Virtuosisme gitano

Benvinguts al Footprints.

El músic que convidem aquesta nit al Footprints arriba a l'escenari lleuger, amb el cabell perfectament pentinat enrere, fesomia pàl·lida, un bigoti a joc amb el pont de la seva guitarra, un mocador lligat al coll i cigarret als llavis. Amb la mà dreta, la bona, sosté una guitarra Salmer, instrument dissenyat pel luthier italià Maccaferri, de boca oval i cordes dures. La mà esquerra, la dolenta, sobresurt lleugerament de la màniga de l'americana deixant veure els dits petit i anular garrotats des de l'incendi de la caravana on vivia i que li va cremar la mà quan tenia 18 anys. Els ulls amb un aire absort i segur indiquen que el concert és apunt de començar.

Django Reinhardt, nascut en una família gitana l’any 1910 a Liberchies, Bèlgica, va passar els primers anys de la seva vida vivint en una caravana en un campament prop de París. Prematurament va aprendre a tocar el banjo i, més tard, mentre es recuperava de l'accident que quasi li costa la mà, la guitarra. Els seus inicis musicals anaven lligats a la música francesa del moment que era bàsicament la musette, música popular tocada amb acordió però que alguns guitarristes com Gusti Malha ja l'havien adoptat. Django es guanyava la vida tocant a alguns locals de París des dels 13 anys on dos fets van marcar la seva vida. El primer és que va descobrir el jazz i la música americana escoltant versions de Duke Ellington i de Louis Armstrong. El segon fet és que va conèixer al violinista Stephan Grapelli i, en un enamorament instantani, va germinar la idea d'unir els dos instruments per formar un grup únicament de corda. Així és com va néixer el Quintet du Hot Club de France. Joseph Reinhardt (germà de Django) i Roger Chaput eren els guitarres rítmics; Louis Vola com a contrabaixista; Grapelli i Django de violinista i guitarrista solistes i líders. Tots ells, excepte Roger Chaput, gitanos.

El Quintet és el punt 0 del jazz Europeu. La seva música era genuïna, que tot i ser jazz, es diferenciava del que es tocava a l'altra banda de l'Atlàntic. En paraules de Sandra Jayat: “el swing europeu el va il·luminar un gitano així com els negres del cotó van parir la llavor del jazz als Estats Units”. I precisament seguint alguns trets gitanos, la música que va inventar el Quintet, anomenat Jazz manouche, és marcat per una forta identitat inconfusible (toquen integrament instruments de corda oblidant la bateria i els vents), és de tradició oral i analfabeta (el propi Django no sabia solfeig) i, com un nòmada zíngar, veu d'altres estils i cultures que va absorbint. Certament, el jazz manouche ÉS gitano!

Analitzar la música de Django Reinhradt és analitzar tot el jazz manouche, ja que des que ell i Grapelli se'l van inventar, la resta d'intèrprets semblen mers fans enamorats de l'original. En el jazz manouche, al no haver-hi percussió les guitarres rítmiques assoleixen aquest rol amb la tècnica anomenada la pompe. És tracta que el guitarrista "colpegi" les cordes per fer sonar els acords a bategades, accentuant cada temps del compàs o, en alguns casos, combinant el baix i l'acord a cada temps, donant una sensació de caminar constant (fixeu-vos en l'acompanyament de Limehouse Blues). Els acords es toquen amb una digitació concreta inventada pel propi Django per poder tocar els acords amb dos dits encarcarats. Un acord és la combinació de tres o més notes sonant alhora, normalment la tònica (que dóna nom a l'acord), 3ª, 5ª i 7ª. En el jazz manouche es juga amb alteracions com la 6ª major, 6ª menor i les tensions de b9 i b13 que donen un nou joc de textures i colors a l'harmonia (un bon exemple és la cadència de Djangology). Però són els solistes qui tenen el pes i gràcia en el jazz. I el jazz gitano no n'està exempt. L'estil de Django Reinhardt està basat en una treballada i ràpida (rapidíssima!) tècnica. Els seus solos repassen els arpegis dels acords de l'harmonia (tònica, 3, 5, 7 que comentàvem abans) al llarg de tot el mànec de la guitarra de manera ascendent i descendent. Les notes normalment les toca emparellades tenint més força la segona nota (pa-PAM pa-PAM pa-PAM...). A partir d'aquesta base, un seguit de "floritures" tècniques revesteixen la interpretació: cromatismes i rodejos per anar a buscar una nota final (escolteu la seqüència final de Minor swing o Tears); tocar dues octaves alhora (Dinah); estirar les cordes i lliscar-hi els dits provocant bendings i glissandos (Rose Room); etc. Aquestes eines són utilitzades pel Quintet per harmonitzar i improvisar sobre diferents estils que van anar portant cap el seu terreny. És així com són ben funcionals el tema purament Nova Orleans Tiger Rag, el bolero Troublant Bolero, temes de Gershwin com I Got Rhythm o fins i tot improvisacions sobre moviments de Bach.

Le Quintet, amb Grapelli, Joseph i Django Reinhardt, Vola i Chaput d'esquerra a dreta 

La Segona Guerra Mundial arribà i amb ella, com moltes d'altres coses, el Quintet du Hot Club de France es va acabar. Així com Grapelli es va exiliar a Anglaterra, Django no va voler marxar de París. Tot i la persecució nazi sobre els gitanos, Django Reinhardt va seguir tocant regularment i brillant com a músic. Es diu que la seva immunitat es deu al general nazi Dietrich Schulz-Köhn, conegut com a Doktor music, un melòman enamorat de la música de Django a qui va acollir com el seu protegit. Per reblar el clau, la música de Django i d'altres músics locals es van convertir paradoxalment en estendards de la resistència francesa. Precisament aquest 2017 s'estrenarà una biopic anomenat Django (Etienne Comar, 2017) que narra part d'aquests fets.

La guerra acabà i arribà una nova oportunitat per Django Reinghardt. L'any 1946 viatjà a Estats Units d'Amèrica en la que va ser la seva única visita a la terra del jazz. Convençut que triomfarà no inclou cap guitarra a la seva maleta, esperant que els fabricants americans es barallaran per aconseguir col·locar el seu producte a les mans del guitarrista. Encara que compta amb el reconeixement dels músics americans, la seva fama es va difuminant fins acabar assumint el paper de comparsa dels artistes amb qui toca, Coleman Hawkins i Duke Ellington entre ells (Honeysuckle Rose). Això xoca amb la seva fanfarroneria i, sumat al fet que no s'acaba de trobar còmode amb la guitarra elèctrica Epiphone que toca allà (curiosament la que l'acompanya a la seva foto més cèlebre), es deixa portar per alguns vicis com el billar (es diu que va deixar penjat a Duke Ellington perquè es va enganxar jugant al billar tota la nit) i finalment torna a Europa l'any 1947.

Altre cop a França, Django es va tornant cada vegada més llunàtic i egòlatra. Més concentrat en el billar i els amics, oblida la professió, falta a concerts i menysprea el públic. Sembla ja cansat i que ja res no li importa massa, si és que mai ha sigut així. Decideix instal·lar-se a un petit poble proper a París, Samois-Sur-Seine, on passa els últims anys de la seva vida pescant i pintant fins que una hemorràgia cerebral el sorprèn fatalment quan té 43 anys. Una vida curta però un llegat enorme. Tan gran com un estil musical sencer que han anat seguint grans artistes com Tchavolo Schmitt, The Rosenberg Trio, el nen prodigi Biréli Lagrène o el català Biel Ballester, per citar alguns dels meus preferits. Per recordar "aquell guitarrista gitano de França " com diu Emmett Ray a la fantàstica pel·lícula Sweet and Lowdown de Woddy Allen (1997), cada any es citen els guitarristes manouche a Samois-Sur-Seine durant el festival de guitarra Django. Allà hi toquen gitanos i paios junts, acampats en caravanes i improvisant eternament asseguts en cadires plegables, potser amb un pitillo a la boca, un mocador al coll i un aire absort preparats per menjar-se el món.

Llista Youtube: Footprints - YouTube

Llista Spotify:

Share this: