixa nit, si era voluntat de Déu, seria al Paradís. Novament, quelcom ben estrany per dir a algú a qui abans s'ha excomunicat per heretge.

Joana va ser duta a la plaça del mercat, envoltada d'un escamot de soldats anglesos armats fins a les dents. El fet que la missió d'aquell escamot fos impedir que ningú pogués parlar-li indica que ells mateixos no estaven massa segurs de què podia passar. Només dos clergues – Jean Massieu i Martin Ladvenu, que havien format part del tribunal – van ser autoritzats a acompanyar-la: els testimonis diuen que no van poder aguantar el plor en cap moment. La plaça del mercat era plena fins dalt de tot: els testimonis parlen de deu mil ciutadans de Rouen, als quals cal afegir uns mil soldats anglesos. En arribar davant la pira, Joana es va trobar un plafó de fusta amb aquesta inscripció:

‘Jehanne, que es fa dir ‘La Pucelle', mentidera, perniciosa, enganyadora del poble, fetillera, supersticiosa, blasfema de Déu, presumptuosa, descreguda de la Fe de Jesucrist, jactanciosa, idòlatra, cruel, dissoluta, invocadora del dimoni, apòstata, cismàtica i heretge'.

Com a reguitzell d'acusacions no estava malament.   

Quan se li va llegir públicament la sentència, davant la pira, Joana va suplicar pietat al públic, es va agenollar, i tot plorant va resar Déu perquè perdonés al tribunal tot el mal que li havien fet i, no cal dir-ho, tot el mal que l'esperava. L'escena devia ser molt emotiva, perquè a la fi els jutges que presidien l'escena també ploraven. Un d'ells, Loiselleur – un dels que més intensament havien treballat perquè Joana fos condemnada, en realitat –, no ho va suportar més i va marxar plorant; mentre marxava es va trobar un grup d'anglesos, que el van atacar acusant-lo de traïdor. Va tenir la sort que el duc de Warwick va intervenir perquè el deixessin marxar. Guillaume Maudrons, notari principal del procés, també va marxar: segons explicava ell mateix, va trigar prop d'un mes a recuperar-se de la impressió que li causava l'escena.

Per a la majoria dels soldats anglesos allò era més aviat una festa. Van cridar als membres del tribunal que a veure si tot plegat començada d'una vegada, que ells tenien gana i se n'havien d'anar a dinar. Però no tots els anglesos compartien aquella visió. Un soldat anglès havia fet una creu basta amb dos trossos de fusta; Massieu la hi va donar, i Joana la va besar i se la va posar al pit, sota el vestit. Al capdamunt de la pira, soldats anglesos la van lligar al pal (que era de guix, no de fusta com apareix en algunes imatges); damunt el cap li van posar una paperina de paper – semblant a una mitra, segons testimonis – amb la inscripció ‘heretge, reincident, apòstata, idòlatra'. Joana es va encomanar, plorant, a la tríada de sants que l'havien guiada (Santa Caterina, Santa Margarida, Sant Miquel), fet que va provocar noves riallades a les fileres de soldats anglesos. A petició de Joana, Massieu va fer anar a buscar el crucifix que presidia l'església de Saint-Saveur, que era prop de la plaça del mercat. L'hi van acostar perquè el pogués besar, i després el van mantenir allunyat de la pira però ben alt perquè ella el pogués veure en tot moment, mentre les flames la devoraven. Sembla que llavors va cridar:

‘Ah, Rouen, j'ay grand paour que tu ayes à souffrir de ma mort!'

Va cridar el nom de Jesús algunes vegades, abans que el cap li caigués cap endavant. Van ser les darreres paraules que li van sentir.

Joana agafant la petita creu de fusta que un soldat anglès li havia fet. Del film de 1948 de Victor Fleming, protagonitzada per Ingrid Bergman. L'escena és més realista que no pas al film de Dreyer (vegeu la primera imatge d'aquesta Cort d'Apel·lació), on Joana agafa una creu enorme i ben treballada.

VUIT. L'endemà

El fet més important de la vida Joana va ser la seva mort, per l'impacte popular que va tenir entre els francesos, i també entre molts anglesos. El clam sobre la santedat de Joana va començar tot just la van pujar a la pira. Oficialment 'la Pucelle' va ser cremada per heretge, idòlatra, i tota aquella corrua d'acusacions esmentades. Però això només podia enganyar algun ignorant que hagués anat a Rouen a veure un bon espectacle. No es pot dir que la gentada de Rouen no estigués habituada a les execucions públiques. L'Europa del segle XV estava habituada a la violència i als càstigs brutals. Però aquella no va ser una execució més, sinó una execució que va impactar tothom, i que de cara al desenvolupament posterior de la guerra, va ser més important que no pas la qüestió bèl·lica en si mateixa.

La lectura dels fets diu clarament que la majoria dels assistents intuïen (o eren plenament conscients) que per molt que el tribunal hagués basat la condemna de Joana en un munt de teologia, ningú no estava ben segur de la justícia d'aquella mort. L'anecdotari és abundant. John Tressart, secretari del rei d'Anglaterra, ho va dir clarament: ‘Estem perduts. Hem cremat una santa!'. Un soldat anglès, que s'havia vantat davant els seus companys que llançaria personalment un bon feix de llenya a la pira – i ho va fer! – va declarar haver vist un colom blanc (l'Esperit Sant?) que sortia volant de la pira. Va quedar aterrit. Els seus companys van mirar de tranquil·litzar-lo amb una bona tarda de taverna; però no es podia treure del cap allò que havia vist (o creia que havia vist). Va haver de ser atès pel frare Isambard de la Pierre, a qui va suplicar que l'escoltés en confessió. Posats a dir un darrer exemple, el botxí mateix, més habituat que ningú a les morts brutals, també va quedar trastocat. Després d'haver llençat al Sena les restes de Joana – que les autoritats angleses volien exposar públicament, a fi que no quedés cap dubte de la seva mort – va córrer a la residència dels frares predicadors, buscant Ladvenu i Isambard de la Pierre, a qui va explicar que malgrat que havia abocat a la pira oli, sofre i llenya abundantment, no havia aconseguit cremar el cor de Joana. No parava de ploriquejar que havia cremat una santa, i que Déu mai no el perdonaria.

És molt possible que algunes anècdotes no siguin altra cosa que un embelliment a posteriori dels fets. Però alguns dels fets provenen de testimonis del moment, inclosos alguns dels mateixos membres del tribunal que havia condemnat Joana. El comportament de Joana a la foguera – dominada pel pànic però en tot moment encomanant-se a Déu, a Jesús i als sants – devia impactar els assistents. Som en ple segle XV, en la transició de l'Edat Mitjana a l'Edat Moderna: no podem esperar actituds racionals ni analítiques. Tothom havia assistit a un espectacle impressionant, i qui més qui menys es devia plantejar què havia vist, realment. Sota l'impacte de la crema, la mentalitat popular no podia evitar elaborar la vivència col·lectiva de manera que expliqués el comportament de tots plegats i en tragués alguna conseqüència. El resum de tot plegat va ser que Joana, una santa francesa, havia estat cremada a la pira per l'exèrcit anglès. Cosa que no és exacta perquè els membres del tribunal eren gairebé tots francesos. Però que sigui només parcialment certa és el mateix que dir que només és parcialment falsa.

El tribunal eclesiàstic francès (i en particular el jutge principal, Cauchon) havia evolucionat des d'una posició absolutament hostil a Joana fins a fer mil esforços per fer-la desistir de la seva posició i estalviar-li la foguera. Que malgrat la corrua de bisbes, jutges i teòlegs a la fi demanessin l'opinió de la universitat de París suggereix una inseguretat en la seva visió del cas, i una necessitat de cobrir-se les espatlles per si de cas. D'altra banda, qui hagués seguit l'evolució del procés, hauria entès de seguida que per a l'exèrcit anglès la seva condemna com a fetillera i bruixa era literalment una qüestió d'estat. Abans de Joana els exèrcits anglesos eren invencibles; amb Joana van perdre aquest estatus, i de cara a mantenir la moral de les tropes era essencial que creguessin que hi havia el dimoni pel mig. Un cop destruïda la servidora del dimoni, tot tornaria a la normalitat. I era important que pensessin així no només els soldats anglesos, sinó també – i sobretot – els francesos, potser temptats de creure que podien derrotar els exèrcits anglesos sense la guia d'aquella bruixa. Per als comandaments anglesos era essencial que les tropes franceses assumissin que les seves victòries eren degudes només a la intervenció diabòlica: un miratge, i prou. Un cop eliminada la bruixa, el destí ‘normal' de qualsevol exèrcit francès que gosés enfrontar-se a un exèrcit anglès seria la seva destrucció. L'èxit d'aquesta estratègia depenia que la tesi de la intervenció diabòlica fos creguda sincerament per ambdues parts. I això és el que no va passar. La llavor del dubte va començar el dia mateix de la crema, i no només entre els assistents francesos sinó també entre les tropes angleses – i, més important encara, entre els prohoms anglesos que van assistir a l'acte.


NOU. La perspectiva del temps

Vist en perspectiva, la crema de Joana va ser per part anglesa un error, perquè en la psicologia col·lectiva va clarificar la situació de França i de la guerra que feia tants anys que durava. En vida, Joana havia clarificat la situació d'una manera radical: el delfí menyspreat per tothom ara era el rei de França Carles VII, coronat a Reims amb tots els ets i uts. El bàndol anglo-borgonyó tenia com a candidat un nen de vuit anys (Enric VI d'Anglaterra) que difícilment podia ser acceptat com a rei de França si no era coronat a Reims – cosa que ja no succeiria, per poc que Carles VII s'enfortís. Amb la seva mort, Joana va clarificar en la ment popular el conflicte. Si durant el segle XIV va ser una guerra anglo-francesa, durant el XV la cosa es va complicar, perquè la guerra havia passat a ser un conflicte civil entre dos bàndols francesos – Armagnacs i Borgonyons –, un dels quals havia fet una aliança amb un país estranger, Anglaterra. Amb l'espectacle de la mort de Joana d'Arc, i l'enfrontament que hi havia hagut entre el clergat francès i l'exèrcit anglès a l'hora de decidir la sort de ‘La Pucelle', en la ment de la majoria dels francesos l'exèrcit anglès va passar a ser, de nou, un exèrcit invasor. Un exèrcit que tenia aliats a França, certament; però aliats que, un cop hi havia a França un rei coronat – i per tant, legítim als ulls de Déu, per la mentalitat de l'època – es trobaven en el dilema d'haver de justificar la seva deslleialtat envers el seu propi rei.

En la seva ‘Histoire de France' (un text clàssic) André Maurois esmentava que entre els mateixos historiadors anglesos hi ha consens a considerar que el resultat de la Guerra dels Cent Anys – Anglaterra va perdre la guerra, i totes les seves possessions a França, llevat de Calais – fou el que havia de ser: el millor per a tots, en definitiva. Jo no tinc del tot aquesta sensació. De fet, la discussió sobre com hauria estat la història d'Europa si s'hagués creat una doble monarquia anglo-francesa serien inacabables; i el problema és que la història-ficció és, per ara, només ficció. En canvi, hi ha consens entre els historiadors – sobretot anglesos, detall important – a lloar la figura de Joana, bé que sigui una figura tan allunyada de la nostra sensibilitat actual: qui, avui, proposaria una alternativa política adduïnt instruccions vingudes des del Cel? Però Joana pertany al segle XV, detall que cal recordar en tot moment. Com a exemple, el tractat d'Alfred Burne sobre la Guerra dels Cent Anys. Burne reconeix que fou a partir de Joana d'Arc que la guerra va fer un tomb. Burne era un historiador militar, i donava poca importància a un fet que a parer meu fou crucial: la coronació de Carles VII com a rei legítim de França. Per altra banda, relativitzava l'impacte militar real de les campanyes de Joana. Alhora, no podia evitar d'admirar-ne la figura. Podem esmentar, a títol d'exemple, la frase amb la qual clou el capítol que dedica a les campanyes de Joana d'Arc: 

‘...but all the credit for starting the pendulum in its backward swing, and for starting it in no uncertain manner, must go to that marvellous soul, the pure and peerless Maid of Orléans'.

‘Marvellous soul, pure and peerless...'. No comment, que diríem avui.


Pere Rovira

Share this: