Entrevista a Roger Coch, escriptor per capes

Roger Coch acaba de publicar la seva primera novel·la, Udzu, a l'editorial Males Herbes, "un viatge iniciàtic a través d’una ciutat transfigurada, el relat del noi que ha fugit de casa per acabar arrossegant el cadàver sense òrgans del seu únic amic".

Podria posar-se en dubte la seriositat d'aquesta entrevista al·legant que l'entrevistadora està enamorada de l'entrevistat. És cert, ho estic, i no és pas mèrit meu. I sí, l'entrevisto perquè n'estic enamorada, però si me'n vaig enamorar va ser per com escrivia i, com que vaig ser fan abans que esposa, trobo que aquesta és una entrevista d'allò més professional. Per això i perquè Udzu —no seré l'única que ho digui— és una de les millors novel·les que has llegit en els darrers anys.

A la meva darrera novel·la, El parèstesi esquerre, podeu llegir fragments que palesen que totes dues obres van ser escrites alhora, poc després de ser pares d’una nena. Udzu és també una novel·la de canvi, de mort que crea vida, de camins per recórrer. En el cas del Roger, l'escenari és urbà, fred i calent, sec i humit.

MURIEL: Roger, per què la ciutat? Perquè una ciutat per capes?

ROGER: Em sento còmode en aquest escenari urbà, asfaltat, on les coses profundes queden tapades per edificis antics i carrerons foscos. És el mateix que ja apareix a altres històries que he escrit o pensat: una mena de Barcelona farcida del meu món interior, un món que funciona amb unes altres regles i on habiten personatges estranys, amb un regust mític. La ciutat ens converteix en éssers anònims i això m'anava molt bé per a aquesta novel·la, en què el protagonista fa temps que ha volgut oblidar la seva identitat. La ciutat té capes perquè així és com la percebo jo. Hi ha una ciutat visible als meus ulls i moltíssimes d'altres d'invisibles, en el mateix espai, com dimensions paral·leles. La meva experiència de la ciutat no té res a veure amb la d'algú que viu al carrer, sense rutines, sense feina, passant un fred que pela i assetjat per perills diversos. Per això a la novel·la el món del protagonista sembla que no tingui res a veure amb la de la gent que va a la feina i fa la seva vida com si res, com si totes aquestes altres realitats no existissin. Vaig aprofitar aquesta sensació per situar, en una d'aquestes dimensions, els meus personatges i la meva història.

MURIEL: I per què aquesta capa, diguem-ne, inferior o amagada resulta una bona metàfora o espai al·legòric per a representar el que sent un home que suposadament viu integrat a la capa visible i acceptada? Hi ha una part de tu a cada banda? Tenim tots un món íntim simbolitzable en un escenari de ficció? O dit altrament, per si t'agrada més una altra formulació: què opines de la creació d'espais imaginaris, sovint fantàstics, com a eina  per a potenciar la literaritat de l'argument o del subtext?

ROGER: Aquesta capa amagada és una bona metàfora, perquè per mi l'experiència de viure és una mica així: molt sovint sento que porto una màscara, que és el que els altres poden veure de mi i identificar com a Roger. A sota d'aquesta màscara, o capa superficial, hi deixo gran part del que també sóc i que només se'm fa clar quan escric, i d'aquella manera.

Em sembla que també he respost la segona pregunta: hi ha una part de mi a cada capa. El personatge del reflex apareix precisament perquè necessito exposar en la narració aquest merder d'identitats i capes del que estem parlant. No reflecteix el protagonista de la novel·la, sinó altres versions del mateix. El necessitava per transmetre la idea que no ens hem de creure gaire el món descrit.

Imagino que sí, que tots tenim un món íntim que queda embolcallat per un escenari de ficció. En el meu cas, l'espai imaginari m'ha servit per canalitzar temes molt importants per mi, que em feien patir força. Aquests temes, es van materialitzar en una història amb uns personatges i un entorn concrets, que aparentment tenien molt poc a veure amb mi. Escriure-la, però, em permetia fer evolucionar el meu món interior i puc dir que l'escriptura d'aquesta novel·la em va canviar, em va permetre digerir qüestions com, per exemple, la mort del meu avi. És per això que, tot i que podia semblar que escrivia una cosa estranya de ficció, per sota, al subtext, hi havia moltes coses en joc. Penso que tot això queda gravat a la novel·la, que el lector ho pot percebre, encara que no sàpiga molt bé de què es tracta.

MURIEL: Gràcies per la sinceritat. Vila-Matas va escriure que «algunos pensamos que “la realidad”, que tendría que ir siempre entrecomillada, se descifra mejor a través de la ficción», i hi estic molt d'acord. El teu n'és un exemple clarivident i bell.

Pel que fa als referents mitològics o literaris de la novel·la, s'ha parlat d'Antígona, i potser podries parlar-nos d'altres. A mi el teu reflex em fa pensar, per descomptat, en l'argument universal del doble. Hi ha alguna cosa de Jekyll i Hyde? O aquesta dualitat té tota una altra funció dins la teva obra?

ROGER: El tema dels referents sempre és complicat. Udzu la vaig escriure a raig, sense saber molt bé què estava fent. Vull dir que no vaig preveure referents, que se'm van colar com van voler. Per exemple, l'Antígona és un cas claríssim. És una obra que tinc molt integrada per motius diversos, i que m'agrada molt; però no vaig tenir-la gens present quan escrivia la novel·la. Fa poc em vaig adonar que hi té molt a veure, amb tot això d'haver d'enterrar l'amic mort, perquè li va prometre que ho faria. I també per tota l'atmosfera "mítica". És una qüestió que em sorprèn aquesta dels referents, me n'adono ara que han entrat els lectors al camp de joc.

Pel que fa al tema del reflex i el doble: potser sí que forma part d'aquest argument universal. No funciona com un Jekyll i Hyde, crec. El reflex no deixa de ser tots els meus "jo" del passat que he preferit oblidar, però que formen part de mi. No podem renegar de tot allò que hem dit o fet, perquè és el camí que ens ha permès ser on som ara. Al principi de la novel·la hi ha molta negació de tot aquest camí, perquè és dolorós pensar en coses que has fet o dit. La funció del reflex és dir que, encara que no ho vulguis reconèixer, tu també vas ser (i ets) això i això altre.

MURIEL: En quin moment de l'escriptura i per què decideixes incloure aquests parèntesis que aturen el viatge present per a mostrar esquitxos del passat familiar?

ROGER: Els parèntesis que aturen el viatge van aparèixer des del principi. Em van sortir sols, em van agradar i vaig decidir deixar-los. És veritat que al principi anava a cegues i no sabia on em portarien, però a mesura que avançava la història ho vaig anar veient més clar. És increïble com la intuïció va fent i nosaltres li anem al darrere. Crec que va ser gràcies a aquests esquitxos que la història va agafar volada i es va convertir en una novel·la. Ara ja no només tenia la història externa, el viatge, sinó que tenia el conflicte intern, que és el que m'interessa quan escric o llegeixo una història. Els vaig anar intercalant a mesura que anava escrivint, sense aturar-me gaire a pensar on posar-los, ho feia quan "el viatge" em demanava una pausa. Excepte alguns casos que sí que vaig canviar de lloc, la resta es van quedar allà on havien aparegut. Suposo que això vol dir que estan molt més incrustats a la història del que sembla al principi.

MURIEL: Creus que l’experiència d’aquesta escriptura et canvia, com a escriptor, com a persona? Creus que l’escriptor que comença i el que acaba d’escriure Udzu són diferents? Qui ets, ara que comences a escriure una segona obra?

ROGER: Sí que crec que em va canviar, en cert sentit. Com a persona em va permetre tancar el dol del meu avi (en el llibre hi ha marcat tot el procés) i desenvolupar aspectes amagats de la meva família. Va ser molt revelador. Com a escriptor també, ja que em va ensenyar que de vegades no cal parar tanta atenció als aspectes tècnics de l'escriptura, que si et deixes portar sense controlar gaire també arribaràs a algun lloc interessant. De fet, la forma definitiva de la novel·la va sortir sobre la marxa, sense planificar gaire.

Ara que em planto davant d'un segon projecte de novel·la no sé molt bé qui sóc. Sí que noto que hi ha coses que ja han quedat enrere, tancades en el primer llibre, però que n'hi ha d'altres que continuen dins meu. El tema de les capes i que som cossos dins d'altres cossos ha seguit evolucionant i crec que la cosa anirà per aquí. La veritat és que m'estic trobant moltes dificultats per tirar-lo endavant, en el sentit que no té res a veure amb Udzu. Cada projecte és un viatge nou, una lluita diferent contra el gran misteri. I el que has après pel camí et serveix per veure-les a venir, però has de trobar solucions noves.

MURIEL: Moltes gràcies, Roger, i bon viatge! Seguim en contacte.

Share this: