I ves per on, la Roja deixa la “fúria” i s’encomana als orfebres de la pilota

El futbol als països llatins, com a esport rei, és un potentíssim element transmissor d’emocions, aconsegueix unir molts éssers humans darrera una idea (crits de guerra com “Podemos”o “A por ellos” en són exemple), diferencia grups de gent d’uns altres, i genera una quantitat de sentiments expressats de les formes més variades possibles. Què ús he de dir, si ja sabeu que inclús apel·la a sentiments patris (“Orgullosos de ser espaÑoles”, diuen alguns, sobretot els s’embolcallen amb la bandera i no volen parlar de crisi financera o desconeixen que la gestió forestal pot ajudar a prevenir incendis forestals devastadors).



 Però al final, el futbol, des de la seva creació, és un esport en que s’intenta jugar la pilota amb els peus (o amb el que es pot) en un rectangle de joc de 105 * 70 m. I només per aquest fet ja te força elements d’interès, ja pot generar un debat en clau estrictament esportiva. I aquest debat l’apliquem en el següent assaig a la selecció espanyola de futbol.
Històricament, la selecció espanyola s’ha volgut presentar al món amb l’estendard de la Fúria (era coneguda així pels rivals fins fa 4 anys sense anar més lluny), i volia representar la força bruta, la heroïcitat, la pell de toro, etc. Els jugadors emblema eren Camachos més que no pas Gentos o Butragueños. A la Lliga espanyola hi havia jugadors de depurada tècnica però quan anaven a la selecció se’ls hi demanava pit i collons per damunt de tot. Jugadors de gran classe com Quique Setién (rodamóns del futbol), Fran (del Súper Dépor dels anys 90), Valerón (també del Dépor) o Guti (Real Madrid) no han jugat mai un sol partit important amb la selecció. Guardiola hi anava però era suplent en partits importants i a Txiqui Begiristain només el portaven perquè sabia acudits graciosos i donava bon ambient al grup, però veia tots els partits des de la graderia. Quan el rival tenia un mitja punta de qualitat es posava un defensa central per marcar-lo (algú s’imagina posar a Albiol per marcar a Pirlo o Ozil actualment? Doncs sapigueu que Alkorta havia jugat com a tercer central per fer un marcatge individual per tot el camp a Laudrup a l’any 1993 a Copenhague). Com a resultat de tot aquell desgavell la premsa es queixava si es perdia però si es guanyava ho donava per bo (Quin criteri! Si senyor!). Aquest model del múscul portava derrotes als partits importants i només es recorden errors propis (el gol fallat a porta buida de Cardeñosa al Mundial 78), o mans negres arbitrals (“El gol que nos robaron”: un xut de Míchel al travesser i que després bota dins la porteria contra Brasil al Mundial 1986 en que l’àrbitre no donar gol, i va ser motiu de pòster a les pàgines centrals de la revista Interviú!



 O el nas trencat de Luis Enrique després del cop de colze de Tassoti al Mundial 1994).



I de cop això va canviar, ja al Segle XXI, perquè Luis Aragonés, veient els jugadors que tenia per competir a la Eurocopa d’Austria (any 2008) va arribar a la conclusió, que com que la majoria tot just feien 170 cm d’alçada calia intentar jugar la pilota per terra, i prioritzar les parets i els teva –meva per sobre dels cops de destral al mig del camp. Un centre del camp titular format per Senna, Xavi, Iniesta i Cazorla. Resultat: es guanya el títol 44 anys després de la darrera Eurocopa. Mesos més tard arriba Del Bosque i manté el model bàsic, encara que aporta alguna modificació, i també es guanyen el Mundial i la següent Eurocopa.
Però, a més, cal entendre que el que passa sobre el camp intenta ser condicionat per l’entorn, ja que les seves opinions poden tenir influència intentant discutint el model de joc d’un entrenador, o emetent opinions radicals sobre jugadors, fet que pot afectar l’estat anímic amb que després jugaran. I segurament, no hi ha exemple més clar que la selecció espanyola de futbol per entendre aquest peculiar entorn.
En un debat només futbolístic (alineacions, sistemes de joc) la opinió publicada s’ha lluït els darrers anys. Així, després de guanyar l’Eurocopa d’Austria, certa premsa capitalina, se’n va adonar que Luis Aragonés havia donat el comandament de la selecció a dos jugadors del Barça (Xavi i Iniesta) i s’havia carregat a un mite vivent com Raúl. Doncs, tot i l’èxit sense precedents, no van parar de llençar dards contra Luis Aragonés (“es viejo”, “tiene mal caràcter”, i altres joies) fins que la Federación es va carregar el seleccionador i va posar un entrenador que creien que era més de l’òrbita del Real Madrid. Però aquest nou seleccionador tenia idees pròpies, i pel que sembla, no eren pas dolentes.
Així, al Mundial 2010 va alinear a Busquets al primer partit. Allò no va agradar l’entorn i no van faltar comentaris que deien que aquell jugador no aportava res fins que va haver de sortir el mateix seleccionador en roda de premsa a dir que si tornés a ser futbolista voldria ser com Busquets. Des de llavors, aquest jugador no s’ha perdut un sol partit en competició oficial de la selecció i els mateixos que el criticaven van baixar el to fins que van canviar de debat, i ara inclús posen a aquest jugador per sobre dels altars.
I després, l’Eurocopa 2012 va voler ser capicua deixant en evidencia de nou l’opinió publicada. Al primer partit (Espanya – Italia) a l’alineació no hi havia davanter centre teòric (jugar con falso nueve en diuen d’això, a veure si se n’assabenten els de la Rela Academia de la Lengua Española). Durant la retransmissió del canal de televisió que tenia els drets, van repetir fins a l’extenuació que seria la primera i darrera vegada que Espanya jugaria sense davanter centre. De la mateixa forma, tota la Villa i Corte de Madrid demanava davanter centre desesperadament mentre que la premsa de la perifèria era més comprensiva amb el seleccionador. Tres setmanes després Espanya tornava a jugar contra Italia, aquest cop la final i l’onze inicial tornava a ser el mateix que el del partit inicial de la competició. I la premsa, aquest cop, veient que podia fracassar sonorament, no va voler ser també capicua: va mostrar la seva falta de rigor futbolístic i no es va atrevir a criticar a l’entrenador per jugar amb falso nueve. I més els va valer perquè sense davanter centre i amb tots los bajitos al onze titular la Roja, com diuen ells, va fotre 4 gols a Italia.
Un debat futbolístic. Per fer el debat patriòtic, consumiu premsa especialitzada.

Share this:

1 comentari :

  1. Bona anàlisi, gràcies per suprimir elements polítics i simbòlics que ofenen a la gent que vol que Espanya perdi pero també emprenyen a molta de la gent que s'alegra de que guanyi!

    Un parell de comentaris:
    - entre la llista de "desgràcies" dels últims anys, potser per la seva abundància, t'has deixat la "tragada" d'Arconada al 84, la tanda de penals contra Anglaterra (1996), el penal de Raúl al travesser davant França (2000), el robatori davant Corea (2002)...en fi, la fatalitat associada.

    - per guanyar un mundial o eurocopa cal ser de les 3-4 millors seleccions i, a més, tenir sort...en totes tres competicions Espanya ha estat de les millors I TAMBÉ la més afortunada...si haguéssin perdut les tandes de penals contra Itália (2008) i Portugal (2012) o Paraguai hagués marcat el seu penal (2010)(cap de les tres situacions hauria estat un fet extraordinari) continuaria sent un grup de fracasats...en fi, és d'agrair el canvi de mentalitat, però trobo que la sort ha tingut tanta influència com havia tingut la mala sort fa anys, tot i tenir pitjor equip, clarament.

    - Respecte la premsa esportiva...en fi, què podem dir de gent que ha d'emplenar fulles i hores de ràdio quan no hi ha gaire cosa a dir. No crec que la premsa de la Villa i Corte sigui pitjor que la de qualsevol altre lloc...traient el Segurola i el Sámano hi ha poca cosa salvable..

    Enhorabona!

    ResponElimina

 
Copyright © Revista CriTeri. Designed by OddThemes