Després d’esmorzar, amb els colzes recolzats a l’hule verd de la taula de la cuina i els ulls tancats, contempla el món.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Imaginàrium. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Imaginàrium. Mostrar tots els missatges
Carta als reis
Com cada anys des de què era molt petita, la nena havia escrit la carta als reis, una carta molt llarga, plena de petites confessions i de grans promeses, on cada lletra era perfilada amb tota la cura del món. La seva mare sempre l’avisava que, si no feia bona cal·ligrafia, els reis no l’entendrien i no li durien tot allò que havia demanat.
El monstre
“Què fas que no dorms?”
“Tinc por”
“Por? De què tens por?”
“Del monstre blanc que hi ha dins l’armari”
“Tinc por”
“Por? De què tens por?”
“Del monstre blanc que hi ha dins l’armari”
El vol de la papallona
Imagina’t, estimada, una papallona que vola erràticament, dibuixa un parell d’arabescos de groc sobre cel blau i, com una fulla seca de tardor, cau lentament, ales plegades en un darrer batec, sobre l’herba acabada de tallar, fresca i neta, d’un petit jardí.
Troia
El veuen des de dalt de les muralles: Un gran cavall de fusta negra, amb orelles que desafien les onades on fa només unes hores han fugit els darrers guerrers,
Flors als cabells
Fa molts i molts anys, en un país molt petit i molt, molt bonic, va néixer una princesa. Era una princesa molt petita i molt, molt bonica i, quan va néixer, tenia flors als cabells, i flors als ulls, i flors a les galtes i, en veure-ho, la gent es va alegrar molt i va fer grans festes i celebracions, grans banquets i llargs poemes, i també grans rialles de felicitat. Passaren els anys, i la princesa d’aquell país tan petit i tan, tan bonic, es feu gran. I, en fer-se gran, li caigueren totes les flors que tenia als cabells, i als ulls, i a les galtes, i la gent es posà molt trista, i plorà amargament, i hi hagué qui, per no patir més, fins i tot marxà d’aquell país i anà a viure a l’estranger. Però passaren encara més anys, i un dia, després de moltes setmanes de pluja, a la princesa d’aquell país tan petit i tan, tan bonic, li tornaren a créixer flors als cabells, i flors als ulls, i flors a les galtes i, fins i tot una floreta vermella, molt petita i molt, molt bonica, a la punta del nas. Però la gent no feu cap festa, ni cap celebració, cap banquet ni cap poema, ni curt ni llarg, ni cap rialla de felicitat. I és que la princesa d’aquell país tan petit i tan, tan bonic, era morta i el seu cos, que havia estat molt petit i molt, molt bonic, ara s’estava podrint molt, molt lentament, sota la terra.
Desert
El sol li crema la cara, li trenca la pell dels llavis, estellosos com un tronc d’arbre esqueixat pels llamps, a l’alta muntanya. Camina de forma feixuga, primer un peu, un moment de fràgil equilibri, després l’altre. No li costaria gens de caure a terra, però sap que si cau, si s’enfonsa a l’arena d’aquell infinit desert, ja no tornarà a aixecar-se, seran els xacals que s’enduran la seva carn. Per això no s’atura i l’ombra, clavada a la seva esquena, arrossega la pesada indiferència de la seva existència.
Fa tants dies que camina que ha oblidat el motiu que l’impulsà a començar a caminar. De fet, si algú li hagués demanat, aquell matí quan sortí de casa i entortolligà les passes cap a l’est, cap al desert, segurament no hauria pogut explicar exactament quin era el seu objectiu i quina l’ànima del seu peregrinatge. Probablement el mateix fet de caminar era, alhora, instrument i final, causa i conseqüència.
La nit passada, mentre jeia cargolat de gel sota un cel aglevat d’estels, s’acabà les darreres gotes d’aigua de l’ampolla que portava i pensà que ben aviat li caldria trobar-ne més. En cap moment reflexionà sobre la possibilitat de tornar enrere. Ja era massa tard per girar cua, de totes formes. Només li quedava posar un peu davant de l’altre i caminar cap a l’est, sempre cap a l’est.
El sol és ben bé com una pedra incandescent al mig del cel, sembla inamovible, un ull indolent que segueix el progrés d’aquell ridícul ésser que s’esforça a no caure a terra en el seu efímer deambular. Tindria ganes de desafiar-lo amb la mirada, de fixar-hi les ninetes fins a notar l’empremta càustica a la retina, fins a encegar-se de llum. Quan no pugui caminar més ho farà, s’estirarà a l’arena, cara amunt, i deixarà que l’escalfor voraginosa penetri al seu cos, pels ulls, per la boca, pel nas, pels porus de la pell, i li oxidi fins la darrera gota de sang.
Camina cap a l’est, sense aigua ni menjar, sense cap neguit més enllà de la següent passa. El desert, al seu voltant, batega de miratges i sembla que l’arena, a l’horitzó, vulgui abraçar el cel, com un cordó umbilical que uneix la vida i la mort, la vetlla i el somni.
No coneixem res més de la seva història. Mai sabrem si continuà caminant cap a l’est o si decidí dirigir-se cap el nord, o desfer-se a les entranyes del món. Les seves passes, a l’arena, formen petites dunes, proporcionen vida a una estructura fractal de desert, sol i vent on, si tinguéssim paciència, veuríem avançar altres caminants que, al seu torn, amb el seu caminar estèril i creador alhora, generarien noves, minúscules, dunes per les que, en un etern desfici espiral, la fluïdesa del temps s’obriria com una flor al vòrtex on conflueixen, des dels orígens de l’univers, l’atzar i el destí.
Sol
El dia que esclatà el Sol començà com un dia qualsevol i ningú no hauria dit que allò acabaria d’aquella manera. Bé, potser sí que ho hauria dit algú, o hauria volgut dir-ho, però si fou així, i això segurament no ho sabrem mai, aquest algú callà i no digué res fins que no fou massa tard.
El dia que esclatà el Sol, els científics del tercer planeta també començaren el dia com solien començar qualsevol altre dia. Esmorzaren als menjadors comunitaris dels seus respectius laboratoris i centres de recerca, tots junts però cadascú en solitari, alguns llegint el diari, altres dispersant enters a les caselles d’un sudoku, uns pocs amb els ulls perduts en el reflex fosc i lleugerament oliós que formava d’ells la superfície del cafè. Les lectures anòmales que de mesos ençà enregistraven els seus sensors més sensibles s’havien convertit, per força de repetició, en normals, aquella molesta col·lecció de xifres en vermell s’havia esvaït al perfum suau i alegre de la monotonia.
El dia que esclatà el Sol ningú tingué temps d’enfilar-se a una nau i fugir galàxia enllà, com sempre havien assegurat que farien alguns dels enginyers més esperdigolats d’aquell tercer planeta. Tampoc els calgué tancar-se a cap refugi soterrani i dividir els darrers segons de la seva vida a l’observació de quatre parets de formigó i de metall, efímeres com paper de fumar davant l’onada destructiva de la reacció nuclear expansiva i desbocada. Això sí, al costat fosc d’aquella trista pedra que alguns anomenaven Terra, a la nit punxada d’estels, els que estaven desperts van poder gaudir de l’aurora boreal més preciosa mai vista, i els colors s’entortolligaren de tal manera, amb una cadència tan precisa, que els poetes, d’haver disposat d’uns minuts, haurien descrit una doble hèlix d’ADN a l’abraçada dolça de Cassiopea, un acte de creació desoxiribonucleica que només podia precedir, per obligació, l’apocalipsi.
El dia que esclatà el Sol sortírem a mirar-ho i meravellar-nos. La nostra estructura adimensional ens permeté veure-ho tot des de la primera fila del teatre de l’existència, sense por de cremar-nos les ales ni els rínxols. Alguns volàrem per sobre del pla de l’eclíptica, per tenir una visió més global, una perspectiva més geomètrica de les el·lipsis. Hi hagué uns pocs que fins i tot ho celebraren, i composaren cançons amb les seves lires i arpes i trompetes daurades i tornassolades, i les cantaren fins a quedar afònics i esgargamellats. La jornada laboral dels àngels de la guarda és molt exigent i aquell dia, el dia que esclatà el Sol, quedàrem tots a l’atur.
Coma
“Si em sents prova de moure el dit petit de la mà.”
Res.
“Portes tres setmanes repetint-li el mateix. Crec que ja va sent hora que marxis cap a casa i dormis onze hores seguides. Ja em quedaré jo aquí aquesta nit.”
“Estic segura que m’està sentint. Ho noto aquí dins, al cor.”
La mare es posa la mà dreta sobre el pit esquerra i prem amb força.
“Mira, et sent o no et sent. Això no ho sabem. Però el que segur que no pot fer és respondre’t. Imagina per un moment que et sent i que t’entén i que cada vegada que li demanes de moure el dit petit s’esforça per moure’l i no pot. Creus que no li anirà bé una mica de pau i tranquil·litat a ell també?”
La mare se’ls mira amb ulls plorosos, primer al fill, després al pare.
“Potser tens raó.”
“És clar que en tinc, dona. Va, marxa cap a casa. I no vagis en metro a aquestes hores de la nit. Agafa un taxi.”
La mare fa un petó a la galta del fill. Li allisa la roba del llit. Al costat seu un monitor presenta oscil·lacions vermelles i verdes, regulars. Un respirador artificial marca el compàs com si fos un trist acordió. Cada alè estripa l’esperança a bocins i la torna a cosir, després, amb una agulla molt fina, com feta de gel fonedís. Quan la mare surt de l’habitació el pare s’asseu a la cadira i tanca els ulls. Sap que no dormirà.
Noto com em punxen els braços, les infermeres. Al principi m’avisaven que em punxarien, em parlaven. Ara només em parla la infermera del torn de nit. Les altres entren en silenci a l’habitació. Només descobreixo la seva presència amb la punxada al braç. El metge també és silenciós i, si no fos per les preguntes insistents de la mare, que cada vegada respon de forma més incisiva i desagradable, moltes de les seves visites em passarien desapercebudes completament.
Sospito que hi ha la llum del sostre encesa, si més no algunes vegades sento el meu pare com passa els fulls d’un diari. No veig llum, però. No és que no en vegi pel fet de tenir les parpelles tancades. És més amunt que algú ha decidit d’apagar l’interruptor. De petit em feia por la foscor, em pensava que sota el llit, darrera l’armari, a tocar de la porta, hi havia uns monstres esgarrifosos que només esperaven que em tombés cap a l’altre costat per acostar-se’m sense fer soroll i acaronar-me l’esquena amb les seves mans llefiscoses. Ara veig que no hi ha monstres o que, si n’hi ha algun, el portem a dins des de què naixem i no és l’esquena el que ens acarona, sinó la flama de la consciència.
El temps és un líquid turbulent, molt viscós, ple de remolins, de tolls profunds i freds, de salts d’aigua, de ràpids vertiginosos. Sembla aturar-se, fins i tot retrocedir, i després s’enfurisma en una caiguda precipitada que em deixaria sense alè si no fos per l’assistència melòdica de la màquina que sento bategar al meu costat. Són precisament aquests batecs els que em feren adonar de l’asimetria dels segons, minuts i hores. Si em concentro en la cadència del respirador artificial, els segons són segons. Però si estic escoltant el rau-rau somort de l’aire condicionat, els segons són hores, o les hores segons, dins la foscor, la infermera de nit i la de dia semblen coincidir en el temps, les converses esdevenen indesxifrables efectes doppler.
Noto presències. No és que em vegi a mi mateix estirat, com si em mirés des d’un pla zenital, ni que pugui comunicar-me amb els morts, ni cap bajanada de les que m’agradava llegir a revistes de suposats fenòmens paranormals, experiències properes a la mort, viatges astrals, hipnosi, poltergeist. Però sí que em sembla perfilar la presència, o l’essència, de les tres o quatre persones (no n’estic segur) que es troben en una situació similar a la meva, en habitacions properes. És com si al voltant de cadascú de nosaltres hi hagués un camp elèctric i que, ara i adés, es produís una breu intersecció, un efímer solapament. No sabria com dir-ho, el llenguatge m’és tan insuficient per comunicar-me.
Sospito que elles o ells també em noten a mi però que, amb l’excepció d’aquests instants sense sentit en què compartim fragments d’un espai comú, tots seguim el nostre particular camí, sense acostar-nos ni allunyar-nos, indiferents a la llum, al temps, al melodiós xiuxiueig de l’existència. In-diferents.
Voldria despertar-me, però no puc. Ja ni ho intento. Voldria moure el dit petit de la mà cada vegada que la mare m’ho demana, però m’és impossible. Per molt que m’hi esforci, i al principi m’hi esforçava moltíssim, no me’n surto. Em sento sol, molt sol, i tinc por, molta por. Voldria que tot s’acabés però quan s’acaba, i ho fa sovint, tot torna a començar.
“Creu que ens pot sentir, doctor?”
“Li puc ben assegurar, senyora, que el seu fill no s’adona absolutament de res”.
Res.
“Portes tres setmanes repetint-li el mateix. Crec que ja va sent hora que marxis cap a casa i dormis onze hores seguides. Ja em quedaré jo aquí aquesta nit.”
“Estic segura que m’està sentint. Ho noto aquí dins, al cor.”
La mare es posa la mà dreta sobre el pit esquerra i prem amb força.
“Mira, et sent o no et sent. Això no ho sabem. Però el que segur que no pot fer és respondre’t. Imagina per un moment que et sent i que t’entén i que cada vegada que li demanes de moure el dit petit s’esforça per moure’l i no pot. Creus que no li anirà bé una mica de pau i tranquil·litat a ell també?”
La mare se’ls mira amb ulls plorosos, primer al fill, després al pare.
“Potser tens raó.”
“És clar que en tinc, dona. Va, marxa cap a casa. I no vagis en metro a aquestes hores de la nit. Agafa un taxi.”
La mare fa un petó a la galta del fill. Li allisa la roba del llit. Al costat seu un monitor presenta oscil·lacions vermelles i verdes, regulars. Un respirador artificial marca el compàs com si fos un trist acordió. Cada alè estripa l’esperança a bocins i la torna a cosir, després, amb una agulla molt fina, com feta de gel fonedís. Quan la mare surt de l’habitació el pare s’asseu a la cadira i tanca els ulls. Sap que no dormirà.
He provat de despertar-me tantes vegades que ja ni ho intento més. Faig servir la paraula despertar de forma aproximada, és clar. Somio sovint. Per tant, d’alguna forma, suposo que dec estar adormit. Però les converses del pare i la mare, les paraules gentils de la infermera del torn de nit, la brusquedat del metge, se’m solapen als somnis. No és com quan abans tenia un somni tan vívid i real que, passats uns dies, no sabia si havia estat somiant o si aquells fets aparentment somiats eren, en realitat, viscuts. Ara puc distingir perfectament el que són somnis del que no ho és, però experimento ambdós de forma simultània. No sabria explicar-ho millor.
Noto com em punxen els braços, les infermeres. Al principi m’avisaven que em punxarien, em parlaven. Ara només em parla la infermera del torn de nit. Les altres entren en silenci a l’habitació. Només descobreixo la seva presència amb la punxada al braç. El metge també és silenciós i, si no fos per les preguntes insistents de la mare, que cada vegada respon de forma més incisiva i desagradable, moltes de les seves visites em passarien desapercebudes completament.
Sospito que hi ha la llum del sostre encesa, si més no algunes vegades sento el meu pare com passa els fulls d’un diari. No veig llum, però. No és que no en vegi pel fet de tenir les parpelles tancades. És més amunt que algú ha decidit d’apagar l’interruptor. De petit em feia por la foscor, em pensava que sota el llit, darrera l’armari, a tocar de la porta, hi havia uns monstres esgarrifosos que només esperaven que em tombés cap a l’altre costat per acostar-se’m sense fer soroll i acaronar-me l’esquena amb les seves mans llefiscoses. Ara veig que no hi ha monstres o que, si n’hi ha algun, el portem a dins des de què naixem i no és l’esquena el que ens acarona, sinó la flama de la consciència.
El temps és un líquid turbulent, molt viscós, ple de remolins, de tolls profunds i freds, de salts d’aigua, de ràpids vertiginosos. Sembla aturar-se, fins i tot retrocedir, i després s’enfurisma en una caiguda precipitada que em deixaria sense alè si no fos per l’assistència melòdica de la màquina que sento bategar al meu costat. Són precisament aquests batecs els que em feren adonar de l’asimetria dels segons, minuts i hores. Si em concentro en la cadència del respirador artificial, els segons són segons. Però si estic escoltant el rau-rau somort de l’aire condicionat, els segons són hores, o les hores segons, dins la foscor, la infermera de nit i la de dia semblen coincidir en el temps, les converses esdevenen indesxifrables efectes doppler.
Noto presències. No és que em vegi a mi mateix estirat, com si em mirés des d’un pla zenital, ni que pugui comunicar-me amb els morts, ni cap bajanada de les que m’agradava llegir a revistes de suposats fenòmens paranormals, experiències properes a la mort, viatges astrals, hipnosi, poltergeist. Però sí que em sembla perfilar la presència, o l’essència, de les tres o quatre persones (no n’estic segur) que es troben en una situació similar a la meva, en habitacions properes. És com si al voltant de cadascú de nosaltres hi hagués un camp elèctric i que, ara i adés, es produís una breu intersecció, un efímer solapament. No sabria com dir-ho, el llenguatge m’és tan insuficient per comunicar-me.
Sospito que elles o ells també em noten a mi però que, amb l’excepció d’aquests instants sense sentit en què compartim fragments d’un espai comú, tots seguim el nostre particular camí, sense acostar-nos ni allunyar-nos, indiferents a la llum, al temps, al melodiós xiuxiueig de l’existència. In-diferents.
Voldria despertar-me, però no puc. Ja ni ho intento. Voldria moure el dit petit de la mà cada vegada que la mare m’ho demana, però m’és impossible. Per molt que m’hi esforci, i al principi m’hi esforçava moltíssim, no me’n surto. Em sento sol, molt sol, i tinc por, molta por. Voldria que tot s’acabés però quan s’acaba, i ho fa sovint, tot torna a començar.
“Creu que ens pot sentir, doctor?”
“Li puc ben assegurar, senyora, que el seu fill no s’adona absolutament de res”.
Subscriure's a:
Missatges
(
Atom
)