Energia positiva

Aterra un altre número del CriTeri, vestit ja amb màniga curta però amb el paraigües i la rebeca a mà, camuflats entre síl·labes, comes i titulars. És l’essència de la primavera, imprevisible i impetuosa, com el jazz gitano de Django Reinhradt que ens convida a rastrejar les arrels del jazz europeu a la secció Footprints, o com els contes que ens regala la Muriel Villanueva a Litespurnes. Essència també capriciosa i explosiva, com la música de l’Albert Pla que es cola sigil·losa als llenços de les Cansiones para una dama.

Però hi ha més: La Marcha Atrás a la nostra secció cinèfila en càpsules indolores, El Toc Final (Japó) a la secció de fotografia, la continuació del viatge virtual de l’Observador per les ex-repúbliques soviètiques amb ¿Qué pasa en Chechenia? i, per acabar, les sempre paradoxals mostres d'expressió gràfica quotidiana del Senyàlia.

A fora de l’univers Criterià volem fixar el focus en la silenciosa batalla que s’està lliurant aquests mesos per la renovació de les llicències de les centrals nuclears a Espanya, coincidint amb el trigèsim primer aniversari de l’accident de Txernòbil i el sisè del de Fukushima. Tràgiques celebracions.

I és que Fukushima va posar sobre la taula que els riscos de les nuclears no eren cosa del passat, i que les catàstrofes naturals, malgrat improbables, són possibles, com ho van ser els errors humans que van causar l’accident de Txernòbil i sense oblidar que tenim davant nostre un escenari de creixents atacs terroristes a escala mundial.

Per molt que s’hagi intentat minimitzar la catàstrofe de Fukushima i que ens arribin notícies amb comptagotes, les poques que ens arriben diuen que 170.000 persones no han pogut tornar a les seves vivendes cinc anys després de l’accident, que la població s’ha reduït en un 70% a les zones afectades (persones que no han pogut o no han volgut tornar) i que el govern japonès estima els costos del desastre en 166.000 milions d’euros.



Aquest febrer, el Consell de Seguretat Nuclear va donar llum verda a la renovació de la llicència de la central de Garoña fins 2031, allargant la seva vida útil fins els 61 anys, malgrat haver estat clausurada des de 2012. Aquest permís, que el govern encara haurà de confirmar, té un caràcter més simbòlic que pràctic, amb un president d’Iberdrola (propietària al 50% de la central) posant en dubte públicament la rendibilitat de les inversions necessàries per la seva reobertura.

Garoña, però, és l’antesala d’una cascada de renovacions de la resta de centrals, dissenyades per una vida útil de 40 anys que es complirà entre 2020 i 2028 i que les grans elèctriques aspiren a ampliar al menys fins als 60 anys.

Sense ànim de frivolitzar sobre un tema extremadament complex –amb el canvi climàtic estalonant-nos –, és imprescindible debatre amb serietat els riscos tant econòmics com ecològics que la societat està disposada a assumir. Per això, s’imposa un debat a fons del model energètic, sense prejudicis i amb la vista posada en el curt, mig i llarg termini.

A diferència del que popularment es creu, el sistema elèctric espanyol està sobredimensionat (posseeix més capacitat de producció de la necessària), i des de 2006 exporta més energia de la que importa. Altra errada comuna és pensar que la producció renovable juga un paper marginal. El 2015, les renovables van arribar al 36,9% de la producció elèctrica, front al 21,8% de la nuclear, el 20,3% del carbó, el 10,1% del gas o el 10,1 de la cogeneració.


Amb tot això no volem insinuar que la solució sigui senzilla. Amb un 30% de producció tèrmica (40% si incloem la cogeneració) i un canvi climàtic a l’aguait, no sembla fàcil tancar les nuclears. Si més no, no pot fer-se d’un dia per un altre i requerirà fortes inversions en renovables.



Però amb un preu de la solar cada dia més competitiu (sense necessitat de primes) i sent el país amb més hores de sol d’Europa, tenim prou de marge de millora. Serveixi com exemple Alemanya, on al 2015 es produïren 38,7 TWh provinents d’energia solar, front als 12,7 TWh d’Espanya al mateix període. La diferència entre les dues xifres, 26 TWh, equival al 48% de la producció nuclear d’Espanya al 2015 o al 51% de la de carbó. I Alemanya no és precisament el paradís del sol.

També té un ampli marge de millora el nostre marc normatiu, que de corregir-se permetria abordar una part de la inversió necessària sense augmentar el preu de l’energia. No són canvis fàcils, ja que hi ha unes poques empreses, molt poderoses, que guanyen molts milions d’euros per cada mes que aconsegueixen demorar-los. Però l’avarícia d’uns pocs no es pot imposar per sempre al bé comú.

I per als que encara estigueu encuriosits després d’aquest totxo, aquí van algunes propostes de canvi normatiu: retribuir de forma sensata les nuclears i les hidroelèctriques (actualment paguem aquestes energies suposadament barates i amortitzades al mateix preu que les més cares), permetre el balanç net en autoproducció amb renovables, suprimir o reduir els pagaments per capacitat (que es paguen a les centrals de gas per estar parades, quan tenim moltes més de les necessàries) i els pagaments a les grans empreses en concepte d’interrompibilitat (el dret a tallar-les el subministrament en cas d’una escassetat puntual, es produeixi o no), demanar la liquidació (favorable a l’estat) de la sobrecompensació pels costos de transició a la competència...

Salut i CriTeri!!!

---


Aterriza otro número de CriTeri, vestido ya con manga corta pero con el paraguas y la rebeca a mano, camuflados entre sílabas, comas y titulares. Es la esencia de la primavera, imprevisible e impetuosa,  como el jazz gitano de Django Reinhradt que nos invita a rastrear los orígenes del jazz europeo en la sección Footprints, o como los cuentos que nos regala Muriel Villanueva en Litespurnes. Esencia también caprichosa y explosiva, como la música de Albert Pla que se cuela sigilosa en los lienzos de las Cansiones para una dama.

Pero hay más: La Marcha Atrás en nuestra sección cinéfila en cápsulas indoloras, El Toc Final (Japó) en la sección de fotografía, la continuación del viaje virtual del Observador por las ex-repúblicas soviéticas con ¿Qué pasa en Chechenia? y, para acabar, las siempre paradójicas muestras de expresión gráfica cotidiana de Senyalia.

Fuera del universo Criteriano queremos fijar el foco en la silenciosa batalla que se está librando estos meses por la renovación de las licencias de las centrales nucleares en España, coincidiendo con el trigésimo primer aniversario del accidente de Chernóbil y el sexto del de Fukushima. Trágicas celebraciones.

Y es que Fukushima puso sobre la mesa que los riesgos de las nucleares no eran cosa del pasado, y que las catástrofes naturales aunque improbables, son posibles, como lo fueron los errores humanos que causaron el accidente de Chernóvil y sin olvidar que tenemos ante nosotros un escenario de crecientes ataques terroristas a escala mundial.

Por mucho que se haya intentado minimizar la catástrofe de Fukushima y que nos lleguen noticias con cuentagotas, las pocas que nos llegan nos hablan de que 170.000 personas no habían podido regresar a sus viviendas cinco años después del accidente , que la población se ha reducido en un 70% en las zonas afectadas (personas que no han podido o no han querido regresar) y que el gobierno japonés estima los costes del desastre en 166.000 millones de euros.


En febrero, el Consejo de Seguridad Nuclear dio luz verde a la renovación de la licencia de la central de Garoña hasta 2031, alargando su vida útil hasta los 61 años, pese llevar clausurada desde 2012. Este permiso, que el gobierno debe aún confirmar, tiene un carácter más simbólico que práctico, con un presidente de Iberdrola (propietaria al 50% de la central) poniendo en duda públicamente la rentabilidad de las inversiones necesarias para su reapertura.

Sin embargo, Garoña es la antesala de una cascada de renovaciones del resto de centrales, diseñadas para una vida útil de 40 años que se cumplirá entre 2020 y 2028 y que las grandes eléctricas aspiran a ampliar al menos hasta los 60 años.

Sin ánimo de frivolizar sobre un tema extremadamente complejo –con el cambio climático pisándonos los talones–, es imprescindible debatir con seriedad los riesgos tanto económicos como ecológicos que la sociedad está dispuesta a asumir. Por ello, se impone un debate a fondo del modelo energético, sin prejuicios y con la vista puesta en el corto, medio y largo plazo.

A diferencia de lo que popularmente se cree, el sistema eléctrico español está sobredimensionado (posee más capacidad de producción de la necesaria), y desde 2006 exportamos más energía de la que importamos. Otro error común es pensar que la producción renovable juega un papel marginal. En 2015 las renovables alcanzaron el 36,9% de la producción eléctrica, frente al 21,8% de la nuclear, el 20,3% del carbón, el 10,1% del gas o el 10,1% de la cogeneración.

Con todo esto no queremos insinuar que la solución sea sencilla. Con un 30% de producción térmica (40% si incluimos la cogeneración) y un cambio climático acechante, no parece sencillo cerrar las nucleares. Desde luego no puede hacerse de un día para otro y requerirá fuertes inversiones en renovables.

Pero con un precio de la solar cada día más competitivo (sin necesidad de primas) y siendo el país con más horas de sol de Europa, tenemos bastante margen de mejora. Valga como ejemplo Alemania, donde en 2015 se produjeron 38,7 TWh provenientes de energía solar, frente a los 12,7 TWh de España en el mismo periodo. La diferencia entre las dos cifras, 26 TWh, equivale al 48% de la producción nuclear de España en 2015 o al 51% de la de carbón. Y Alemania no es precisamente el paraíso del sol.

También tiene amplio margen de mejora nuestro marco normativo, que de corregirse permitiría abordar una parte de la inversión necesaria sin aumentar el precio de la energía. No son cambios fáciles, ya que hay unas pocas empresas, muy poderosas, que ganan millones de euros por cada mes que consiguen demorarlos. Pero la avaricia de unos pocos no puede imponerse para siempre al bien común.



Y para los que todavía os quede algo de curiosidad después de este ladrillo, aquí van algunas propuestas de cambio normativo: retribuir de forma sensata a las nucleares y a las hidroeléctricas (actualmente pagamos estas energías supuestamente baratas y amortizadas al mismo precio que las más caras), permitir el balance neto en autoproducción con renovables, suprimir o reducir los pagos por capacidad (que se pagan a las centrales de gas por estar paradas, cuando tenemos muchas más de las necesarias) y los pagos a grandes empresas en concepto de interrumpibilidad (el derecho a cortarles el suministro en caso de una escasez puntual, se produzca esta o no), solicitar la liquidación (favorable al estado) de la sobrecompensación por los costes de transición a la competencia

Salut i CriTeri!!!

Share this:

Publica un comentari a l'entrada

 
Copyright © Revista CriTeri. Designed by OddThemes