Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris EL MAR. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris EL MAR. Mostrar tots els missatges

LA TONYINA VERMELLA

dijous, de febrer 05, 2009
La tonyina vermella (Thunnus thynnus) és un peix gran, de cos llarg i arrodonit, que pot arribar a mesurar 300 cm de longitud i pesar al voltant dels 800 kg. El dors és blau fosc, casi negre, i el ventre argentat. Disposa de dues aletes dorsals que estan molt pròximes entre sí, una aleta caudal en forma semilunar i la pell coberta d’escates.

Es tracta d’una espècie pelàgica, gregària i una excel·lent nedadora. Viu a aigües temperades no inferiors a 10ºC. Realitza grans migracions, dirigint-se des de l’Atlàntic al Mediterrani per realitzar la posta i en sentit contrari un cop aquesta ha acabat.

S’alimenta de peixos petits, crustacis i calamars.

Durant el període reproductor formen bancs a prop de la costa i deixen d’alimentar-se. Després d’aquest període, molts adults tornen a l’Atlàntic per alimentar-se.

El període reproductor té lloc al Mediterrani (Illes Balears, entre Sicília i Sardenya) a uns 8-10 m de profunditat, des de finals de maig fins a finals de juny.

La tonyina vermella es pesca amb diferents arts de pesca: l’encerclament, palangres, almadraves, línies de mà i amb canya per pescadors esportius. En el Mediterrani, es pesca entre la primavera i la tardor (època de pas).

Des de fa pocs anys en el Mediterrani s’han desenvolupat les granges d’engreix de tonyina vermella, on després de ser pescades, se les encercla i se les alimenta fins que assoleixen la talla comercial.

La seva carn és molt apreciada i assoleix un alt valor comercial. Conté un 59% d’aigua i és molt diferent a la de la majoria dels altres peixos, ja que és més consistent. Té un color rosat o vermell fosc, produït per tenir més mioglobina que els altres peixos. Es comercialitza fresca i congelada (sencera, eviscerada i en trossos), en conserva, dessecada, en salaó i en plats preparats. La major part de tonyina vermella es exportada al japó per l’obtenció del “sasimi”, “sushi” i “maki”.

LES NANSES

dilluns, de desembre 01, 2008

Les nanses o arts de trampa són sistemes de pesca utilitzats pels pescadors artesanals d’arreu del món per la captura de peixos, crustacis i mol·luscs. Es diu que són arts de trampa perquè tenen més o menys forma de ratera, on s’hi sol col·locar un esquer (carn de peix, crustacis, mol·luscs o equinoderms) en el seu interior per atraure l’espècie objectiu (espècie que es vol capturar), la qual hi entra, i després no pot sortir.


Les nanses són “cistelles” de forma molt variable (cilíndriques, quadrades, rectangulars, troncocòniques, etc.) construïdes a base d’un enreixat en forma de malla més o menys espessa, segons l’espècie objectiu. Les nanses clàssiques eren elaborades manualment i utilitzant materials naturals: joncs, vims, canyes, murtres, espart, oliveres i fil de cànem. Actualment, el material emprat pels pescadors per confeccionar-les és el plàstic perquè es més econòmic, fàcil de construir, conservar i emmagatzemar. A la part inferior de la nansa hi ha una boca en forma d’embut prevista de fibres fines i flexibles que permet l’entrada, però dificulta la sortida de l’espècie que han penetrat; i a la part superior, hi ha una petita obertura amb una tapa per poder extreure les especies capturades.


Les nanses es calen amb grups o individualment, depèn de l’espècie que es vol capturar, del tipus de fons i de la profunditat (2 - 100 metres) en la que es disposin. Segons la profunditat es distingeixen les nanses de costa, amb les quals es capturen peixos i mol·luscs, i nanses de profunditat, amb les quals principalment es capturen crustacis. Quan les nanses es calen en grups, aquestes són d’un número variable, entre 5 i 10, i van unides a una corda principal, al final de la qual hi va unida una plomada i aquesta última a un flotador que arriba a la superfície i senyala la presencia de l’aparell. La separació entre cadascuna és de 10 a 20 metres. Aquest tipus de calament és utilitzat per a la captura del pop roquer. Les nanses que es calen individualment, són les destinades a la captura de llagostes, congres, sargs, molles, llobarros, etc.


Els pescadors artesanals del Cap de Creus, en l’actualitat només utilitzen unes nanses anomenades morenells destinades a la captura de pop roquer. Les quals són fetes a base d’una armadura revestida d’una tela de plàstic, força atapeïda. Cal destacar que aquest tipus de pesca fa només gairebé 18 anys que s’hi dediquen a causa del preu que assoleix en la actualitat aquest mol·lusc en el mercat. Ja que anteriorment quan capturaven un pop amb un altre art de pesca el tornaven a llançar al mar perquè era molt poc valorat.


Morenells

Pesca a l'encesa

dissabte, d’octubre 18, 2008
L’encesa és un sistema de pesca d’orígens mil·lenaris que va néixer a la costa del cap de Creus; la qual tenia com a finalitat la captura d’espècies pelàgiques, principalment de sardina i seitó. Actualment, també existeix i s’anomena pesca d’encerclament.

La pesca d’aquestes espècies està basada en les seves migracions verticals. Ja que durant les primeres hores del dia es troba formant bancs compactes en el fons marí i a l’alba pugen a aigües més someres, on es desagreguen i dispersen. Aquest es el motiu pel qual les traïnyes (o embarcacions d’encerclament) surten a pescar quan comença a fosquejar, aprofitant d’aquesta manera, les migracions verticals d’aquestes espècies cap a la superfície, per atraure-les amb el llum de les seves embarcacions i envoltar-les amb una xarxa per capturar-les.

En els seus orígens, el llum s’obtenia mitjançant un “fester”, que era un engraellat de ferro
col·locat a la popa de l’embarcació, en el qual hi feien cremar fusta de pi o teia; aquest posteriorment, va ser substituït per gas acetilè, més tard per benzina, després per gas butà i a
l’actualitat, el llum ja és elèctric.

A les nits que no era lluna plena, el pescadors que sortien a pescar a l’encesa, arribaven a
una cala a rems, deixaven un cap de “bolitx” (nom de la xarxa) a la platja, tornaven al
“calador” (lloc on es troba el peix) i dos “llaguts de foc” (llaguts que portaven el llum) sortien
en busca del peix. Quan un d’ells en trobava, retornava lentament i silenciosament cap a
la platja atraient el peix amb el llum. Llavors, el “llagut de bolitx” (llagut que portava la xarxa)
anava calant la xarxa al voltant del “llagut de foc”, i per tant del peix, retornava cap a la
platja, on deixava l’altre cap de “bolitx” i els pescadors començaven a estirar l’art. El “llagut
de foc” quan ja era a prop de la platja, sortia per sobre del “cop” o “maià”, que era on el
peix quedava atrapat en treure el “bolitx” de l’aigua. Treballaven des de la posta d’albes fins
a la sortida del sol.

Les companyies d’encesa, amb les seves embarcacions, els ormeigs i tot el material necessari per pescar eren propietat del patró, que feia d’armador, o bé de diversos propietaris alguns del quals formaven part de la tripulació.

De la captura se’n feien parts, una per consum familiar de la tripulació, i la resta es posava
a la venda, i del que es recaptava una part anava destinada a l’embarcació, ormeigs, material...
i l’altre per la tripulació.

Per tal que no hi haguessin disputes entre les diferents companyies, les cales es sortejaven i
s’anaven alternant diàriament, ja que segons les èpoques, unes eren millors que les altres.
Les poblacions pioneres de la pesca a l’encesa van ser El Port de la Selva i Cadaqués; essent
El Port de la Selva la població que més embarcacions i homes s’hi dedicaven.

Actualment, en moltes cales del cap de Creus on s’hi practicava hi podem trobar les barraques
que les antigues comunitats de pescadors van construir.

Existeix una llegenda que explica els orígens de la pesca a l’encesa:

“ En temps molt llunyans a prop de la costa del cap de Creus, s’incendià un veler; ràpidament
els pescadors d’aquestes terres que feinejaven al seu voltant anaren a salvar als tripulants
i s’adonaren que en el lloc on la mar era enlluernada pel foc era plena de peix blau.
D’aquí deduïren que el peix era atret per la llum”.

Així, va néixer la pesca a l’encesa.
 
Copyright © Revista CriTeri. Designed by OddThemes