Des d’un any ençà, el Madrid de Mourinho i Cristiano es converteix en el puto amo dels classics



Des que José Mourinho va arribar a la banqueta del Madrid fa tres temporades els enfrontaments directes entre Barça i el club blanc han sovintejat més que mai: s’han trobat a la Lliga, en eliminatòries de Copa del Monarca i Champions, i també en una final. A més, aquesta sèrie d’enfrontaments han estat envoltats d’una aureola especial: duel directe entre dos estrategues (Guardiola i Mourinho), entre els dos millors jugadors del món (Messi i Ronaldo), i l’intent de l’exèrcit de Florentino Pérez (la plantilla més cara del món en tota la història del futbol, l’entrenador més car i de més prestigi a Europa en l’últim deceni) de destronar la jerarquia blaugrana al planeta futbol.

En total s’han jugat 17 clàssics en tres anys, amb un balanç que mostra igualtat: 6 victòries del Barça, 6 empats i 5 victòries del Madrid. La realitat, però, es que es poden diferenciar clarament 2 períodes: en els primers 9 partits el Barça en va guanyar 5 i el Madrid només un, i a la pròrroga. En els 8 enfrontaments següents hi ha hagut 4 victòries del Madrid i només una del Barça.


El punt d’inflexió es produeix a la tornada dels vuitents de final de la Copa del Rei contra el Barça al Camp Nou (desè enfrontament directe entre tots dos clubs des de l’arribada de Morinho, el 26 de gener de 2012, amb resultat final de 2-2). Aquell partit és el primer en que hi ha la sensació que els blancs han estat superiors i això es mostra, per exemple, en que van xutar més a porta que no pas el Barça. La recepta aplicada pel Reial Madrid des d’aleshores ençà, sempre ha estat la mateixa, sense que el Barça hagi trobat ni talent futbolístic ni resposta tàctica per donar-li resposta. Els principis bàsics d’aquest manual, que suposen una diferència molt clara respecte al plantejament dels primers 9 partits, han estat els següents:


1)      Avançar 25-30 metres la posició dels centrals, i situar-los prop del mig camp. Aquest ha resultat ser el moviment clau. En els primers partits contra el Barça, el Madrid sempre havia defensat molt enrere, deixant al Barça elaborar molt fàcil les jugades, i trencant a l’equip en dos: els que defensen, i els que ataquen. Aquests últims sempre estaven molt lluny de les posicions on el Madrid recuperava la bola, cosa que feia que participessin molt poc del joc. Però per poder avançar tant la posició dels centrals es requereix matèria primera de qualitat excepcional: jugadors que dominin molt l’ofici, que siguin forts físicament i ràpids. La parella Ramos – Pepe acompleix els requisits a la perfecció i és la millor del món per jugar lluny de la seva porteria.

2)      Poca distància de línies entre la defensa i la línia de mig-centres. L’espai entre defensa i mig del camp és on el Barça havia martiritzat els blancs, ja  que és la zona on Xavi, Iniesta i Messi s’associen i generen superioritats numèriques. Ara, amb els dos centrals molt amunt i la parella de mig centres pegats a ells, no hi ha espai físic per a l’associació dels jugadors creatius del Barça i la superioritat numèrica és per als jugadors del Madrid.

3)      Pressió alta, però només a estones. El Madrid pressiona la sortida de pilota del Barça, obligant a Xavi a retrocedir 20 metres per ajudar a treure la bola en condicions, i fent més lenta la circulació del Barça. Però la saviesa de Mourinho ha estat que aquesta pressió alta s’alterni amb moments de replegament, cosa que permet que els davanters blancs no es desgastin molt físicament i estiguin frescos quan tenen opcions de sortir al contraatac.


Imatge: posicionament del Reial madrid davand de la sortida de pilota del Barça. S'observa com els centrals estan a la línia de mitjos i els mig-centres estan pràcticament pegats a ells

4)      Gran capacitat de fer contraatacs fulgurants. Di Maria i Ronaldo són dos bales que troben el seu millor hàbitat jugant contra el Barça, ja que disposen de molts metres a darrera l’esquena dels centrals (són molt més ràpids que Mascherano i Piqué, i actualment també que Puyol perquè el de La Pobla a la seva edat ja no pot competir amb velocistes. Només l’Abidal d’abans de la lesió els hi podria aguantar una cursa llarga). Però per a fer un contraatac no només fan falta velocistes sinó també cal que en la transició hi hagi jugadors que portin el punt de pausa (saber aguantar la pilota) i precisió per a donar la passada final al jugador més ben posicionat i en condicions. Aquesta funció la fa Özil.


5)      Els duels individuals. Piqué ha reconegut en diverses entrevistes que Ronaldo és el davanter més difícil de marcar que ha trobat a la Lliga espanyola. Actualment es pot dir que el jugador del Madrid el te totalment martiritzat ja que li guanya a tots els duels individuals, ja sigui per velocitat, per alt, o inclús en defensa estàtica. En els darrers dos partits els primers cara a cara del partit entre el català i el portuguès han acabat de la mateixa forma: falta del català (que es podria haver estalviat), i targeta groga. En un cas la falta va suposar penal, gol del Madrid, i canvi en el signe de l’eliminatòria. També resulta curiós que Messi no li hagi guanyat cap duel u contra u als darrers tres partits a Varane (observació precisa del periodista de Catalunya Radio Ricard Torquemada).


6)      El Madrid també sap aguantar la pilota quan no pot sortir al contraatac. Aquest aspecte indica que el Madrid no es torna boig per sortir al contraatac si no ho veu clar, i mou la pilota en horitzontal (sense grans dificultats, tot sigui dit) amb l’únic objectiu de no desorganitzar-se i fer posar nerviós al Barça, que no te l’element principal per a fer al seu joc. A més, això és una manifestació que el Barça ha deixat de fer la pressió en grup que feia en camp contrari per a recuperar la pilota i que tant bons resultats li havia donat. Per a un simpatitzant del Barça com el que escriu és l'aspecte que fa més mal de tots els punts exposats, ja que parteix més d’un defecte del Barça que no d’una virtut del Madrid.


7)      Joc aeri. Considero que és el menys important de tots els factors, encara que ha tingut influència decisiva en els darrers partits. És una obvietat que els jugadors del Madrid són més alts que els del Barça, i que han estudiat com fer-li mal a la defensa zonal dels blaugranes....Però resulta que en els primers 9 duels directes de l’era Mourinho només li van marcar un gol de cap al Barça, i en els últims 8 partits li ha fet 5 gols de cap. On és la diferència: doncs que abans no picaven corners o no generaven jugades per a ser rematades de cap. Que el Madrid marqui gols de cap és conseqüència de que porta els partits on vol, on es sent més còmode. I quan això ocorre, la balança es decanta per algunes de les virtuts en que ets millor que el rival.

Hi ha indicadors que mostren que l’equip català és el que ara està nerviós quan juga contra el Madrid: els jugadors del Barça són els que ho protesten tot a l’àrbitre, són els que es carreguen més de targetes, són els que fan gestos inadequats, etc.



Conseqüència de tots els punts exposats:  el Madrid té el manual i els jugadors més idonis per a competir contra el Barça, pràcticament es pot dir que s’ha especialitzat en aquesta matèria. Un manual pensat per destruir el joc del rival i poder fer arribar en condicions òptimes la pilota als seus letals davanters. I és aquí on rau el quid de la qüestió: cap equip de la Lliga espanyola ni de la Champions li permetrà posar-se el vestit que llueix contra el Barça. Perquè li exigiran que construeixi, i és allí on es veuen i es seguiran veient les carències (i no pas poques!) del Real Madrid Club de Fútbol. Ni Roncero ho pot negar!


Share this:

1 comentari :

  1. Brillant, Marc, exposat amb molta claretat. Quan juga contra el Barça el Madrid ja no és aquell equip que jugava com els equips petits, tancat enrere. Ara juga com vol, alternant periodes com dius bé, i sobre tot dona la sensació de no patir gens. O el Barça fa un pas endavant i busca alternatives, o és evident que el Madrid li ha agafat la tecla.

    La part bona és que, tot i que el Barça no guanya, els últims partits han sigut una delicia des del punt de vista tàctic, i això fa gaudir a l'espectador que no només busca una victoria del seu equip com sigui, sino que també busca un bon espectacle esportiu. Això si, esperem que el Barça trobi la manera de desactivar-lo!

    ResponElimina

 
Copyright © Revista CriTeri. Designed by OddThemes